Records i memòries

NOVA TEMPORADA (ANY 2oo5?)

J.O.- Comencarem la nova temporada del nostre programa de Costums, Oficis i Tradicions que vam començar l’any passat en homenatge al nostre amic Joan Alemany qui durant tant de temps va estar al nostre costat en el popular programa “De casa en casa”.  En aquest “De feina en feina” que vam començar l’octubre de l’any passat ha estat present sempre el record del nostre amic Joan.

  Salvador Duran, Joan Saubí i el que us parla, Joan Olivas, tornen a estar amb els nostres oients en una nova temporada. Esperem que els nostres oients, a més d’escoltar-nos en siguin propagandistes a fi de que cada setmana  puguem  tenir més oients interessats en la temàtica de les nostres belles tradicions. L’ofici que hem escollit per iniciar la nova temporada és un dels més antics. Avui parlarem dels Cistellers.

 

EL CISTELLER DEL CARRER MAJOR DE BANYOLES

S.D.- Tú, Joan, en deus saber un niu d’aquest tema. A casa teva tenieu un obrador de cistelleria. I també, a la teva joventut, havies ajudat al teu pare a fer cistells. Recordo la botiga que tenieu al carrer Major.

(parlar entre tots de la botiga de cal Cisteller, primer al carrer Major, num. 16 i després al num. 33)

J.S.-  En aquell temps, ¿es podia guanyar bé la vida un cisteller? Fent coves i cistells no crec que un se’n pogués sortir. ¿Devieu vendre altres coses?

J.O- Hi hagué un temps, en acabada la guerra que hi havia molta feina a fer coves per les indústries banyolines. Les fàbriques de curtits solien carregar molta pell en coves, i la fàbrica de Les Saques també feia servir molts coves per traginar borra. A més a més, el meu pare (Francesc Olivas i Nierga) treballava a algunes cases de pagès. Allí hi feia cistells, coves, cargoleres, etc, etc, amb la particularitat de que allí mateix hi trobava el gènere, ja que els mateixos agricultors li proporcionaven canyes i vims. En algunes masies hi anava cada dia en bicicleta, i allà mateix també li feien la vida.

S.D. Les canyes i els vims que empràveu per treballar, on els trobàveu?

J.O- Teniem un hort cap a Canaleta on hi havia un canyisser, però no en fèiem prou per tota la temporada. Compràvem les canyes als pagesos que tenien canyers. I recordo que ens portaven carros replens de canyes. que nosaltres entràvem al pati de la casa. Quan vam posar-nos a fer cels rasos necessitàvem moltes canyes, i les soliem comprar a uns propietaris d’uns camps de cap a Sils.

J.S.- Per fer un cove i un cistell es necessiten canyes i vims. ¿Els vims els compràveu o els anaveu a tallar vora les riberes?

J.O. Una mica de tot. Recordo que els dies de mercat venien pagesos a la parada que teniem a la plaça, a portar-nos molts feixos de vims, que pesàvem amb una romana. No solament vims sinó també sàlits que els pagesos havien tallat de les vores dels rius

S.D.- El sàlit és una planta semblant al vim, és d’un color vermellenc i flexible, que es fa vora de rieres i torrents, però segons tinc entés no es feia servir gaire per la confecció de cistells i coves.

J.O.- El sàlit no el treballàvem com el vim. L’haviem d’emblanquir. I ho feièm mitjançant unes pinces, com unes tenalles de vim gruixut, que apretant el sàlit el despullàvem de la pela i així, despullat de la pell, ben blanc el fèiem servir per fer paneres. Jo havia fet algunes paneres que servien per adornament o per les cosidores, Ja en dèiem paneres de cosir.

El sàlit, quan era sec es trencava i llavors per treballar-lo l’haviem de remullar.

J.S.- Paneres de cosir, paneres, cistells, coves.... tot això ho havies fet, tú Joan?

J.O.- Tot, menys coves.

J.S.-Què dius, ara?  ¿No es diu que qui fa un cove fa un cistell?

