Records i memòries

ELS RETRATISTES (I)

 

En temps de la nostra infantesa i primera joventut, de les càmeres fotogràfiques en deien màquines de retratar, i els fotògrafs professionals eren els retratistes. Els primers retratistes, a Banyoles, van venir per les festes de Sant Martirià i jo tinc un “retrato” que em van fer en un barracó de retratista a les parades que hi havia en tot el llarg del carrer Guimerà.

 El primer retratista banyolí va ser un home que va posar botiga de retratista al carrer Major, Foto Lux, però n’hi va haver d’altres que tenien botiga oberta d’altres gèneres com els Mateu que també feien fotos. D’aquest, i d’altres ja en parlarem més endavant.

Quan havíem complert un parell de mesos, els pares ens duien als retratistes per tal que ens immortalitzessin despulladets damunt d’un coixí, amb el culet enlaire, protegits per la mà del pare o de la mare, una mà que no es veia del tot però una mica sí, i que tractava d’evitar que caiguéssim.

Una altra foto obligada era la de quan ens vestien de mariner amb gorra i tot, i la tercera, també de consuetud, la de la primera comunió i la del grup escolar que solia fer un fotògraf que passava per les escoles, i que també, més endavant, quan hi havia la foto en color, demanava permís al director de l’escola, per fer una foto a cada alumne, amb la llibreta sobre el pupitre i amb la ploma a la mà fent veure que escrivia mentre mirava a la càmera.. (Hem de suposar que els mestres devien tenir un tant per cent per foto).

I la foto de soldat, i la de casament...

En els casaments d’abans, acabada la cerimònia, els nuvis abans de la celebració de l’àpat tradicional, se n’anaven solets, al retratista, per perpetuar l’esdeveniment. La núvia, asseguda en una butaca confortable; el nuvi, vestit de negre, com si anés de dol rigorós, amb una mà recolzada a la butaca. Vuit dies després us lliuraven la fotografia, i ho feien en postals de paper gruixut per tal que no es fes malbé.

Al taller del retratista hi havia una màquina fotogràfica imponent. El retratista es situava darrera d’aquella màquina, dins d’un drap llarg i negre. En una mà sostenia el magnèsium. I ens deia: “Quiets! No us mogueu!. La fotografia no pot sortir bellugada”

El consell per a les criatures era més prometedor: “Mira, mira, d’aquí en sortirà un ocellet”  I nosaltres, amb l’esperança de veure l’ocellet que havia de sortir d’un moment a l’altre, ens manteníem quiets, moment que el retratista aprofitava per fer el click a la màquina.

Aquelles fotos anaven a parar a l’àlbum, molt decoratiu, amb cobertes artístiques molt gruixudes, que la família ensenyava als senyors i senyores que es dedicaven a “fer visites”.

Al cap dels anys – perquè els anys passen volant-, quan examinem aquells àlbums, podem comprovar tal com érem d’infants, d’adolescents, de quan vam fer el soldat i de quan ens vam casar. I en sentim una certa nostàlgia.  Però el cas es que també hi apareixen postals groguenques, en les quals hi ha un senyor amb barba, assegut en un sofà o una senyora amb un barret descomunal, i resulten que eren l’avi o l’àvia, o el besavi o la besàvia.

El mal és que quan els nostres fills i sobretot els nostres néts, a part de preguntar-nos “i qui era aquest?” i nosaltres tractem d’identificar-los, els nois d’avui no tal sols se’n saben avenir, sinó que a més a més se’n foten dels nostres avantpassats, que en definitiva també són els seus.

Els fotògrafs d’aquell temps a vegades eren requerits per a realitzar treballs fora dels seus propis locals.. No es tractava encara del reportatge tal com l’entenem avui, sinó d’obtenir la fotografia d’un grup, d’una festa familiar, d’una reunió social o religiosa que es volia deixar record per a la posteritat. Eren fotografies de grups molt nombrosos, ja que si es tractava d’un grup reduït, el fotògraf no en treia gaire benefici. Es tractava de fer forces còpies perquè tots els que hi eren retratats poguessin comprar la foto.

El marc més apropiat per aquestes fotografies de conjunt eren, a Banyoles, les escalinates del passeig de la Indústria. Allí hi cabia molta gent i tots hi quedaven bé sense tapar-se uns als altres. Als claustres del Monestir, des del pati, se n`havien fet moltes de grups de joves que feien exercicis. Allà anava bé per enfilar-se aguantant-se alguns als capitells.

En aquestes fotos de conjunt la feina del retratista no era pas fàcil. Havia d’esperar que tothom s’anés col.locant; mirar que l’objectiu abracés tot el camp necessari i que ningú quedés fóra de la foto.

Prèviament havia hagut de traslladar els seus estris, delicats i no gaire fàcils de transportar. La gran màquina, el trípode, les plaques de vidre guardades cadascuna en el corresponent xassis metàl.lic, el drap negre...  En alguns d’aquests casos, el retratista s’havia d’enfilar sobre un tamboret o en una escala de mà.  Obtenir una d’aquelles fotografies requeria el seu temps

Alguns retratistes d’aquells que voltaven per les festes majors en una barraca, disposaven  de telons especials que permetien sortir retratats conduint una avioneta o un cotxe primitiu. O aparèixer amb un cos estrafolari.  I també, per les festes majors hi havien uns altres retratistes ambulants, que només portaven una discreta màquina que duien penjada al coll. Els recordem haver vist pel baixant del Turers a la plaça o a l’entrada de la plaça de les Rodes- on hi havia les atraccions-. es dirigien als passants amb una mirada insinuant i aixecant el dit, anaven repetint: “ Foto?, foto?foto?... I feien veure que disparaven, lliurant-nos  un paperet. Si l’acceptaven, et deien “un moment que torno repetir la foto que així quedarà més bé” .