Els germans Saderra

ELS GERMANS SADERRA

(Del programa de Joan Olivas “Records i memòries” a Ràdio Banyoles- 24 abril 1983)

La festa de sant Jordi que vam celebrar ahir ha tingut per a Banyoles, una vegada més, un caire sardanístic. En aquesta ocasió, però, la festa no s’ha pas limitat a sortir del pas amb l’acostumada audició de sardanes per la cobla de torn. Aquesta vegada s’ha preparat amb seny, i ha tingut un caire especial per celebrar el centenari del músic i compositor Josep Saderra Puigferrer que va nèixer precisament en tal diada de Sant Jordi de l’any 1883. De passada s’ha homenatjat també al germà vivent, en Manel Saderra que ara compleix els 75 anys.

Dels germans Saderra se n’ha parlat en aquest dies. A les revistes locals i en aquesta emissora s’ha deixat constància de la vida i l’obra d’aquests músics compositors i s’ha parlat extensament d’aquest homenatge. Altres plomes i altres veus se n’han ocupat d’escriure i parlar d’aquests dos homes que han enaltit el nom de la nostra població pels aires dels Països Catalans. Avui, i en una Crònica festiva d’un altre temps crec que és obligat tornar a parlar-ne perquè som molts els que durant el transcurs dels temps hem tingut topades amb la música d’impacte dels dos germans.

A en Josep Saderra són molts els que el recorden com a músic tocant a la cobla Unión i a La Principal de Banyoles d’antany o bé dirigint Orfeons locals. La seva figura la recordem: dalt del cadafalc, empinat, de canto, tocant el fiscorn o esperant el seu torn en el conjunt de la cobla, amb les mans empistonant l’instrument. A voltes, el trobàvem pel carrer, sempre amb la boquilla a la boca, i abstret, potser per una melodia que li voltava pel cap, puix en més d’una ocasió se’l veia amb un tic nerviós, d’esglai, com si algú l’hagués desvetllat de l’ensopiment.  Jo recordo, de petit, haver vist a Josep Saderra prenent el sol a la plaça de les Rodes, sempre amb aquest capficament que a vegades s’el treia per a contemplar els filadors que trenaven les cordes, mentre nosaltres, vailets, ajudàvem a voltar les rodes, les rodes dels filadors que –com la mostra en el petit ajardinament- eren clavades al capdavall de la plaça gran, gairebé davant per davant del domicili d’en Josep Saderra. Qui ho havia de dir, contemplant a aquell home emboquillat i capficat, que ens trobàvem davant del personatge que ens feia ballar amb entusiasme cada diumenge al só de les alegres sardanes Bell Penedés, Poncellina i Santa Pau. Perquè aquestes eren les sardanes que més es tocaven i ballaven per tot el país durant els anys quaranta i cinquanta. El mateix compositor ho deia en una entrevista que se li va fer a la revista Horizontes l’any 1946:

“- De les meves sardanes antigues, o sigui de les d’abans de la guerra civil, potser la de més acceptació és Bell Penedés. I de les actuals, sens dubte que és Santa Pau, que per cert durant aquest darrer trimestre s’ha donat en audicions, unes 700 vegades, CONTROLADES, sense comptar-hi les que es deuen haver passat sense revisió”.

Ja ho veieu, doncs, set-centes vegades en tres mesos de la sardana Santa Pau, ara fa trenta-set anys.

El que no podíem pensar en aquell temps era que el seu germà petit, en Manel, li agafés la mateixa dèria compositora.  Recordo que el nom d’en Manel Saderra va voltar per tot Banyoles en motiu d’una desgràcia, quan, en practicar el seu treball de pintor, va caure d’una bastida mentre pintava un sostre d’una aula del col.legi del Collell. D’aquell gran terrabastall de taulons, galledes, pots i brotxes, en va sortir més endavant una composició que trencaria motlles en la història de la música per a cobla. I és que la nova música sardanística d’en Manel resultava pels joves d’aquells temps com una concepció moderna de la música. Ja els joves admiràvem a en Manel Saderra quan en l’orquestra Melody’s ens oferia les darreres novetats en ballables, i més endavant amb la Bolero -que era el nom nou de la Melody’s. que hagué de canviar-se per aquella disposició tan absurda etzivada pel govern franquista, de no permetre noms estrangers-.  I admiràvem a en Manel Saderra perquè a més a més feia uns arranjaments que entusiasmaven al jovent de l’època.  Havia d’arribar la sardana Poruga per afermar-nos en la creença de que teníem un compositor excepcional.  I és que si les sardanes d’en Josep les ballàvem enfervorits amb aire engrescador, davant d’una sardana d’en Manel havíem de deixar les mans balladores per acostar-nos davant la cobla i escoltar la música que ens electritzava, ens enardia i ens delectava amb fruïció. La Poruga ens descobria una música nova, una música que sentíem dintre, una música que, per qualificar-la d’alguna manera, en diríem música descriptiva, com la música que descriu els passatges de les imatges cinematogràfiques. Si; potser era alló, perquè escoltant Poruga semblava com si estèssim submergits dintre una munió d’imatges que ens feien endinsar en un món de suspense com el que Hitchock ens endosava amb les vibrants i escalonadores composicions de Max Steiner, Bernard Hermann i Michael Bakalainikoff.

Infinitat de vegades vam escoltar Poruga, i el jovent d’aquella època n’estàvem tan entusiasmats que es pot dir que aquesta sardana ens va fer descobrir a Manel Saderra com a compositor d’excepció, un  compositor que no oblidant mai la seva línia seguia en el transcurs dels temps component pausadament fina a arribar a aquest excel.lent Somni que convertiria en realitat el somni de molts afeccionats cantaires banyolins en veure a Manel Saderra davant d’una Polifònica que dirigiria amb mestratge, i que, en una nit d’estiu -com si fos un altre somni de nit d’estiu d’un poeta  tràgic- destriarien en veus repolides pels aires de l’estany sota uns desmais copsadors de llegendes de goges de cabell daurat embolcallades d’una boirina matinal que les cobriria en el seu mantell per a fer-les desaparèixer porugues, porugues, més enllà del llac encantat curull de somnis irreals. 

Les "Fiestas del Libro" dels anys 40

LES “FIESTAS DEL LIBRO” DELS ANYS QUARANTA (i II)

 

La “Fiesta del Libro” era endegada a Banyoles per la “Caja de Pensiones” –que a la nostra ciutat sempre n’hem dit la Caixa d’Estalvis-. La “Caja de Pensiones” i el “Servicio de Biblioteca” organitzàven cada any per la “Fiesta del Libro” unes conferències a la sala de la “Caja” que solien acabar gairebé sempre amb un repartiment de “cartillas” a la mainada més “sobresaliente” de les escoles.  Solien donar-les alguns mestres així com algun destacat artista local o lletraferit. Farem una repassada a les conferències celebrades en aquelles diades de “Fiesta del Libro” durant la segona dècada dels anys quaranta i a la primera dels cinquanta perquè veieu com a Banyoles ens hem preocupat sempre de la cultura, encara que en aquells “Fiestas” el dit assenyalés una direcció única. Mossèn Constans desenvolupava el tema de “Anticipo de un libro sobre Bañolas”, cosa que el conferenciant amb el seu “profundo conocimiento despertó en todo momento el interés del público que al final le aplaudió merecidamente. El maestro nacional y abogado D. Francisco Vidal Raimondez disertava sobre Cervantes y España (siendo muy aplaudido)”. El professor Francisco Vidal Pagés donava una conferència balmesiana, i el professor i poeta Frederic Corominas encetava el tema sobre poesia hispánica. A l’any següent tornaven els mateixos: Francisco Vidal Pagés amb “El pensamiento tradicional español defendido por Balmes durante el decadente siglo XIX”, i Frederic Corominas altra volta amb la Poesia Hispánica. El senyor Josep Brugulat, director de l’Academia Abad Bonito parlava de Goethe, i el jove mestre de Porqueres, Jaume Ministral –el malaguanyat autor del Doctor Caparrós televisiu- sobre “Nuestros amigos los libros”.

  I ja som a l’any 1950, que és quan mossèn Lluis G. Constans llença les campanes al vol per a parlar-nos d’”El Año Santo”, mentre que a l’any següent -1951- ja Frederic Corominas s’atrevia a recitar fragments de poesia catalana amb el suggestiu títol de la seva conferència “Una hora de poesia montserratina, deleitando” –segons la premsa- “a la selecta concurrencia que llenava el Salón de Sesiones de las Casas Consistoriales (?) con la bellezas de un bien seleccionado ramillete de poesias inspiradas en la Moreneta y en la Montaña, tradiciones y leyendas montserratinas”. Ja ho veieu: “todo muy floreado”. El professor Vidal Raimondez glosa magistralmente “El libro, fuente inagotable de cultura”. A l’any següent, com que era insuficient el saló de la Bibioteca de la casa de Cultura (aquesta notícia ens estranya, perquè ¿hi ha hagut mai a Banyoles una Casa de Cultura?), doncs, es va celebrar la sessió commemorativa en el local del Cine Canigó (que era en el Círculo de Católicos), o sigui que, per primera vegada, segons es deia, l’acte va passar de la quasi intimitat en que es celebrava fins aleshores, a revestir-se de la categoria d’acte completament públic. La conferència que tingué l’honor de veure’s en un acte majoritari fou per primera vegada en aquells temps, anunciada en català: L’art i l’Eucaristia, a càrrec del doctor Cases, catedràdic d’Història del Seminari Conciliar de Girona.

  Ja estaven encetades les conferències en català. A l’any següent el publicista Àngel Marqués fa ressaltar la transcendència i importància literària de mossèn Jacint Verdaguer, i un any després, Josep Miracle parla d’El món dels llibres. L’alcalde Miquel Boix va pronunciar un discurset en català; el director de la Caixa, sr. Martí Xena també diu quatre paraules; els Cors Infantils de les Escoles, esmenta la direcció de Josep Saderra obsequiant al públic amb cançons de Llongueres. Semblava que tornàvem a ser a casa. Era a l’any 1955. Ja podíem llegir en català i podíem cantar cançons. Però…faltaven encara molts anys perquè la “Fiesta del Libro” tornés a ser la Festa del Llibre, perquè “San Jorge” tornés a ser Sant Jordi, perquè el llibre i la rosa fossin tot un esclat d’amor al nostre país, un esclat que avui veièm en aquesta corrúa de nens i nenes que el dijous passat van desfilar a Girona davant el fèretre de la nostra escriptora Mercè Rodoreda, la dona enamorada de les flors i autora d’una extensa obra ben feta. Aquests nens i nenes que hauran rebut un impacte que tindran present tota la vida i que han de ser l’esperança pel futur del nostre país. Aquests nens i nenes que en tenir contacte amb la gran escriptora compraran i estudiaran en els llibres catalans que els han de fer sentir amb Catalunya, nobles, lleals i dignes.

(Text de Joan Olivas  llegit pel mateix en un programa de Ràdio Banyoles).

"Fiestas del Libro"

LES  “FIESTAS  DEL  LIBRO  DELS  ANYS  QUARANTA” (I)

(Text de Joan Olivas escrit i llegit pel mateix en un programa de Ràdio Banyoles)

 

Dissabte vinent és Sant Jordi, patró de tots els catalans i també Diada del Llibre. Un Patró que se’ns ha volgut amagar durant una llarga època així com també la Diada del Llibre que durant una infinitat d’anys, els que hem procurat viure-la (si exceptuem aquesta darrera dècada) ens l’han etzibat gairebé sempre com a Fiesta del Libro “dedicada al muy ilustre caballero y gran literato Don Miguel de Cervantes” (amb tots els respectes per al gran literat que ens va dir que “Cataluña es una nación”. Si tinguèssim temps de repassar papers vells de la nostra ciutat –que els trobareu a la col.lecció de la revista Horizontes- podreu comprovar que durant anys i panys el Gobierno ens va dir ben clarament que aquesta diada era “la Fiesta del Libro, y en Cataluña también”, i que a més “de la Fiesta del Libro celebraban antaño la tradicional fiesta de San Jorge donde los barceloneses compravan una rosa y un libro”.

  Recordo a Banyoles una Diada del Llibre que vam celebrar de petits quan anàvem a col.legi, i era precisament en temps de la guerra civil –si senyors, ja veieu si en fa d’anys!-. A la plaça Major s’hi va muntar una parada grandiosa de llibres catalans que oferien uns homes del departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya en un camió replé de llibres. Tots els nois i noies vam desflar-hi en sortir de col.legi i tothom va comprar un llibre. Jo vaig triar-ne un de molt suggestiu, titulat Presència de Catalunya. El paisatge català a través dels seus poetes, un llibre que durant molt de temps va ser com si diguèssim el meu llibre de capçalera. Allí es feia viva la sentència del pròleg que deia : si la presència de Catalunya en el teu cor era incorpòria però ferma, com una idea incommovible, aquest llibre te la farà viva als ulls i a flor de l’esperit”. En aquest llibre vaig conèixer per primera vegada la poesia i la prosa meravellosa de Maragall, Sagarra, Carner, López Picó, Riba, Guerau de Liost, Capdevila (que els atzars del destí havien de portar-lo en el seu traspàs definitiu a Banyoles), Manent, Pous i Pagès, Gassol, Arbó, Salvat Papasseit, Bertrana i tants d’altres.. Fou aquest el primer contacte del jovent de la nostra generació, de molts nois i noies que a l’edat dels dotze o tretze anys compràrem un llibre que contribuí a fer-nos sentir amb Catalunya, a fer-nos sentir nobles, lleals i dignes.

  Acabada la guerra es va acabar també per a molts el llegir català. La “Fiesta del Libro” va seguir entre els pocs que en compràvem, per més que a les llibreries de can Blanch i can Mateu posessin  els rètols de “Descuento del 10%”. Èrem sempre quatre gats els que hi anàvem a comprar llibres, i com que no podíem gastar gaire, els adquiríem d’aquella sèrie de “Novelas y Cuentos” que tot el més que valien eran sis rals i que amb el descompte ens costaven una pesseta. Llavors havíem de comprar forçosament llibres en llengua castellana i durant molts anys vam poder anar coneixent la novel.listica espanyola, des de Blasco Ibáñez, Concha Espina, Armando Palacio-Valdés, Pio Baroja i tots els bon narradors de la llengua castellana. Això va durar fins que de mica en mica va anar obrint-se la finestra i amb preus força assequibles se’ns permetia comprar llibres catalans.

Esclops i esclopeters

ELS ESCLOPS I ELS ESCLOPETERS

 

J.O.- Antigament, i fins als anys 40, el calçat per treballar a l’exterior en dies de pluja o llocs molls, eren els esclops. Per a la mainada, dones i menestrals existien els més evolucionats socs, un calçat confeccionat a Banyoles, amb sola de fusta i l’empenya tipus borseguí de pell o xarol, que feia més fi i senyor.

S.D.- Els esclops –recordarem per als joves que no els han conegut-, eren totalment de fusta. Es construïen a partir d’un tros de  tronc de pi, i els esclopers –que els banyolins en dèiem esclopeters-, treballaven sobre una mena de banc format per un tronc de pi, emprant eines adequades com ganivetes, barrines, gúbies, enformadors, etc.  Esculpien donant forma, buidaven i adornaven amb dibuixos gravats sobre la part superior, completant-los amb una protecció pel sobre peu, anomenada cònsola, que es confeccionava amb una combinació de pell i teixit de vellut farcit de borres i es clavava al damunt de l’entrada del peu. Finalment es barnissaven.

J.S.- Direm que per donar-lo més confort i mantenir els peus calents, els usuaris dels esclops posaven palla al seu interior, i molts calçaven peücs, una mena de mitjons de felpa gruixuda abotonats.

(Recordem els artesans esclopers: Badosa, al carrer Canal amb botiga a la Porta dels Turers: Feixas, al carrer Major....)

J.O.- Fer esclops era una feina artesana que en temps passats va mantenir un cens laboral importantíssim en aquesta terra, on l’ús d’esclops era norma en cada llar. (Foto aiguats del 32 amb en Joan Olivas amb esclops).

S.D.- Hi havia esclops més matussers, els fets de fusta de pi i altres de més lleugers, de freixa o de saula, tots molt útils en dies de neu, mullenes i reblenitats, i sobretot, els pagesos els feien servir molt per anar a fangar, una feina hivernal molt continuada en temps vells.

J.S.- El fang i les glaçades també obligaven abans a la utilització dels esclops amb tanta freqüencia que van ser considerats indispensables en el decurs de moltes dotzenes d’anys. Llavors, amb la falta d’un calçat més adequat, unes bones sabates per exemple, els esclops van ser els amos principalment a pagès. D’esclops de punta enlairada en disposaven a cada casa. Cada membre de la família en tenia a l’abast almenys un parell.

J.O.- La gran demanadissa d’esclops esdevingué durant la primera guerra mundial, la del 1914 al 1918, quan l’exèrcit francès forçosament va haver-se de calçar esclops fets a Besalú perquè els alemanys tiraven sobre el terreny un líquid que escaldufava el cuir de les sabates i feia embutllofar els peus. Fou aleshores que els nostres artesans hagueren de fer hores extraordinàries.

J.S.- Avui, ja quasi no hi ha esclops i menys esclopeters. Només en queden alguns d’exposats en els establiments turístics on es dediquen a la venda de souvenirs i de records d’infantesa i joventut.

J.O.- Aquesta sabata de fusta que era l’esclop, ja hem dit que era feta d’una sola peça. En castellà en diuen “zuecos” o “almadreñas”. Els esclopeters en fèien de diferents classes.

  Hi ha un joc titulat: “Els esclops de Déu fangàven”que consisteix a passar-se pedres d’una noia a l’altre mentre es recita rítmicament la cançó pròpia del joc, que té moltes variants, com es ara: “Els esclops de Dèu fangaven, sant Joan triava el blat, Sant Pere li va al darrera, i amb el trip tripi trap, trip, trap!”.

Oficis perduts

ELS TERRISERS

 

J.O.-Els terrissers o terrisaires són les persones que fan o venen terrissa, aquesta terra cuita en la que es poden treballar objectes com olles, cassoles, gerres, etc, etc. En castellà, dels terrisaires en diuen alfareros o cacharreros. I tots nosaltres recordem que durant molts anys en una botiga cèntrica de Banyoles,-al carrer Guimerà- hi havia un rètol que deia “Alfareria”.

S.D.- No crec que a Banyoles aquest ofici de terrissaire fos gaire extés, però sí que tots hem conegut un municipal banyolí que li dèiem “el Terrisser”, i cap de nosaltres recordem haver-lo vist treballant la terrissa.

J. S.- A Banyoles i comarca hi havia més rajolers que terrisers. I també hem conegut cases que en dèiem “a cal Rajolé”. I de rajoleries, fins i tot en tenim una font: la font de la Rajoleria.

J.O.- Els rajols es feien a les bòviles, que són unes instal.lacions proveides d’un forn continu per a coure obra, generalment construida prop d’un terral, del qual són extretes les terres com a primera matèria.  I aquí a Banyoles recordem, sobretot, la bòvila de can Pepis, al carrer de Sant Martirià.

(parlar de la bòvila Pepis)

J.O- Sobre les rajoleries i la bòvila de can Pepis, que es va instal.lar a Camós, en Maurici Duran ens informa molt bé en el llibre “Camós”, editat per la Diputació de Girona. En llegirem uns fragments:

(Llibre “Camós”, pàgines 66-67)

J.S.- Però avui no parlarem de rajols. Hem començat a parlar de terrisseria, i hem convidat un terrisser o ceramista professional, que tota la vida s’ha enfangat les mans amb aquest treball. Es en........................., de Quart, Casat amb una banyolina, i que fa anys que viu a Banyoles. Ell ens parlarà més bé que nosaltres d’aquest treball de terrisser o ceramista.

(Intervenció de............ )

Preguntes que es poden fer al terrissaire:

1.- Per a la fabricació menestral o industrial d’objectes de ceràmica, quin material empràveu bàsicament?

2.- Explica’ns la forma del procés de fabricació d’una peça de ceràmica.

3.- La pasta la faiçonàveu sempre a mà o amb algun instrument?

4.- El torn era el que fèieu servir més?

5.- I l’assecat com el fèieu.

6.- La peça, un cop seca, és sotmesa a cocció?

7.- Deu esser l’etapa més complicada. La posàveu en forns?

8.- Per aconseguir que una peça presenti una superfície llisa i decorativa, la recobrieu amb vernissos?

9.- Abans o després de la primera cuita, ja podieu procedir a la decoració del les peces?

10.- I per fer-hi relleus o incisions, fèieu servir pinzells o espàtules?

J.O- La ceràmica és una de les grans aportacions dels Països Catalans a l’art universal. Durant 200 anys, als segles 14-15, podem dir que no hi hagué a Europa altra ceràmica que la que sortia dels forns del Pais Valencià i del Principat. en un vertader monopoli. Els reis, els papes, els grans personatges de la noblesa i de la banca, a França, a Castella, a Anglaterra o a Itàlia, encarregaven als obradors de l’occident mediterrani les vaixelles per a la taula de palaus i castells i les rajoles que havien de donar esclat als paviments, arrambadors i sostres de llurs estances i capelles.

S.D.- En ceràmica s’han fet moltes obres mestres- Tant en l’època senyorial del gòtic europeu, com en el Renaixament català o l’època popular del barroc domèstic o monumental, hi ha obres excepcionals..  S’hi han fet plats, rajoles i taulells. paisatges, vides de sants,, i s’han adornat esglésies i convents... Recordem les magnífiques col.leccions de rajoles d’Oficis, arracades i blondes i ceràmica de Banyoles.

J.S.- Els plats de Banyoles es caracteritzen pel tema isolat al centre (un ocell, una flor), amb floretes resumides d’una manera molt esquemàtica. El tema central, de vegades, és el senyor mudat, amb xurreres ondulants a l’obertura de la casaca, o la senyora, ja tradicional, amb el gran capell, portant un cànti a cada mà.. De vegades el vaixell o el senzill ramet de flors.. I no hi  manca el “macarroni”, el pintoresc personatge italià amb la llarga pipa i una mena de barretina al cap.

J.O.- Hi ha ceràmica de Manises i Ribesalbes; figures de pessebre fins al romanticisme i del realisme a l’avantguarda; decoracions escultòriques en terra cuita; el món ceràmic de Gaudí; el Domènec modernista, Rusiñol i Casas, Puig i Cadafalch, el Benlliure modernista. Xavier Nogués i els vidriats de Quart que el nostre convidat devia conèixer prou bé.

S.D.- Els vidriats de Quart van ser una de les experiències més significatives del noucentisme. El 1908 es va formar “La Gavarra”.

 I l’arquitecte Rafael Masó va fer una varietat de produccions per produir ceràmiques argerates a Quart. En Joan Baptista Coromina, de La Bisbal es va ocupar de fabricar les ceràmiques que Masó disenyava.  Les argerates de Quart eren un tipus de ceràmica negra, amb una pàtina verdosa que li donava un aspecte molt semblant al del bronze antic, tal com el veiem a les campanes.

J.O. (Es fèu una llarga entrevista a un treballador de Quart que residia a Banyoles, i tenia una excel.lent exposició de peces de ceràmica a casa seva. A Ràdio Banyoles deuen tenir gravada l’entrevista).

Oficis perduts

ELS BASTERS o GUARNICIONERS

 

J.O.- El baster és el qui té per ofici de fer, adobar, vendre basts i tots altres arreus per a les haveries. Això és el que diu la Gran Enciclopèdia Catalana sobre els basters. Però em sembla que hauriem d’aclarir que vol dir “vendre basts per a les haveries”. Qué és un “bast” i que és una “haveria (amb hac)

S.D.- El bast és una albarda curta que porten les bèsties de càrrega.

Dels animals que portaven càrrega ja en dèiem “animals de bast”. En quant a les haveries , em sembla que la GEG no ens aclareix gaire res, perquè les “avaries” (tant amb hac com sense) són els animals domèstics en general, sien bestiar gros, sien gallinam o conills. Abans es deia “vaig a dar menjar a les haveries”. Això està tan passat de moda que ni en Francesc Boix ens ho aclarirà.

J.-S- En Francesc Boix és el nostre convidat d’avui. Basté o guarnicioner jubilat, ell ens podrà explicar moltes coses sobre l’ofici. Benvingut, Xicu Boix.

J.O- Fem una mica d’història, primer, sobre els basters. Antigament ,els basters formaven gremi amb els albarders i els morrallers, fins que es van ajuntar en un mateix gremi, coneguts per guarnicioners. Perquè el guarcioner és el que fa o ven guarnicions per als vestits, cortinatges, etc.. Si voleu que us sigui franc, jo no he trobat gaire informació sobre l’ofici de baster o guarnicioner, però en el meu record – i en el record de tots nosaltres, hi tenim els basters o guarnicioners banyolins, com en Batlle – a la plaça dels Estudis,- en Frigola – al carrer de la Rambla – i el que ens acompanya, en Boix, al carrer Alfons XII, , a la carretera d’anar a Olot.

(Intervenció Francesc Boix. Diàleg entre tots)

(Parlar dels guarniments d’una bèstia: conjunt de corretges, collar, sella o bast, i altres arreus que es posen a un cavall, mul, etc, per al transport)

(Guarniments de carro: serreta, bruida, ronsal, escarabat, ulleres, morrera, pera, frontalera, testera, sotagola, collar català, guardapols, encoixinada, galteres, pàmpols, penjoll, selló, faldes, gamarra, ventrera, safra, concert de retranga, retranga, faixa de retranga, cavallot)

Eines que empraven els basters.

Materials del guarnicioner.

Treballs actuals: Cortinatges, veles...

Oficis perduts

ELS CARRETERS

 

J.O.- Durant segles i segles el transport per mitjà de vehicles de tracció animal va evolucionar molt pausadament. Carros, tartanes i cotxers tenien el seus conductors adequats. Carreters, tartaners i cotxers tenien unes característiques comunes, però per altra part moltes notes els diferenciaven. El carreter era un home forçut, valent i robust, que s’enfrontava amb uns cavalls ferrenys i amb uns vehicles monumentals. No és pas que el carreter hagués d’alçar el carro a pes de braços, però si que moltes vegades havia de fer molts esforços per desencallar-lo.

S.D.- El carreter es podia trobar amb moltes peripècies, i per sortir-se’n calia molta destresa, enginy i musculatura.  Els carreters s’havien trobat amb moltes dificultats, com ara la caiguda del cavall i l’ensorrament d’una roda en algun clot dels que abundaven en els camins, que llavors no eren gaire ben acondicionats. I si el carro bolcava, allò es podia convertir en una catàstrofe.

J.S.- Recordo que alguns carruatges que hi havien en aquells temps només passaven per Banyoles sense fer-hi estada; alguns ni tan sols paraven, o s’aturaven el temps just per fer un bon àpat, i abeurar i alimentar els animals, I els que es paraven ho solien fer  a les quadres, que els animals ja se les sabien perquè hi anaven tots sols. La figura del cavall deslliurat de guarniments dirigin-t-se cap a l’estable es podia veure en molts llocs a la nostra ciutat.

J.O.- En aquells temps dels carros i de les carretes, de les tartanes i dels carretons hi havia especialistes a reparar-los. I és per aqui on anem avui. Parlar dels carreters que hi ha hagut a Banyoles. Dels coneixedors de les baranes, rodes, descans i tota la composició d’aquells instruments que es mouen mitjançant l’estira de les bèsties rossam i d’altres. Hem convidat a un carreter jubilat, que des de molts anys va tenir el taller al carrer del Canat. És en Josep Congost. Avui és el nostre convidat especial que ens parlarà de carros i carreteres. En sap un niu.

(Intervenció d’en Josep Congost)

J.O.- Amb el pas del temps, els carreters es van tornar carrossers i la seva feina va relliscar cap a les carroseries d’automòbils i més concretament dels camions, remolcs de tractors i altres vehicles pesants però motoritzats. En Maurici Duran, una vegada va escriure sobre aquest tema i deia:”Els carros, els pocs que queden, són ja per exhibir, oblidats dins la cabanya, corcats i esperant ser portats a la riera perquè el proper aiguat en faci un àpat”.

S.D.- Com ja hem dit, la paraula carreter té dues acepcions: es pot referir als que menen carros i també als que en construeixen o arreglen. Antigament, a la nostra ciutat hi havia molts carreters. Un d’ells era en Blanch, que tenia l’obrador al carrer Alfonso XII i a la plaça dels Turers. En Joan Blanch va treballar fins gairebé a mig segle passat, quan va decidir posar llibreria. Aquests carreters que construien i arreglaven carros no tenien tallers prou espaiosos per realitzar-hi la seva feina, i ja comptaven que trobarien al pas de la porta la natural i il.limitada ampliació del seu centre laboral. La feina dels carreters va anar devallant a mesura que prosperava la dels tallers de reparació d’automòbils. El nombre d’aquests darrers superava en molt el d’aquells, ja que la quantitat d’autos era notablement superior a la dels carros, carretes i tartanes que circulaven abans de la motorització.