La postguerra. Dècades anys 40/50/60...

Les processons (2)                       

 

Arribant a l’estiu, el juny i juliol ens portaven altres festes patronals que P.I.U.seguia exalçant: “Els paletes i manobres – Sant Antoni han celebrat – i no cal dir que en tal dia – cap casa han esgavellat./ Del Corpus la processó – per brillant i per senzilla, - cal fer-ne menció apart – car per si sola brilla. – De flors i belles alfombres – n’hi havia per a triar, - i els catòlics de Banyoles – on eren, on van anar? (...). Malgrat tot els banyolins – conserven les tradicions – i han celebrat Sant Cristòfol – Patró d’autos i camions. – Si n’hi havia de cotxassos – a beneir i topolins, - uns, molt macos per defora – però molt vells mirats per dins. – I la festa del seu barri – han celebrat els “gironins” – “festa al carrer de Girona” – no és així, amics veïns?”

I arribava el I Homenaje a la Vejez amb la processó de joves acompanyant els ancians a la plaza de España amb els balcons i finestres de tot el recorregut plens de banderes i colgaduras multicolors. Padrins i padrines precedits de música amb cançons de la Schola Cantorum i el Coro Armonias del Llac, i discursos del president i delegat de la direcció de la Caja de Pensiones para la Vejez y de Ahorros.. I aplaudiments per l’ancià banyolí homenatjat, en Victorià Queralt ,més conegut com l’avi Xueta.

I en el mes de juny encara hi havia una altra processó: la de la festa de Sant Antoni de Pàdua que celebraven “los productores del ramo de la construcción” que nosaltres sempre n’havíem dit la festa dels paletes.

 

I a finals de juliol arribava la festa dels sants Abdón i Senén, la festa major del Terme de Banyoles amb repartiment de “pa beneït” i subhastament de coques.

I en arribar l’agost, la Festa Petita movilitzava a les deu del matí del dia 15 a la Corporació al Solemne Oficio cantado per la Schola Cantorum de Ntra. Sra. De Montserrat a l’esglesia parroquial.. 

I a l’octubre ja teníem la nostra festa major amb l’Ofici Solemne a

l’església del Monestir en honor del nostre patró Sant Martirià. I quin altre honor el de poder veure en els bancs del primer rengle (potser dalt de l’altar?) a l’ Excelentísimo Señor Gobernador Civil Don Luis Mazo que quiso realzar con su presencia y dar brillantez al Oficio Solemne. I la  processó no anava pas per dintre perquè sortí com de costum en aquells anys amb la presència de los “nuevos y flamantes Gigantes y Cabezudos”.

“... i com ara fa cent anys – ha passat la nostra festa, - per uns han estat més guanys, - d’altres es graten la testa. (...) Val a dir que el plat més fort – fou dels gegants l’arribada, - encara avui, diuen, no pot – aclucar l’ull la mainada (...) I d’aquella processó – que tothom en bé lloava – en parlarem? Per què no – si de veritat admirava! – Molts homes i molta llum, - molt de fervor i pietat, - encara avui aquell perfum – emboira nostra ciutat”.

I en el gener del 1950 començava l’Año Santo, Año de Oración. Año de Penitencia. Aldabonazo a los corazones dormidos. Hay que girar la vista a Roma. I apa! Més processons. I la Santa Misión a l’església de Porqueres amb els missioners diocesans  mn. Lluis G.Constans i mn.Lluis Gelpí predicant i presidits per el Sr. Obispo de la diócesi amb una processó des de l’església de Porqueres fins a la vora de l’estanyol impartint finalment la

Bendición Papal.. I alerta!, que s’acostava el Carnaval “una de las festividades más repugnantes que la falsa tradición nos va recordando”. I això que no es celebrava el Carnestoltes tant de temps prohibit pel règim franquista. I el que havia de tardar encara a estar prohibit!.

I recordant les processons d’aquells anys hem de deixar constància de les de les festes de barri. El del carrer de Sant Martirià amb la imatge del patró de Banyoles; la del carrer Major amb la imatge de la Mare de Déu de la Llet, els veïns de la plaça, carrer de Girona i Àngel Guimerà, amb la Mare de Déu del Carme; el carrer de la Divina Pastora, amb la seva imatge envoltada de xais. I alguna empresa com la fàbrica Gimferrer amb la Verge de Montserrat. I sant Cristòfol amb la mainada emplenant camions i els autocars de la TEISA.

I acabem... Però aquell any  1950 encara havia d’arribar la processó o les processons més llargues de la història banyolina: la de l’arribada de la Verge de Fàtima. I  més endavant les altres llargues processons, i alguna que ens portaria  fins  dalt del Puig de Sant Martirià en una Missió on els joves capellans del Monestir farien cantar i anar a confessar  tot el poble amb els seus sermons voleiats des de les ones de la primera emissora local inventada per ells que ressonaria enlairant les seves veus per tota la ciutat.