Els nens-nois
de la guerra. Després de la Guerra Civil (6)
(Fragments
del segon programa de Televisió de Banyoles emés el 12 de març de 1999.
Intervingueren Josep Farriol, Josep Duran, Miquel Blanch, Joan Saubí i Joan
Olivas. Moderador: Jordi Xena)
J.X.- A la postguerra hi ha dos senyals d’identitat
que són la repressió per un costat –o sigui el triomf d’uns i la pèrdua
d’altres-. I sobretot escassetat, escassetat de tot i bàsicament de menjar.
M.B.- Escassetat de tot, no. Llavors va començar la
censura a tots nivells.
J.X.- Ja vas cap al teu rotllo.
M.B.- A la botiga de llibreria de casa ens la jugàvem quan rebíem aquesta
cicular (mostra) a través de la Cámara
Oficial del Libro però que venia del Ministerio de Interior i que
ens enviaven gairebé cada setmana amb la llista dels llibres prohibits. Fins i
tot en la llista hi havia títols de novel.les d’aventures de Salgari que no vam
poder posar a la venda per prohibides.
JOAN SAUBÍ.- Hi havia altres prohibicions més
importants que aquestes. El menjar, sobretot. I especialment, el pa. Ens el
donaven de blat de moro que l’havíem de menjar al dia perquè a l’endemà ja era fort
com un roc. Vam haver de menjar cairetes, que alguns en deien guixes, farro,
naps...
J.O.- En el darrer any de la guerra”, a casa
recollíem rabequets i carbasses per les masies de pagès. El meu pare
s’encarregava de recollir-les per a una gent de Barcelona que arribaven en una
camioneta. Els pagesos ens havien portat
les carbasses que nosaltres posàvem en
una entrada d’una casa que ara és part de la botiga de can Comalat al carrer
Major. Vam recollir centenars de carbasses que es portaven a Barcelona per a
fer-ne sopa per als ferits de guerra en els hospitals. La gent que venia a
recollir-los eren comandats per un tal doctor Ley. El meu pare els acompanyava
per les masies i quan els milicians els feien parar, el doctor Ley els hi
ensenyava un document i tots es quadraven i els deixaven passar.
J.F.- A les capitals es va passar molta gana.
J. X.- I en quant a la Segona Guerra Mundial, que
en recordeu?.La imatge que hi havia dels alemanys no era una imatge real.
Vosaltres devíeu escoltar la informació “oficial”.
J.D. Sabíem que els francesos s’havien portat molt
malament amb els republicans i els espanyols. Quan veies que les forces
alemanyes entraven a França, doncs, te n’alegraves i aquí tota la propaganda
anava a favor de l’Eix. Hi havia la revista Der Adler i el Signal en la que hi
vèiem els avions Stukas i això ens encantava.
J.S.- I en els cinemes hi vèiem el Noticiari UFA
alemany, i allà tot el que era alemany era bo. Ens vam fer un tip de veure
l’Hitler a les mitges parts del cine.
M.B.- I també el Noticiari LUCE italià on a cada
dos per tres hi sortia en Mussolini. Després de la pel.licula llarga de complement
i abans de començar la pel.licula base del programa es feien aquests
Noticiaris.
J.F.- Jo el que
recordo de les imatges d’aquell temps en que tot era prohibit era veure la propaganda del sabó en la que es veia una
noia ensabonant-se, i alguna cosa endevinàvem darrera del sabó. En aquell temps
era una cosa extraordinària veure tan de sabó.
J.X.- Que vèieu en el cinema?
M.B.- Majoritàriament vèiem les pel.licules que
havien estat autoritzades a la zona franquista i a més a més molt de material
italià i alemany.
J.F.- Les que ens agradaven més eren les d’una
actriu alemanya que es deia Marika Rock. Era una actriu de revista que ballava
molt bé.
J.O.- I encara balla! Fa poc vaig anar a Alemanya,
i a Colònia davat de l’hotel on estàvem hi havia un pòster grandiós anunciant
la revista de Maricka Rock.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada