Records i memòries

LA CUINA I EL MENJADOR (I)

 

Avui ens ficarem a les cuines i als menjadors de les nostres cases. Perquè aquests són uns llocs que també es va de feina en feina. Les mestresses de casa fan la feina de cuinar i nosaltres, els homes, quan podem els ajudem, però generalment fem la feina d’endrapar.

Les mestresses de casa, abans, ho tenien més pitjor i més difícil que no pas les d’ara: no disposaven de rentadores, de frigorífics, de fregaplats, ni tan sols de gas. Els calia cuinar a base d’un fogó dotat de carbó i mantenir el foc amb un ventall, atuell que feia cansar la mà si s’accionava com aleshores elles feien, molta estona.. O sigui que havien de preparar el dinar a les onze quarts de dotze, i el sopar cap a les set de la tarda, de manera que aquestes operacions culinàries i diàries, no s’acabaven mai.

Recordo el temps en que es dinava i sopava més aviat que ara. Els horaris anaven de 8 a 12 o de nou a una, i de tarda de dos a 6, o de tres a set, tant pel treball com per l’escola. La senyora havia de sentir com des del menjador li deia el marit: Noia, encara no està a punt el dinar?. I qui diu el dinar diu el sopar; un dinar que dilluns, dimarts, dimecres i divendres, i fins i tot algun dissabte, consistia en escudella, carn d’olla i un altre plat, i al vespre, a base de sopa, verdura, carn o bacallà o peix fregit o peix fresc.

El dijous paella ( a Banyoles s’acostumava a fer l’arrós els dimecres, dia de mercat). I sobretot el diumenge, que es feia arròs amb conill o amb pollastre. Eren uns temps en que el conill era més econòmic que el pollastre, a diferència d’ara que el pollastre va allò que se’n diu a preu d’oferta i el conill es fa dir si senyor.. I acabat l’àpat del migdia o del vespre, altra vegada a la cuina, a fregar els plats, a part que l’operació suposava, per començar, parar la taula, i en acabar, alçar-la.

Això pel que respecta a les classes mitjanes de cap amunt o de cap avall, perquè les famílies benestants comptaven amb la minyona de servei, la qual només feia festa el dijous a la tarda, i cobrava com a màxim cinc durets al mes.

Les minyones han desaparegut, i ara en moltes cases es disposa de la dona de fer feines. Ah, m’oblidava de dir que la minyona o la senyora havien d’anar a acompanyar i a recollir les criatures al col.legi. I això cada dia, matí i tarda. O sigui, quatre vegades.

És evident que en aquests  aspectes hem avançat molt. Que no es queixin. doncs, les mestresses de casa actuals, la majoria de les quals s’ho troben tot fet, gràcies als aparells domèstics. I res d’haver de posar el vi en fresc dins d’una galleda amb gel. El frigorífic els resol la qüestió. I res del carbó i del ventall. Ara el gas i el fogó elèctric. I va que xuta.

Entrem, doncs, a la cuina i al menjador, o al menjador-cuina, que a vegades és tot el mateix. Arriba l’hora de menjar i hem de parar la taula El primer que cal fer és posar les estovalles. Cal dir que avui, no tothom passa l’examen de “parar taula”. Ni saben on és aquell calaix tan català de les “estovalles i el pa”. En moltes cases es va perdent perillosament el gust de compartir plegats el pa i la sal de la vida familiar. Cada u se la campa com pot i com vol, i a córrer!  Malauradament s’ha de reconèixer que la desorganitzada organització de la vida moderna, tota ella enfocada de cara al guany i a la producció, a part dels estralls i desequilibris personals de tot ordre, ha engegat en orris gran part d”hores d’àpat” i ha donat lloc a la profileració d’autèntiques menjadores col.lectives i massives que, molt excepcionalment tindran el gust i el caliu humà del menjador de casa.

Tenim la taula parada, i ara anem pels estris que hem de posar la taula. Primer de tot, el plat. Una taula parada alegra el cor, i un bon plat i fondo és una benedicció del cel. Seiem i mengem, i no ens adonem d’allò que significa tenir diàriament el plat a taula. Ja sabem que no s’ha de viure per menjar, però vulguem o no, cal menjar per viure. Doncs, bé, el plat soper, el pla o el de postres és el que ens ofereix, ben preparat, el nostre aliment de cada dia.

Al costat del plat hi tenim la cullera. La cullera o cullerot va de l’olla al plat, i la cullera del plat a la boca. No sé qui va organitzar, ni quan temps fa que funciona aquesta línia de transport, però m’imagino que ve de lluny i que anirà encara més enllà. La cullera és un estri de metall, fet d’una peça, espècie de pala amb la fulla concavada, i que serveix per prendre a porcions el contingut d’un recipient. En el nostre cas, per portar-nos a la boca els aliments, més o menys pastosos o líquids que tenim al plat.

De fet, el primer estri de taula que des d’infants se’ns ha posat a les mans, és la cullera o la cullereta. La cullera no té l’agressivitat de la forquilla o del ganivet. No punxa ni talla. Pot endinsar-se sense cap mena de perill, a la boca, depositar-hi el seu aliment i fins i tot rebre una bona llepada de comiat.

Tots hem presenciat la meravellosa escena de la mare donant les farinetes al seu fill, mentre li explica rondalles. Les mares d’avui han substituït les rondalles per les explicacions dels dibuixos animats que veuen a la tele