Anys 50 i 60

PEDALANT EN BICICLETA

Pertanyo a una època en què s’aprofitaven els diaris per fer-ne quadrets regulars que es penjaven d’un ganxo al costat del water (en principi, comuna). Encara avui hi ha gent que s’emporta un diari o una revista al water, no pas per fer-lo servir de paper higiènic, sinó per llegir-lo durant l’espera. En el temps en que vaig ser cobrador de lletres per un Banc visitava botigues que tenien les factures penjades en un ganxo darrera el taulell. Recordo especialment  en Manel Soler, un confiter del carrer del Mercadal, i a l’Antònia Orriols, botiga de queviures del carrer Major. Tenien totes les factures penjades en un ganxo i quan els hi presentava a cobrar una lletra de canvi, les repassaven i arrancaven la que corresponia pagar; miraven si l’import era exacte, i un cop comprovat que tot estava bé anaven a l’interior de la casa a buscar els diners, pagaven la lletra, la plegaven dintre la factura i cap al calaix.

No he practicat mai l’esport, fora dels jocs infantils de futbol o d’algunes sortides al camp amb els companys de treball. En aquest esport vaig jugar de porter, i tot el que recordo és que els meus companys van aplaudir-me quan vaig fer una gran parada.

El meu esport preferit ha estat el de la bicicleta, que l’he practicat per necessitat. En el temps de guerra, per pedalar cap a Martís, i en la Banca portant una cartera al portabultos, anant a cobrar lletres de canvi a domicili.

També vaig pedalar molt pel Baix Empordà, des de Torroella fins a L’Estartit o a Verges i Begur. Eren els temps en que per les carreteres només hi transitaven els carros dels pagesos que anaven i tornaven de les feines del camp. I des de Torroella, també en bicicleta, vaig arribar-me fins a Bellcaire per a veure cantar a la Carmen de Lirio.

 I en bicicleta anava a Girona a veure alguna pel.licula. Ai, la joventut! . Juventud, divino tesoro que dèiem en aquell temps en que la poesia castellana era estesa per tot arreu.

La família

ELS  TRES  REIS  I  LA  CONVIDANTA

 

Aquests sí que foren alegres. Als nostres fills no els hi mancava res. Treballant la Roser a la perruqueria i jo al Banc, ens en sortíem prou bé perquè els nostres Reis obsequiessin els fills amb el que més els hi agradava. No faltaven pas nines ni guitarres. Seguíem treballant i anàvem bé. Massa que havíem patit la Roser i jo, cadascú al seu poble durant la guerra i la posterior postguerra.  A partir de la dècada dels anys seixanta les coses ens anaven més bé. La Roser va anar a un concurs de pentinats a Barcelona, i va tenir un curs amb un campió de Mèxic. Llàstima que hàgim perdut la foto, ja que la Roser era molt maca aguantant la copa del campió mexicà. Va estar molt de temps exposada a la perruqueria.  Els dies festius eren forts. Els dissabtes eren dies de treball per a tothom, les senyores esperaven els diumenges per anar a la perruqueria. La Roser s’aixecava a les sis del matí per anar a la primera missa i obrir la porta ben aviat. Treballava fins cap a les tres de la tarda. Com que era una noia d’església (a Arbúcies havia format part del Cor Parroquial) de seguida la van clissar per fer-la Convidanta en una Hora Santa de les tradicionals funcions de les Quaranta Hores de Setmana Santa. Hi havia el costum d’obsequiar amb brunyols a familiars, amics i coneguts. I com que ella tenia una bona clientela a la perruqueria, doncs, vinga! Tothom convidat i a menjar brunyols!. Tot un cove especial que el pare cisteller va elaborar per emplenar-lo de bunyols. A  la fleca ens en van fer tants que tothom es pogué atipar. Els brunyols ens van costar 325 pessetes. Que com ho sé? Senzillament, perquè un empleat bancari com jo tenia la dèria d’apuntar-ho tot. Amb els brunyols s’havia de beure una beguda ben catalana: el moscatell. I vinga alegria!. Visca la convidanta!.

Retorn a la infantesa

ELS  TRES  REIS  DE  LA  INFANTESA

 

Recupero el temps de la meva infantesa amb el record d’aquella festa dels Reis, uns Reis que per a casa eren força pobres. No em portaven el patinet, ni la bicicleta ni el castell ni tan sols el mecano ni el teatret que em feia tanta il.lusió. Els meus Reis em portaven cavallets de cartró i un carretó petit –com si fos el fill del carretó gros que el meu pare emplenava de canyes-. Un any, els Reis van ser tan pobres que em portaren el mateix carretó, però amb una capa de pintura vermella. Encara em sembla veure la trista cara dels meus pares quan jo vaig exclamar desil-lusionat: Oooh, el carretó pintat!. L’alegria més gran de la meva infantesa la vaig tenir quan els Reis em van portar un teatret. Però aquells Reis arribaren de Barcelona i me’ls portaren els senyors Fortuny, barons d’Esponellà, propietaris de la casa on vivíem en aquells anys.

Els Reis. Alegries i tristeses de la vida.

La família

FERVOR  RELIGIÓS – LA FAMÍLIA  - LA  ROSER.

 

En tota les nostres vides el fervor religiós ha estat present a la família. El meu avi –que mai vaig conèixer- era un home de missa diària. El pare em deia que quan venien eleccions, el meu avi posava dintre l’urna un sobre que a dins hi havia una estampa de les que donaven a missa. Un any un polític va dir a l’avi que havia votat a les ànimes del Purgatori. L’avi s’ho va agafar rient. Als Olivas el sentit de l’humor ja ens ve de lluny. El meu pare, en casar-se amb una dona d’arrels catòliques com era la meva mare, seguia el fervor religiós en amistats amb  la gent de l’església que ajudava a viure els moments més difícils de la postguerra. I és que a casa teníem una bona clientela de parroquians de les parròquies. Bons capellans clients en les diades del Ram. El pare es va fer un tip d’anar en bicicleta a repartir palmons per les esglésies de la contrada. No mancàven mai en totes les manifestacions religioses locals (processó dels Dolors, de Sant Martirià, etc). El pare era amic de tots els capellans, i tingué sort que, en la decadència de l’ofici de cisteller, pogués trobar una feina de sagristà a la parròquia de Santa Maria gràcies  al rector mossèn Joan Serra qui el succeí mn. Pere Font. Durant anys el pare tocà moltes campanes. I tenia un vici que no se’n podia desempallegar: fumava molt. Ja des de bon matí, a les sis, quan anava a tocar les campanades de la primera missa, feia el primer cigarret tossint per tot el carrer de Santa Maria. Els veïns d’aquell carrer deien que “el campaner” era el rellotge despertador de tots els veïns.  Era tanta la fal-lera de fumar, que un cop acabada la missa, abans de  sortir de l’església, s’acostava a l’altar de la mare de Déu de Fàtima per encendre la cigarreta amb les espelmes que allí cremaven. En tenia de bones el meu pare, era ple de sentit de l’humor. Alguna cosa vaig heretar del seu esplèndid humorisme.

La meva esposa, Roser,  és una dona plena de fervor religiós. Tota ella és un pedaç de bondat. Li agrada fer el bé. Alguna cosa va aprendre de les monges del col.legi que va anar a Arbúcies. Es una dona de missa setmanal, ajudant en els serveis de la parròquia, i especialment en l’Hospital de Dia de la Clínica Salus Infirmorum on, des que és jubilada, va algunes hores  a fer de voluntariat. A mi també m’ha engrescat per anar-hi alguns dies però jo no sóc tan lliurat a l’ajuda als altres com és ella. La meva ajuda la faig en animació. Sé que tinc capacitat per fer passar unes bones estones als malalts. I estic ben content si puc fer-los riure o somriure un mica.  És una gran satisfacció per a mi  veure com la gent gran que es pot valdre una mica per les dependències de la clínica es mostra riallera quan em veu entrar a la sala gran. Son somriures a les seves vides quan els animo amb cants i acudits. És confortant veure’ls com m’estrenyen les mans i em somriuen. Bells somriures a les seves vides  malaltisses. L’animació, en aquests darrers anys seguim fent-la en altres Centres de Dia i ja fa alguns anys, pels volts de Nadal que portem a terme unes representacions de Pastorets en els que he aconseguit reunir un grupet d’entusiastes actors i actrius del meu àmbit teatral.  Des que vaig tenir l’accident en el teatre Municipal –una caiguda en el clot de l’infern (dos metres al fons de l’escenari), en què m’hagueren de portar a la Clínica on hi vaig romandre uns deu dies- a partir d’aleshores vaig decidir que en els dies nadalencs aniria a visitar els malalts, acompanyant a un grup de cantaires de nadales, visitant-los en les seves cambres. Cantant cançons dels Pastorets he pogut observar com m’estrenyien les mans gent malalta que somreien pels  records de la infantesa d’aquelles diades nadalenques en que alguns no mancaven mai a les representacions dels Pastorets. En aquests darrers anys hem  format un grup de cantaires que anem, amb instruments musicals i sota el meu guiatge a portar una mica d’alegria als malalts. La Roser és una bona organitzadora en aquestes manifestacions d’ajuda als altres. Recullo unes ratlles de Ferrater Mora que em sembla que són idònies per a descriure a la meva Roser: “Hi ha gent amb moltes ganes de fer el bé i fent-lo, efectivament, amb gran sacrifici personal. Si es poguessin conjuminar sempre el cor gran amb el cap clar, potser el món aniria més bé”. La Roser és tota ella donada als altres. Per a ella no existeix la paraula rencor, i molt menys odi. Està feta de tendresa i llealtat. Des de la jubilació que es dedica totalment a la llar.  Disfruta a la cuina. I es dedica especialment a fer coques pels altres. Regala coques a totes les seves amistats. L’escriptor especialista en gastronomia, premiat pels seus llibres culinaris arreu del món, en Jaume Fàbrega, en el seu llibre La cuina de les àvies li ha dedicat aquest escrit: A la Roser, que és famosa per les seves coques.

  Tornant enrera, cal dir que un cop acabada la guerra es va reviure cert fervor religiós. Però, de cop i volta, els dubtes van donar pas a altres afirmacions. Es posa en qüestió la raó d’existència de l’ésser humà. El misteri inextrincable de la vida desenganxa a la gent de les seves arrels d’antany. El tercer món viu en perpètua deixadesa i fins i tot és explotat per l’avarícia humana. Ningú sap el que el pervindre ens pot oferir amb els avançaments de la ciència que transformaran totalment el nostre entorn i, tanmateix, el nostre món interior. La societat es mostra perplexa, sense cap més altre agafador de creences que les del plaer de l’instant: viure al dia, en un futur hipotecat.

La dècada dels anys 50

ROSER. A Arbúcies hi trobo a la que seria la meva esposa.

 

El teatre del Catòlics es convertí en Teatre-Cine Canigó. La Junta del Catòlics llogà la sala d’espectacles a una empresa cinematogràfica de Lloret de Mar. Feien pel.licules cada diumenge i nosaltres hi estrenàrem obres noves com La casa, de Pemán, El miracle, de Joan Puig Dalmau (autor resident a Banyoles), L’endemà de bodes, de Pous i Pagés. Los que quedamos, obra d’un autor italià, i La educación de los padres. A l’Agrupació s’hi afegiren algunes noies, entre elles Carme Torres que era una bona actriu que es casà amb un banyolí i deixà el seu poble d’Arbúcies. A Carme Torres li haig de retre el meu més gran homenatge ja que gràcies a ella vaig conèixer a la que seria la meva esposa, Roser Recarens Teixidor. Carme Torres actuava a Arbúcies en un dia de festa grossa. A les vigílies em va trucar convidant-me a actuar en el teatre d’Arbúcies per fer un monòleg de fi de festa. I així fou quan a Arbúcies vaig conèixer a la Roser que aquell dia també actuava en l’obra de Pous i Pagés,  Sang blava. Era el setembre de 1952. Jo tenia 27 anys. La Roser, 22. Ella tenia al seu càrrec un establiment de perruqueria per a senyores amb una bona clientela. Vam tenir un festeig llarg. Ens vam casar el 23 de juny del 1958. Jo tenia 33 anys i la Roser, 28.

Ens vam instal.lar en un un habitacle en uns baixos del carrer de l’Hospital, vora la casa dels meus pares.  Al davant, la Roser hi instal-là la perruqueria i aconseguí tenir una bona clientela.  Treballant tots dos, ella de perruquera i jo al Banc Hispano Americano vam aconseguir a cap a finals dels anys seixanta ésser propietaris de la casa del carrer Major núm. 33 on jo hi vaig nèixer. Allí, la Roser hi instal-laria la nova perruqueria treballant fins a la jubilació.

Més sobre els anys quaranta

Les cues. “Ni un hogar sin pan”

El 1944 era un bon any. Així ens ho deien els diaris. Fèiem cua per recollir la cartilla per poder adquirir oli, arròs o pasta per a la sopa i una mica de sucre. Passaven molts de pobres pel carrer, bruts i barbuts, alguns fent cues a l’Auxilio Social que era en el vell edifici de l’Ajuntament a la placeta de la Font (Pia Almoina) En els primers anys de la dècada encara hi havia soldats aquarterats a l’antic edifici dels Hermanos Gabrielistes, i vèiem com feien cua per arreplegar el ranxo. A la primera festa del carrer Major després de la guerra, nosaltres, els joves organitzadors d’aquella festa del barri de la Mare de Déu de la Llet, vam convidar els soldats que van emplenar els bancs entorn de les taules del carrer per atipar-se de xocolata desfeta.

 Eren temps de restriccions elèctriques. No podíem pas deixar de tenir capses amb espelmes a les nostres cases. Però el que hi havia més eren candeles de cera magra. Les bombetes eren esquifides, de poca llum i procuràvem encendre’n poques.  A casa vaig tornar a veure llums de carburo, com havia vist a casa dels avis quan era petit.

Cap a l’any 1947 els joves vam començar a animar-nos amb l’aparició de la faldilla curta. Les noies ensenyaven els genolls i els capellans clamaven al cel. Començàvem a llegir els diaris de paper ennegrit com el pa moreno. El gobierno deia “Ni un hogar sin pan”, però era difícil trobar un bon pa blanc. Sort en teníem –almenys a casa- d’una saca de farina que ens van proporcionar uns amics pagesos. 

A l’any 1949 van sortir al carrer un duros de níquel. El diari deia:” aunque cueste creerlo cada duro cuesta al Estado cinco pesetas”. Van desaparèixer aviat del mercat. El metall feia nosa. Vaig saber-ho quan en aquell mateix any vaig començar a treballar al Banc. Cobrar lletres a domicili amb un saquet per posar monedes era molt engorrós. La cartera l’emplenava de bitllets llardosos de pesseta, de dues pessetes, de cinc, de vint-i-cinc i de cinquanta. Ja no abundaven tant els bitllets de cent.  I de cinc-centes ni parlar-ne. Els de mil ja eren inaccesibles.

Encara es feien cues per obtenir un saquet de carbó. A les carboneries de can Tarradas a la plaça de Les Rodes a i can Negrell al carrer de Ponent. A casa també vam anar-hi  a can Gifra del carrer de Santa Maria. (Durant un parell d’anys el meu pare  va disposar de vendre carbó que li proporcionava un carboner de cap a Rocacorba. Eren els primers anys de la postguerra i hom s’havia d’espavilar per fer algun diner). En el carbó hi havia molt de mullader i alguns sacs regalimaven. Eren els trucs que tenien els venedors perquè el carbó pesés més. Les cues eren llargues i tots esperàvem que s’obrissin les portes de la carboneria. Els sarrions es buidaven en un tres i no res. El meu pare havia venut sarrions als carboners, ja que a més de cisteller era també esparter.

Els Bertrana, pare i filla

BREU  RECORD  D’AURORA  BERTRANA

 

Vaig conèixer l’escriptora Aurora Bertrana en una llibreria de Girona. La vaig veure solitària, asseguda darrera una taula fitant amb els seus ulls penetrants als vianants que passaven sota les voltes. Feia tot l’efecte que esperava als possibles compradors d’alguns dels seus llibres, que hauria de complaure’ls amb llur dedicatòria i signatura. Era una bona ocasió per a conversar-hi, i per aquest motiu  vaig decidir anar-la a saludar.

