La postguerra. Anys 40/50/60

El sexe en els anys 40 i 50.

T.V. Banyoles 1999. (continuació)

 

J.X. – I l’entorn?. L’església, per exemple Amb tot el respecte i tenint en compte les evolucions que hi ha hagut i totes les consideracions. Recordo el temps de mossèn Lluis Blanch quan  en les  classes de l’Acadèmia hi havia coses molt ridícules. Fins i tot ens deia que havíem de dormir amb les mans fora del llit perquè no se’ns ocorregués tocar-nos res.

M.B.- A l’escola  dels Hermanos d’abans de la guerra anàvem cada setmana a confessar i quan em preguntaven “Quantes vegades?” pensava “quantes vegades, què?”. Es que quan anàvem a aquella escola a l’any 35 només teníem deu anys¡.

J.F.- El que jo no suportava eren les confessions perquè et prohibien d’anar al cinema. Anaves a confessar-te i el capellà et deia si havies vist alguna pel.licula “grana”  i  jo li deia que sí i que el  diumenge següent  tornaria a anar al cine. No el volia enganyar.

J.X.- Es que anaves al Catòlics a llegir la cartellera que hi havia sota les voltes i quan veies que hi havia pel.licules  qualificades  amb el número 3R (mayores con reparos) o 4 (gravemente peligrosa) i la pel.licula era bona, et sabia molt greu no poder anar a veure-la. L’església hi  tenia una obsessió amb el cinema.

J.S.- Hi havia confessors que si no els hi prometies que no tornaries anar al cinema no et donaven l’absolució.

J.X.- Era una veritable obsessió. A veure, Joan, i si parléssim del cine d’aquella època?

J.O.- Ui, hi havia molta censura!. Us explico una anècdota d’aquell temps un cop acabada la guerra. En el cine Modern recordo haver vist una diapositiva que des de la cabina van posar a la pantalla. Evidentment que aquella diapositiva va ser escrita per unes defensors de la moral a la sala del cinema i que van obligar a projectar-la  als pobres maquinistes de la cabina.  En aquella diapositiva hi havia un escrit que mes o menys deia que a la fila X hi havia una parella que estaven fent coses lletges.

J.X.- Com en les confessions que es deia que fèiem coses lletges..

J.S.- Això és molt curiós. Perquè totes les parelles anaven a darrera de la sala, al pis de dalt.

J.X.- Jo recordo que en el cinema havia vist algunes sessions organitzades per La Caixa a la sala del Catòlics. Un dia van passar el NODO i en aquell  noticiari hi sortien les nétes d’en Franco banyant-se. I mossèn Lluis Teixidor va manar que quan sortissin aquelles nenes es posés la mà davant del projector perquè no es veiés aquella escena.

J.O.- A l’any 1938 el Govierno Español va organitzar la censura cinematográfica i si em permeteu us llegiré un parell d’articles d’aquella Llei:

Artículo 15: La vigilancia y inspección de todo lo relativo a la censura cinematogràfica corresponde a los Governadores Civiles en las capitales de provincias y a los alcaldes en las demás poblaciones”. I l’article 16 diu: “se castigaran con sanciones las proyecciones públicas de peliculas que no hayan sido censuradas”. Bé, tot aquest article es molt llarg i no cal insistir, aquesta Llei és promulgada  a Burgos el dia 2 de novembre del 1938. I signa: Serrano Suñer.

J.X.- Realment això és una bestiesa.

(En Joan mostra escenes de pel.licules censurades, fins i tot en les fotos de publicitat, com en “Sanson y Dalila” on en una foto es veu a Dalila (l’actriu Hedy Lamar) ensenyant el llombrígol, i en l’altra foto es veu tota aquella part tapada.

J. X.- I tot això ho feien gent adulta. I a darrera hi havia molta gent! No era un desgraciat que s’havia permès de fer-ho. Avui, molts que ens veuen per la televisió deuen pensar que els estem enganyant.

M.B.- La problemàtica era aquesta (mostra un cartell: “Fecundos, pero castos”.

J.X.- Es que les pel.licules que es veien eren – (apart de “Raza” i altres de tipus “Cruzada española”)-  comèdies i drames en que totes les escenes compromeses eren censurades.  ¿Quan hi hagué una petita obertura en temes de censura?.

J.O.- Potser en algunes pel.licules espanyoles com “La pródiga” i “La fe”, basades en adaptacions de novel.les de literats espanyols.

M.B. -I en “El escándalo”. I això que hi havia adulteris.

 

 

 

J.X.- Se suposava que hi havia adulteris. Res més.

M.B.- No es veia, però se sabia. Els vestits d’época eren tapats de dalt a baix i evidentment, no hi havia cap escena d’ interior de dormitori.

J.O.- I això va ser llarg. A l’any 1963 hi havia unes noves normes de censura – 26 anys després!-. I escolteu el que deien:

“Art. 4: Se prohibirà la justificación del divorcio como una institución del adulterio, de las relaciones sexuales ilícitas, de la prostitución....

10: Se prohibiran las imágenes y aquellas escenas que puedan provocar bajas pasiones en el espectador normal.

(RIALLES)

J.F. I això, a l’any 1963. Imagina’t!

J.O- I podria llegir altes punts. Però ho allargaríem molt.

M.B.- Escoltant aquestes normes que ha llegit en Joan, jo dic que el  curiós és que si no es podien exhibir les relacions il.legítimes, ¿perque no hi sortien les que eren legítimes?. Es que tampoc s’entén això”.

J.X.- En les il.legítimes hi devien incloure també les homosexuals

M.B.- No, no... Encara s’havia d’inventar aquesta paraula.

J.F.- Això ni somiar-ho.

La postguerra. Dècades anys 40/50/60

El sexe en els anys 40 i 50

 TV.Banyoles 1999. Continuació

 

J.S.- Nosaltres vam tenir tanta repressió que en els Banys vells hi havia separació de nois i noies.

J.X.- Hi havia una barrera?

J.S.- No, perquè ja hi havia un vigilant de l’Ajuntament. Els homes havíem d’anar en vestit de bany. També podíem anar amb eslip però havia de ser una mica decent, i per travessar la carretera ens havíem de posar a més a més una samarreta. Les senyores havien d’anar amb vestit de bany i faldilleta. Una vegada vam travessar la carretera amb eslip i el vigilant ens va veure. Vam passar un diumenge tancats a la presó municipal, vull dir que ens van tancar tot el dia en una sala de l’Ajuntament. Quiets en un banc, sense ni poder a jugar a parxís.

J.F.- En els Banys de Barcelona hi havia un vigilant de la moral que quan les parelles s’acostaven massa els anava a separar.

J.S.- A les nits, les noies havien de sortir acompanyades de les seves mares.

M.B.- A Bàscara volien posar una  sala de cinema i sabeu qui s’hi va oposar?.  El rector del poble!.  Aquell rector era un defensor del ball perquè els pares i les mares anaven al ball per  acompanyar i vigilar les seves filles. I al cinema no hi havia vigilància.

J.F.- Mira si ballàvem separats que una vegada, per Sant Joan, en Jordi Saguer –venedor de petards- ens en va tirar un que va explotar als peus de la meva balladora.  A ella li va fer un forat a la cama i jo vaig quedar negre de pòlvora. Ballàvem molt separats.

J.X.- En quant a les vostres relacions... Teníeu amigues o només teníeu amics?

M.B.- Amics i amigues, i almenys nosaltres érem una bona colla i anàvem a ballar sardanes.

J.F.- La nostra colla només anàvem a ballar per Sant Martirià i per la festa de la Mare de Déu d’Agost. Anàvem al Casino, que era a la plaça major que llavors en deien plaza de España. També anàvem a ballar per les festes dels Quintos o de les Modistetes.

J.X.- Balls de família. I la gent no sap que els balls s’emparaulaven com si fos un mercat.

J.S.- En els balls hi havia dues parts. Els nois anàvem a demanar a la noia si volia ballar. Els balls anaven per ordre: primer un tango, seguia el bolero, pericon, pasdoble, etc i al final el vals. I a la noia li havíem de dir, per exemple, si volia ballar el bolero o algun altre que no tenia emparaulat.

J.O.- Jo només havia ballat el pasdoble perquè els altres no els sabia ballar bé,i com que el pasdoble no el tocaven fins  al final vaig haver d’esperar molta estona perquè em toqués el meu torn. El ball el feien a cal “Minuto” que era a la sala de teatre que posteriorment seria del Catòlics. Això devia ser a l’any quaranta o quaranta un. Als quinze o setze anys, l’edat del “pavo”. No era pas el meu plat fort això de ballar. En vaig haver d’aprendre més tard per fer comèdia. Quan anàvem a Santa Pau, un cop havíem acabat les representacions teatrals arraconàvem els seients i feien ball. Teníem molta requesta. Totes les noies volien ballar amb els actors. Però els que s’emportaven la palma eren els que feien de galant. L’actor  còmic no tenia tanta requesta. Era un noi molt esquifit, i llavors els prims no estaven de moda.

J.X.- Les relacions amb les vostres amigues eren absolutament morals.

J.B.- Eren relacions d’amics.

J.F.- Un any vaig ballar tots els balls amb una noia, i a l’any següent quan va tornar per la festa major no la vaig poder abraçar i li vaig dir “Carai, que t’has engreixat!” I ella em va respondre. “Onze quilos ¡”. Llavors les noies estaven contentes de tenir un tipus gras. Era la moda.

J.B.- I a nosaltres ens agradaven. Com més grasses, millor¡.

La postguerra. Dècades anys 40/50/60

El sexe en els anys 40/50.

Televisió de Banyoles. Maig 1999. (Continuació)

 

M.B.- Molt diferent d’ara que qualsevol pare compra un cotxe pels seus fills per anar a l’Institut, però a mi em sembla que això és comprar-li un llit de quatre rodes Abans això no era possible.

J.X.- Amb tots els respectes,  ¿quan vareu saber que apart de fer el riu podia servir per una altra cosa?

M.B.- Jo, el meu fracàs de llibreter va ser quan vaig comprovar que molts dels llibres que veníem a casa no servien per res. I parlo de llibres de formació sexual, moral, religió, etc.. Per a mi, l’escriptor moralista Tihamer Tott – que llegia molta gent – era un home bastant funest.

J.S.- El de “Energia y pureza”?

M.B.- Aquest mateix. I vaig llegit tots els seus llibres.

J.F. Allí  ja vam començar a intuïr alguna cosa. Perquè s’avisava a les noies que les que muntaven a cavall, amb el fregadís aquell podia passar alguna cosa.

J.S.- El llibre de les noies es deia “Pureza y hermosura”.

M.B.- Vaig adonar-me  que aquells llibres no servien per res perquè cada vegada que els anava llegint em fotia més  embolics al cap.

J.X. Aquest és un dels llibres que llegieu en aquell temps. El puc veure?

M.B. I tant!.  És un llibre divertidíssim. (el mostra). Actualment és una joia aquest llibre. El títol és “¿Pueden los novios ser castos?. I l’autor, Hernan Benítez.

J.X.- (El fulleja).  Editat el 1949, amb l’imprimatur de D. Casimiro, ObispoAuxiliar y Vicario General de Madrid.

M.B.- En aquest llibre hi ha una frase que no té desperdici. En un dels paràgrafs adreçats a les noies  diu que” si el teu nóvio s’ha traspassat una miqueta, que aquell dia sigui un dia sense  donar-li  la mà”. I jo em pregunto: si s’havia traspassat, quina necessitat tenia de donar-li la mà!

J.X.- Oh, és que podia traspassar-se amb les dues mans!.

M.B.- Saps com el vaig descobrir jo el sexe?. Un dia va arribar una novel.la pornogràfica a les meves mans. Va ser llavors quan vaig assabentar-me de tot.

J.X.- I de la pitjor manera possible.

M.B. Noooo!. De la millor!. Perquè una cosa és la informació i una altra la formació.

J.X. I l’acció.

M.B.- Allà no tenies formació, però de informació no te’n faltava.

J.F.- Home, tu eres llibreter i tenies tots els llibres al teu abast.

M.B.- Ep!. Aquesta novel.la me la va deixar un barber. Jo, a casa no en tenia ni una. Però aquella la vaig llegir almenys vint vegades.

J.F.- Jo recordo que un dia va arribar al magatzem una partida de paper que venia de Suècia, i pel mig hi havia algunes revistes pornogràfiques.  El sogre em va fer marxar abans d’hora perquè no les veiés, però tots els treballadors se la van passar de mà en mà.

J.X.- El misteri de conèixer la sexualitat us va arribar...

J.F.- De boca a boca.

J.X.- De boca a boca?.

J.F.- Bé, en el més bon sentit de la paraula. Llavors la societat banyolina era dividida en dues classes: les noies que anaven a la fàbrica de Les Saques  i les noies que anaven a cosir. Hi havia moltes cosidores i les noies hi passaven estones bones criticant i parlant de nois . Les de la fàbrica ja eren més liberals.

J.O.- Moltes noies els diumenges anaven a ballar. A can Xampinya o al Bar.

J.X.- Bé, seguim amb la manera de quan us vareu assabentar...

J.O.- Pels llibres, també. Recordo que es repartia un llibre que tenia per títol “Para tí, soldado” Jo el vaig llegir. I això que no vaig fer el soldat.

J.S.- Jo tenia uns amics a l’Horta de D. Narciso i a davant hi havia una casa que donava al carrer de Sant Mer.

J.X.- A can Cisquet en deien.

J.S.- I davant del rec hi havia una porteta que donava a la casa. I allà hi vèiem algunes noies curtes de roba i algú ens va explicar el que feien aquelles dones.

J.O.- Tots sabíem que al carrer de Sant Mer hi havia una casa que llavors en deien “de barrets”. En temps de guerra, quan nosaltres jugàvem i fèiem comèdia en el pati de casa al carrer de l’Hospital  vèiem passar alguns moros. I un dia, un d’ells  ens va dir: “Ca...ca...putas...dar dinero...un duro cada uno”. I el vam acompanyar fins al carrer de Sant Mer. Quan vam ser allí ens va dir “Aquí no hay nadie”. Ens vam quedar sense el duro.

J.X.- Aquestes cases ja existien abans del 36.

M.B. I tant!

J.F. A cala Ketty en deien.

M.B.- N’hi havia dues de cases.

J.F.- L’altra era la “casa del Dragó”. Així ho dèiem perquè hi havia un dragó de ferro en un parallamps.. Era al costat de can Barraca al passeig de la Puda.

La postguerra. Dècades anys 40/50/60

EL  SEXE  EN  ELS  ANYS  QUARANTA  I  CINQUANTA

 

Programa sobre aquest tema, emès a Televisió de Banyoles el 28 de maig de 1999. Intervingueren Josep Farriol, Miquel Blanch, Joan Saubí i Joan Olivas. Moderador: Jordi Xena.

 

JORDI  XENA.-  Hem arribat a una part en que la gent es queixa de que en les revistes hi ha massa planes plenes de sexe. I que a les televisions hi ha sexe o n’hi ha poc quan juga el Barça. I també es lamenten quan hi ha massa polítics. Doncs aquí portarem la contrària i encara que sigui temps d’eleccions nosaltres parlarem de sexe. Bona nit. Benvinguts. N’hi havia de sexe en els anys quaranta?.

MIQUEL BLANCH.- Voleu dir que en els anys quaranta és una època que podíem parlar-ne? .Però...si només  teníem quinze anys!.

JOAN SAUBí.- Jo en aquells temps vivia cap al barri de les Rodes . Era més petit que vosaltres i  no sabia res del sexe.

JOAN OLIVAS.- És que en aquell temps la paraula sexe no existia.

J.S.- Just! O era tabú o era pecat. Sobretot pecat.

JOSEP FARRIOL.- Em sembla que primer ens hauríem de situar a l’acabament de la guerra en que els franquistes ho prohivien tot. Era prohibit el matrimoni civil, el divorci, l’avortament... L’exèrcit es feia càrrec de l’ordre públic i l’església de vetllar per la moral.

M.B.- Quan teníeu quinze anys sabíeu el que era el sexe? Jo, no!

J.X.- No existia, eh?.  Ja hi ha una lletra d’una canço d’en Serrat que diu “No havíem tingut massa temps per aprendre’n”.

M.B.- I a l’escola, que ens van ensenyar? Res de res! Ni a Doctrina. I a la família, tampoc. Les noies potser en sabien una mica més. Perquè quan els hi venia la regla alguna cosa els hi havien de dir.

J.F.- Moltes noies quan els hi venia la regla no sabien el que els hi estava passant.

M.B.- Però a l’endemà, com que s’espantaven, ho deien a les seves mares.

J.F.- O a les veïnes.

B.- No, perquè no es podia pas amagar.

J.X.- Alguna noia ja havia descobert el sexe quan anava a veure el negre del Museu Darder i li havia aixecat el taparrabos.

J.S.- No, això no. Jo recordo haver arramengat al Negre i em sembla que allà no hi havia res..

J.F.- Si volíem veure fotografies de noies despullades les havíem d’anar a veure en un taller mecànic.

M.B.- Perquè miraven aquella revista que se’n deia París-Hollywood que algú els hi havia portat del Portús.

J.F.- Exacte!

J.X.-- Esteu parlant de la joia de l’època; el París- Hollywood. I justament era una revista en què no hi havia sexe. Hi havia de tot menys sexe.

M.B.- Però era una revista que hi havia fotos de dones despullades.

J.X.- De llombrígol cap amunt. De llombrígol cap avall no hi havia res. Tot era tapat.

M.B.- Eren fotos d’actrius de cinema de segona fila.

J.X.- O de tercera. Però si que anys abans  hi hagué revistes eròtiques. En el temps de la República n’hi havia hagut moltes.

M.B.- Si. La literatura eròtica. Fixeu-vos-hi. (treu revistes d’una carpeta). Aquí teniu una pàgina amb les revistes que sortien en el temps de la República ( a la pàgina hi figuren portades les les revistes La Tuies, La figa, Don Casto (setmanari agrícola). La mala setmana, Cosquillas...)

J.X. Hem situat els fets. Però, a veure...  Què us van explicar del sexe. Dieu que a casa, res, a l’escola res, i a catecisme, res...

J.O.-Alguna cosa vam intuïr a l’escola –en el temps de la guerra- quan es va fer córrer la notícia que un nen i una nena – bé, un noi i una noia- s’havien de casar. Ho recordeu?

TOTS.- Si. Sí...

J.X.- Teníeu catorze anys...

M.B.- I encara no festejàvem.

La postguerra. Dècades anys 40/50/60

ANYS QUARANTA I CINQUANTA: SALES DE CINEMA

 

 

Els anys cinquanta del segle XX foren els anys culminants del cinema. S’ha dit que en aquells anys les nafres de la guerra civil ja començaven a cicatritzar, però la veritat és que tot era relatiu i no calia que ens enganyèssim, la recuperació econòmica encara quedava lluny. La diversió més barata era la d’anar al cinema. Els ciutadans anhelàvem anar al cine. Durant els anys quaranta, a Banyoles hi havia tres locals destinats al cinema: el Mercantil, el Moderno i el Círculo de Católicos. I per  les festes de la Mare de Déu d’Agost de l’any 1.954 es va obrir el nou cinema Victoria en el Paseo del Generalísimo, i per les de Sant Martirià del mateix any el nou local del Mercantil a la mateixa plaça dels Turers. Amb el Mercantil i el Victoria, amb una cabuda de més de mil espectadors cada un, el mercat va millorar. Durant aquells anys –els quaranta i els cinquanta- les tardes dels dies festius foren força més que unes simples racions de cinema  ja que les dues sales foren  motiu de molts enamoraments i molts festeigs. En els minuts de descans, –es feien programes dobles de dues pel.licules de llarg metratge- el públic sortia fora de les sales. Eren el que en dèiem “la mitja part” i s’havia d’aprofitar per fer beguda o anar a comprar el xuixo o els braços de gitano a les pastisseries del centre. La ració dominical de cinema era una manera d’alleugerir-se de les preocupacions i de distreure poc o molt la gana.

Hi  havia també el cinema del Círculo de Catòlicos que complia la missió d’acontentar la seva clientela. Mitjançant un acord amb una empresa de Lloret de Mar es pogueren fer programacions interessants però mai s’omplia la sala. L’empresa –cine Canigó- va inventar un sistema perquè la gent entrés a la sala. Rifes, actuacions i atraccions a la mitja part, però la cosa no durà gaire. Anotem que en aquesta sala –arranjada i molt millorada- s’estrenaren algunes bones pel.licules, com “La reina de Africa”

i “Solo ante el peligro”. Hi hagué molta polèmica per si estrenarien la pel.licula espanyola “La señora de Fátima” ja que es considerava que essent una pel.licula eminentment religiosa s’havia d’estrenar en el “cine del Catòlics”. I, evidentment s’hi estrenà però conjuntament amb les sales de l’empresa Bosch-Gratacós. Aquests portaren la pel.licula de la distribuidora barcelonina i la Financiera Cinematogràfica de Lloret la reberen de la distribuidora madrilenya. I tots contents per poder emplenar les sales. Poques estrenes més es pogueren fer al Canigó, si bé es passaren excel.lents pel.licules de reposició. Les empreses de Joan Bosch del Mercantil i Joan Gratacós del Victoria eren les que tallaven el bacallà estrenant pel.licules en exclusiva.

La postguerra. Dècades anys 40/50/60

ELS  CINEMES  DEL  MEU  RECORD.

 

 

A la plaça de la Vila Vella hi havia el teatre Principal on, a mes de teatre es feien pel.licules de cinema mut que eren explicades , a la seva manera, i sempre fent broma, pel llauner Celso Mas. Aquest teatre-cinema jo sempre l’havia vist tancat, i a la meva infantesa, ja vailet, recordo que amb els companys del carrer Major havíem entrat a la sala enfilant-nos a les finestres i corrent pels passadissos.

Del cinematògraf  Vila, a la plaça major no en tinc cap record, si bé el meu pare m’explicà que en un empostissat del cafè, a l’entrada de la sala de cinema, s’hi havien fet atraccions.

Al Catòlics –carrer de l’Abeurador- feien cine mut, i de petits hi anàvem presentant una cartolina de color rosa que acreditava que havíem anat a classe de Doctrina Cristiana a l’església de Santa Maria, D’aquella cartolina en dèiem “l’assistència”. En aquella sala vaig veure moltes pel.licules còmiques de Xarlot i de  tots els altres còmics de Mack Sennet. Les pel.licules de llarg metratge que recordo més son: El caballo de hierro, un western de John Ford que es va fer en dues jornades, El fantasma del Louvre que no em va deixar dormir de tanta por que vaig agafar.

 

 Aquella sala s’hagué de tancar el 1.936 a causa  de la Guerra Civil. No es va tornar a obrir fins el 1.939 on feren pel.licules sonores programades per l’empresari Enric Gratacós del cine Modern.

En el Saló Modern vaig començar a anar-hi en els anys 1934-1935 en unes sessions populars que feien els dijous per a la mainada de les escoles. Les primeres pel.licules sonores que vaig veure en aquell local foren “Malaca”, un documental de llarg metratge, “El signo de la Cruz” i “Las cruzadas”, de Cecil B. de Mille, i “Tres lanceros bengalies”.

A partir del 1936, i durant tot el temps de la Guerra civil ja anava cada diumenge al cinema amb els meus companys Miquel Blanch i Jacint Romans. A la mainada ens col.locaven a les tres primeres files, i mai havíem vist els “artistes” de les pel.licules tan grossos. Al Mercantil també hi anàvem els diumenges en els tres anys de guerra

La postguerra. Dècades anys 40/50/60...

Les processons (2)                       

 

Arribant a l’estiu, el juny i juliol ens portaven altres festes patronals que P.I.U.seguia exalçant: “Els paletes i manobres – Sant Antoni han celebrat – i no cal dir que en tal dia – cap casa han esgavellat./ Del Corpus la processó – per brillant i per senzilla, - cal fer-ne menció apart – car per si sola brilla. – De flors i belles alfombres – n’hi havia per a triar, - i els catòlics de Banyoles – on eren, on van anar? (...). Malgrat tot els banyolins – conserven les tradicions – i han celebrat Sant Cristòfol – Patró d’autos i camions. – Si n’hi havia de cotxassos – a beneir i topolins, - uns, molt macos per defora – però molt vells mirats per dins. – I la festa del seu barri – han celebrat els “gironins” – “festa al carrer de Girona” – no és així, amics veïns?”

