Records i memòries

ELS FERRERS

 

Els ferrers eren una institució artesanal a cada poble que, de la mateixa manera que feien cavícs o aixades per treballar la terra, també esmolaven un ganivet de matar porc o calçaven les rodes que, artesanalment havien construït els carreters. Uns i altres es complementaven a l’hora de posar la llanta a les rodes o calcular els eixos de ferro, de manera que no fessin massa joc amb el botó, que aguantava els raigs. Quan s’esqueia de calçar rodes de carro, es feia al mig del carrer. Uns dels més antics a Banyoles eren els de can Pandai (Tarafa). El besavi d’en Quim Tarafa va venir d’Olot i es va establir de sabater al carrer de Girona. Els seu fill va ser un dels primers ferrers de la ciutat.

Els antics ferrers, com en la major part d’oficis, aprenien la seva feina al costat dels mestres que eren els qui de veritat els hi ensenyaven la feina, pas a pas, dia a dia. Hi ha una anècdota d’un ferrer de poble que feia aguantar amb una mordassa de braços llargs, un ferro roent de foc a un aprenent, mentre el mestre descarregava el mall una i altra vegada damunt l’enclusa per moldejar la peça que volia fer. A l’aprenent li queien els pantalons ja que se li havia afluixat el cordill que els aguantaven, i amb una mà se’ls anava tirant amunt, però no hi havia res a fer. El mestre ferrer que ho veia li anava dient: “Aguanta fort, marrà, aguanta!”. I el vailet, poruc, aguantava el ferro i es tirava els pantalons amunt. No cal dir que el mestre el va fer aguantar fort fins que li van caure els pantalons cames avall. De primer era la feina que tot.

Segurament que al llarg de la història els ferrers es van anar fent, com en tants oficis, acumulant experiència i aprenent uns dels altres, noves formes i maneres de treballar el ferro. Fa anys hi havia pagesos ferrers que ells mateixos s’apariaven els carros quan calia, i fins s’atrevien a posar unes ferradures a més d’una cavalleria. Disposaven d’una petita fornal a casa i d’un banc de fuster on podien arreglar amb facilitat les baranes d’un carro o el botó, si s’hi havia trencat un raig. Però sense recular tant, molta gent recorda aquells ferrers artesans que venien a casa, prenien les mides d’una porta i dibuixaven sobre el paper allò que després plasmarien en ferro cargolat i treballat. Igual feien una porta, que una reixa o unes baranes per a un jardí i no pas com ara que hi ha unes peces fetes de fàbrica i uns passamans que solament cal serrar, presentar i soldar. El ferrer, com tots els artesans, creava amb les seves mans i el seu enginy. Ara, evidentment, encara podem trobar un ferrer que ens faci expressament una porta, però s’haurà de pagar el gust i les ganes.

Els ferres treballaven objectes de ferro que abundaven en gran manera al llarg de molts anys.. L’ofici de ferrer consistia a poder comptar amb moltes eines, totes elles indispensables per poder proveir-se o realitzar les feines: martells, tallants, escanyadors, punxons, estenalles, arquets, trepants, claus angleses,  mordasses, etc.

Totes les eines d’ús de la pagesia anaven a parar a les mans dels ferrers; arades, fangues, magalls, aixades, volants, destrals i podalls, entre altres. Els tractes entre el pagès i el ferrer quedaven establerts en pagaments anyals o per temporada, mitjançant l’anomenada “conducta”, fos en metàl.lic o bé amb una quantitat mesurada de blat.

Fent una mica d’història direm que per allà els segles 14, 15, no hi havia poble ni poblet que no tingués un ferrer, ja fos serraller o manyà, calderer, daguer, ganiveter, claveter, ferrer de tall i obra grossa, ferrador o manescal. Tots, tard o d’hora, es van aplegar sota l’advocació del sant patró dels ferrers, Sant Eloi, el qual com diu la tradició “quan era petit era noi, de mitjà va ser manyà; de mitjancer va ser ferrer i de gran va ser un sant”.

De fet, al principi el gremi important a ciutat i als pobles era el del gremi dels ferrers, però ben aviat s’hi van afegir els especialistes que hem anomenat i d’altres com els ferradors de bestiar, escopeters, canoners, cuirassers, guarders d’espases, picadors de llimes, rellotgers, argenters, etc.

L’esplendor fort del gremi, com va succeir amb d’altres feines i oficis, va ser en el segle 18, època en què tenien plena eufòria els carruatges, carros, carretes, arades, colles de segadors i un llarg etc. En l’època que comentem, i tot el segle 19 i fins molt avançat el segle 20, a cada poble de mil a dos mil habitants era normal que hi hagués de tres a mitja dotzena de ferrers i que tot i que cada ferrer maldava per poder servir una bona clientela, cosa que l’obligava a saber-ho fer una mica tot, els ferrers s’anaven especialitzant. Treballar el ferro, dominar el foc, saber forjar, això era aprendre un ofici. I no era cosa d’un tres o no res, calia afany, interès i passar per un aprenentatge no sempre fàcil.

 Tenien fama els ferrers d’enganyar sovint els aprenents i manxaires, vailets que tenien sempre a punt la fornal i feien anar la manxa que la mantenia encesa i viva. Hi havia ferrer que li deia a l’aprenent: “ vinga, pren la llima i ves a llimar l’enclusa”. I ja teniu el bon minyó obedient, llima que llima, volent rebaixar una peça dura sense que en pogués arrancar ni un bri. O aquell que el dia dels Sants Innocents va carregar un sac ple de ferros, que feia un pes considerable i va enviar l’aprenent a cercar a casa d’un altre ferrer còmplice, el qual a la vegada li va prendre el sac i n’hi va carregar un altre de més pesat encara. La passejada pel poble deixava esllomat l’innocent vailet.

Bromes apart, l’ofici de foc i el ferro no era pas per riure. L’ofici de ferrer fins i tot ha estat protagonista de comèdies populars, com per exemple, El ferrer de Figueres, i la de l’autor local, Joaquim Hostench, amb la sarsuela del mestre Carreras, El sant de l’amo.

Joan Olivas (Parlar de la representació d’El sant de l’amo i la cançó dels ferrers)

Joan Olivas ens diu que de jove va actuar en aquesta sarsuela i que eren una sèrie d’actors de la Secció Recreativa del Círcol de Catòlics en el teatre del carrer de l’Abeurador. La lletra del cant dels ferrers mentre estaven repicant a l’enclusa era aquesta: Dàli minyons, que mentre bull el ferro, brollen diners del pla del nostre mall (aquest fragment “ del nostre mall” es canviava per “el mall de can Pandai” (en Pandai –Joaquim Tarafa- també actuava a la sarsuela)-La cançó seguia així: Visca el treball- tinguem salut i feina... i anaven repicant. Era una escena impressionant que aconseguia que els espectadors repiquessin sorollosament de mans)

Ferrers de Banyoles: Pandai, Geli, Timoteu. Cerraller: Enric Reglà.