Records i memòries

LA CUINA I EL MENJADOR (II)

 

Una cullera que recordem amb pànic és la del senyor metge, quan ens feia obrir la boca per mirar si teníem angines. A mi em feia venir atacs de fàstic. Prou que m’escarrasava a obrir la boca com un ocell i a treure la llengua tan llarga com la tenia. No hi havia res a fer. Ell ficava la cullera coll avall.

Una altra cullera en la que hi tinc un mal record, era una de fusta en la que m’obligaven a engolir oli de fetge de bacallà. Prou que amb els dits em pinsava fort el nas. No hi havia res a fer. Havent acabat engolia a cuita-corrents  sis o set cullerades de sopa, però aquell mal gust no marxava.. L’oli de fetge de bacallà o l’oli de ricí, demanaven un bon cop de coll per empassar-se’ls coll avall.

Hem de dir-vos que a Banyoles hi havia una indústria especialitzada en articles de fusta per a taula i cuina. A les primeres dècades del segle passat la fàbrica d’en Joan Vila, situada en el carrer de Bàscara era l’única fàbrica d’Espanya on es fabricaven articles fins de fusta, com culleres, forquilles, coberts per l’ensiam, batedors pel xampany, ganivets, salers, aixetes, espàtules, maces per a picar carn, motllos per mantega i altres varietats d’objectes per l’estil, tots fins i pulimentats des dels més econòmics d’ús corrent fins els que constitueixen una nota Chic en les taules de bon gust. Abans de la guerra del 14 tots aquests utensilis es treballaven a les fàbriques d’Audeville, Saint Claude i Etereins (França) i les de la Selva Negra i Biefelt d’Alemanya que eren les que assortien el mercat espanyol Durant la Guerra Europea la fàbrica de Banyoles es va fer mestressa del mercat de la península. La fàbrica se’n deia La Pirinaica i rebia la protecció de l’Estat concedint-li el privilegi de totes les perfeccions introduïdes en les seves manufactures. Aquesta casa fabricava la “cullera especial de fibra esterilitzada per a medicines”, que va obtenir una gran acceptació degut a les moltes avantatges que tenia sobre les altres culleres usuals. Va ser recomanada pels metges de més renom i de venda en les més importants farmàcies. Els objectes de la fàbrica d’en Joan Vila van merèixer Medalles d’honor a les exposicions de Barcelona i de Londres.

No sabem si a vosaltres us agrada més menjar amb cullera o amb forquilla.

Parlem ara una mica de la forquilla. És un estri de metall, d’una sola peça, en forma de forca, amb dues, tres o quatre punxes, el qual serveix per portar-nos l’aliment a la boca.

Sabeu que deia el metge de casa? Que el millor reconstituient és la forquilla. “Tens gana, noi? Doncs, menja!” Santa paraula, sobretot després d’un dejuni forçós. Les primeres patates bullides i el primer peix bullit, ben amanidets amb oli, que n’eren de bons!. Recordo també haver-li sentit dir que, en aquest país, mengem molt, massa, i encara malament, L’ideal, afegia és “esmorzar com un rei, dinar com un senyor i sopar com un pobre”

Tots hem sentit a parlar del celebrat “esmorzar de forquilla”. Es molt corrent en indrets de muntanya i en el camp. Suposo que n’heu fet alguns, sobretot quan heu anat d’excursió.

Però ara no se’n fan gaires d’esmorzars de forquilla, almenys a les ciutats. Som mandrosos per llevar-nos i ja des del matí anem fora de temps i començar les corredisses: córrer cap al treball amb el cor adormit, l’estómac encongit i la cara de son. No hi ha temps per fer “parada i fonda”, ni esma per cuinar i menjar. I, encara que “el camí de la boca ningú l’equivoca”, el perill que ens caigui la forquilla de les mans o de portar-nos el menjar a l’orella és evident.

La forquilla ve de forca. Mireu, el plat és com una petita era on hi han descarregat allò que, fet i pastat, serà el nostre aliment. La forquilla, com la forca, gira, regira, apilota, tria i destria l’aliment i el porta a la trituradora de la boca perquè, finalment, dipositat en el cup de l’estómac, esdevingui aliment per al nostre cos. Una feina tan complicada, ben feta i profitosa, no es pot dir que sigui una mala feina; ni es pot dir que la forquilla no hi tingui art ni part, sinó tot el contrari. I encara que llepar-la sigui perillós i gens ben vist, confessem que més d’una vegada l’hem llepat goludament. Home, si molt convingués també menjaríem sense forquilla i sense eines, com fan la resta d’animals irracionals. Encara que el refrany diu que “menjar amb els dits, no fa profit”, hi ha qui s’atreveix a dir “que els dits són la millor forquilla”

Els hotels donen a conèixer la seva categoria pel nombre d’estrelles, i els restaurants pel de forquilles. A l’hotel, a l’hora de l’àpat, sovint tan poc brillant, no acabes d’entendre el perquè de tantes estrelles apagades; i al restaurant, el perquè de les forquilles, si la quantitat i el gruix no donen per gaires punxades. Allò que punxa és que, tant a l’hotel com al restaurant, quan veus la factura, veus les estrelles. Les dues, tres o quatre forquilles, és a la taula on s’han de veure i acreditar.

Aneu a saber, si algun dia, en Pere Botero, rei de la forquilla, empaitarà amb el trident, aquells que atrevidament l’han desacreditada.