Els nens/nois de la Guerra (IX)

(Fragments del segon programa de Televisió de Banyoles emés el 12 de març de 1999- Intervingueren Josep Farriol, Josep Duran. Miquel Blanch, Joan Saubí i Joan Olivas. Moderador: Jordi Xena)

Després de la Guerra Civil (9)

J.X.- Què en penseu del franquisme?.? Que en queda del franquisme?. Avui, a l’any 1999, a les portes de canviar la mirada.

J.D.- Jo penso que encara hi ha gent que té por de parlar-ne. I això per mi és greu. Després de tants d’anys que han passat i que encara hi hagi gent que no gosin parlar-ne per por de que algú s’ofengui en parlar de política...

J.S.- Jo penso que la nostra generació ha estat molt marcada. Primerament va ser de petits. I quan ens vam posar a treballar – i vam treballar de valent!- érem molt joves. Diuen que van aixecar el país entre tots ells, però també va ser gràcies als esforços de tots en aquell temps. I jo crec que això dels franquistes no s’acabarà pas si no s’hi posa una solució decidida. Els nostres fills, ja grans, s’ho miren d’un caire diferent.

J.F.- És que encara hi ha gent d’edat més avançada que la nostra que encara tenen por que torni la guerra. Sempre parlen de que “abans de la guerra...” Encara tenen la guerra gravada dintre seu.

J.O.- Fa pocs anys vaig anar a Castella, i a Burgos vaig entrar a una botiga a comprar vi i me’n van donar una amb una etiqueta amb l’efígie de Franco. O sigui que el franquisme encara es viu.

M.B. - Desgraciadament encara en queden algunes coses. I apart de ser la nostra generació bastant marcada, per això encara es té por, però no por de parlar d’aquest tema sinó perquè veièm –almenys jo- que no hem fet l’evolució i hem tornat a caure en un altre moment en que hi tornen a haver pràcticament les forces de l’església espanyola i el gran capital que de moment són els que governen.

J.X.- Veieu el futur amb esperança?. O el veieu ... és molt important la vostra opinió. Sabeu el que heu viscut, és clar que sabeu el que heu viscut, i la perspectiva que podeu tenir en el futur... Com veieu el futur?

M.B.- Home, ja tenim setanta-tres anys!.

J.X.- El futur de la humanitat.

J.D.- Molta indiferència en la joventut d’avui dia que no tenen plans d’ajuda.

  J.X.- Si que en tenen de plans d’ajuda!.

J.F.- Una minoria. I tanta minoria que... Vés a la sortida de l’Institut i veuràs quants n’hi ha que es dediquen a fer obres de...

J.X.- Son massa  joves. Encara han d’esperar més anys. Quan surtin de la Universitat...

J.F.- Tenen la vida massa ben solucionada. Els hi hem evitat tots els maldecaps possibles i...

M.B. - No és un defecte que els hi hàgim donat tot el que hem pogut. El que trobo més greu és que la gent no s’hi impliqui, no es compliquen. No es llencen a una acció determinada, o sigui que el que domina és el passotisme, però aquest  passotisme no és perquè tinguin la butxaca plena.

J.D.- Una mica, sí.

M.B.- Els joves no la tenen mai plena. Cada setmana la buiden.

J.F.- I el jovent només espera els caps de setmana per disfrutar. I això és greu.

J.X.- No sigueu tant reaccionaris.

M.B.- Som reaccionaris per ésser realistes?

J.O.- Heu dit que els nostres fills no ens volen escoltar quan els hi parlem d’aquell temps de la nostra  joventut. Però, mireu de tancar la televisió a l’hora de dinar o sopar i parleu amb els vostres néts o nétes. Escolteu-los. Jo veig que m’escolten. Hi ha esperança.

J.F.- Ens escolten?. A mi en diuen “l’avi ja comença amb el seu rotllo. Com sempre!”. De veritat que, sincerament, no sé si m’escolten.

J.S.- Jo, com que  en aquell temps em vaig veure frustrat en no poder ser universitari, vaig pensar que si jo no  podia, almenys que els meus fills ho fossin. Que poguessin tenir uns bons estudis!.

J.F.- Això ja és una altra cosa. És veritat que nosaltres no vam poder estudiar cap carrera. Ni el batxillerat vam poder fer!. Perquè s’havia d’anar al Collell o a Girona. Només podien estudiar els joves que a casa seva tenien una bona disposició econòmica. Els “rics” que en dèiem en aquell temps.

J.X.- Bé, ja portem una hora i mitja de programa i hem d’acabar... I encara no hem parlat de sexe.

M.B. Ho podríem deixar per un altre programa.

J.X.- És tan important poder recuperar la memòria. No sé si la gent que ens escolta s’ho ha passat tan bé com alguns que han escoltat aquests dos programes. Les tribus estaven dirigides per un consell d’ancians i els ancians eren gent d’edat, els que tenien sentit comú i experiència. I vosaltres, el que ens heu donat aquests dies és sentit comú associat amb l’experiència. Molts gràcies per haver vingut. I no vull resistir-me a proposar-vos que vingueu un altre dia per a parlar-nos del sexe en els anys quaranta. Un tema que pot ésser molt important. Moltes gràcies.

     (FI DEL SEGON PROGRAMA DE “ELS NENS DE LA GUERRA”. A l’espai LA TRIBU, de Televisió de Banyoles del dia 12 de març 1999.