Esclops i esclopeters

ELS ESCLOPS I ELS ESCLOPETERS

 

J.O.- Antigament, i fins als anys 40, el calçat per treballar a l’exterior en dies de pluja o llocs molls, eren els esclops. Per a la mainada, dones i menestrals existien els més evolucionats socs, un calçat confeccionat a Banyoles, amb sola de fusta i l’empenya tipus borseguí de pell o xarol, que feia més fi i senyor.

S.D.- Els esclops –recordarem per als joves que no els han conegut-, eren totalment de fusta. Es construïen a partir d’un tros de  tronc de pi, i els esclopers –que els banyolins en dèiem esclopeters-, treballaven sobre una mena de banc format per un tronc de pi, emprant eines adequades com ganivetes, barrines, gúbies, enformadors, etc.  Esculpien donant forma, buidaven i adornaven amb dibuixos gravats sobre la part superior, completant-los amb una protecció pel sobre peu, anomenada cònsola, que es confeccionava amb una combinació de pell i teixit de vellut farcit de borres i es clavava al damunt de l’entrada del peu. Finalment es barnissaven.

J.S.- Direm que per donar-lo més confort i mantenir els peus calents, els usuaris dels esclops posaven palla al seu interior, i molts calçaven peücs, una mena de mitjons de felpa gruixuda abotonats.

(Recordem els artesans esclopers: Badosa, al carrer Canal amb botiga a la Porta dels Turers: Feixas, al carrer Major....)

J.O.- Fer esclops era una feina artesana que en temps passats va mantenir un cens laboral importantíssim en aquesta terra, on l’ús d’esclops era norma en cada llar. (Foto aiguats del 32 amb en Joan Olivas amb esclops).

S.D.- Hi havia esclops més matussers, els fets de fusta de pi i altres de més lleugers, de freixa o de saula, tots molt útils en dies de neu, mullenes i reblenitats, i sobretot, els pagesos els feien servir molt per anar a fangar, una feina hivernal molt continuada en temps vells.

J.S.- El fang i les glaçades també obligaven abans a la utilització dels esclops amb tanta freqüencia que van ser considerats indispensables en el decurs de moltes dotzenes d’anys. Llavors, amb la falta d’un calçat més adequat, unes bones sabates per exemple, els esclops van ser els amos principalment a pagès. D’esclops de punta enlairada en disposaven a cada casa. Cada membre de la família en tenia a l’abast almenys un parell.

J.O.- La gran demanadissa d’esclops esdevingué durant la primera guerra mundial, la del 1914 al 1918, quan l’exèrcit francès forçosament va haver-se de calçar esclops fets a Besalú perquè els alemanys tiraven sobre el terreny un líquid que escaldufava el cuir de les sabates i feia embutllofar els peus. Fou aleshores que els nostres artesans hagueren de fer hores extraordinàries.

J.S.- Avui, ja quasi no hi ha esclops i menys esclopeters. Només en queden alguns d’exposats en els establiments turístics on es dediquen a la venda de souvenirs i de records d’infantesa i joventut.

J.O.- Aquesta sabata de fusta que era l’esclop, ja hem dit que era feta d’una sola peça. En castellà en diuen “zuecos” o “almadreñas”. Els esclopeters en fèien de diferents classes.

  Hi ha un joc titulat: “Els esclops de Déu fangàven”que consisteix a passar-se pedres d’una noia a l’altre mentre es recita rítmicament la cançó pròpia del joc, que té moltes variants, com es ara: “Els esclops de Dèu fangaven, sant Joan triava el blat, Sant Pere li va al darrera, i amb el trip tripi trap, trip, trap!”.