ELECCIONS MUNICIPALS 1983

ELECCIONS FESTIVES 1983 (II)

Els mateixos alcaldables, els caps de llista d’enguany no han sabut donar mitjanament la seva bona imatge. No han sabut ni tocar les fibres sentimentals de la gent. Tan bé que ho tenien tan sols de fer només una campanya de records retrospectius de les infàncies dels alcaldables. Donarem uns quans exemples, per ordre alfabètic d’autors, a fi de no ferir susceptibilitats.

Per exemple : jo recordo que quan era petit en Rafel Angelats solia tenir la dèria de fer el Mes de Maria a casa seva (bé, aquesta dèria la tenien tota la mainada d’aquells temps), però en Rafel, a més de fer.lo a casa seva organitzava una tournée anant-lo a cantar a les cases dels seus amics. Els Mesos de Maria llavors eren molt bonics. Damunt d’una tauleta, escalonadament, rodets de fil buits aguantaven les espelmes, i les estampes recolzades als escalonets ben florejades en tot l’entorn eren com escolanets de la Verge que presidien el tron. En Rafel llegia el Mes de Maria i nosaltres cantàvem exultant. Era una imatge molt bonica que Esquerra Republicana s’ha deixat passar de llarg per la seva campanya propagandística. Perquè ¿no creieu que era sigut bonic veure en vídeo al nostre alcaldable davant del mes de Maria encenent les espelmes amb la mà esquerra? Oh, i amb un fons musical que desgranés aquelles notes finals de “Oh, Maria, mare mia… empareu-me i guieu-me a la Casa Municipal”.

Aliança Popular té en Joan Banal, i jo hi veig una imatge molt simpàtica contemplant-lo de petit en una classe de les escoles amb un davantalet ratllat molt bufó, menjant un entrepà embolicat amb paper de la Fonda Comercio, assegut, jugant sobre la taula i posant un dau sobre l’altre d’un trenca-caps educatiu i edificatiu. A davant seu, un company amb la pilota a la mà contempla com el Joc de cases va pujant, i trapasser com és ell, sembla voler ensorrar el castell amb un cop de pilota. Els ulls d’en Joan, bon jan, sembla que volen dir, renyant al company: “No, no tiris la pilota, ajuda’m a treballar amb eficàcia!”. Unes nenes, futures secretàries, envolten la taula, airejant-se d’un cantó a l’altre i cantant alló de “Es tarde de futbol, cuanta expectación, ¿Quién ganará? L’Aliazación! La ra la la ra la, lara, voy a ser el campeón!

La paraula eficàcia ha anat endoina per qui per llà. Ara sembla que tots volen treballar amb eficàcia. Bé, és el que necessitem. Els de Convergència i Unió van ser els primers de dir-ho, i jo ja he vist la imatge d’en Pere Hernàndez, a l’edat de tretze anys treballant amb eficàcia damunt del Puig de Sant Martirià, o sigui al Convent Vell, a la Creu de la Missió que en diuen molts. Un historiador banyolí li diu: “Segueu arran! Treu aquestes pedres, sega aquestes herbes. Segueu arran!”. En Pere s’ha aprés la lliçó i va segant la mala herba del Puig treient rocs i pedretes, i sembla que té ganes de deixar-ho tot net. Fins i tot els seus peus s’enfonsen a la terra al costat d’aquella arrel que no es pot arrancar. Sembla que en Pere, fent un gran esforç vulgui dir: “Jo també, com aquesta arrel, estic arrelat”. Un vent tramuntanós li clivella el rostre mentre una veu en off desgrana la cançó: “Al vent, la cara al vent, les mans al vent, des del Convent, ja em veig el cor, a l’Ajuntament!”

Una imatge bonica i simpàtica d’en Joan Solana seria la de veure’l també a la seva infantesa vestit amb aquella samarreta-granota d’un sol tirat, tenyida de vermell, fent de Dimoni-Tarcisi dels Pastorets dirigit per mossèn Lluis Teixidor. És clar que Joan Solana hauria de portar aquell pendó de color negre que portaven les Fúries. Però amb les lletres de “Ràbia i Rencor”. Substituïdes pel puny i la rosa del PSC-PSOE. Un bon moment pel video publicitari seria aquell que recités amb veu alcaldable: “Temblad todos ante mi. -  Os reto al más formal desafio.- Temblad, si, pues que en momento impensado me veréis – com mis valientes audaz- remontar el Ayuntamiento”.