La postguerra. Dècades anys 40/50/60

El sexe en els anys 40 i 50

 TV.Banyoles 1999. Continuació

 

J.S.- Nosaltres vam tenir tanta repressió que en els Banys vells hi havia separació de nois i noies.

J.X.- Hi havia una barrera?

J.S.- No, perquè ja hi havia un vigilant de l’Ajuntament. Els homes havíem d’anar en vestit de bany. També podíem anar amb eslip però havia de ser una mica decent, i per travessar la carretera ens havíem de posar a més a més una samarreta. Les senyores havien d’anar amb vestit de bany i faldilleta. Una vegada vam travessar la carretera amb eslip i el vigilant ens va veure. Vam passar un diumenge tancats a la presó municipal, vull dir que ens van tancar tot el dia en una sala de l’Ajuntament. Quiets en un banc, sense ni poder a jugar a parxís.

J.F.- En els Banys de Barcelona hi havia un vigilant de la moral que quan les parelles s’acostaven massa els anava a separar.

J.S.- A les nits, les noies havien de sortir acompanyades de les seves mares.

M.B.- A Bàscara volien posar una  sala de cinema i sabeu qui s’hi va oposar?.  El rector del poble!.  Aquell rector era un defensor del ball perquè els pares i les mares anaven al ball per  acompanyar i vigilar les seves filles. I al cinema no hi havia vigilància.

J.F.- Mira si ballàvem separats que una vegada, per Sant Joan, en Jordi Saguer –venedor de petards- ens en va tirar un que va explotar als peus de la meva balladora.  A ella li va fer un forat a la cama i jo vaig quedar negre de pòlvora. Ballàvem molt separats.

J.X.- En quant a les vostres relacions... Teníeu amigues o només teníeu amics?

M.B.- Amics i amigues, i almenys nosaltres érem una bona colla i anàvem a ballar sardanes.

J.F.- La nostra colla només anàvem a ballar per Sant Martirià i per la festa de la Mare de Déu d’Agost. Anàvem al Casino, que era a la plaça major que llavors en deien plaza de España. També anàvem a ballar per les festes dels Quintos o de les Modistetes.

J.X.- Balls de família. I la gent no sap que els balls s’emparaulaven com si fos un mercat.

J.S.- En els balls hi havia dues parts. Els nois anàvem a demanar a la noia si volia ballar. Els balls anaven per ordre: primer un tango, seguia el bolero, pericon, pasdoble, etc i al final el vals. I a la noia li havíem de dir, per exemple, si volia ballar el bolero o algun altre que no tenia emparaulat.

J.O.- Jo només havia ballat el pasdoble perquè els altres no els sabia ballar bé,i com que el pasdoble no el tocaven fins  al final vaig haver d’esperar molta estona perquè em toqués el meu torn. El ball el feien a cal “Minuto” que era a la sala de teatre que posteriorment seria del Catòlics. Això devia ser a l’any quaranta o quaranta un. Als quinze o setze anys, l’edat del “pavo”. No era pas el meu plat fort això de ballar. En vaig haver d’aprendre més tard per fer comèdia. Quan anàvem a Santa Pau, un cop havíem acabat les representacions teatrals arraconàvem els seients i feien ball. Teníem molta requesta. Totes les noies volien ballar amb els actors. Però els que s’emportaven la palma eren els que feien de galant. L’actor  còmic no tenia tanta requesta. Era un noi molt esquifit, i llavors els prims no estaven de moda.

J.X.- Les relacions amb les vostres amigues eren absolutament morals.

J.B.- Eren relacions d’amics.

J.F.- Un any vaig ballar tots els balls amb una noia, i a l’any següent quan va tornar per la festa major no la vaig poder abraçar i li vaig dir “Carai, que t’has engreixat!” I ella em va respondre. “Onze quilos ¡”. Llavors les noies estaven contentes de tenir un tipus gras. Era la moda.

J.B.- I a nosaltres ens agradaven. Com més grasses, millor¡.