Els nens/nois de la guerra (VIII)

(Fragments del segon programa de Televisió de Banyoles emés el 12 de març de 1999. Intervingueren Josep Farriol, Josep Duran, Miquel Blanch, Joan Saubí i Joan Olivas. Moderador: Jordi Xena))

 

Després de la Guerra Civil (8)

J.X.- Alguns de vosaltres heu tingut fills. Que els hi explicàveu als vostres fills, de la guerra?

M.B.- No en volen saber res.

J.F.- Jo encara els hi explico el que ells en diuen “batalletes”.

J.X. I t’escolten?

J.F.- M’escolta més el petit que el gran.

J.X. Quan vas explicar als teus fills que jugaves amb bombes de mà?

J.D.- Quan els hi vaig mostrar aquests artilugis. Llavors es van interessar més.

J.F- Els altres problemes que teníem era que anaven passant els anys i la Guerra Mundial s’anava oblidant. I a vegades penso que a l’any 1944 jo tenia vint anys. O sigui que si en Franco arriba a entrar a la Guerra Mundial, segurament que tots nosaltres hauríem anat a la guerra.

M.B.- I els records haurien estat molt diferents.

J.S.- Recordo que quan va acabar aquella guerra –jo llavors treballava a can Branyas- tenia quinze anys i vaig veure venir un que semblava un policia i era en Branyas  que va dir que estava celebrant que s’havia acabat la guerra, i al cap d’uns mesos va venir el seu germà -en William que li deien- vestit de soldat americà. Era un home de molt bona planta.

J.X.- Teníeu edat per pensar que el final de la guerra mundial suposaria la salvació o el retorn de la democràcia a Espanya?.

J.S.- Tothom ho pensava,

M.B- Però el desengany va ser molt ràpid.

M-B.-  Com que tots estem molt dramàtics, deixeu-me ensenyar una cosa divertida. El ball!. Aquest país es dedicava a fer unes propagandes tan absurdes i ridícules  que aquesta (mostra un cartell: “Bailes modernos. Joven: diviértate de otra manera”) era una campanya contra el ball. Com podeu veure, cada parella té un dimoni, sigui masculí o femení, perquè es veu que totes dues parelles  pecaven. I una continuació d’això  és una circular que van enviar a moltes dones de Banyoles –no dient-los-hi  que fossin decentes, sinó que influïssin a les seves amistats perquè no anessin vestides indecorosament. La carta diu: “Hombre de Acción Católica (en castellà) i segueix demanant a les mares que avisin a les seves filles que no vagin amb vestits indecents pel carrer.

J.O.- També ens divertíem. Mireu aquesta foto de la xocolatada de la festa del carrer Major. En els primers anys fins i tot vam convidar els soldats que eren aquarterats a la vella escola dels Hermanos.

J.X.- En definitiva, esteu donant una imatge agredolça. Perquè és agredolç el record de quan s’és petit.... Parleu de la “mili”.

J.F.- Vam passar tres anys literalment perduts.

J.X. I de l’estraperlo, que en sabeu?

J.F.- Jo en puc parlar perquè...

J.X.- Perquè eres recader.

J.F. I per no fer estraperlo el meu pare va morir pobre, com aquell que diu. Si hagués tingut menys escrúpols.... Perquè hi havia gent que en els camions es dedicaven a portar estraperlo, ja que en els anys quaranta i cinquanta hi havia tants soldats fent el servei militar a Barcelona que cada família els hi portava almenys un pa, i quan pujava la policia ho registrava tot. A nosaltres, un dia ens van fer descarregar tot un camió en el que hi portàvem forcs d’alls. I ens ho van llençar tot al mig de la carretera. Per comprovar si portàvem estraperlo. Hi hagué gent sense escrúpols que van fer molts diners. I la carn dels animals que els carnissers  mataven a Banyoles, el poble no la veia mai perquè anava a Barcelona –al restaurant Les Tres Portes i altres restaurants de la ciutat.

J.X.- Una última pregunta. Que en queda del franquisme?.

J.X.- No voldria fer moralisme, ni fer el moralista, però heu parlat d’un preu de tots aquells anys que vareu viure, i no només per viure sinó pel que en queda després i segur que avui en queden tics del franquisme.