LA POR (i III)
El Purgatori!.Només de parlar del Purgatori ja ens venia a la memòria
aquell gran teló de fons que tapava gairebé tot el presbiteri de l’església de
Santa Maria dels Turers quan es feia el Novenari d’Ànimes per la Quaresma amb
predicacions sobre mort, judici o glòria. Només de veure aquelles ànimes
pintades entre flames terribles ja ens feia escruixir, Eren pintades per Manuel
Pigem Ras, amb unes expressions horribles amb els ulls en blanc mirant cap cap
a la bòveda de l’àbsis de l’església. Era una visió de foc i de flamarades rematat
per l’espant que ens produïa escoltar les veus dels predicadors que no
escatimaven els crits ni els cops de puny sobre la trona per acabar
d’horroritzar als fidels i despertar els adormits que s’havien reunit prop del
Teló del Purgatori en les capvesprades funcions del Novenari d’Ànimes.
La por va canviar de signe en
esclatar la guerra incivil del 36. Era una altra por la que va abarcar aquell
període de tres anys, per després seguir en els dies anomenats de pau i
victòria en unes altres pors que potser algun altre dia en parlarem. Com la por
dels nostres temps, de la també anomenada democràcia, que aquesta és una por
que ja no es mou en l’atmòsfera ambiental sinó que abarca tot l’univers amb l’aparició d’un monstre invisible que ens
amenaça constantment ensenyant les afilades urpes en forma de bolet atòmic
nuclear.
El que cal és que entre tots
procurem deixar la por aparcada per molt temps al pàrking encadenat de la
cantonada, i si pot ser tancant el pany amb tres voltes i agafar-nos més bé amb
optimisme i sana alegria, com fèiem en aquell temps en què anàvem al cinema a veure pel.licules
terrorífiques que al mateix temps ens feien somriure els xisclets dels
espectadors que seien al nostre costat quan veien que s’obria la tapa del taüt
del comte Dràcula o sentien el crit gutural de la cara encargolada del monstre
de Frankenstein. S’havia de tenir un bon sentit de l’humor quan a la sala
planava un silenci misterios, i en mirar
la pantalla s’escoltava el grinyolar d’una porta que s’obria
misteriosament mentre un espectador trencava el silenci per convertir-se la por
en riure quan aquell deia jocosament: Aaah Maria!
I és que en el fons, quan la por
s’apodera del cos es té un gran desig de que se’n desprengui i es cerquen mil
subterfugis i sortides a l’exterior per esquivar-la en forma de cançons, de
taral.lejar tonades i xiular musiquetes o etzivar l’acudit oportú. L’home del sac, el “fes-li por amb una saca
de pupa”, el fantasma arrossega-cadenes, són pors infantils que s’esvaeixen
xiulant o cantant. Les pors dels nostres dies que ens amenacen com espases de
Dàmocles penjades sobre el sostre cal contemplar-les també amb el mateix aire
infantil. Perquè mai ha estat tan clar com ara allò d’aquella dita. Qui canta
el mal s’espanta. Cantem i rieu que la por allunyarem. Però sobretot no canteu
gaire fort que amb els nostres brams no arribem a convertir la pluja en un
grans ruixats. És el mal temps que el tenim sempre a sobre el que no ens
convé.La por d’aquest mal temps jo la faig marxar també xiulant. I tot xiulant
xiulant em despedeixo fins a la setmana entrant.
(Resta del text humorístic
llegit per Joan Olivas en el programa Cròniques festives de Ràdio Banyoles. Any
1983).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada