ANYS QUARANTA. LA
FESTA MAJOR I
ELS CONCERTS D’HAVENT
DINAT (I)
Amb el pseudònim de Martirià Estany i Fontpudosa i
en una secció intitulada El pas del temps vaig publicar a la Revista de
Banyoles una sèrie d’articles festa-majoners. Un d’ells era dedicat als
Concerts d’havent dinat que acostumaven a fer-se en els dies de les festes de
Sant Martirià. Em plau transcriure’n alguns fragments:
Cambrers de Festa Major.- Era un constant anar i venir de cambrers.
Portaven les safates amb tasses plenes de cafè, i al centre, com un adornament,
l’ampolla de licor. Gran proesa la d’aquells cambrers que traspassaven pels
empantanegaments de taules i cadires fins arribar al lloc. Havien de travessar
els obstacles sense fer gaire soroll. L’orquestra executava un tempo lento
de Los sitios de Zaragoza i no convenia distreure els escoltadors. A
vegades el cambrer refrenava, s’aturava una estoneta com s´hi quedés clavat, i
quan veia que s’acostava la tamborinada orquestral, s’apressava a posar amb
precaució les tasses de cafè damunt la taula. Si per l’entremig retornava un
suau moment musical i el soroll de culleretes es feia sentir, l’oïent de la
taula veïna posant-se el dit a la boca feia un Xiiist! demanant un silenci que
s’encomanava als de les taules properes, i a la sala es podia escoltar una
cadena alarmant de “....xxiisst!....xiiiissst!” que s’acabaven quan el director
d’orquestra giravoltava donant una llambregada enfurismada al públic.
Repertori sarsuelero.- Eren els concerts dels
anys quaranta, al cafè Español de la plaça de España. La sala
estava plena de taules i cadires i atapeïda d’un públic amb ganes d’escoltar
les orquestres, cada any més restablertes de les adversitats causades per la
guerra. El repertori de les orquestres era principalment del gènere líric.
S’estava força sarsuelat en aquella època. Molinos de viento, Los
claveles, La Dolorosa , La alegria de
la huerta i La del manojo de rosas eren les peces preferides
de l’auditori. Eren també les més conegudes, ja que sovintejaven les Compañías
de Zarzuela pels nostres escenaris.
Peça obligada del repertori era Los sitios de
Zaragoza. Era impressionant escoltar els espetecs de les canonades, les
trompetades que anunciaven la marxa, i els tambors acompanyant el pas. En
aquells temps que tots estàvem tan acostumats a veure tropes de soldats, allò
s’esqueia molt.
El cinema i la música clàssica.- Havia d’arribar una
pel.licula musical titulada Loca por la música, en la que el famós
director Leopold Stokowsky dirigia la Rapsòdia húngara num.2, de Listz
perquè aquesta es posés de moda. Però la famosa Rapsòdia no la tocava pas
qualsevol orquestra. Havía d’ésser La Principal de La Bisbal la que ens la
donaria a conèixer en un arranjament excel.lent de Conrad Saló, i més endavant
les tres o quatre orquestres de més categoria ja podien presumir si tocaven
l’obra de Listz.
Un altre tema clàssic preferit del públic, i que
també es popularitzà molt fou el Concierto de Varsovia de la pel.licula Aquella
noche en Varsovia. No és res d’estrany que els temes musicals de les
pel.licules de cinema calessin amb tanta fal.lera entre la massa banyolina. El
cinema era una distracció festiva, i els diumenges, després del partit de
futbol s’anava de llampada al cinema, però sempre amb el seient assegurat ja
que al matí –després d’una bona estona de cua-
s’havien adquirit les entrades de les butaques numerades. Mancats de
televisió i de discos –algun privilegiat potser si que tenia gramòfons amb
plaques no pas molt ben impressionades- era natural que la cultura musical
entrés per mitjà del cinema, com abans havia entrat per via del teatre.
En general, el públic que assistia als concerts els
hi era molt plaent escoltar aquelles melodies que havien popularitzat els
teatres lírics i les pel.licules dels cinemes.
En tot temps, La Dolorosa, Luisa Fernanda, Gigantes y cabezudos
o Alma de dios havien arrancat grans aplaudiments. I en èpoques més
endarrerides, aquestes peces, o d’altres per l’estil del gènero chico
eren les úniques que distreien els públics dels concerts, quins estaven més
apassionats per les partides de dòmino que no pas pels bufets o els nyigui-nyoguis
dels músics de les orquestres.
Afegiré alguns títols d’obres que el cinema havia
difós i d’altres que entusiasmaven a l’auditori en aquells anys quaranta.
Escric “auditori” en aquest any 2009 en que aquella sala de concert que era el Español
i posteriorment el Círculo de Católicos és justament avui dia l’Auditori
de l’Ateneu. El recull de melodies de
l’opereta Rose Marie era molt cel.lebrada, especialment en el contrapunt
famós del cant indi; l’opereta de Franz Lehar, La viuda alegre, i els temes
clàssics de les grans òperes italianes com Madame Butterfly, La Bohemè,
i, evidentment, la Carmen de Bizet, o les grans violinades de les
Czardes, de Monty i el Paganini, de Lehar, on l’auditori quedava
extasiat amb el virtuosisme del cèlebre violinista Brufau, conegut
popularment com en Toja.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada