Records i memòries

PELLAIRES, ADOBERS, BLANQUERS.

 

  Un ofici totalment extingit. Antigament, els pellaires passaven de tant en tant pels carrers de la vila i anaven pels pobles a comprar pells de conill, que eren destinades a la pelleteria o marroquineria. Com els drapaires, solien anunciar la seva presència amb uns tocs de trompeta i cridant:

No hi ha cap pell dee coniill . El pellaaire, dones.

  Cal dir que en el temps que ens referim, moltes famílies, en els horts, patis o eixides de la seva casa, criaven, en gàbies construïdes amb més o menys enginy per l’home de la família, alguns conills destinats al propi consum, els quals eren alimentats amb herbes –cosconilles, màstecs, lletissons. corretjola, etc- que les dones i la mainada anaven a buscar pels marges de les vinyes o camps de les rodalies del poble. Quan fets els conills, eren sacrificats i pelats, la pell girada es posava a secar al sol, esperant l’ocasió d’esperar el pellaire per vendre-la i així obtenir un petit benefici marginal.  També als patis de les cases, hi havia, normalment, un galliner improvisat, on es criaven un parell de pollastres, llavors menjar exquisit, per presentar a la taula per la festa major o per Nadal, que eren mantinguts aprofitant les deixalles del menjar de la família.

(Parlar del pellaire Eduard, que anava a matar conills per les cases)

Les pells de conill servien per fer barrets, guants, aiguacuit i per a d’altres usos industrials.

Hi havia pellaires que s’anunciaven amb un crit típic; un dels més graciosos deia: “El pellaire ja ha arribat – també compro pells de gat. I les de gos per a fer-ne espolsadors”.

El patró dels pellaires era Sant Bartomeu (que va morir escorxat). També el veneraven els escorxadors, els mataporcs, els ganivetaires,daguers i navallers.

En canvi, els blanquers veneraven la Mare de Déu de la Consolació perquè portava una corretja a la mà.

Els blanquers de Banyoles, però, tenien com a patró Sant Marc.

Les pells de conill les compraven les adoberies, que aquí a Banyoles en dèiem blanqueries, indústries on els que hi treballaven en deien blanquers.

Blanqueries de Banyoles: Ca l’Amatller (can Nap), Hostench, Manel Prat.La indústria de curtits es va exercir a Banyoles degut a les avantatges de posseïr aigua de l’estany i produir-se en el país abundància de materials per a la curtició, com són el roldó,i l’escorxa d’aulina.

El negoci del roldó fins a l’any 1253 és monopolitzat pels benedictins fins que en el setembre d’aquell any, regnant l’Abat Pere, va firmar carta de venda a favor dels prohoms en representació de tots els habitants de Banyoles abdicant el Monestir de monopolitzar el negoci del roldó pel preu de 350 sous barcelonesos, cosa que va fer augmentar en gran manera el desenvolupament de la indústria de pellaireria a Banyoles.

Aquesta indústria va sofrir diverses puges i baixes, ha tingut èpoques de gran puixança i èpoques de terribles crisis.

La guerra europea del 1914 va ésser causa d’una forta reacció, establint-se importants fàbriques noves i es van ampliar les que ja existien. Es van adquirir modernes maquinàries i es va donar ocupació a molta gent, però passada la guerra va tornar a venir una crisi. Com sempre, alts i baixos.

Durant bona part del segle passat, les indústries de curtit es van dedicar a fabricar sola i cuiros forts, amb dues especialitats: la curtició de pells de xai per a guants, que s’hi va dedicar durant molts anys la casa Fills de Narcís Franch, i la fàbrica de Xarols Sol Turró que treballava pells de bestiar de llana conegudes pel nom de badanes xarolades irrompibles, que s’empraven per la confecció de calçats per a infants. Aquesta indústria també feien fulles badella xarolades curtició al crom per la confecció de calçats per a senyors i senyores. La casa Sol Turró va obtenir el Gran Premi i Medalla d’Or en l’exposició de París de 1912. La casa matriu datava de l’any 1867 encara que la de Banyoles fou fundada a l’any 1919. El sr. Sol Turró, l’amo de la fàbrica va practicar abans a fàbriques franceses.

Cap als anys trenta, la indústria de can Franch exportava guants a Holanda i Anglaterra, treballant-hi 200 obrers amb una producció de 10 mil quilos de sola setmanals.

Les fàbriques més productives durant tot el segle passat foren. Curtits Hostench, fundada el 1820; Pujol del 1836; Franch (1875); Prat.Hostench (1899); Masmitjà (1902); Turró (1909); Amatller (1914); Durall (1915); Prat-Guell (1916); i López (1943)

Segons un estudi de Banca Catalana publicat el 1988, aleshores a Banyoles hi havia cinc empreses de pells adobades. Curtits Ametller, amb 160

treballadors; Curtits Banyoles, amb 45; Curtits Julbe, amb 40; Tecnopiel,

amb 30, i Teneries Lorenzo Sarranja, amb 25.

Records i memòries

ELS BARBERS (II)

 

Recordo que allavores hi havia barbers que es vanagloriaven de dominar altres tipus d’especialitats: el futbol, per exemple. El Barça o l’Espanyol sortien sempre – com ara - , i quan el barber, amb les tisores a les mans, pontificava sobre qualsevol qüestió, tothom muts i a la gàbia..

Hi havia un barber a Banyoles, en Salvi Marín, que fabricava perruques pel teatre. A mi me’n tenia una d’especial quan feia el vell Soff dels Pastorets. Amb l’excusa de les perruques es va convertir en maquillador, i en un obrir i tancar d’ulls em deixava sense dents o em posava anys a sobre i em convertia en un vell. En Salvi Marin era un especialista en el maquillatge i recordo prou bé quan es bevia els ous que després buidava per omplir-los de fum d’estampa blanc o negre per l’escena de les baralles de Bato i Borrego amb el dimoni.

En Pepet Gratacós com hem dit, era  un dels barbers més populars de Banyoles. Tenia la barberia a la plaça Major, i era conegut com en Pepet de ca la Fustereta o en Pepet de ca la Llevadora, perquè la seva dona era llevadora. A l’any 1977 vaig entrevistar-lo per a la Revista de Banyoles. En Pepet ja era jubilat i entre altres coses em va dir que quan era aprenent de barber no cobrava res, sinó al contrari, havien de pagar, i si eren de pagès pagaven amb mongetes, patates, etc.  Ell no pagava perquè la barberia era del seu oncle. Tenien quatre o cinc empleats i un parell d’aprenents. Aleshores hi havia a Banyoles unes disset barberies. L’afeitat valia 15 cèntims, i afeitar i tallar cabells, 30. Un 80 per cent de clients eren abonats i pagaven tres rals, una pesseta o 1’50 cada mes, segons el servei que volien. El negoci el va muntar el 1919. Tenia tres sillons, tres miralls i un lavabo. Una anècdota que em va explicar és aquesta.: una vegada un client va anar a trucar la porta a les cinc del matí. En Pepet es va despertar i el client li va dir que el servís. Ell li va contestar que a aquella hora no podia ésser. Però va insistir dient que s’havia de casar. Tractant-se d’aquest cas el va arreglar, i quan va estar llest li va dir perquè es casava tan de matí. Aleshores li va respondre que es casava a les 12 del migdia. Ja podeu suposar quina enrabiada va agafar en Pepet de ca la Llevadora.

Aleshores els horaris de feina eren des de les sis del matí fins a les onze del vespre –sense cap descans pels àpats- i els diumenges de les 5 del matí a les 7 del vespre. I els dies que hi havia ball de nit, encara que fos festa, havien d’obrir per pentinar el jovent que anava a ballar, perquè tots volien anar ben arrissats.

Això em fa pensar que quan jo era jove vaig muntar una espècie de revista teatral amb una colla de pagesos de Camós. I vaig fer la lletra d’una cançó que havia de cantar un noi vestit de mexicà amb la música popular d’una cancó de Tito Guizar titolada “Yo soy mexicano”.  Com que la lletra parlava d’afeitar, us en cantaré un fragment, que allavores jo mateix cantava perquè el pagès que ho havia de fer no entonava gens bé. Potser jo tampoc ara entonaré gaire bé, però accepteu la meva bona voluntat. Mes o menys feia així.

Jo sóc de Camós – el pagès més gros – i cada dissabte baixo cap a vila – a gastar-me un duro a la barberia – perquè em poleixin – aquest meu bigoti – que em deixin ben guapo – perquè ella m´ho noti – Jo sóc de Camós – el pagès més gros – Jo sóc de Camós i n’estic orgullós.” Això era la primera estrofa. Un altre dia potser la cantaré entera. Ara , de moment, ha servit per recordar-nos que els pagesos del voltant  també veníen a les barberies de Banyoles.

Segons el Diccionari català de l’Amades, antigament els barbers anaven a afaitar a domicili. Però en el nostre temps també havíem vist barbers que anaven a domicili, un d’ells era en Lorenzo Gacia, un home que havia vingut de terres asturianes, que segurament no havia fet mai de barber, perquè estava a Banyoles d’incògnit i havia d’apanyar-se-les com podia per subsistir. Va ser un home que es va adaptar molt bé en el poble. simpatitzant amb tothom, un  gran filatèlic i un bon aficionat al teatre, actuant fins i tot en algunes obres amb els aficionats banyolins.

Els barbers tenien per patrona Santa Magdalena – i encara avui celebren anualment la seva festa les perruqueres i els perruquers- .

I per avui, prou. Perquè potser se us acudirà que us hem pres el pèl, cosa molt lluny  de la nostra intenció.

Records i memòries

ELS BARBERS  (I)

 

En el nostre record, en el record dels qui fem aquest programa, hi ha un munt de barberies esteses per tot Banyoles. A les barberies hi anàvem a afeitar i tallar els cabells. Jo acostumava anar a la de la cantonada del carrer Major amb la placeta de la Font, on avui hi ha la botiga de Perfumeria Reina. Allà, primer hi havia hagut la barberia d’un que li deien en Benet, i després un home solter que es deia Angel Pla. En el mateix carrer Major – al costat de can Comalat hi havia hagut la barberia d’en Jaume Geli que més tard va canviar de domicili per anar davant de la ferreteria de Can Saguer, sota la volta del costat de les Butinyanes, casa que fou enderrocada per fer el carrer del Mercadal més ample.. Al capdamunt del carrer Major també hi havia hagut la barberia d’en Ramon Peraferrer, que va deixar la perruqueria de senyores que durant molts anys va ser coneguda com “ a ca l’Ondulador”.

Una de les barberies més populars de Banyoles va ser la d’en Pepet Gratacós a la plaça Major –més endavant en parlarem més extensament_ i a per tota la ciutat n´hi havia gairebé a tots els carrers del centre. A can Quic i a can....

al carrer Alfonso XII, a can Roqueta, al carrer de Santa Maria, a can Capa, al carrer Nou, a can Marín, al carrer de la Canal.... a can Massilla, a la plaça dels Turers.

D’aquestes, avui només ens queda la de can Massilla ( els germans Vila) i a can Roqueta (els Mayolas, pare i fill).

Els barbers afaitaven i tallaven cabells. I diuen que, antigament, exercien també la cirurgia menor (feien sagnies, aplicaven sangoneres, arrancaven dents, etc, etc,  Però això era en un temps tan llunyà que cap de nosaltres ho ha viscut. Us assegurem que mai cap barber ens ha arrancat un queixal..

El que si recordem es que les barberies tenien, a la nostra joventut, la mateixa importància social que els cafès. D’entrada, la gent hi anava dos o tres cops per setmana, o almenys un, perquè l’afaitessin. I allà, entre tallada i tallada de cabells, entre afaitada i afaitada, tothom la feia petar i deia la seva. Per les converses de les barberies, hi passava tothom, i es parlava de xafarderies de barri i es discutia de futbol. Es parlava de tot: de cinema, de teatre, de religió, de l’excursió del diumenge, dels deutes, del senyor Pepet..., de tot. Tots els temes i totes les persones de relleu passaven per la mola..

Els dissabtes i diumenges, les barberies treien foc pels queixals, i el volum de converses, de fum, de xerinola, d’atmosfera picant, adquiria cotes considerables. La barreja de suor i d’aigua de colònia era de mal suportar.

Avui, aquesta eufòria ha passat. De cada deu barbers que hi havia en queda un o dos per mostra.  Recordo que fa cosa d’uns deu anys, un barber ens deia: “Em podeu ben creure, d’aquí a cinc anys, si hi arribem, no quedarà pedra sobre pedra. Les barberies se n’hauran anat al cel..” I nosaltres li dèiem: no digueu disbarats. algú o altra ens haurà de tallar els cabells.

-La vostra dona, si la teniu traçuda,- ens contestava.

I ja ho veieu, ja ha arribat. La solució, les perruqueries de senyores. Ara vivim l’època de l’Unisex. Mascles i femelles, tots a la mateixa olla.

Si quan érem joves ens haguessin dit que hauríem d’anar a tallar-nos els cabells a una perruqueria de senyores, ens haurien vingut tots els mals.

Records i memòries

 

Els xarlatans i els dels ungüents meravellosos

 

  Els xarlatans acostumaven a treure mantes i mantes, de mil colors, llana esponjosa, calentes, rentables, lleugeres... Així ho deien mentre se les anaven penjant a un braç, i a l’altre, i a l’esquena... i toqueu, toqueu, deien a la bona pagesa que allà al davant estava temptada per la compra..   I paraigües, que per demostrar que no traspuaven, els obrien, i per la part de dintre hi abocaven mitja galleda d’aigua.

  Hi havia també el dels ungüents miraculosos que curaven tots els mals. El més famós va ser el de l’ungüent de la serp. En els mercats tenia la parada al costat de la de cistelleria de casa, a la plaça Major, a davant de La Caixa.     Jo era molt petit i em feia molta por veure la serp que portava entortolligada al coll. Un dia em va dir si volia que me la posés al coll. Em va fer tanta angúnia que encara avui em fan por les serps.. Li deien “el reconsagrat de les serps” i demostrava a la gent que l’ungüent que venia curava nafres, cops, ferides, afeccions sifilítiques, tumors, eczemes, fístules, morenes, cremades, angines, el garrotillo, humors dels pits de les dones i qualsevol malaltia de la pell per rebel que fos.. A vegades explicava anècdotes, com ara: “Podeu preguntar a en Quim de can Rabassa, que us explicarà com en vuit dies se li va curar una nafra de la cama que feia vuit anys que el turmentava!”. Com que ningú no coneixia en Quim de can Rabassa i aquell tampoc era allí, el testimoni era contundent. I el reconsagrat continuava citant exemples i més exemples.

  La manera d’aplicar l’ungüent era sempre la mateixa, tant en cas de persones com de bèsties: fregar fort sobre el lloc malalt i després tapar-lo amb una baieta o gasa ben calenta. L’ungüent tenia un color marró fosc i anava dins d’uns pots petits de llautó. Era llefiscós al tacte i feia una olor bastant agradable. Els prospectes deien que era un preparat farmacèutic i tenia una marca registrada i tot.

Els xarlatans en sabien de fer propaganda del que venien. I la gent comprava amb delit, creguts de les fórmules màgiques que amb paraules cridaneres, esbufegant i vermell de cara com un bitxo, suant com un desesperat convencia gairebé a tothom.  N’hi havia un que venia pastilles i elixirs i de cop començava a repartir caixetes i ampolles amb facilitat de prestidigitador. Una per aquí, una altra per allà i una altra per allí... fins que no quedava gent. Déu sap si tot el que venia era eficaç. M’han explicat que un xarlatà, que era de Cassà, venia un ungüent per curar el mal de ventre. Un dia una persona li va preguntar quina potinga era allò i si podia curar alguna cosa. La seva resposta va ser que no podia fer cap mal, ja que no era res més que greix de porc fos. I que amb una mica d’imaginació o autosuggestió, un drap calent impregnat de greix i posat a la panxa, no podia fer més que endolcir el mal de ventre. I no fallava. I ell s’embutxacava unes bones pessetes.

  Passàvem moltes estones contemplant aquell xarlatà que portava la mona. Era l’home de la mona, i  en els dies de fira hi quedàvem bocabadats.. Fins i tot, nosaltres l’imitàvem fent moneries, fent ganyotes semblants a les de la mona.

Records i memòries

MONES, OSSOS i XARLATANS

 

 En un temps llunyà, de quan nosaltres érem petits les úniques mones que vèiem i que ens feien molta il.lusió eren les que tot sovint passejaven els gitanos fent-les ballar mentre tocaven la pandereta. Eren gitanos i gitanes, rodamons que alegraven els nostres antics carrers. Segurament que la majoria d’ells eren d’orígen balcànic i l’atracció era la mona que portaven lligada en una cadena, i fins i tot havíem vist que portaven un ós. Els feien saltar i ballar al só de la pandereta, animant-los cridant:

Ale tio Juan (o Manuel o Julián)...

mentre cantaven:

con el garrotín i el garrotán

a la vera, vera, vera van....

  A vegades acabaven la representació animal amb el convencional

Saludo “milité”!. Llavors, les dones, i sobretot la mainada, en sentir el tam, tam de la pandereta , en sortint de l’escola, mentre berenàvem, ens acostàvem  a contemplar la mona encara excitada que continuava fent cabrioles i monades. I vinga, de carrer en carrer, allò era una alegria que passa.

  De micos i de mones també en portaven els xarlatans que venien per les fires de Sant Martirià, de santa Llúcia i dels Reis. Primer els xarlatans xerraven al passeig de la Indústria, més tard a la plaça de les Rodes i ara, si se’n veu algun és per la fira que es celebra al parc de La Draga.

  Entre els xarlatans destacava el popular “home de la mona”. Era el que més gent aplegava al seu voltant. Amb l’alegre mona fent cabrioles sobre l’espatlla començava el seu “dramàtic” discurs. Explicava que el seu pare l’havia tret de casa acusat d’haver arruïnat el negoci familiar. Llavors venia l’autocrítica, acceptant que era veritat, però la causa, segons ell, no havia estat per gandul, pel joc o altres vicis,sinó per la dèria de vendre barat, i com que havia arribat a la conclusió que el seu mal no tenia remei, passava a anunciar que llençava la casa per la finestra. Llavors mostrava una faixa – en aquell temps, els homes que feien treballs de força la usaven – o una manta o un paraigua, etc, dient que l’article en qüestió, a la botiga costava quinze pessetes, i ell ho donaria per deu. “ Però – deia- com que avui tinc mal dia, no en cobraré ni deu, ni nou, ni vuit, ni set, ni sis, ni cinc, el preu serà de quatre ptes” afegint que “com que estic disposat a arruinar-me encara regalaré un magnífic llapis (llavors encara no es coneixia el bolígraf), Un per aquell senyor, un per aquell altre...”

Aquella comèdia es repetia cada any, però la gent, embadalida, s’hi divertia

  Els xarlatans s’esgargamellaven cridant la seva mercaderia i feien agafar interès a tots els que l’escoltaven. Era una de les millors atraccions per a petits i grans. Tots, embadalits, hi fèiem rotllo.- La mainada seguia les acrobàcies de la mona cridant-li “mona del cul pelat!”, i la mona, amunt i avall, sempre obrint les cloves dels cacauets que els hi tiraven.

  Molts dels xarlatans eren ja coneguts per la gent del poble, perquè normalment feien les mateixes fires i mercats. Hi havia els que venien plomes estilogràfiques, que en aquells llunyans anys eren l’últim crit de l’escriptura, ja que així es podia arraconar el tinter, sempre enfadós sobre la taula – no hi havia taula neta de tinta, tot sovint vessàvem el tinter i sempre tenien els dits bruts.

  Amb les plomes estilogràfiques s’hi ajuntaven els rellotges. Rellotges de butxaca, rodons, gruixuts, sorollosos de tic tac, agafats amb cadena rabassuda. Tot era del bo i millor. Així ho deien.

Records i memòries

OFICIS PERDUTS

(Del programa de Ràdio Banyoles he eliminat tot el que fa referència a refranys ja que es pot trobar en altres blocs. Poso únicament el que fa referència a botigues de Banyoles)

 

 L’ARENGADER  Recordem la botigueta de l’Arengader, que venia arengades al carrer del Mercadal. Les tenia posades en una caixa rodona que els dies de mercat exposava al carrer. Anàvem a comprar arengades a aquella casa que en deien can Butinyà. Compràvem tres o quatre arengades i ens les embolicaven amb paper de diari. A casa ens havien dit de petits. “Nens, aneu a ca l’Arengader a comprar quatre guàrdies civils”. Aquest era el motiu que havien posat a les arengades, potser perquè eren lluentes com els tricornis de la benemèrita.

  LA SARDINA.- En molts llocs, de les arengades en deien sardines. A ca l’Arengader de Banyoles no venien pas sardines. Per comprar aquest peix

havíem d’anar a les Peixetaries. Les Peixeteries eren al carrer de l’Hospital cantonada placeta de Sant Pere. Venien peix la Salada, la Nenes, la Reina.....

  BACALLANERS.- També hi havia botigues que venien bacallà. En deien Bacallaneries. Es menjava molt en temps de Quaresma, sobretot els divendres que era un dia considerat “magre” per l’Església. Els divendres de Quaresma, al migdia, totes les cases feien olor de bacallà amb xamfaina.

  El bacallà és un  aliment important de l’alimentació, sobretot entre la gent treballadora i en temps de Quaresma. Es guisava de moltes maneres: amb arròs, amb patates, amb pèsols, a la brasa, etc. El bacallà és el símbol de l’abstinència i del temps quaresmal; per això en les representacions gràfiques de la Quaresma la pinten amb un bacallà a la mà.

Records i memòries

LES ADROGUERIES (I)

(Del programa de Ràdio Banyoles RECORDS I MEMÒRIES, per Joan Olivas i Joan Saubí. Aquest programa fou iniciat per Joan Olivas, Joan Alemany i Salvador Duran).

 

ADROGUERS BANYOLINS. Anar a ca l’adroguer no era anar a comprar drogues. Som molts els que recordem les adrogueries que hi havia a Banyoles. A Can Quer, a la plaça Major hi havia un rètol que deia clarament “Drogueria Quer”, i també hi havia la Drogueria Teixidor. Com també recordem la Drogueria de Can Porxas, on avui hi ha la botiga de la Brugada.. A can Quer,   a can Teixidor i a can Porxas no venien pas droga dura. Les adrogueries eren botigues de comestibles que a més a més venien pintures , polvos Pinos pel bestiar i polvos per matar rates, formigues i escarbats. O sigui, que venien drogues perilloses i verinoses pel bestiar. De persones que prenien aquestes drogues n’hi havia poques. No hi havia drogaadictes de polvos Pinos.

RECORDAR DROGUERIES: Quer (l’avi Quer); Tomàs Teixidor, Porxas, A can Jana i a can Míliu Figueras, al carrer Major.

CONFITERIES.- Algunes drogueries eren també confiteries. Venien neules, barres de torrons i ampolles de vi ranci o dolç. Els adroguers antics s’havien de moldre la majoria dels productes, tals com la mostassa, la canyella, el pebre i d’altres. Ho molien en grossos morters de pedra o de ferro, que repicaven amb una feixuga maneta.

CANDELES.- A les adrogueries venien candeles. Jo n’havia comprat de colors el dia de la Candelera.  Era una festa que es celebrava el dia dos de febrer, en defensa de la puresa de la Mare de Déu. El costum era que les dones que durant l’any havien tingut una criatura anessin a l’església a oferir unes candeles. A la missa del dia les parròquies donaven candeles  als fidels. Això no devia agradar gaire als adroguers perquè no en venien tantes. Temps enrera les candeles que repartia l’Església les pagava l’Ajuntament. Les candeles que es repartien a l’Ofici representen la llum i la claredat de Jesús. Eren fetes amb cera verge, per tal de simbolitzar la puresa virginal de Maria.

Les dones embarassades, especialment si estaven avançades, concorrien a la processó que se celebrava per dins de l’església. Creien que el fer-ho així els assegurava un bon embaràs i un bon part. Si  durant el curs de la processó se’ls hi apagava la candela que duien encesa, ho prenien com un mal averany, creien que infantarien un fill mort. Si duien dues candeles enceses en lloc d’una, segons costum, tindrien bessonada.

La Candelera era la primera festa de l’any que en deien “de ganyó”, és a dir, mitja festa, que hi ha qui la fa i hi ha qui no. El refrany ja ho diu: “Festa de ganyó – que uns la fan – i altres no”.

Des de la Puríssima fins a la Candelera era el costum de menjar torrons cada diumenge. I per la Candelera era com una obligació i totes les cases, per humils que fossin, en el dinar de la Candelera havien de menjar torrons i neules, encara que fossin unes engrunes. Menjar-ne després de la Candelera era mirat com una estranyesa.

ELS ADROGUERS FEIEN XAROPS.- Per la Puríssima, el dia 8 de desembre, els adroguers celebraven la seva festa, juntament amb els forners, pastissers i fideuers, i tots els altres oficis que per la seva feina havien de pastar i treballar amb pasta.  En moltes drogueries hi havia a la botiga una capelleta amb la Puríssima i en el dia de la festa la guarnien amb ciris i flors. I regalaven als seus clients unes hòsties de colors, amb les quals també adornaven la capelleta. I també posaven davant la capella unes ampolletes dels xarops que venien i que ells mateixos havien fet, xarops de llimona i de poncem. (Encara avui, a Banyoles, hi ha la confiteria de can Figueras, al carrer Major que ells mateixos es fan el xarop)

ELS ADROGUERS VENIEN CIRIS.- Venien ciris i candeles. De ciris n’hi havia de totes mides, des del ciri pasqual, el més gros, que beneeixen els capellans el dia de Pasqua i crema durant la missa els diumenges fins el dia de l’Ascensió, que l’apaguen després de l’Evangeli, fins els més petits i llargs que es portaven a les processons. Els ciris i les candeles eren fetes de cera.