La postguerra. Dècada anys 40/50/60

GENT  DEL  CAMP - EL  “XOU”  DELS  PAGESOS  DE  CAMÓS

 

Devia ser a finals de l’any 1948 quan en el teatre Mercantil es presentà un espectacle amb el títol de Taxi... a can Xampi! que organitzaren un grup d’estudiants com una producció Kels-Kim. En Kel era en Miquel Gussinyer, fill del metge que es ésser un dels dirigents d’Esquerra Republicana es veié obligat a marxar a l’exili a Mèxic. En Quim era un dels fills de l’empresari del Cine Moderno, Enric Gratacós. Com que jo treballava a Olot, la meva participació  va ser en un monòleg. En el programa hi havia una nota que deia:” En este espectáculo colabora el gran actor comico Juan Olivas”- La part mes sorprenent de l’espectacle  fou un número acrobàtic que presentaren els dos cosins Duran, de Camós.- En Maurici Duran era el que aguantava una escala “del bastarral” i en Pitu de cala tia feia jocs malabars amb taronges i amb un  podall que feia volar i l’escopçava sempre pel mànec. Fou un èxit pels dos pagesos. Tot Banyoles en parlava.

Aquell èxit els trastocà i decidiren fer una tournée pels pobles de la comarca. En Maurici va escriure uns quadres pel xou i vingué a trobar-me per s´hi volia col.laborar i dirigir l’espectacle que seria totalment agropecuario-musical-teatral i ciircense. El títol, Gent del camp, únicament amb artistes de pagès que no havien actuat mai. M’hi vaig engrescar i la veritat és que em vaig divertir molt. Anava a dirigir-lo en una masia de Camós. Un d’ells era especialista en aparells electrònics que a l’hora de la veritat no van funcionar. En Maurici –que tenia afeccions literàries- va escriure alguns sketch. A la Quaresma del 1949 decidírem presentar l’espectacle en alguns pobles de la comarca i s’anunciava com el mayor acontecimiento de la Cuaresma (en aquells temps durant les set setmanes de Quaresma era prohibit fer ball en els pobles. Per tant, l’èxit era assegurat). Evidentment, va ser un èxit, però també un fracàs, sobretot en el poble d’Esponellà. Aquells pagesos artistes estaven entusiasmats. En Maurici Duran s’anunciava com a Betis, gracia al por mayor i feia la paròdia d’una dona quan es despullava i es vestia; en Serrat era un acordeonista que es dedicava a fer ballar la gent pels pobles de pagès i aquí sortia amb un sac en el que hi treia l’acordió i es posava a tocar polques, valsos i sardanes. El Charro rural cantava cançons mexicanes, però com que en el debut no se’n sortí prou bé, en les següents actuacions vaig fer una nova lletra de la cançó Yo soy mejicano, adaptant-la i cantant jo mateix Jo sóc de Camós. El que s’anunciava com a Profesor Frak-Asho era jo amb un monòleg de Rusiñol. Los tres Harry James, magos de la trompeta eren els tres cosins Duran que tocaven les cornetes amb tocs que havien aprés fent la mili (Quinto levanta, Que malito estás, Silenci, etc). A Esponellà ens esperaven amb candeletes. Hi havia cua per entrar a la sala de can Roca. Fèiem pagar més que el que s’acostumava a pagar en un ball de festa major. “-És clar, l’espectacle s’ho val”-es deia- a Banyoles ha estat un èxit”. En  un principi tothom es divertia. Fins que van sortir els tres pagesos cavant faves. Maurici Duran –que posteriorment es dedicaria a escriure llibres, ho explica així a la seva monografia de Camós: “Als pagesos d’Esponellà no els hi va agradar l’humorada. Cansats de cavar faves tota la setmana, maleïda la gràcia que els hi va fer la representació. Van tirar-nos peles de taronja i tomates. També la clau del portal i un llum de carbur vell. Tot arribava disparat a l’escenari”. Però a mi em sembla que el públic es molestà en veure que a la mitja part sortia davant del teló en Pitu de cala tia a rifar un tortell. Aquella rifa excità els espectadors i ens cridaven “Lladres, estafadors, atracadors i malfregits!”- En Pitu hagué de marxar sense rifar el tortell. Pujà gent a l’escenari, fins i tot el secretari de l’Ajuntament que ens demanava el permís de la Societat d’Autors, el certificat de menors i no sé quantes coses més. Jo vaig calmar una mica el públic dient-los-hi que la representació no havia acabat i que esperessin fins el final que havia de venir el més bo. La segona part començà amb un monòleg meu i la gent s’anà calmant, però a la que tornaven sortir els pagesos la brama del públic anà augmentant. Quan van sortir els Tres Harry James, l’esvalot amb crits i xiulets ofegaven les cornetes. L’espectacle no podia seguir i nosaltres vam endreçar les eines –aixades, acordió, trompetes i l’escala del bastarral sortint corrent cap al cotxe rubia d’en Generet que ens esperava a la carretera vigilant que no li reventessin les rodes. Vam marxar a corre-cuita amb la majoria dels espectadors corrent al nostre darrera. En arribar a Banyoles vam anar a un bar a menjar-nos el tortell.

La postguerra. Dècades anys 40/50/60

ANYS QUARANTA. LA FESTA MAJOR I ELS CONCERTS D’HAVENT DINAT (II)

 

Orquestres i sales de concert.- Totes les obres referides eren executades en la dècada dels anys quaranta del segle XX per orquestres com La Principal de La Bisbal, Montgrins, Selvatana, Girona, Principal de Banyoles, Els Escolans,  Unión de Banyoles, As d’Anglès, i Barcelona.

Un cop acabada la guerra –any 1939- els concerts de festa major van tenir lloc al Café Español i al Casino Bañolense. A l’hora que avui ens posem a dinar, a les dues de la tarda, començaven els grandes  conciertos instrumentales que a l’any 1940 ja s’ampliaren al Café Mercantil i al Círculo de Católicos del carrer de l’Abeurador.

 A l’any 1941 seguia obtenint la màxima popularitat el Cafè Español, on La Pral de La Bisbal hi executava les millors obres del seu repertori. El Mercantil, amb Els Escolans va voler donar un cop fort, però La Bisbal seguia emportant-se la majoria de públic.

A l’any 1943, el Círculo de Católicos es desplaçà al local de la plaza de España i per les festes de Sant Martirià es féu el primer concert. Com a primer any del nou local es contractà La Pral. De La Bisbal que també amenitzà els entreactes de les vetllades teatrals.  El sol fet de fer-se els concerts populars a un local d’una societat no hi hagué tanta compareixença de públic, i  tant en el  Catòlics com en el Casino l’auditori fou reduït. El Café Mercantil que podia haver donat un bon cop no aconseguí que l’assistència fos massiva per manca d’una orquestra forana, però també fou una novetat escoltar la nova orquestra banyolina Unión.

La ciutat s’abocà al Mercantil a l’any 1944 per escoltar a la novella orquestra de Torroella de Montgrí, la Caravana que oferí una bona selecció de valsos i arranjaments de Aires españoles que entusiasmaren el públic, al mateix temps que executaven obres de Bizet, Suppé i Weber. En aquell mateix any, a més dels concerts ja tradicionals del Catòlics i Casino, a la sala de l’hotel Flora es donà el primer concert amb l’orquestra  As d’Anglés.

L’any 1945 hi hagué la novetat de la vinguda de dues orquestres que estigueren absents molts anys de la nostra ciutat, la Barcelona, que es presentà amb un èxit extraordinari al Mercantil, i Els Montgrins que feren un concert en el Bar Navarra –que per poc temps així es denominà aquell cafè de la plaça Major que posteriorment fou Granja Canadell i Bar Plaza.