M’interessava parlar de l’obra del seu pare, l’escriptor Prudenci Bertrana, del que feia pocs dies havia jo rematat la lectura de les seves obres completes. I és que el seu pare el tenia reblat dins la meva testa des que un dia llunyà de la meva infantesa, quan en la guerra civil, el departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya  agençà una gran parada en la nostra plaça de Banyoles, i tots els nois i noies, en sortint de l’escola hi correguérem  a comprar llibres. Vaig triar-ne un de molt suggestiu titulat Presència de Catalunya- El paisatge català a través dels seus poetes, amb il.lustracions d’Enric Climent, i que durant molt de temps fou com si diguéssim el meu llibre de capçalera. Allí es feia viva la sentència del pròleg que deia: “si la presència de Catalunya en el teu cor era incorpòria, però ferma, com una idea incommovible, aquest llibre te la farà viva als ulls i a flor de l’esperit”.

En aquest llibre vaig conèixer per primera vegada la poesia i la prosa meravellosa de Maragall, Sagarra, Carner, Lòpez Picó, Riba, Guerau de Liost, Capdevila (que els atzars del destí havien de portar-lo en el seu traspàs definitiu a Banyoles), Manent, Pous i Pagès, Gassol, Arbó, Salvat-Papasseit, i tants d’altres, d’entre els que més em corprengué fou Prudenci Bertrana.  Fou aquest el primer contacte del jovent de la nostra generació, de molts nois i noies que a l’edat de dotze o tretze anys compràrem un llibre que contribuí a fer-nos sentir amb Catalunya, a fer-nos sentir nobles, lleials i dignes.

Llegint-lo em copsà l’acurat llenguatge de Bertrana, i en el pas del temps he anat assaborint i admirant el seu do d’observació minuciosa, aquell entreteniment natural i sincer que brolla com una deu inesgotable que el fan un narrador extraordinari, únic en el seu gènere. Assaborint la prosa de Prudenci Bertrana amb la lectura de la seva obra completa vaig quedar sorprès en gaudir d’un bell llenguatge posat de relleu en un pròleg signat per la seva filla, Aurora.

No sabia res d’Aurora Bertrana. No sabia que la filla també havia esdevingut com el pare una escriptora de gran mèrit. Només de llegir aquell pròleg es veia clarament que Aurora Bertrana hi havia posat el seu cor i el seu talent. Per això, quan vaig veure Aurora Bertrana solitària a la llibreria gironina vaig pensar que era un bon moment per a parlar-hi d’algunes coses que tenia en el magí. I vam parlar, si, de l’obra del seu pare. I quan va saber que jo era de Banyoles es descabdellà esmentant una novel.la en la que la seva acció es desenvolupava a la nostra ciutat. Nàufrags fou la primera novel.la de Prudenci Bertrana en la qual guanyà un premi en El Poble Català. Era a l’any 1906 quan aixecà força polseguera moralitzadora, ja que es tractava d’un tema que en podríem dir relliscós en aquella època. Descriu l’enamorament d’un jove capellà envers la seva cosina. “- Però l’obra no té res d’escabrosa ni d’immoral – em digué Aurora Bertrana- més aviat s’hi respira un sentimentalisme melanconiós, una sensació aclaparadora de fatalitat, digne de l’època romàntica”. Em digué que el seu pare devia passar moltes estones vora el llac de Banyoles, pintant i escrivint, ja que descriu molt bé les seves rodalies. La descripció de la idíl.lica ribera del llac i de la feréstega cinglera de l’ermita de Rocacorba són ben dignes d’un observador i prosista de gran categoria.

Aurora Bertrana hauria seguit parlant amb entusiasme de l’obra del seu pare si el temps no ens hagués apressat. Va donar-me l’adreça del seu domicili a Barcelona, on li enviava la nostra Revista. Com a comiat em deixà la dedicatòria per als lectors de Revista de Banyoles.