La postguerra. Dècades anys 40/50/60

El sexe en els anys 40/50.

Televisió de Banyoles. Maig 1999. (Continuació)

 

M.B.- Molt diferent d’ara que qualsevol pare compra un cotxe pels seus fills per anar a l’Institut, però a mi em sembla que això és comprar-li un llit de quatre rodes Abans això no era possible.

J.X.- Amb tots els respectes,  ¿quan vareu saber que apart de fer el riu podia servir per una altra cosa?

M.B.- Jo, el meu fracàs de llibreter va ser quan vaig comprovar que molts dels llibres que veníem a casa no servien per res. I parlo de llibres de formació sexual, moral, religió, etc.. Per a mi, l’escriptor moralista Tihamer Tott – que llegia molta gent – era un home bastant funest.

J.S.- El de “Energia y pureza”?

M.B.- Aquest mateix. I vaig llegit tots els seus llibres.

J.F. Allí  ja vam començar a intuïr alguna cosa. Perquè s’avisava a les noies que les que muntaven a cavall, amb el fregadís aquell podia passar alguna cosa.

J.S.- El llibre de les noies es deia “Pureza y hermosura”.

M.B.- Vaig adonar-me  que aquells llibres no servien per res perquè cada vegada que els anava llegint em fotia més  embolics al cap.

J.X. Aquest és un dels llibres que llegieu en aquell temps. El puc veure?

M.B. I tant!.  És un llibre divertidíssim. (el mostra). Actualment és una joia aquest llibre. El títol és “¿Pueden los novios ser castos?. I l’autor, Hernan Benítez.

J.X.- (El fulleja).  Editat el 1949, amb l’imprimatur de D. Casimiro, ObispoAuxiliar y Vicario General de Madrid.

M.B.- En aquest llibre hi ha una frase que no té desperdici. En un dels paràgrafs adreçats a les noies  diu que” si el teu nóvio s’ha traspassat una miqueta, que aquell dia sigui un dia sense  donar-li  la mà”. I jo em pregunto: si s’havia traspassat, quina necessitat tenia de donar-li la mà!

J.X.- Oh, és que podia traspassar-se amb les dues mans!.

M.B.- Saps com el vaig descobrir jo el sexe?. Un dia va arribar una novel.la pornogràfica a les meves mans. Va ser llavors quan vaig assabentar-me de tot.

J.X.- I de la pitjor manera possible.

M.B. Noooo!. De la millor!. Perquè una cosa és la informació i una altra la formació.

J.X. I l’acció.

M.B.- Allà no tenies formació, però de informació no te’n faltava.

J.F.- Home, tu eres llibreter i tenies tots els llibres al teu abast.

M.B.- Ep!. Aquesta novel.la me la va deixar un barber. Jo, a casa no en tenia ni una. Però aquella la vaig llegir almenys vint vegades.

J.F.- Jo recordo que un dia va arribar al magatzem una partida de paper que venia de Suècia, i pel mig hi havia algunes revistes pornogràfiques.  El sogre em va fer marxar abans d’hora perquè no les veiés, però tots els treballadors se la van passar de mà en mà.

J.X.- El misteri de conèixer la sexualitat us va arribar...

J.F.- De boca a boca.

J.X.- De boca a boca?.

J.F.- Bé, en el més bon sentit de la paraula. Llavors la societat banyolina era dividida en dues classes: les noies que anaven a la fàbrica de Les Saques  i les noies que anaven a cosir. Hi havia moltes cosidores i les noies hi passaven estones bones criticant i parlant de nois . Les de la fàbrica ja eren més liberals.

J.O.- Moltes noies els diumenges anaven a ballar. A can Xampinya o al Bar.

J.X.- Bé, seguim amb la manera de quan us vareu assabentar...

J.O.- Pels llibres, també. Recordo que es repartia un llibre que tenia per títol “Para tí, soldado” Jo el vaig llegir. I això que no vaig fer el soldat.

J.S.- Jo tenia uns amics a l’Horta de D. Narciso i a davant hi havia una casa que donava al carrer de Sant Mer.

J.X.- A can Cisquet en deien.

J.S.- I davant del rec hi havia una porteta que donava a la casa. I allà hi vèiem algunes noies curtes de roba i algú ens va explicar el que feien aquelles dones.

J.O.- Tots sabíem que al carrer de Sant Mer hi havia una casa que llavors en deien “de barrets”. En temps de guerra, quan nosaltres jugàvem i fèiem comèdia en el pati de casa al carrer de l’Hospital  vèiem passar alguns moros. I un dia, un d’ells  ens va dir: “Ca...ca...putas...dar dinero...un duro cada uno”. I el vam acompanyar fins al carrer de Sant Mer. Quan vam ser allí ens va dir “Aquí no hay nadie”. Ens vam quedar sense el duro.

J.X.- Aquestes cases ja existien abans del 36.

M.B. I tant!

J.F. A cala Ketty en deien.

M.B.- N’hi havia dues de cases.

J.F.- L’altra era la “casa del Dragó”. Així ho dèiem perquè hi havia un dragó de ferro en un parallamps.. Era al costat de can Barraca al passeig de la Puda.