Records i memòries

LA CUINA I EL MENJADOR (III)

 

EL GANIVET.- Aquells homes que vivien fa milions d’anys a les coves de Serinyà, i aquells altres que més endavant pescaven i caçaven pels volts de l’estany, a la Draga, ¿com s’ho manegaven per tallar en filets i rodanxes l’animal que havien caçat?. No van ser ells els qui van inventar el ganivet? Eren gent forçuda i cepada i devien tenir una bona gana. A l’hora d’endrapar es deurien menjar les cuixes dels quadrúpedes com qui menja bacallà esqueixat, es lleparien dits i bigotis i santes pasqües. Aquella tècnica del mata i degolla, capola i talla devia fer aparèixer les dagues i el coltells i el nostre estimat i temut ganivet, aquest instrument de fulla llarga, generalment d’acer i ben esmolat, proveït d’un mànec, que ha quedat definitivament incorporat al calaix o al cabàs de les eines.

L’enginy i l’afany de comercialitzar la troballa va fer sorgir l’ofici artesanal de daguers (Esmola que esmola, fes dagues, daguer, fes dagues que passin les malles d’acer (El ferrer de tall), dels espasers (Fiel espada triunfadora...de la sarsuela) i dels ganiveters. Ganivets de tota mena; de taula, de cuina, del pa, del pernil, de butxaca, petits i grossos, tota classe de ganivets es poden veure a les parades del mercat.

(Recordar els ganiveters de Banyoles: a cal Ganiveter, a can Portella, esmolar ganivets amb la mola de can Portella, els esmolets que passaven pel carrer).

En temps antic els ferrers de tall van fer el seu agost. En el nostre país, del segle 15 al 19, ganiveters, daguers, esmoladors i forjadors d’armes i eines blanques en general, van formar un poderós gremi.

Un col.lectiu de persones, que més s’alegraria amb la troballa del ganivet, i que, encara avui, és per a ells una eina del tot imprescindible, serien els cuiners. La cuina, sens dubte, abans més que ara, ha estat sempre afalagada per l’home. Des de les bacanals de l’antigor, passant pels àpats medievals, les disbauxes renaixentistes i els refinaments de la cuina francesa, fins arribar a la bona cuina de casa nostra, un bon cuiner ha estat sempre una persona ben desitjada, buscada i ben pagada. Mireu, un bon cuiner va confiar un dia el seu secret: cada cuiner “coneix” el propi ganivet, i és amb ell que és capaç de mostrar el seu mestratge en l’art culinari, tallant prim i gruixut, capolant i trinxant, sense endur-se’n mai un dit per davant.

( Recordar cuiners banyolins: els de l’hotel Flora, Mundial, Xavanet, Mirallac, Bernat, Andreu, Ralita...Alguna anècdota)

El calaix dels coberts de gairebé totes les cases, acostuma a ser un vertader mostruari: peces oxidades de diferents jocs de coberts, ganivets oscats, mànecs desgavellats,forquilles amb punxes tortes, culleres desllüides, algun residu de cobert de plata regalat, culleretes de diferentes mides i mesures, etc. En fi, un calaix curiós i ple de sorpreses. El joc de coberts “bons” (si n’hi ha) es reservava pels àpats més solemnes i festius Hi ha qui passa la vida guardant coses, per finalment, deixar-les definitivament; això sí, ben guardades.

Des d’anys i panys, el ganivet forma part del parament bèl.lic de la taula. Segurament el que més imposa. D’infants, ni tocar-lo; de més grandets, amb molt de compte. Allò que talla, talla igual un dit que una pastanaga. D’una cullerada o d’una forquillada no l’ha dinyat mai ningú, però sí d’una ganivetada. Francament, el ganivet és un estri útil, però antipàtic. Te’n serveixes per necessitat, i després compta i fora.. Això sí, hi ha també ganivets d’enganyifa, que més d’una vegada et posen en un bon compromís: t’asseus a taula i no pots tallar-hi ni un rave.

De fet, cada àpat és com una petita guerra domèstica. Finalitat primordial: matar la gana. Primer pas: adquirir la matèria prima al mercat o al supermercat, afrontant la guerra de preus, la pilleria i la picaresca del món de la compra-venda. Segon pas: la guerra culinària en la qual la mestressa de casa descarrega tota l’agressivitat acumulada, matant, tallant, picant, trinxant, bullint, fregint, escalivant, coent, etc. Tercer pas: parar la taula com un exèrcit en ordre de batalla. “A la taula i al llit al primer crit”; és com un crit de guerra: ha arribat el moment de matar la gana. Des de qualsevol racó de la casa se sent l’entrexoc de les armes i la cridòria dels guerrers. Ganivets de tota mena entren en joc, i en un tres i no res, es passen els taps de les viandes i dels fruits del camp, i de la fauna marítima i terrestre. I... bon profit!

La desgràcia es que amb un bon ganivet pot fer-s’hi també una mala feina. Avui, degut a la problemàtica social dels nostres dies, i també, perquè no dir-ho?, als desencadenats egoismes i passions de sempre, tots tenim la por al cos, que, en algun tombant del nostre camí de cada dia, algun pispa reventa-portes i escurabosses, ens ensenyi  tot posant-la a ran de coll, la fulla llisa, lluent i ben esmolada del seu ganivet, i no precisament per fer-nos pessigolles. Aquest mal trago no el desitgem pas per ningú.

Bé, tenim la taula parada, hem posat les estovalles, el plat, el ganivet, la cullera i la forquilla.  Un altre dia ja ens posarem a endrapar.

Records i memòries

LA CUINA I EL MENJADOR (II)

 

Una cullera que recordem amb pànic és la del senyor metge, quan ens feia obrir la boca per mirar si teníem angines. A mi em feia venir atacs de fàstic. Prou que m’escarrasava a obrir la boca com un ocell i a treure la llengua tan llarga com la tenia. No hi havia res a fer. Ell ficava la cullera coll avall.

Una altra cullera en la que hi tinc un mal record, era una de fusta en la que m’obligaven a engolir oli de fetge de bacallà. Prou que amb els dits em pinsava fort el nas. No hi havia res a fer. Havent acabat engolia a cuita-corrents  sis o set cullerades de sopa, però aquell mal gust no marxava.. L’oli de fetge de bacallà o l’oli de ricí, demanaven un bon cop de coll per empassar-se’ls coll avall.

Hem de dir-vos que a Banyoles hi havia una indústria especialitzada en articles de fusta per a taula i cuina. A les primeres dècades del segle passat la fàbrica d’en Joan Vila, situada en el carrer de Bàscara era l’única fàbrica d’Espanya on es fabricaven articles fins de fusta, com culleres, forquilles, coberts per l’ensiam, batedors pel xampany, ganivets, salers, aixetes, espàtules, maces per a picar carn, motllos per mantega i altres varietats d’objectes per l’estil, tots fins i pulimentats des dels més econòmics d’ús corrent fins els que constitueixen una nota Chic en les taules de bon gust. Abans de la guerra del 14 tots aquests utensilis es treballaven a les fàbriques d’Audeville, Saint Claude i Etereins (França) i les de la Selva Negra i Biefelt d’Alemanya que eren les que assortien el mercat espanyol Durant la Guerra Europea la fàbrica de Banyoles es va fer mestressa del mercat de la península. La fàbrica se’n deia La Pirinaica i rebia la protecció de l’Estat concedint-li el privilegi de totes les perfeccions introduïdes en les seves manufactures. Aquesta casa fabricava la “cullera especial de fibra esterilitzada per a medicines”, que va obtenir una gran acceptació degut a les moltes avantatges que tenia sobre les altres culleres usuals. Va ser recomanada pels metges de més renom i de venda en les més importants farmàcies. Els objectes de la fàbrica d’en Joan Vila van merèixer Medalles d’honor a les exposicions de Barcelona i de Londres.

No sabem si a vosaltres us agrada més menjar amb cullera o amb forquilla.

Parlem ara una mica de la forquilla. És un estri de metall, d’una sola peça, en forma de forca, amb dues, tres o quatre punxes, el qual serveix per portar-nos l’aliment a la boca.

Sabeu que deia el metge de casa? Que el millor reconstituient és la forquilla. “Tens gana, noi? Doncs, menja!” Santa paraula, sobretot després d’un dejuni forçós. Les primeres patates bullides i el primer peix bullit, ben amanidets amb oli, que n’eren de bons!. Recordo també haver-li sentit dir que, en aquest país, mengem molt, massa, i encara malament, L’ideal, afegia és “esmorzar com un rei, dinar com un senyor i sopar com un pobre”

Tots hem sentit a parlar del celebrat “esmorzar de forquilla”. Es molt corrent en indrets de muntanya i en el camp. Suposo que n’heu fet alguns, sobretot quan heu anat d’excursió.

Però ara no se’n fan gaires d’esmorzars de forquilla, almenys a les ciutats. Som mandrosos per llevar-nos i ja des del matí anem fora de temps i començar les corredisses: córrer cap al treball amb el cor adormit, l’estómac encongit i la cara de son. No hi ha temps per fer “parada i fonda”, ni esma per cuinar i menjar. I, encara que “el camí de la boca ningú l’equivoca”, el perill que ens caigui la forquilla de les mans o de portar-nos el menjar a l’orella és evident.

La forquilla ve de forca. Mireu, el plat és com una petita era on hi han descarregat allò que, fet i pastat, serà el nostre aliment. La forquilla, com la forca, gira, regira, apilota, tria i destria l’aliment i el porta a la trituradora de la boca perquè, finalment, dipositat en el cup de l’estómac, esdevingui aliment per al nostre cos. Una feina tan complicada, ben feta i profitosa, no es pot dir que sigui una mala feina; ni es pot dir que la forquilla no hi tingui art ni part, sinó tot el contrari. I encara que llepar-la sigui perillós i gens ben vist, confessem que més d’una vegada l’hem llepat goludament. Home, si molt convingués també menjaríem sense forquilla i sense eines, com fan la resta d’animals irracionals. Encara que el refrany diu que “menjar amb els dits, no fa profit”, hi ha qui s’atreveix a dir “que els dits són la millor forquilla”

Els hotels donen a conèixer la seva categoria pel nombre d’estrelles, i els restaurants pel de forquilles. A l’hotel, a l’hora de l’àpat, sovint tan poc brillant, no acabes d’entendre el perquè de tantes estrelles apagades; i al restaurant, el perquè de les forquilles, si la quantitat i el gruix no donen per gaires punxades. Allò que punxa és que, tant a l’hotel com al restaurant, quan veus la factura, veus les estrelles. Les dues, tres o quatre forquilles, és a la taula on s’han de veure i acreditar.

Aneu a saber, si algun dia, en Pere Botero, rei de la forquilla, empaitarà amb el trident, aquells que atrevidament l’han desacreditada.

Records i memòries

LA CUINA I EL MENJADOR (I)

 

Avui ens ficarem a les cuines i als menjadors de les nostres cases. Perquè aquests són uns llocs que també es va de feina en feina. Les mestresses de casa fan la feina de cuinar i nosaltres, els homes, quan podem els ajudem, però generalment fem la feina d’endrapar.

Les mestresses de casa, abans, ho tenien més pitjor i més difícil que no pas les d’ara: no disposaven de rentadores, de frigorífics, de fregaplats, ni tan sols de gas. Els calia cuinar a base d’un fogó dotat de carbó i mantenir el foc amb un ventall, atuell que feia cansar la mà si s’accionava com aleshores elles feien, molta estona.. O sigui que havien de preparar el dinar a les onze quarts de dotze, i el sopar cap a les set de la tarda, de manera que aquestes operacions culinàries i diàries, no s’acabaven mai.

Recordo el temps en que es dinava i sopava més aviat que ara. Els horaris anaven de 8 a 12 o de nou a una, i de tarda de dos a 6, o de tres a set, tant pel treball com per l’escola. La senyora havia de sentir com des del menjador li deia el marit: Noia, encara no està a punt el dinar?. I qui diu el dinar diu el sopar; un dinar que dilluns, dimarts, dimecres i divendres, i fins i tot algun dissabte, consistia en escudella, carn d’olla i un altre plat, i al vespre, a base de sopa, verdura, carn o bacallà o peix fregit o peix fresc.