A l’any 1946, els concerts de més concurrència foren els del Café Mercantil, on la Caravana meravellà als oients amb unes seleccions d’obres clàssiques arranjades per Ricard Viladesau. A l’any següent es presentà la

mateixa orquestra, si bé executà les seves obres a la sala del cinema Mercantil. No es pot pas dir que fos un èxit extraordinari d’assistència de públic. En aquell temps, els banyolins encara estaven acostumats a escoltar els concerts assaborint un “bon cafè” i sobretot un bon cigar (?), cosa que no es podia fer en el cinema de can Xampinya, constret a un concert accelerat a fi de donar pas a la sessió cinematogràfica de la tarda.

Acabats els concerts del Mercantil, restaven només els del Catòlics i Casino, que en els últims anys havien estat amenitzats per les orquestres Girona i Selvatana.

A l’any 1948 un nou local de concerts suplí el Mercantil. Aquest fou el de la Granja Canadell, on s´hi presentà La Principal de Bañolas. A l’any 1949 no hi hagué cap novetat. Fou un any en què es repetiren les mateixes orquestres amb idèntics concerts.

La fi dels concerts d’havent dinat.- Passaren els anys i la cultura musical dels banyolins anà ajustant-se en el pas del temps. Abans, un concert d’havent dinat no es podía concebre sense anar acompanyat de cafè, copa i puro.  En la dècada dels cinquanta, en el Catòlics es van treure les taules i es posaren alguns rengles de butaques per escoltar els concerts. El cafè es servia a la llarga sala del bar, i en el teatre s´hi entrava únicament per escoltar el concert, i no era gens estrany veure sovint a algun espectador

endormiscat. Fou en aquesta dècada quan els concerts passaren una tombada agonitzant. Era trist veure l’única sala de concerts, la del Catòlics, gairebé buida. Ni la vinguda de La Pral. De La Bisbal aconseguia despertar l’afició de la massa banyolina. Les sobretaules familiars s’allargaven i la gent deixava d’anar als concerts de Festa Major.

Els concerts d’havent dinat amb cafè, copa i puro s’acabaren en les darreries dels anys cinquanta.

La postguerra. Dècades anys 40/50/60

ANYS  QUARANTA.  LA  FESTA  MAJOR  I  ELS  CONCERTS  D’HAVENT  DINAT (I)

 

Amb el pseudònim de Martirià Estany i Fontpudosa i en una secció intitulada El pas del temps vaig publicar a la Revista de Banyoles una sèrie d’articles festa-majoners. Un d’ells era dedicat als Concerts d’havent dinat que acostumaven a fer-se en els dies de les festes de Sant Martirià. Em plau transcriure’n alguns fragments:

Cambrers de Festa Major.-  Era un constant anar i venir de cambrers. Portaven les safates amb tasses plenes de cafè, i al centre, com un adornament, l’ampolla de licor. Gran proesa la d’aquells cambrers que traspassaven pels empantanegaments de taules i cadires fins arribar al lloc. Havien de travessar els obstacles sense fer gaire soroll. L’orquestra executava un tempo lento de Los sitios de Zaragoza i no convenia distreure els escoltadors. A vegades el cambrer refrenava, s’aturava una estoneta com s´hi quedés clavat, i quan veia que s’acostava la tamborinada orquestral, s’apressava a posar amb precaució les tasses de cafè damunt la taula. Si per l’entremig retornava un suau moment musical i el soroll de culleretes es feia sentir, l’oïent de la taula veïna posant-se el dit a la boca feia un Xiiist! demanant un silenci que s’encomanava als de les taules properes, i a la sala es podia escoltar una cadena alarmant de “....xxiisst!....xiiiissst!” que s’acabaven quan el director d’orquestra giravoltava donant una llambregada enfurismada al públic. 

Repertori sarsuelero.- Eren els concerts dels anys quaranta, al cafè Español de la plaça de España. La sala estava plena de taules i cadires i atapeïda d’un públic amb ganes d’escoltar les orquestres, cada any més restablertes de les adversitats causades per la guerra. El repertori de les orquestres era principalment del gènere líric. S’estava força sarsuelat en aquella època. Molinos de viento, Los claveles, La Dolorosa , La alegria de

la huerta i La del manojo de rosas eren les peces preferides de l’auditori. Eren també les més conegudes, ja que sovintejaven les Compañías de Zarzuela pels nostres escenaris.

Peça obligada del repertori era Los sitios de Zaragoza. Era impressionant escoltar els espetecs de les canonades, les trompetades que anunciaven la marxa, i els tambors acompanyant el pas. En aquells temps que tots estàvem tan acostumats a veure tropes de soldats, allò s’esqueia molt.

El cinema i la música clàssica.- Havia d’arribar una pel.licula musical titulada Loca por la música, en la que el famós director Leopold Stokowsky dirigia la Rapsòdia húngara num.2, de Listz perquè aquesta es posés de moda. Però la famosa Rapsòdia no la tocava pas qualsevol orquestra. Havía d’ésser La Principal de La Bisbal la que ens la donaria a conèixer en un arranjament excel.lent de Conrad Saló, i més endavant les tres o quatre orquestres de més categoria ja podien presumir si tocaven l’obra de Listz.

Un altre tema clàssic preferit del públic, i que també es popularitzà molt fou el Concierto de Varsovia de la pel.licula Aquella noche en Varsovia. No és res d’estrany que els temes musicals de les pel.licules de cinema calessin amb tanta fal.lera entre la massa banyolina. El cinema era una distracció festiva, i els diumenges, després del partit de futbol s’anava de llampada al cinema, però sempre amb el seient assegurat ja que al matí –després d’una bona estona de cua-  s’havien adquirit les entrades de les butaques numerades. Mancats de televisió i de discos –algun privilegiat potser si que tenia gramòfons amb plaques no pas molt ben impressionades- era natural que la cultura musical entrés per mitjà del cinema, com abans havia entrat per via del teatre.

En general, el públic que assistia als concerts els hi era molt plaent escoltar aquelles melodies que havien popularitzat els teatres lírics i les pel.licules dels cinemes.  En tot temps, La Dolorosa, Luisa Fernanda, Gigantes y cabezudos o Alma de dios havien arrancat grans aplaudiments. I en èpoques més endarrerides, aquestes peces, o d’altres per l’estil del gènero chico eren les úniques que distreien els públics dels concerts, quins estaven més apassionats per les partides de dòmino que no pas pels bufets o els nyigui-nyoguis dels músics de les orquestres.

Afegiré alguns títols d’obres que el cinema havia difós i d’altres que entusiasmaven a l’auditori en aquells anys quaranta. Escric “auditori” en aquest any 2009 en que aquella sala de concert que era el Español i posteriorment el Círculo de Católicos és justament avui dia l’Auditori de l’Ateneu.  El recull de melodies de l’opereta Rose Marie era molt cel.lebrada, especialment en el contrapunt famós del cant indi; l’opereta de Franz Lehar, La viuda alegre, i els temes clàssics de les grans òperes italianes com Madame Butterfly, La Bohemè, i, evidentment, la Carmen de Bizet, o les grans violinades de les Czardes, de Monty i el Paganini, de Lehar, on l’auditori quedava extasiat amb el virtuosisme del cèlebre violinista Brufau, conegut popularment com en Toja.

La postguerra. Dècades anys 40/50/60

EL POBLE MÉS BONIC DEL MÓN

 

La música que arrossegava la gent era la que sonava els estius a la festa del barri de Sant Martirià. En Joan Turró, ànima organitzadora de les festes d’aquell barri ens portava a Rudy Ventura amb la seva trompeta, a Dodó Escolà i a José Guardiola. I vinga a ballar-la!. La sala de ball de can “Xampinya” s’omplia de gom a gom...

 I els que més “la ballaven” eren aquelles persones que havien de “acatar órdenes de la Superioridad” per designar a tots aquells productors (dels treballadors en dèien productors) i empresaris que havien de formar els càrrecs representatius en totes les Entitats que integraven la Organización Sindical. S’elegien Jurats d’Empreses a tots aquells centres de treball amb més de 250 obrers;  a les que en tenien més de quinze havien de designar Enlaces Sindicales. I a la Delegación Sindical Comarcal hi havia eleccions i càrrecs electius de Juntas Sociales y Económicas de los Sindicatos Comarcales. Per fer rodar el cap. Com també feien voltar el cap les Elecciones Municipales. Dos alcaldes va tenir Banyoles en aquells cinc anys –del 60 al 64-: Lluis Hereu i Andreu Agustí. Tots dos es van trobar amb grans problemàtiques; plànols i croquis de passeigs que no es realitzaven; manifestació massiva de l’HOAC (Jornada Catalana d’Acció Catòlica Obrera); creació del Patronato del Lago; visita de la Infanta Borbón; Assemblees Provincials de Turisme; Setmana de Joventut; celebració dels 25 años de paz, a la plaça dels Turers en una exposició titulada España en paz; conflicte de canvis de parades de taxistes; Pla d’Ordenació de l’estany...

El 19 de juliol de 1964 vam tenir una gran alegria. S’inaugurava la Clínica Salus Infirmorum, un edifici de moderníssim estil. La Comunitat de Religioses de Sant Josep (les Josefines), que durant molts anys van tenir cura dels malalts en hospitals banyolins,  residirien i laborarien  a la nova clínica, que prestaria serveis de Cirurgia General i Medicina Interna.. L’establiment va ser beneït pel bisbe Dr. Narcís Jubany. Per Banyoles, per la salut dels malalts, la Clinica obria les seves portes.

I la cultura banyolina era premiada amb la notícia de que Jaume Farriol conqueria a Barcelona el Premi F. Maspons i Camarasa de Literatura pel seu primer llibre Banyoles vora el llac. La seva entrada a la palestra literària d’altura va quedar senyalada amb pedra blanca. La seva acuïtat de visió i la seva facilitat d’expressió feien esperar d’ell d’altres i també importants realitzacions. L’obra fou publicada per Editorial Selecta, amb un pròleg de Joan Triadú.  En el llibre hi havia fotografies dels banyolins Ramon Alsius, Josep Cruells, Jaume Duran. Josep Maria Mateu i Lluis Soler

A la mitjania de la dècada dels anys seixanta, sota les voltes de la plaza de España, asseguts als sillons del Catòlics o de can Grilló passàvem els fulls del llibre de Farriol. De tant en tant aixecàvem el cap i contemplàvem i admiràvem la nostra plaça poblada d’arbres, voltada d’arcades antigues i discordants i ens dèiem, entre nosaltres, com aquell visitant arrauxat convidat per l’autor de Banyoles vora el llac, que si, que “realment aquest és el poble més bonic del mòn”.

La postguerra. Dècades anys 40/50/60

SETMANA DE LA JOVENTUT 64

 

En els Jocs Florals també hi havia participació en castellà. I arribà la Setmana de la Joventut 64 que la nova joventut cultural banyolina va vitalitzar-la començant per la revista Horizontes que la direcció –a càrrec de Frederic Corominas- la posava a les mans d’aquell jovent banyolí a fi de que tinguessin un espai prou ample on exposar-hi les seves inquietuds, els seus problemes, les seves aspiracions. Els responsables de la Setmana ho deien en un article a la Revista: “Estem disposats a no regatejar cap esforç ni sacrifici per descobrir a tots el sentit de la pròpia vida. Per això aquesta setmana la podriem titular “la setmana de la cultura”, perquè pensem que per la cultura, entesa en el seu sentit més pregó: l’educació total de l’home, arribarem a viure en plenitud, pel cami de l’autenticitat”.

Quina setmana! Exposició de pintura i talles del segles XV al XVIII; exposició de fotografies retrospectives; exposició de soldats de plom del temps de la reina Cristina; festivals esportius; conferències a càrrec del Dr. Josep Maria Corominas sobre Prehistòria; exposició de les activitats muntanyenques del Centre Excursionista; organització del I Curset de Gramàtica Catalana; concert d’orgue al marc gòtic de Santa Maria; exposició de pintures amb obres de Picasso, Nonell, Miró, Dalí, Clavé, Tapias, Cuixart. Tharrats, Ponç...; teatre experimental català amb l’estrena de l’obra de Joan Brossa, Calç i rajoles; conferència d’art a càrrec d’Alexandre Cirici-Pellicer; conferència del Dr. Lluis Folch i Camarassa (tema: Quan el jove es desvetlla a l’amor); sessió de cinema esportiu; conferència Història de Banyoles, per Antoni  Rigau; sessió de Cine Club amb un documental sobre l’obra de Greco i el film Lleó d’Or a Venècia, Crónica familiar, presentat pel crític de les revistes Destino i Serra d’Or, Antoni von Kirchner; conferència de l’escriptor Francisco Candel amb el tema Quan el jove es faci present; festival de música amb una varietat d’atraccions; presentació d’una pel.licula filmada pels estudiants locals Antoni Mercader i Pere Alsius; conferència per un grup d’estudiants universitaris de Barcelona sobre el tema Serem joventut nova?; sardanes; exhibició de gimnàsia al Club Natació; exposició Indústria i Artesania Local; missa participada a Santa Maria i cants de la Polifònica.

El Cinema Club ja havia aconseguit fer 25 sessions al cinema Victoria i que el seu organitzador, Miquel Blanch, ens deia que “la creació del Cine Club fou conseqüencia de l’èxit de la pel.licula japonesa Rashomon, d’Akiro Kurosawa en la primera sessió”. Els responsables estaven oberts a totes les col.laboracions, i així ho havien fet amb el Centre Excursionista, que patrocinà Los señores de la selva i El imperio del Sol; amb el Club Natació que donà a conèixer el cinema abstracte del canadenc Norman MacLaren, amb presentació a càrrec del crític barceloní, Joan Francesc de Lasa. Els millors èxits en sessions especials foren Noches blancas, de Luchino Visconti; “Les 400 coups”, de François Truffaut; El séptino sello,d’Ingmar Bergman; El techo, de Vittorio de Sica i Almas sin conciencia, de Federico Fellini. “La missió del Cine Club –deia Miquel Blanch- és estudiar les obres mestres del cinema. En realitat és el millor vehicle per a dotar d’una sensibilitat i cultura cinematogràfica a l’espectador”. Les sessions es podien realitzar gràcies a la constant atenció dels empresaris Gratacós i Bosch. A les sessions hi assistia gent  de Banyoles, Girona i Figueres. Mancaven, però, moltes més persones a la sala per aconseguir contractar a crítics especialistes de Barcelona en els fòrums de les pel.licules. Amb en Jaume Farriol, ho aconseguirem més fàcilment organitzant unes sessions de cine-fòrum al local del Catòlics, presentant en aparell de pas de pel.licula de 16 mm. un cicle de films del director francès René Clair. En “Farri” era l’home que encetava els debats.

Hi havia molt interés per la cultura. Durant aquell període també es va fundar el Club Filatèlic. Els primers filatèlics foren Josep Prat, Joaquim Ferrer, Ramon Gifre, Josep Feliu, Josep Blanch, Xavier Prat i Lorenzo Gracia.

I cap a les acaballes del 64 vam veure un espectacle de dansa fenomenal: el Ballet Ouest African, a través de danses, ritus i música d’uns joves dels llunyans països de Guinea, Senegal i Sierra Leone. 

La postguerra. Dècades anys 40/50/60

Sempre en català

 

Em sembla que poca cosa va poder fer aquest “Patronatu” puix que es va trobar amb alguns plans desconcertants. Com la de construcció de ponts que s’executaven per unir el passeig Wintuysen amb el Mirador. En aquell temps devia ser molt difícil fer ponts. I això que l’Ajuntament ja havia comprat un tractor per arranjar les carreteres. A la revista Horizontes s’anunciava Ja tenim tractor!, un tractor potent pels treballs de la Brigada d’Obres. S’acabaven els gallards cavalls que sempre van lluir pels nostres carrers. I el tractor  també seria més eficaç pel servei d’extinció d’incendis. La tracció mecànica millorava molt i fins i tot arribava al servei de recollida d’escombraries. Es va estrenar un remolc més “decoroso y higiénico” que els antics carros. Un dia van emplenar-lo tant que mentre estaven maniobrant vora de l’escorxador, el remolc va caure al fons del rec.

Però el remolc continuà el servei, i la gent es lamentava perquè no s’anunciaven les hores de recollida d’escombraries. No era gens agradable l’exposició de galledes davant les cases, i molt menys veure com els gossos famolencs regiraven la potineria per les voreres mal girbades.

Les voreres ja s’anaven arranjant de mica en mica, com també la pavimentació dels carrers Escrivanies, Coromina, Torres i Bages, Alsius, Baldiri Reixach i el de Girona, que com que és tan llarg, es va arribar fins a la meitat. Es van posar punts de llum als carrers Canal, Mercadal, Santa Maria i placeta dels Estudis, un nou enllumenat a la plaça, s’eixamplava el passeig Darder i s’assolia que el passeig de mossèn Constans arribés a ser transitable fins a gairebé a tocar l’estany.

I la circulació rodada rodada podia anar a 40 quilòmetres per hora pel centre de la ciutat. Hi havia excessos per part de joves impetuosos, però els nous agents municipals sabien posar-hi fre. Sobretot davant les escoles Municipals que estrenaven nom: Grup Escolar mossèn Baldiri Reixach. Mot adient el nom d’aquell rector d’Ollers que es dedicà a l’ensenyament i ens deixà un llibre important: Instruccions per a la ensenyança de minyons”. Baldiri Reixach, a semblança de Ramon Llull, volia l’ús de la llengua materna per a la primera ensenyança, cosa insòlita en el seu temps en que tot es donava en llatí.

En català llegíem poesies a la revista local Horizontes,  com el Cant Espiritual, de Maragall, o les de Frederic Corominas. En català escoltàvem les obres de teatre del Catòlics. En català s’homenatjava al naturalista Francesc Darder, inaugurant-se noves sales al Museu Municipal. En català, el Centre Excursionista inaugurava campana a l’ermita de Sant Aniol d’Agujes. En català cantava la Polifònica a Ceret. I en català els Escoltistes inauguraven nou local i posaven per primera vegada una  parada de llibres a la plaça, tots en català;

...els Casals d’Estiu feien cantar El tren Pinxo de Banyoles a la mainada.

...artistes banyolins com Güell. Moner, Mercader i Gimferrer exposaven les seves obres a Presència 63.

...es cantava el Crec en un Déu a la processó de Sant Martirià,

... puntejàvem sardanes pels Aplecs...

 

...I en català, evidentment, es celebraven els Jocs Florals 1964 organitzats per l’Ajuntament, essent-ne president del jurat l’escriptor barceloní  Tomàs Roig i Llop, acompanyat dels banyolins Teresa Branyas, Josep Brugulat, Antoni Rigau,  Martí Xena i Frederic Corominas. La Flor Natural l’obtingué Frederic Alfonso per Sonets de les roses; l’Englantina d’Or...

