La postguerra. Dècada anys 40/50/60

Cues per anar als confessionaris

 

D’Hores Santes n’hi havia per a tothom. I després de reposar un dia arribàvem al Dijous Sant amb el seu dejuni eucarístic, o sigui que els que volien anar a combregar havien d’estar tres hores sense haver pres aliment sòlid, i líquid no alcohòlic des d’una hora abans.... I les cues, ¡quantes cues hi havia per anar als confessionaris! Els homes, a un costat, i les dones, a l’altre. I vigila que no et passin! Com ho feia sempre aquella senyora d’un guàrdia civil que només d’arribar ja es posava davant de tots. Què volies dir-li a la civila? L’únic que podia aixecar-li la veu era el rector de la Parròquia, però mossèn Fernando Simón va morir a principis de la dècada, -1960-, i fou reemplaçat per mn. Joan Serra.

N’hi havia molts de capellans a Banyoles en aquell temps. I alguns dels de Casa Missió ja començaven a marxar cap a Sudamèrica. El Concili Vaticà II va obrir moltes portes per a fer via cap a l’estranger, però encara quedaven capellans muntant Missions a la comarca banyolina. I presidint actes com el del Primer Centenari de les Carmelites, i sobretot l’Homenatge al Pare Butinyà que en motiu  del 125è aniversari del seu naixement hi hagué un clima de desbordament per part de la ciutat. Mai s’havien vist tantes monges pels carrers de Banyoles. I en el Círcol de Catòlics hi hagué un acte memorable. I fins i tot, teatre, perquè els de l’Agrupació Teatre i Art van llegir l’obra que escriví el Pare Butinyà, La venjança del martre, i la Polifònica acabà de donar brillantesa a l’acte amb un extraordinari concert.

A l’any 1963 va morir el Bisbe Cartañà i a partir de llavors ja es donà a conèixer l’expansió de Casa Nostra i el creixement de l’Institut Secular Operàries Parroquials. I a Santa Maria hi hagué uns solemnes funerals, amb assistència de les primeres autoritats locals, per l’ànima del Papa Joan XXIII. I tots, a les seves cases, pendents de la ràdio, i pels cafès pendents de les televisions esperant la fumata blanca que ens anunciaria un nou Papa.

I mossèn Verdura, el capellà de Camós, anava cantant per ràdio i televisió, acompanyant-se amb la seva guitarra com el Pare Duval francès, amb un repertori molt extens de cançons i quatre gravacions en disc. La seva veu l’escoltàvem per Ràdio Gerona i Ràdio Figueras. Cançons per a gent selecta -deia-, cançons i comentaris, amb estil modern, sense arribar al cha cha cha...

Aleshores va arribar el nou bisbe de la diòcesi, Dr. Jubany. “Ja tenim bisbe!” tothom deia. I va ser benvingut per tots. Es despertava l’alegria dels fidels cristians amb una vertent entrenyablement humana. Com es despertava amb els joves que assistien als Cursets Pre-matrimonials, a través dels quals, mn. Joaquim de Toca va posar una ferma base cristiana a moltes llars banyolines. Que miraven per carrers, cantonades i balcons les processons de Sant Martirià, en les que s’anunciava un canvi perquè interrompien les audicions de sardanes a la plaça. La festa de Sant Martirià va ser important l’any 1963 per la vinguda de l’abat de Montserrat, Aureli M. Escarré, qui va beneïr la nova campana Martiriana. Festa solemne en la que no podien faltar els cants de la Polifònica. I en aquell any, les relíquies del Sant Patró de Banyoles encara es portaren en processó pels carrers de la ciutat. La plaça, s’omplia de gom a gom amb les audicions de sardanes de festa major. A mitjans de la dècada seguien tocant damunt dels cadafalcs els músics de les millors cobles del país, i per l’Aplec de la Sardana de 1964, en el Passeig Dalmau hi tocaven La Principal de La Bisbal, Montgrins, Selvatana i Principal de Girona.