El dijous paella ( a Banyoles s’acostumava a fer l’arrós els dimecres, dia de mercat). I sobretot el diumenge, que es feia arròs amb conill o amb pollastre. Eren uns temps en que el conill era més econòmic que el pollastre, a diferència d’ara que el pollastre va allò que se’n diu a preu d’oferta i el conill es fa dir si senyor.. I acabat l’àpat del migdia o del vespre, altra vegada a la cuina, a fregar els plats, a part que l’operació suposava, per començar, parar la taula, i en acabar, alçar-la.

Això pel que respecta a les classes mitjanes de cap amunt o de cap avall, perquè les famílies benestants comptaven amb la minyona de servei, la qual només feia festa el dijous a la tarda, i cobrava com a màxim cinc durets al mes.

Les minyones han desaparegut, i ara en moltes cases es disposa de la dona de fer feines. Ah, m’oblidava de dir que la minyona o la senyora havien d’anar a acompanyar i a recollir les criatures al col.legi. I això cada dia, matí i tarda. O sigui, quatre vegades.

És evident que en aquests  aspectes hem avançat molt. Que no es queixin. doncs, les mestresses de casa actuals, la majoria de les quals s’ho troben tot fet, gràcies als aparells domèstics. I res d’haver de posar el vi en fresc dins d’una galleda amb gel. El frigorífic els resol la qüestió. I res del carbó i del ventall. Ara el gas i el fogó elèctric. I va que xuta.

Entrem, doncs, a la cuina i al menjador, o al menjador-cuina, que a vegades és tot el mateix. Arriba l’hora de menjar i hem de parar la taula El primer que cal fer és posar les estovalles. Cal dir que avui, no tothom passa l’examen de “parar taula”. Ni saben on és aquell calaix tan català de les “estovalles i el pa”. En moltes cases es va perdent perillosament el gust de compartir plegats el pa i la sal de la vida familiar. Cada u se la campa com pot i com vol, i a córrer!  Malauradament s’ha de reconèixer que la desorganitzada organització de la vida moderna, tota ella enfocada de cara al guany i a la producció, a part dels estralls i desequilibris personals de tot ordre, ha engegat en orris gran part d”hores d’àpat” i ha donat lloc a la profileració d’autèntiques menjadores col.lectives i massives que, molt excepcionalment tindran el gust i el caliu humà del menjador de casa.

Tenim la taula parada, i ara anem pels estris que hem de posar la taula. Primer de tot, el plat. Una taula parada alegra el cor, i un bon plat i fondo és una benedicció del cel. Seiem i mengem, i no ens adonem d’allò que significa tenir diàriament el plat a taula. Ja sabem que no s’ha de viure per menjar, però vulguem o no, cal menjar per viure. Doncs, bé, el plat soper, el pla o el de postres és el que ens ofereix, ben preparat, el nostre aliment de cada dia.

Al costat del plat hi tenim la cullera. La cullera o cullerot va de l’olla al plat, i la cullera del plat a la boca. No sé qui va organitzar, ni quan temps fa que funciona aquesta línia de transport, però m’imagino que ve de lluny i que anirà encara més enllà. La cullera és un estri de metall, fet d’una peça, espècie de pala amb la fulla concavada, i que serveix per prendre a porcions el contingut d’un recipient. En el nostre cas, per portar-nos a la boca els aliments, més o menys pastosos o líquids que tenim al plat.

De fet, el primer estri de taula que des d’infants se’ns ha posat a les mans, és la cullera o la cullereta. La cullera no té l’agressivitat de la forquilla o del ganivet. No punxa ni talla. Pot endinsar-se sense cap mena de perill, a la boca, depositar-hi el seu aliment i fins i tot rebre una bona llepada de comiat.

Tots hem presenciat la meravellosa escena de la mare donant les farinetes al seu fill, mentre li explica rondalles. Les mares d’avui han substituït les rondalles per les explicacions dels dibuixos animats que veuen a la tele

Records i memòries

EL NOSTRE PA DE CADA DIA

 

No hi ha dubte que el pa, el vi i l’oli han estat, i són encara, tres aliments que des de l’any de la Maria Castanya han  nodrit la saba dels nostres pobles. Al blat, al cep i a les oliveres el nostre clima mediterrani els hi va molt bé.

  El pa de blat és el més antic (mil anys a.d.C.). Els savis diuen que l’any 2600 a.C. els egipcis feien el pa com es fa avui dia.

El cas és que d’ençà d’aquella dita “Amb la suor del teu front menjaràs el teu pa”, els homes no han deixat de treballar per obtenir “el fruit de la terra i del treball de l’home”, i demanar humilment a Déu  com un element bàsic, necessari “el nostre pa de cada dia”.

Un record d’infantesa: la cara i el gest del pidolaire, trucant a la porta de les cases demanant “un tros de pa per l’amor de Déu”, i la mare anant a buscar un tros de pa per donar al pobre amb cinc cèntims que es treia de la butxaca del davantal

Records:El costum que teníem de senyar amb el ganivet aquells olorosos pans de dos quilos abans d’escapçar-ne el crostó.

Fèiem un petó al pa quan ens havia caigut a terra i el recollíem. Els escrúpols morals que ens afligien quan, algun dia de desgana llençàvem el pa a la paperera del col.legi o el donàvem a un gos mort de gana.

Aquesta veneració, gairebé sagrada del pa, es reflecteix en la tradició estesa arreu de Catalunya, de beneir petits pans en la celebració litúrgica de la festa d’alguns patrons, una reminiscència de l’ofrena del pa destinat a l’Eucaristia. (Recordem la festa dels sants Abdón i Senén amb l’entrada dels veïns del Terme entrant pans i coques treballades als forns casolans, amb el toc de les Lilaines.  I el lliurament de trossos de pa beneit a l’ermita de Santa Quitèria a Sant Miquel de Campmajor,)

Avui, les fleques de les grans ciutats semblen “boutiques”. La clientela pot escollir entre moltes classes de pa: blanc de barra o de pagès, pans integrals i morens elaborats amb els productes de la mòlta del blat i d’altres cereals i llavors.

La moda, la dèria, i en alguns casos la conveniència d’aprimar-se fa que sovint el calaix del pa resti buit, i el “ganivet del pa” inactiu.  Però nosaltres no podem oblidar aquelles llesques de pa, de pa tou, untades amb tomata i sucades amb oli, o el saborós “pa amb vi i sucre”, o les torrades amb all. I és molt apetitós i sempre ens ve de grat, de poder sucar pa en una bona salsa. Ai, senyor, de quin pa fem rosegons!

Diuen que el pa ha anat de baixa. Què us en sembla?. La veu popular diu que el que es ven ara és molt inferior, no té res a veure amb aquelles peces de barra o rodones, daurades i cruixidores. Abans, els nois i noies quan anàvem al forn a comprar el pa teníem el dret de menjar-ne la torna pel camí de retorn a casa. Parlem de la torna.

LA TORNA. Generalment era una llenca de coca, tendra i calenta. La torna no era cap propina: era allò que s’afegia per acabar de fer el pes (Ai, senyor, al llarg de la vida de cada dia, hi ha tantes coses que no ens acaben de fer el pes!)

La torna (a vegades eren panets de Viena o llonguets) no tornarà. Ara les fleques han canviat i a més de pa fan pastes i pizzes de tota mena. La bona olor i la bona vista també tenen un preu.

Creieu que ara se’n menja menys de pa?. Diuen que ha perdut prestigi, se’n menja molt menys. Però el cert és que cada dia veig més jovent menjant llargues barres de pa en els Mac Donalds. ¿Es pa allò que serveixen?

Jo recordo que en temps de guerra no hi havia pa, o n´hi havia molt poc. I el feien moreno. Sort en teníem que a Banyoles hi havia molta gent que eren pagesos i alguns, com nosaltres , que teníem familiars pagesos, i el pa no ens mancava mai a les nostres taules.

Recordo haver vist molts pagesos en dies de mercat que sortien de les fleques amb uns grandiosos pans de tres quilos.

La guerra civil va suposar per als banyolins, el mateix que per als demés pobles, un canvi radical en tots sentits. El pa era racionat, i a les fleques hi havia llargues cues.

Acabada la guerra (parlar de quan els pagesos havien d’anar a entregar sacs de farina al Sindicato Nacional del Trigo)

Dels banyolins es deia que èrem “panarres”, o sigui grans consumidors d’aquest bàsic aliment. Fent memòria recordem que els forns de pa eren bastant abundants. Recordem: al carrer Major, cala Miquela (després can Padrés), can Feliu Pagés. Placeta de la Font, can Gepet. Plaça Major: can Carbó, can Quintana, can Mercader. carrer Gran: .....................; Plaça Turers, can Boschmonar. Plaça Rodes: can Mingo..... Toca-Toca. I altres.

En aquell temps no es coneixien les modernes panificadores i els flequers elaboraven el pa en el seu  forn i juntament amb la seva família el despatxaven a la pròpia botiga. La cocció es feia amb llenya o millor dit, els forns es calentaven amb la combustió de feixines, majorment de bruc i arboç secs. Recordem que a les façanes de les panaderies era freqüent veure feixines apilades que els llenyataires havien descarregat. (Al carrer Major encara es poden veure quatre anelles de ferro clavades a la paret que servien per resguardar els fils elèctrics i per recolzar-hi les feixines abans de fer l’últim esforç amb la corria per acabar-les de pujar dalt del terrat.

Les fleques comptaven amb la seva parròquia constant i fidel, que venia determinada pel tracte amistós i per les preferències del consumidor en quant a elaboració i gust de producte. Eren temps de competència, per això els flequers s’esmeraven en oferir qualitat i bon servei. D’aquí que n’hi havien que oferien la coca ensucrada –coca llaminera- i també n`hi havia que portaven el pa a domicili, amb uns coves coberts amb un tovalló.

Abans havíem menjat molta coca llaminera. Quan teníem una bona gana, sortíem del forn amb la coca i ens la menjàvem acompanyada d’un bon tros de xocolata. Fins i tot l’havíem sucat en una tassa de xocolata. Encara avui en algunes festes recordo les que es fan als locals parroquials després de la missa del gall- podem menjar coca llaminera amb xocolata desfeta.

En el nostre país hem tingut la murrieria de posar bona part de la producció pastissera sobre l’advocació dels sants i festes de guardar. Totes les coques-pastís han caigut en aquest dolç parany. De coques-pastís de Sant Joan i Sant Pere se’n despatxen a milers arreu del país (recordar altres coques-pastís: la de Sant Jordi, coques de greixots, coques de crema...)

I prou per avu perquè quedarem fets una coca. Ens sembla que avui en aquest programa hi hem posat més pa que formatge. Ha estat un programa més llarg que un dia sense pa. L’hem pastat con hem pogut. O com hem sabut. Si us ha agradat feu com nosaltres: mengeu coca. N’hem portat una per repartir-nos entre tots tres, millor dit, tots quatre. Perque avui aquí som com sempre, en Salvador Duran, en Joan Saubí,  en Joan Olivas i el que ens controla a l’estudi de Ràdio Banyoles. Bon profit!.

Records i memòries

ELS ESPARTERS

 

Els esparters eren les persones que treballaven l’espart i tenien un obrador o una botiga que en dèiem Esparteries. Un dels nostres col.laboradors del programa en sap força coses dels esparters i de les esparteries. És en Salvador Duran. Jo encara recordo el seu pare quan treballava l’espart al carrer Alfonso XII. Ell, però ho recordarà més bé i ens explicarà en que consistia aquest ofici, al mateix temps que ens farà una història dels esparters que hi havia hagut a Banyoles.

(Salvador Duran. Parlar del seu pare, dels esparters que hi havia hagut a la plaça dels Turers i a la plaça Major, d’en Just Busquets, al carrer Mn. Jacint Verdaguer, d’en Met Grabuleda, al carrer Nou...

L’ESPART.- És una planta que té les fulles molt fortes i una panolla  groguenca escampada.. Com a matèria tèxtil té molta aplicació per a la fabricació de cordes, senalles, estores, sola de calçat, sarrions.

SARRIONS.- Hi havien sàrries i sarrions. La sàrria és un recipient d’espart o de palma, d’un metre a vuit pams de llargària, que forma bossa a cadascun dels dos extrems, i serveix, posat de través damunt d’una bèstia, per a transportar les coses més diverses, com fruita, verdures, aviram, terra, herba, fems... El SARRIÓ és també una sàrria però usada principalment per al transport de carbó a l’esquena de la bèstia.- També es feien sàrries o sarrions petits per a portar coses a coll els homes., i altres, de forma rodona, de 4 a 6 pams de diàmetre i amb dues anses, que serveix per a aplegar i transportar agranadures, palla i altres residus. – També els esparters havien fet uns estorins de palma, forrats de tela de sac, que es posava darrera l’albarda perquè la sàrria no fes mal a la bèstia.

Morrió d’espart per a donar menjar als animals. (morral)

Un cabàs gran, de palma, que s’usava per a posar-hi figues.

Sarrions plens de carbó. Parlar de les carboneries en temps de la guerra.

ESTORES.- Peces de teixit de llata de palma, d’espart, de jonc o d’altra matèria semblant, destinada principalment a cobrir paviments, parets, baranes de carro.

TREBALLAR AL CARRER.- En aquell temps es treballava molt al carrer i els esparters també ho havien fet.. Els tallers a l’aire lliure havien funcionat en diversos indrets de la ciutat. Esparters, cistellers, espardenyers, fusters, etc. ...

J.-O. El meu pare, a més de fer cistells i coves també treballava l’espart. Guardo una foto (mostra la foto) en la que es veu ell fent un cabasset d’espart i al seu costat hi soc jo esberlant unes canyes fent-ne tres tires amb un “esberlador” de fusta. A la Cistelleria Olivas combinàvem el treball de cistelleria i esparteria.

La fisonomia de la ciutat s’ha transformat. Els tallers artesanals han desaparegut de les vies urbanes.

Records i memòries

ELS ESQUIVAMOSQUES

 

  De sempre les mosques han suposat una companyia molesta i desagradable per l’home, principalment la seva presència a l’interior de les cases. D’aquí la constant preocupació i lluita per eliminar-les. S’hi han assajat diversos procediments, el primer en quan a eficàcia és el de matar-les d’una a una, i per fer-ho l’arma més característica era la pala de matar mosques.

-Quantes mosques havies matat amb la pala, Joan?

Els resultats i les conseqüencies eren desagradables, i per això es va optar pel sistema més polit de fer-les marxar de les habitacions: es va fer servir l’esquivamosques. No sé si  recordareu que era l’esquivamosques: Eren unes tires de paper de colors muntades a l’extrem d’una canya que feia de mànec. Les mestresses de casa tancaven ben fosca l’habitació i deixaven únicament oberta una porta a l’exterior amb la cortina recollida, i llavors anaven espolsant amb l’esquivamosques  acompanyant-les cap a la sortida. Acabada l’operació, que no resultava mai perfecte, corrien les cortines i deixaven les portes ajustades quedant l’interior amb poca claror.

  Els esquivamosques els venien famílies de rodamons que cap a l’entrada de l’estiu passaven pels carrers i els oferien juntament amb molins de vent i alguna o altra quincalleria, tot confeccionat a mà per ells mateixos.

  Hi havia altres procediments més moderns i menys innocents per atrapar les mosques. Recordem els repulsius atrapamosques, els més coneguts de la marca Orion, que consistien en unes tires de paper untat amb una substància atraient i adhesiva, que es penjaven al sostre ( a mi em feien molt de fàstic veure’ls penjats sobre la taula del menjador amb centenars de mosques enganxades amb les ales que volien volar i no podien)

  Després, amb el naixement de la moderna indústria petroquímica va sortir al mercat l’aplicació de fugimacions líquides emprant una manxa de mà. Aquest preparat es va fer popular amb el nom comercial de Flit.

  Finalment,  els anys 40, en plena Segona Guerra Mundial, els laboratoris suissos Geigy van descobrir la solució radical per l’extermini de les mosques i demés paràsits personals i domèstics, amb el cèlebre DDT (Diclor-Difenil-Triclometilmetà).

Records i memòries

EL REBOST

 

  No sé si  algú dels que ens escolta ha sentit a parlar del rebost. Avui tot es guarda a les neveres i als congeladors, però el rebost era, temps enrera allò que els castellans en diuen una “despensa”, o una cambra o altre lloc d’una casa on es guardaven els comestibles.. Quan pensem amb el rebost ens ve un record ben flairós i suggestiu. El rebost en una casa normal era una petita cambra fosca i fresca on s’hi posava de tot: la gerra de les olives, la gerra de les verdures confitades, les ampolles de la conserva de la tomata,, el calaixó de les arengades, el pernil penjat i les llangonisses, les garrafes del vi, la fruita, etc. I a moltes cases hi tenien el carner, una espècie de gàbia vestida en plafons de tela metàl.lica on s’hi guardava la carn fresca i el peix a resguard de les mosques i mosquits. El rebost feia una olor  que no es pot descriure.

  Les anades de la mainada al rebost obeïen sempre a encàrrecs que feien les mares: “aneu a buscar al rebost això o allò, depressa i cantant i xiulant (Perquè, els petits, per anar al rebost, que solia ser un quarto fosc amb una bombeta esquifida- tenien por d’anar-hi, i per això les mares a vegades deien que hi anessin cantant i xiulant. 

Al rebost hi podíem pispar un albercoc, empassar-nos una figa o pessigar un raïm. Era fàcil.  No hi podíem pas anar pel nostre compte perquè la vella porta rondinava molt. Quan tornàvem, la mare ens mirava de reüll i estem segurs que endevinava els petits robatoris, segurament consentits en profit de la nostra creixença. El problema era, quan al plat amb la suposada dotzena de figues o prunes o préssecs, arribava a taula amb deu. Si hi havia molta mainada, tots feien l’orni, i després d’un moment d’espant començaven a parlar de qualsevol ximpleria

El frigorífic té els seus avantatges, naturalment,. Però no té ni la sentor ni l’abast del rebost.

D’uns anys ençà, les famílies de les ciutats, asfixiades per una fumèrria de cotxes i atabalats pel creixent aldarull, fan mans i mànigues per tenir una segona vivenda al camp. Els agrada fer el pagès cada cap de setmana. I torna el rebost. Si tenen la sort que els rebentacases no els buidin, poden omplir-lo amb la gerra de l’oli, del vi, dels confitats, amb el pernil i les llangonisses, i amb altres, avui privilegiades menges, i flairar, gustar i assaborir els autèntics aliments i fruits de la terra.

  Hi havia en aquell temps un rebost apartat de l’altre que en deien el rebost del formatge. Aquest era en un celler o en el lloc més subterrani de la casa. També hi havia el rebost del vidre o dels plats, que era una cambra on es guardaven la vaixella i els atuells de vidre com tassons, pitxers, etc.

I el rebost on es guarden les coses inútils o poc usades d’una casa.

 

Humorísticament, també en dèiem rebost d’una bona pitrera de dona. Quantes vegades haviem dit:”Aquella sí que té un bon rebost!”

-Segurament que tú, Joan, has rebostejat més d’una vegada. O sigui, recercar per dins el rebost o en altres llocs d’amagat.

-Què fas?, et deien. – Rebostejo per la sala – Ja me la pagaràs!

  De totes maneres, de rebost, petit o gros, encara avui, sempre n’hi ha algun per les cases. En podem dir una altra cosa, cadascú se l’inventa, però el racó o raconet on es guarden les llangonisses, el vi, l’oli i altres coses comestibles i “bebestibles” tothom el té en un lloc o altra de les cases.

És clar que a vegades no sabem si el producte que guardem al rebostet és de la mateixa qualitat on es guardaven altres coses menjívoles en el temps dels bon rebostos. És igual, val més no esbrinar que és el que mengem, i bon profit ens faci, que ja es demanar. No es pot viure de records, però d’un bon rebost ben proveït, sí que se’n pot viure.