I arribava el I Homenaje a la Vejez amb la processó de joves acompanyant els ancians a la plaza de España amb els balcons i finestres de tot el recorregut plens de banderes i colgaduras multicolors. Padrins i padrines precedits de música amb cançons de la Schola Cantorum i el Coro Armonias del Llac, i discursos del president i delegat de la direcció de la Caja de Pensiones para la Vejez y de Ahorros.. I aplaudiments per l’ancià banyolí homenatjat, en Victorià Queralt ,més conegut com l’avi Xueta.

I en el mes de juny encara hi havia una altra processó: la de la festa de Sant Antoni de Pàdua que celebraven “los productores del ramo de la construcción” que nosaltres sempre n’havíem dit la festa dels paletes.

 

I a finals de juliol arribava la festa dels sants Abdón i Senén, la festa major del Terme de Banyoles amb repartiment de “pa beneït” i subhastament de coques.

I en arribar l’agost, la Festa Petita movilitzava a les deu del matí del dia 15 a la Corporació al Solemne Oficio cantado per la Schola Cantorum de Ntra. Sra. De Montserrat a l’esglesia parroquial.. 

I a l’octubre ja teníem la nostra festa major amb l’Ofici Solemne a

l’església del Monestir en honor del nostre patró Sant Martirià. I quin altre honor el de poder veure en els bancs del primer rengle (potser dalt de l’altar?) a l’ Excelentísimo Señor Gobernador Civil Don Luis Mazo que quiso realzar con su presencia y dar brillantez al Oficio Solemne. I la  processó no anava pas per dintre perquè sortí com de costum en aquells anys amb la presència de los “nuevos y flamantes Gigantes y Cabezudos”.

“... i com ara fa cent anys – ha passat la nostra festa, - per uns han estat més guanys, - d’altres es graten la testa. (...) Val a dir que el plat més fort – fou dels gegants l’arribada, - encara avui, diuen, no pot – aclucar l’ull la mainada (...) I d’aquella processó – que tothom en bé lloava – en parlarem? Per què no – si de veritat admirava! – Molts homes i molta llum, - molt de fervor i pietat, - encara avui aquell perfum – emboira nostra ciutat”.

I en el gener del 1950 començava l’Año Santo, Año de Oración. Año de Penitencia. Aldabonazo a los corazones dormidos. Hay que girar la vista a Roma. I apa! Més processons. I la Santa Misión a l’església de Porqueres amb els missioners diocesans  mn. Lluis G.Constans i mn.Lluis Gelpí predicant i presidits per el Sr. Obispo de la diócesi amb una processó des de l’església de Porqueres fins a la vora de l’estanyol impartint finalment la

Bendición Papal.. I alerta!, que s’acostava el Carnaval “una de las festividades más repugnantes que la falsa tradición nos va recordando”. I això que no es celebrava el Carnestoltes tant de temps prohibit pel règim franquista. I el que havia de tardar encara a estar prohibit!.

I recordant les processons d’aquells anys hem de deixar constància de les de les festes de barri. El del carrer de Sant Martirià amb la imatge del patró de Banyoles; la del carrer Major amb la imatge de la Mare de Déu de la Llet, els veïns de la plaça, carrer de Girona i Àngel Guimerà, amb la Mare de Déu del Carme; el carrer de la Divina Pastora, amb la seva imatge envoltada de xais. I alguna empresa com la fàbrica Gimferrer amb la Verge de Montserrat. I sant Cristòfol amb la mainada emplenant camions i els autocars de la TEISA.

I acabem... Però aquell any  1950 encara havia d’arribar la processó o les processons més llargues de la història banyolina: la de l’arribada de la Verge de Fàtima. I  més endavant les altres llargues processons, i alguna que ens portaria  fins  dalt del Puig de Sant Martirià en una Missió on els joves capellans del Monestir farien cantar i anar a confessar  tot el poble amb els seus sermons voleiats des de les ones de la primera emissora local inventada per ells que ressonaria enlairant les seves veus per tota la ciutat.

La postguerra. Dècades anys 40750/60

Les processons (1)

 

BANYOLES ha estat sempre una ciutat que ha tingut molt ben encarrilades les processons. En un ràpid repàs durant tot un any direm que ja de bon començament  es començava  amb la processó de Cap d’Any que en dèiem de la del Nen Jesús on una colla de nens i nenes acompanyaven la imatge de l’Infant Jesús fins a la plaça on allí es rifaven els cistellets d’obsequis que havien portat una reduïda part de mainada banyolina.

I en el mes de febrer ja teníem la Candelera. Escoltem  els fragments que el poeta P.I.U. (Joan Puig Dalmau) escrivia a la revista Horizontes a finals de la dècada dels  anys quaranta del segle XX. En les seves rimes mensuals deixava anar coses com aquestes:  “La festa de la Candelera,- amb candeles de colors – es bella festa matinera  (...) que encisa pels seus encants , - precs de rosari a l’aurora, - mentre la Verge somriu – al tenir-nos a la vora”.

I quan arribava la festa dels Dolors ens deia: “I s’acaba la mesada – amb l’assaig de grans tambors – per la processó endolada – de la Verge dels Dolors. – Manaies petits i grans – ja fa temps van assajant – l’estrella, la roda i tants – bells passos, que... ja ho veuran. (...) Caramelles i manaies, - flautes, llances i cançons, - per la Pasqua les rialles, - pels Dolors les oracions”.

La processó dels Dolors ha estat de sempre una de les més importants a la nostra ciutat. A l’any 1949 del segle passat gairebé tots els banyolins assistien a la processó, i per facilitar la organització es pregava als concurrents que seguissin les instruccions dels organitzadors. Es deia que molt abans de començar la processó tothom s’incorporés a la secció respectiva.: les dones portadores de Misteris, en el pati de l’Asil. I els altres, al carrer dels Valls davant mateix d’aquest benèfic establiment.Els homes portadors de Misteris s’havien de concentrar al carrer de Sant Benet.

La Hermandad de Ntra. Sra de los Dolores en el local de costum, i el Pendon de la Venerable Congregación en el domicili particular del pendonista. Les acompanyants directes de la Verge havien d’estar presents a la nau dreta de la parròquia de Santa Maria dels Turers.  En acabar la processó les senyores havien d’entrar a l’església amb els ciris apagats procurant col.locar-se seguidament en els bancs. Els srs.pendonistes s’han de col.locar en el Presbiteri i els seus acompanyants, drets i amb els ciris encesos ocupant la nau de la dreta. I en el passadís central, drets i amb ciri encés, tots els altres concurrents. Els portants dels Misteris, d’ambdós sexes, sense entrar en el Temple, retornaran als seus llocs d’orígen. I especialment es pregava que ningú ocupés bancs amb ciris encesos.

Més o menys encara avui dia es segueixen aquestes instruccions.

Seguim a P.I.U amb les seves rimes del mes d’abril: “Mes d’abril, de primavera , - de jorns clars i nits serenes – que ens porta per festa primera – de la Verge, dolors i penes, - dolors que amb gran sentiment – plorem, i en la processó – d’aquest any, reverentment – fent-ne honor i tradició, - el poble en pes ha mostrat – que a la Mare Dolorida – se l’estima de veritat – compartint-ne la ferida. – Vestes, cadenes i creus, - penitents que hi van de cor, - promeses, descalços els peus, a la Verge tot l’amor”.

I quina il.lusiíó quan els banyolins veien que s’havia augmentat el manípul de manaies. Ja eren  35 soldats romans que feien molta patxoca .

“ Setmana Santa d’oració, -setmana bella i sublim, -que de Jesús la Passió – dins l’ànima sentim. – Convidants i convidantes, - músics, bunyols, nous vestits, -palmes, rams, hores santes – i candelabres brunyits.- I Pasqua, i resurrecció, - sardanes i caramelles, - en el cor santa il.lusió -  flors i llumins d’estrelles”. I sortir de bon matí en una processó pels carrers banyolins  acompanyant el capellà sota pal.li que entrava a les cases on hi havia malalts impossibilitats per administrar-los-hi el sagrament de l’Eucaristia mentre tots cantàvem el Crec en un Déu i el Tantum Ergo Sacramentum.

I a l’abril els “curtidores y zapateros” celebraven Sant Marc amb un “ball de passada” fins a la casa del pendonista on es culminava la festa amb abundants i tradicionals brunyols. I per sant Isidre els pagesos anaven a la processó amb el pendó de la Germandat.