Ui, ui, quina por!

LA  POR (I)

(Text humorístic de Joan Olivas llegit en el programa Cròniques festives a Ràdio Banyoles . Any 1983)

 

Aquests darrers anys s’han posat de moda les pel.licules de cinema anomenades de terror. Les televisions desenterren – com els vells enterramorts dels cementiris boirosos- les velles pel.licules de Boris Karloff i Bela Lugosi, les que ens mostraven esquelètics difunts que volien tornar a disfrutar de la vida obrint a mitja nit les tapes dels taüts perquè els hi havien crescut els ullals punxeguts i tenien ganes de fer una queixalada per matar el cuc draculer. En un poble francès que se’n diu Avoriaz organitzen cada any un festival de cinema de terror, i aquí al nostre país també en tenim un a Sitges en el que hi abunden tota classe de monstres , vampirs, homes llop, geperuts i pàl.lides noies de dentetes afilades.  Però aquest cinema de terror ara no fa por. Hi ha tanta hemoglobina que en diuen ara i que nosaltres per entendre’ns en direm com n`hem dit sempre: un davassall de sang, que més que terror arriba a fer fàstic. Sort que sempre ens ho prenem a broma i quan es veuen escorrialles d’hemoglobina pensem de seguida en sucs de tomata i amb pebrots vermells, que és el que gasten més els pel.liculeros d’aquesta classe de productes fílmics.

Aquestes pel.licules de terror d’ara fan de tot: fan riure, fan fàstic, fan repugnància, però  no fan el que haurien de fer. Són pel.licules que no fan por. La por d’ara és d’una altra mena. La por va desaparèixer de les pantalles el dia que es van començar a escoltar les dotze campanades de la nit ballant bugui-buguis i sardanes per les places i carrers del nostre país . Perquè abans, quan sentíem les campanades de les dotze de la nit sobretot a l’hivern que a mitja nit anaven acompanyades del cant dels serenos, que eren els vigilants nocturns que cantaven amb veu tètrica “Las doce han dado, sereno!!”, era sentir com una esgarrifança a la viga de l’esquena.. I temps molt endarrera, sentir aquestes dotze campanades nocturnes acompanyades d’algun cant de babeca des de dalt d’algun campanar ja et feia petar de dents. Perquè alló si que feia por! . Els que passaven prop d’una esglèsia a aquella hora del capvespre i escoltaven aquell cant de la babeca que semblava que deia “Moriu, moriu!”, ja les cames ens feien figa.. I no parlem del voleiar de les rates penades (el murciélago que en diuen en castellà) una espècie d’animalots que ara sembla que se n’ha perdut la mena i que jo recordo que en arribar el vespre en volaven a dotzenes pels carrers. Hi havia dies que a casa meva, que teníem molts de feixos de canyes , repartíem una canya a cada noi o noia del barri perquè s’entretinguessin a matar rates penades. La mainada es posava al mig del carrer, a distàncies de cinc metres un de l’altre, i quan veien baixar una voleiadissa d’aquests ocellots de llargues ales negrotes, canya-catacriu! I patim-patam! Fins que en sentíem un que deia tot cofoi: Jo n’he matat una!”  I l’anàvem a contemplar tots plegats ben porucs, fins que el més valent s’atrevia a rematar-la i llençar-la amb fàstic ben lluny esverant alguna noieta que xisclava de por.  Ara, de rates penades no se’n veuen volant pels nostres carrers. Haurem de preguntar al nostre especialista, en Josep Maria Massip, que és el que ha passat amb aquests negres ocellots repugnants. Hom, però, pensa que no seria res d’estrany que en veure que per aquests rodals hi ha massa soroll, no se’ls hagi acudit d’emigrar cap a Romanía per conviure amb el silenci tètric del castell del comte Dràcula, molt més a tó amb el seu ambient que en el del nostre poble on tenim l’especialitat dels alls que com sabeu, els vampirs en son al.lèrgics.