LA POR (II)
La por. La por sortia de nits en
forma de fantasma arrossegant cadenes produïnt pànic a tot el poble. Tot el
poble en parlava: al camp de futbol de Les Pedreres era en el carrer del mateix
nom, al costat del carrer Progrés, vora l’estany. Donava darrera per darrera a
la casa dels cocodrils d’en Campamà, àlies Fesol. Un dia a la nit, molta gent
del poble desfilà cap aquella casa que a la façana hi havia clavades unes figures de cocodrils .Feia dies que a plena
nit es veia un llum al mig del camp de futbol i s’escoltaven unes
carrisquejants cadenes que feien escruixir i posar pell de gallina a més d’un.
Al cap d’uns dies hi anà la guàrdia civil i des d’aquell moment s’acabà la
fantasmagòrica visió. Es va descobrir que el fantasma era el propietari de la
casa dels cocodrils. Tot Banyoles n’anava plé: “el fantasma és en Fesol”,
deien. No és res d’estrany que l’home que havia tingut el gust d’adornar la
casa a l’estil oriental amb caràtules terrorífiques, també li hagués agafat la
dèria de donar-hi més ambient d’una manera espontània i natural. Pensem que en
aquell temps no hi havia els mitjans audio-visuals d’avui, i el famós fantasma
de Les Pedreres s’ho hagué de muntar amb una placa-disc d’un gramòfon amb
altaveu d’aquells de “La voz de su amo”. Els habitants d’una Banyoles
silenciosa que a altes hores de la nit escoltaven la música terrorífica i veien
el llum al mig del camp, van passar uns bons canguelis, i en Fesol i el seu
fantasma va aconseguir que es posés de moda entre la mainada aquell boom terrorífic
de fer el fantasma. La por la feien els vailets pels carrers a primeres hores
del vespre muntant-se uns fantasmes amb carbasses buides que havien foradat per
fer-hi ulls, nas i boca. Amb espelmes o llanternes, i col.locada la carbassa
dintre el cap, el xou imitatiu fessoler tingué la seva gràcia.
Més la tingué, - en un dia de
festa major, allà pels anys trenta- veure un home sense cap que es passejava
pels carrers i places de Banyoles. Feia la propaganda de la pel.licula “El
hombre invisible”, i l’home, de baixa estatura – que segons digueren, era en
Galo de Mata (acomodador del cine Modern) havia d’anar amb molta precaució
sobretot pel carrer Guimerà i plaça major, ja que hi havia clots i rases de les
obres que feien per clavagueres. Per això l’home sense cap, que també feia por
a la menudalla, va acabar fent gràcia quan segons diuen es va entrebancar i va
anar a raure dintre el fossar. Els maldecaps van ser per trobar-li el cap que
li va sortir amb grans esforós de dintre els guarniments.
I ara que som al fossar parlem
una mica de la por que teníem en aquell temps quan passàvem davant d’alguna
tomba o d’algun cementiri, sobretot si eren les hores del capvespre. Trobar-te
caminant, en carro o en bicicleta vora d’un cementiri escoltant el cant esgarrifós
d’una babeca feia tanta basarda com la d’escoltar el gori-gori d’uns funerals
encensats damunt les lloses gèlides de les tombes del terra de les nostres
esglésies centenàries o de les parets i passadisos del monestir on els abats
reposen en pau escortats avui pel floriment colorístic i la gentada que
descobreix els claustres monàstics en la desfilada d’un concurs floral
organitzat per l’Associació de les Escoles de Banyoles i Comarca, desfilada ben
diferent d’aquelles amb processó d’espelmes i atxes i cants que invocaven que
es traguèssin ánimes del Purgatori.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada