La postguerra. Anys 1939, 1940 i subsegüents

Encanyissador de cels-rasos

 

A la dècada dels anys quaranta jo treballava amb el meu pare fent encanyissats per a cels-rasos. La meva feina consistia en pelar les canyes (amb una eina manual que en dèiem “la màquina de pelar canyes”), ratllar-les amb un ganivet corbat i aixafar-les nus per nus picant-les amb una maça a fi que la canya es pogués obrir per clavar-la a les llates en els sostres de les cases on havíem de col.locar l’encanyissat. Amb el meu pare anàvem a col.locar les canyes als sostres, pujant les bastides que previament ens havien muntat els paletes. Damunt la bastida clavàvem les canyes a les llates, amb uns claus especials de cabota grossa. Amb les canyes, obertes pel mig de la part de dintre anàvem formant un encanyissat creuat, com un teixit que els paletes havien d’enguixar-lo per a quedar ben tapat.

Aquesta feina ens l’encomanaven els paletes (les Companyies que hi havia en aquells temps i que solíem dir-ne “els contractistes”. Aquests eren “els Soviets”, en Nara (Fraguell), en Jeroni Vinyes, i altres. Els que ens donaven més feina eren els que en dèiem els Soviets que tenien el despatx en una petita entrada de la casa d’en Riera al carrer de la Divina Pastora. L’administrador era en Pla (de motiu en Xoliu). Recordo haver-hi anat moltes vegades a cobrar factures (els dissabtes cap al tard, paletes i manobres hi anaven a cobrar les setmanades, i jo també era dels que feien cua per a cobrar les factures dels encanyissats.

Amb el meu pare havíem anat a encanyissar els sostres de la casa-administració del pantà de Crespià. Sortíem de la plaça dels Turers de Banyoles amb un camió que ens portava a tots els treballadors fins a la casa del pantà. Jo preparava la feina per al meu pare (que era el que encanyissava). Pelava, ratllava i aixafava les canyes en una clariana d’un bosc al final de la carretera, vora la Casa Administració on el pare teixia els cels-rasos dalt d’una bastida. Des del bosc vaig sentir uns crits que em van esgarrifar. Em va semblar que aquells crits de dolor eren els del meu pare. I, efectivament: havia caigut de la bastida. El portaren estès cap al camió. Van portar-nos a Banyoles fins a casa del metge Fontanet a la plaça Major. Gràcies a Déu, el pare en va sortir il.lès d’aquell accident i al cap de vuit dies ja tornava a treballar enfilat dalt de la bastida.

En aquells anys també vam treballar en els hangars per al camp d’aviació de Martís que es feien en el bosc, a la dreta de la carretera del Pla de vora els hangars. Sortíem amb camions des de la plaça dels Turers. Eren uns dies d’hivern de molta fred i tots havíem d’escalfar-nos en uns focs improvisats vora l’hangar. Devia ésser a l’any 1941 o 1942 perquè en el 1943/44  vaig treballar a la casa dels meus cosins cistellers, els Olivas d’Olot. Allí també vam fer molts encanyissats treballant durant molts dies en els sostres del nou cinema Colón al passeig de Blay.

 Recordo haver encanyissat algunes cel.les del Monestir i moltes cases particulars de Banyoles. El meu pare també va encanyissar una bona part del sostre del cinema Victoria. Aleshores jo ja havia plegat de fer de cisteller, ja que a partir del primer de desembre de 1949 vaig tenir l’oportunitat d’entrar a treballar a les oficines del Banco Hispano Americano, a la plaça Major.