Records i memòries

ElS RETRATISTES (i III)

RETRATISTES BANYOLINS (i II)

JOSEP MARIA MATEU.-  va néixer al carrer de Santa Maria el 1916. Fill de Francesc Mateu i Duran. El pare ensenyà al noi, Josep Maria – segon dels quatre fills dels Mateu-Tarafa- els primers secrets de la càmera i descobrí els misteris del laboratori del “quarto fosc”. Es va casar

el 1942 amb Teresa Saderra. En el 1952 van obrir una botiga al carrer Gran.. Rigau va dir en el catàleg de l’exposició dels Mateu: “Es dedica amb vista i simpatia als reportatges familiars i socials, i esdeveniments ciutadans. La seva meticulositat i sentit de la petita història han fet possible que s’hagi retirat amb una col.leció molt important de fotografies locals. Admira no només la qualitat de l’obra  sinó també el mètode rigorós del seu arxiu i la coherent classificació temàtica. És una font obligada de consulta per a qualsevol estudiós de la història banyolina del segle XX.

TINO SORIANO.- Gran fotògraf professional- ha dit de Mateu que ho conserva tot; en capses d’Agfa i Negrapan guarda, perfectament referenciats amb la seva bonica i diminuta lletra, els clixés i els negatius de vidre que emmagatzemen la memòria  de cent anys de vida banyolina, molt a prop de les càmeres, objectius, filtres i estoigs de pel.licula, companys inseparables d’en Mateu durant la seva trajectòria. Tres encara relluents Boiglander, amb les que impressionà la majoria de negatius de pas universal, disposen d’un lloc d’honor a les prestatgeries del seu taller.Al costat, impecable i atrotinada després de 65 anys d’ús –“i ni un sols fallo”- la Rolleicord que el seu pare li va regalar el 1931. A una altra vitrina hi guarda també una diminuta Toyoca que, fa cinquanta anys, un client li va portar d’Andorra i en Mateu va posar en la mà d’un ninot a l’aparador. Un inspector d’Hisenda s’hi va fixar i, donant-se a més la mala consciència que en el taulell tenia altres càmeres estrangeres que els primers turistes ja començaven a deixar a Foto Mateu perquè les arreglés, li va suposar una multa de 15 mil ptes. d’aquell temps. “Por contrabando y todavia se puede usted dar por satisfecho de que la cosa no vaya a mayores”-

JACINT MATEU (n.1919) realitzà reportatges, dels quals n’han destacat els temes muntanyencs, principalment entre 1945-55.

Altres fotògrafs dels quals s’han considerat que havien plasmat bons reculls, foren AMADEU VILA (1857-1943) i PERE RIGAU ABRIL (1879-1953).

Al carrer de la Rambla hi tenia el seu laboratori fotogràfic en JOAN CRUELLS qui també feia reportatges gràfics. Recordem d’ell una excel.lent foto d’una pastura d’ovelles en el puig de Sant Martirià amb un paratge de l’estany completament insòlit.

No oblidem els fotògrafs professionals d’avui dia, com en Tino Soriano, qui té llibres editats amb belles fotos, com també JOSEP MARIA MELCIÓ, amb les seves magnífiques fotos en el Lliibre El nostre patrimoni: El Pla de l’Estany. I en JOAN COMALAT, i algun altre que vosaltres potser recordareu.

A la Revista de Banyoles col.laborà durant molts anys en JAUME LÓPEZ (FOTOS LIS) il.lustrant nombrosos reportatges.

Al mateix temps us vull dir, que un servidor, Joan Olivas, -que no he sigut mai “retratista” – durant els meus més de trenta anys portant la Revista de Banyoles, quan ho considerava oportú agafava la màquina Canon i sortia a fer fotos per la ciutat. El dia que se m’acudeixi ordenar el meu arxiu poden sortir fotos curioses de la ciutat, com per exemple, la d’un aparcament de carros al carrer Pia Almoina; les cabanes dels darreres del grup de vivendes Gimferrer –les anomenades de Corea- davant per davant dels pisos de La Caixa,; l’estació del tren desmantellada, i altres de carrers i edificis avui enderrocats.

No podem acabar aquest tema sense dedicar un especial homenatge a aquestes persones anònimes que han captat la història banyolina, i que tenen guardades moltes fotos que algun dia haurien de treure de les seves capses. Dir també que hi ha un arxiu de fotos al Consell Comarcal, que tothom pot anar-hi sense que hi hagi perill de perdre-la, ja que en prenen còpia i la tornen.

Hem començat el tema dels retratistes i hem acabat parlant de fotògrafs professionals amb gran vena artística, que avui dia n’hi ha molts, i  en el Centre Excursionista en surten alguns dels Cursets que permanentment es fan. 

Ah!. Un altra “retratista” que hi hagué durant molts anys a Banyoles era Maximilià Hermann Schwartzwald, més conegut com “en POLO”. En una entrevista que en Xavi Planas li va fer a Punt Diari deia que “la gent em coneix amb el nom de Polo, perquè sóc nat a Polònia.” Escoltem seva vida.

“ A Polònia hi vaig viure pocs anys. De molt petit vaig emigrar a Alemanya. Més endavant vaig viure un quant temps a Txecoslovàquia i Hongria. I l’any 1932 vaig venir a Catalunya. Vaig passar una bona temporada a Barcelona i Vilafranca del Penedès”

Va arribar a Banyoles el dia de sant Josep del 1944 i de seguida va obrir botiga de fotografia a la plaça dels Turers, num. 20. Era la casa del compositor de sardanes Josep Casas “Bohigas”.

Al principi va ser el primer retratista professional de la postguerra. Com que no trobava feina i havia estat dos anys sense treballar, li va semblar que podria ser un bon ofici, i després de quatre anys d’aprenent a Alemanya, va posar-s’hi. Feia fotografia de laboratori, no es desplaçava a fer fotos pel carrer, la gent passava per la seva botiga. Feia fotos de comunions, casaments, carnet. Algunes vegades, poques, havia anat a fer-ne a pagès, al futbol o a excursions.

La seva càmera fotogràfica era de fusta. No havia usat mai el flash, sempre ho feia a la llum natural del dia. Llavors s’havia de retocar molt els retrats per treure les impureses del cutis (així ho deia). No va arribar mai a tirar en blanc i negre. El que llavors trigaven tres minuts en positivar, ell ho feia en mitja hora. Sempre deia: “Són les manetes les que treballen. Ara són les màquines.”

Era solter, portava boina i deixava anar un to de veu tan prim com el seu cos. La veu, escorredissa, gairebé afònica, era del tot peculiar.

El gener del 1976 va tancar definitivament el comerç. Estava fotut. Era la seva frase durant molts anys, sempre deia: “·estic fotut.  Abans de tancar la botiga va cremar tots els negatius de les fotos per tal de no afectar els clients interessats. Ho va deixar tot liquidat. Fins i tot es va vendre la màquina de retratar, de fusta.