La postguerra. Dècades anys 40/50/60

El “Lago” i el “Patronato” del “Paraje Pintoresco”

                                                                                           

A les darreries de març de 1960 no ens podiem acostar a l’estany de tanta pluja com queia. El nivell de l’aigua va pujar més del compte i es van inundar tots els camps del voltant perjudicant els cultius de la zona. Els recs i desaiguaments, bruts, tot estava embussat... I tres anys després, amb fred i nevades, l’estanyol el vam veure completament gelat. Quan va tornar la calma, els pescadors apareixien arreu dels voltants de l’estany per capturar lucis, i vora el Bon Repós s’hi construí el primer viver de peixos, i la Societat de Pesca repoblava les aigües amb carpes que es pescaven fàcilment.

La pesca miraculosa la va fer l’atleta banyoli saltador d’obstacles, Tavi Gratacós. Va salvar un nàufrag, una noia que no sabia nedar i que s’havia llençat a l’aigua pensant-se que  flotaria. En Tavi, des d’un banc del passeig es va llençar a l’aigua en sentir els crits d’auxili i la va treure d’uns vuit metres de fondària.

A l’estany hi havia molt moviment. En el 1960 es va construir el primer edifici del Club Natació. Allí hi havia tota la societat banyolina: l’alcalde, Lluis Hereu; el comissari de policia; l’enginyer d’obres; l’arquitecte, Jordi Masgrau i el president del Club, Josep Maria Gimferrer. Era l’any en que estava en ple apogeu l’esport de l’Esquí Nàutic, i el delegat regional d’Esports, Joan Antoni Samaranch, avançava que aportaria la seva col.laboració i que a l’estany es construiria una pista internacional de dos mil metres de llarg per a la pràctica de l’esport del rem i campionats internacionals. I al cap de tres anys, l’estany adquiria encara més renom amb els Campionats d’Europa d’Esquí Nàutic i de Motonàutica.Tots vam quedar admirats amb les vistoses desfilades i actuacions del Cometa Humano que completaren unes altes competicions esportives molt ampliades i comentades a la premsa i TVE. Els noms de l’esquiadora luxemburguesa, Sylvia Hussermann i de l’espanyol, Víctor Palomo anaven de boca en boca, si bé a nosaltres ens feia més il.lusió parlar d’en Quim Pujol de qui es tindria molt en compte en les proves de natació. Aconseguí esser-ne elegit el millor esportista banyolí de 1961. Les travessies a l’estany ja arribaven a la vintena edició.

 La gent remava, esquiava i nedava. Però els transeunts encara no podíem veure l’estany sense entrebancar-nos pels clots del passeig. Requeria un esforç per part de l’Ajuntament arranjar la carretera. I un esforç considerable per part del  Patronato del Lago que en el 1963 rebia una ordre signada per Francisco Franco i publicada al Boletin Oficial del Estado en què es deia que les atribucions i competències del Patronato s’extenien a tota la zona, que es considerava Paraje Pintoresco i al paisatge de tot el seu perímetre: “el Cerro del Convent Vell, Mirador del Lago, Mas Ordis, Camino de Marlan, Cerro de las Gitanas, Salt del Macho, Montaña de Sant Patllari, Las Estunas, Font Pudosa, Puig Colomer y Pla de la Draga”. Des de la revista Horizontes es celebrava la promulgació del Decreto, ja que era necessari reformar la composició del Patronato constituit el 1940. S’havia d’actualitzar, i es demanava que no n’hi havia  prou de que presidissin el “Patronatu” els titulars d’alts càrrecs “nacionales y provinciales”. I requeria que es donessin a conèixer tot seguit “los dos vecinos de reconocido arraigo en cada uno de los pueblos

 de Bañolas y de Porqueras” i dels “dos concejales” que havien de ser nomenats vocals. Els banyolins podien complaure’s del nomenament de vocal als presidents del Club Natació i Club de Pesca, però es trobava a faltar el president del Centre d’Estudis Comarcals.