Records i memòries

TORNEM A LA CUINA

 

A la cuina hi solia haver un rentamans primitiu que era un gibrell gran i de poca fondària, una espècie de palangana, acompanyat sempre de la pertinent gerra d'’aigua, coberta amb l'’eixugamans. Recordo que quan a casa venia el senyor metge entrava a la cuina i quan havia acabat la feina . li oferíem delicadament el rentamans.

En els menjadors de les cases senyorials i pairals hi havia sempre l’artística pica-rentamans, formant un tot amb el dipòsit de l’aigua proveït d’aixeta, ( a la casa de can Colomer n’hi havia vist un de molt artístic). En cases més senzilles, l’aixeta de l’aigüera o de safareig feien el mateix servei.

Sigui allà on sigui, a l’aigüera, o al lavabo, abans de posar-nos a taula ens hem de rentar i eixugar-nos les mans. I l’eixugamà no falta a cap cuina. Com tampoc l’eixugaplats.  Eixugar plats. Aquesta sí que és una feina que acostumen a fer les mestresses de casa i que moltes vegades els caps de casa acostumem a ajudar-les. O no?

 

Abans de venir a la ràdio he donat un cop d’ull a la cuina de casa hi he vist arraconat un morter, un vell morter de color esmorteït, de marbre en el qual al llarg del temps, les cuineres de la família hi han vist morir moltes oloroses substàncies, polvorisades, triturades o reduïdes a pasta.

Abans la cuina de la llar era un autèntic taller culinari. L’art de cuinar converteix la quotidiana necessitat de menjar en una vertadera festa. Entrar a les cases i flairar la bona olor d’un bon guisat ens treia maldecaps i cabòries. Anàvem a la taula al primer crit perquè la gana hi empenyia. (“A la taula i al llit, al primer crit”, diu el refrany)

Doncs bé, en aquest culinari taller casolà, el morter n’era una eina preferencial. La menja més senzilla amb una bona salsa es vesteix gustosament de senyora, la fórmula secreta es feia i es pastava en el morter. Aquell picar compassat i nerviós de la mà de morter era el tam-tam que anunciava l’àpat festiu, el preludi musical d’un bon entrant. Ara, les cuines són silencioses, fredes, mausoleus de gres i marbre, on s’ha enterrat la gastronomia més saborosa de totes, la casolana. Hi esteu?

Ara el morter s’ha convertit en un estri decoratiu, col.locat en alguna lleixa o en algun prestatge de la sala d’estar. Se n’ha anat ben bé en orris allò de “la dona i el morter a la cuina hi estan bé”. Al morter l’han fet fora de la cuina, i la dona, de vegades toca el dos. Quan la mestressa de casa lligava en el morter la pasta de la pilota, la maionesa o l’allioli, lligava també moltes altres coses. Les coses fetes i pastades amb amor es valoren. Menjar bé a casa fomenta l’estar-hi i trobar-s’hi bé. Mai no sabrem prou fins a quin punt una bona cuina pot ajudar a una bona convivència.

Abans dèiem “l’all sencer salta del morter”. Del morter a la lleixa o en algun absurd racó, no en salta res, només la pols s’hi posa. Hi ha llars on ja no es para taula, ni s’asseu a taula. Endrapen un entrepà i a córrer. O escalfen un tros de pizza i bona nit viola. Després, correm tots cap a la tele a no perdre’ns el serial de torn.

LA GELADORA

Que és una geladora?. Les geladores casolanes i artesanals es guardaven al rebost de la casa, I a l’estiu s’hi feien gelats. Primer de tot havíem d’anar a comprar aquelles barres de gel, tan fredes, és clar, i esmunyadisses.

(Botigues que venien gel , fàbrica de gel, can Teixidor, (tenien una “meca per anar a repartir el gel per les cases...)

S’havia de proveir de sal, netejar i esbandir un per un els elements de la geladora, a continuació treure el gel, i ben embolicat el gel amb un sac vell, desfer-lo a cops de martell, fins que els trossos cabessin bé al voltant del dipòsit de la geladora. La geladora era com una galleda de fusta, enfortida amb tres o quatre rovellats cèrcols de llauna. Quan s’havia introduït la crema en el dipòsit  i tot quedava ben encaixat es feia rodar la maneta, amb un ritme sempre  igual i compassat. Hi havia molta alegria en la mainada en veure com creixia l’espessor de la crema gelada mentre fèiem anar la maneta amb puny i canell ben ferms. Sempre hi havia la temptació de destapar, mirar i tastar.  En acabat aquesta feina, carregaven novament de gel tot el voltant del dipòsit, obríem el desguàs perquè perdés aigua i traslladàvem novament la geladora al rebost fins el moment d’assaborir el gelat.

No tothom tenia geladora, i els que no ens podiem fer els gelats a casa anàvem a comprar-ne en aquells carrrets que en venien a la plaça major. A Banyoles hi havia en Francesc Mir que tenia un carret que venia gel i gelats, i a l’hivern, tocant la trompeta pel carrer avisava a la ciutadania que venia cafè).