J.O.- Si. però no pas “qui fa un cistell fa un cove”. Fer un cove vol una mà molt ferrenya, i el meu pare tenia una bona grapa per fer coves. Es necessitava un bon puny per cargolar els vims i per picar les vores.  Jo crec que els coves que feia el meu pare eren els més resistents. Coves forts, fets amb mà dura. Per això les indústries banyolines preferien els coves del Cisteller del carrer Major perquè eren més forts i duraders. Jo no em vaig pas veure mai en cor de fer un cove. Era un noiet molt neulit i a mi em tocava fer els cistells, però sense acabar-los del tot. El meu pare hi havia de posar les anses, que és el més difícil de fer en un cistell. Cargolar el vim gruixut per fer les anses requereix una mà forta.

Jo vaig seguir l’ofici del pare durant pocs anys. De petit, a casa tot eren coves i cistells. Ja vaig veure la meva àvia polint vims i que es va ferir davant meu fent aquesta feina. Després, un cop acabada la guerra, ja el meu pare em va posar al seu costat, i fins i tot treballàvem al carrer. A casa no hi havia prou espai per treballar la canya, sobretot quan va començar la moda dels encanyissats pels cel-rasos. Fèiem un teixit de canyes que clavàvem a les llates previament posades al sostres., les clavàvem amb unes puntes de cabota gruixuda, i teixiem la canya dalt les bastides que ens havien muntat els paletes. Un cop nosaltres haviem fet el cel-ras, els guixaires ja ho empastaven de guix.

J.S. Aquesta feina us la devien preparar els paletes.

J.O.- Efectivament. A Banyoles hi havia moltes companyies de paletes: els Soviets, els d’en Nando Saraia, Fabra, Roca, etc.  Ells ens ho preparaven tot. Però primer nosaltres haviem de treballar la canya: pelar-la amb una màquina especial que ja en dèiem “la pela-canyes”, ratllar la canya pel mig, i al final, amb una massa, picar els nussos de la canya perquè aquesta es pogués obrir pel mig. Per fer aquesta feina de pelar, ratllar i picar necessitàvem molt d’espai, i per això ho fèiem al carrer.

S.D. Però no solament picàveu i xafavèu canyes, perquè el teu pare havia fet molts coves al carrer. Recordo que al carrer Major, a més d’ell, al seu costat hi treballava en Constans amb el banc de fuster, i més amunt l’espardenyer amb aquell banc especial que també tenien els espardenyers.

J.S.- Però, llavors, tu Joan no vas pas seguir l’ofici del teu pare, perquè vas entrar a treballar a la Banca. però, de tant en tant, encara li donaves un cop de mà, sobretot treballant la palma.

J.O.- Durant un parell d’anys vaig anar a aprendre més bé l’ofici de cisteller a casa dels meus parents d’Olot. Allà vaig aprendre a fer alguns treballs artesans, sobretot el que en dèiem “cistelleria fina”, a base de paneretes, i altres cosetes d’artesania. Però el que vaig fer més a Olot va ser ajudar als meus cosins a encanyisar cels-rasos. Només us diré que tot el sostre del Cine Colón, al passeig del Firal, el vam fer els meus cosins i jo mateix. També recordo haver ajudat al meu pare a fer alguns cels-rasos en el cine Victoria de Banyoles. Avui, d’aquests no en queda cap. Ni el Victoria ni el Colón d’Olot.

S.D.- Això devia ser en els anys 40, cap al 50...

J.O.- Si, perquè a l’any 45 jo havia complert 20 anys i ja entrava en quintes. Però, per sort, no vaig haver d’anar a la mili perquè em varen trobar estret de pit. Era un noi molt esquifit, jo. Un cop passades les proves d’inspecció anual per anar a la mili, després de quatre anys de patir, i pensant que a l’últim encara m’enganxarien, vaig poder sortir-ne lliurat, i allavors em va sortir l’ocasió d’entrar a treballar a la banca. Era a l’any 1949, tenia 24 anys i vaig estar treballant al Banc Hispano Americà, a la sucursal de la plaça Major , al costat de can Grilló. Fins que em vaig jubilar a l’any 1985. Ho sigui que vaig treballar a la banca 36 anys i 3 mesos.

J.S.- Déu n’hi dó. Però, vaja, avui no tocarem ni Banca ni banquers. Avui toca parlar de cistellers. En el temps en que tú treballaves a casa teva, a Banyoles hi havia dos o tres cistellers (l’Amagat, al carrer de Santa Maria, que també tenia botiga com vosaltres, i algún altre que nomes feia coves i cistells –sense comerç- com en Benet, i un del carrer de la Divina Pastora. I els esparters com en Salvador, que també venia cistells.

S.D.- (comentari propi Salvador).