Dècades anys 40/50/60.

SETMANA  SANTA

 

Era el temps en que tot era pecat, gairebé tot estava prohibit. A Barcelona tancaven els teatres i cinemes, i el Dissabte de Glória –avui desaparegut- totes les sales estrenaven pel.licules. En alguns locals de teatre es representaven drames sacres i en els cinemes no hi mancaven mai les pel.licules sobre La Passió i Mort de Nostre Senyor Jesucrist, totes tolerades per a menors de 14 anys. En aquells dies festius – Dijous i Divendres Sants- les sales de cinema tancaven. Fins el dissabte a la nit no tornarien a obrir. Per suposat els mals pensaments eren prohibits i no es podia xiular ni una sardana perquè era pecat mortal. Les ràdios només emitien música religiosa: La Pasión segun San Mateo i Sant Juan; el Requiem, el Sabat Mater i Las siete últimas palabras, de Haydn. El concert d’orgue, els cors i les saetas invadien les ones. Es van prohibir moltes coses. La mateixa Església sentia recels davant del que considerava propensió al pecat. Es tallaven petons a les pel.licules i fins i tot van prohibir el Carnaval. Només hi havia Quaresma. A mi m’agrada que la gent es diverteixi, si sap respectar els límits d’altri. No queda malament una mica de bogeria si no traspassa la voluntat dels altres. Quan arribava el  Sábado de Gloria repicaven les campanes. Aleshores tornava a sonar l’Allá en el Rancho Grande i el pasdoble Islas Canarias. A Banyoles començaven la Setmana Santa amb les alegres passades de les Quaranta Hores, amb els músics a davant que ens portaven en el recolliment eclesial; si bé quan sortíem de l’Hora Santa de l’església, altra vegada amb músics fins a un cafè on els convidants ens feien seure per menjar brunyols i  beure moscatell. Després encara anàvem a les cases particulars dels que havien estat convidants o convidantes i allí tornàvem a  menjar brunyols i a beure moscatell. Deixàvem les plates escurades i sortíem ben alegres cantant de baix en baix perquè de tant en tant sortien persones de les cases que ens deien que aquella setmana no es podia cantar ni cridar. Ho tinc escrit amb altres articles a la premsa banyolina. No cal tornar-hi. El Dijous i Divendres Sants ja eren diferents. Anàvem a totes les esglésies a fer les Visites i a besar la Creu de Jesús fent el recorregut en silenci. Durant molts anys hi anàvem amb els pares. La mare, contemplava els altars i mirava quantes palmes hi havia treballades per les nostres mans en els Monuments al Santíssim. Aquella setmana era de descans per a nosaltres que havíem treballat durant gairebé dos mesos, dia i nit, fent palmes. Fins i tot, un cop, quan ja treballava en el Banc, el director de la Sucursal m’havia concedit uns quinze dies de vacances per poder treballar la palma.