Els nens/nois de la guerra (III)

(Fragments del programa de Televisió de Banyoles emés el 26 de febrer de 1999. Intervingueren Josep Farriol, Josep Duran, Miquel Blanch, Joan Saubí i Joan Olivas. Moderador: Jordi Xena)

 

L’entrada dels “nacionals” a Banyoles (3)

 

J.X.- Els nacionals van entrar a Banyoles...

M.B. Entre les deu i les onze de la nit.

J.S.- Pel carrer de la Barca.

J.X. D’ón venien?

J.S. De Pujarnol.

M.B. Sentíem els canons.

J.S.- Els primers d’entrar van ser moros.

J.X. Els moros van ser una part molt important de la repressió.. El mal rotllo que es té dels àrabs del Magreb és fonamental. Del mal record que es té dels moros.

M.B.- Jo diria que no. Perquè els moros que van fer algun delicte els van fustigar i fins i tot se’n va afusellar un.

J.F.- Quan es denunciava que algun moro havia robat, a aquell pobre els oficials el deixaven ben...

J.X.- El que jo voldria que m’expliquéssiu és la vostra història, els vostres records de la nit del set al vuit de febrer.

J.S.- Jo vaig dormir tota la nit com un tronc. A l’endemà, -ja ho he dit- vaig veure els dos morts al barri.

M.B.- Jo vaig ser espectador. En un balcó d’una casa hi havia un matalàs i vaig veure els primers moros quan disparaven  trets amunt cap al matalàs. Al cap d’un parell d’hores nosaltres ja anàvem pels carrers més cèntrics i vèiem els llums de les cases encesos per evitar problemes.

J.F.- Aquella nit els moros picaven a les portes amb les culates dels fusells perquè tothom sortís. A casa també teníem posat un matalàs a darrera el balcó  per evitar que les bales  entressin. A les tres de la matinada vam sortir per anar a ca la tia a veure què passava.. Vam fer una imprudència perquè a aquella hora, anar del carrer de Sant Martirià on vivíem fins a la carretera de Girona cap allà a la fàbrica de Xocolata Amatller era molt perillós.

J.D.- Nosaltres érem una colla a la carretera, i a la tarda del dia abans d’entrar no es veia ningú pel carrer. No hi hagué cap resistència. Part de l’exèrcit republicà i dels treballadors de la indústria dels avions que era a l’edifici de can Xaló – a can Riera-  vora casa meva ja eren fóra. Hi havia unes petites forces que ja anaven reculant. A l’estació del tren vaig veure un grup d’uns vint o vint-i-cinc soldats que anaven amb un carnisser de Banyoles que els hi va matar una cabra. Era cap a les sis o a les set de la tarda i a les vuit del vespre vam anar cap a la plaça dels Turers i a davant de l’hotel Flora hi vam veure un piló de pneumàtics i vam dir a un home si ens en volia donar alguns per a l’estiu poder anar a banyar a l’estany. Ens els va donar i vam marxar amb els pneumàtics cap a casa.

M.B. – Probablement aquell grup que hi havia a l’estació del tren devien ésser els que es van dedicar a volar tots els ponts de la carretera.

J.D.- No. Els ponts ja els havien volat deu dies abans. Cap allà a l’estació vam veure un noi estirat a terra com si fos mort.

J. S. Deien que una setmana abans va passar en Líster.

J.O.- Jo no sé si era en Líster o El Campesino aquell home barbut que a la plaça dels Turers em va clavar un calbot en recollir unes espardenyes d’un camió que era en el lloc on avui hi ha els lavabos. Aquell camió era ple d’espardenyes i el van descarregar fent-ne un gran piló. Tothom s’hi abocava a recollir espardenyes. Jo també vaig voler aprofitar l’ocasió però vaig ser el que vaig rebre. Això va ser a la vigília de l’entrada dels nacionals. A l’endemà vam veure el camió cremat.

Els nens/nois de la guerra (II)

(Fragments del programa de Televisió de Banyoles emés el 26 de febrer de 1999. Intervingueren Josep Farriol, Josep Duran, Miquel Blanch, Joan Saubí i Joan Olivas. Moderador: Jordi Xena)

 

L’entrada dels “nacionals” a Banyoles (2)

 

J.X.- Com es vivia aquell temps de guerra?. Parleu-nos dels conflictes que teníeu. I dels bombardeigs.

J. F.- A Banyoles no van bombardejar mai.

J.D. - Quan venia l’aviació, la primera sirena que tocava era la del Monestir i al cap d’una estona la de l’Ajuntament. Un dia vaig comptar que havien tocat vint-i-cinc vegades. Miràvem enlaire i vèiem passar les “paves” que anaven a bombardejar Figueres i cap a la frontera.

J.X. Què sabíeu de la guerra?

M.B. El que llegíem en els diaris.

J.S.- Recordo que a l’any 1937 va venir del front de guerra el germà del meu pare. I tots ploràvem!. Ja la vam viure la guerra, ja!.

J.X.- Durant la guerra, què us explicaven?

J.F.- A casa teníem una ràdio i cada vespre escoltàvem la BBC, que em sembla que era Radio París i si teníem un aparall de ràdio d’ona curta ens el requisaven.

J.O.- En els darrers dies hi havia por. Perquè tothom parlava dels moros que feien barbaritats. Tothom estava espantat.

J.S.- En aquells darrers dies s’estava muntant una línia telefònica i tothom deia que allò eren els fils per fer volar tota la població.

M.B.- En conjunt, a Banyoles no es va patir tanta angoixa com en altres pobles. Es va fer córrer la veu que aquí hi havia una Quinta Columna bastant activa. I es deia que Banyoles no seria bombardejada perquè un senyor – un industrial- havia ajudat econòmicament a la “gloriosa Cruzada”- Això es va fer córrer durant molts dies. A més a més – i us ho puc assegurar- tenien la llista dels bitllets editats per la República, i dels que serien bons un cop acabada la guerra.

J.D. Jo coneixia bastant la gent del camp d’aviació i vaig veure  un tinent de l’exèrcit republicà que un cop van entrar els nacionals va canviar d’uniforme.

J.X.- Sigueu honestos.  Podeu parlar dels conflictes que hi hagué en els anys entre el 1936-1939?  Recordeu morts, afusellats, txeques?.... Molts han tingut familiars morts, morts en la guerra, tots bons amics que ens estimaven, que van veure morir els pares i familiars, que van patir o van morir en aquesta guerra, i per tant, hem de tenir respecte pels que van morir a l’altre costat. Recordeu alguns capellans de Banyoles que tinguessin conflicte?

J.S.- Un capellà de Porqueres que van matar d’una manera salvatge...  Com també van matar a la senyora del metge Gimeno. Anaven per ell i en no trobar-lo a l’hospital que hi havia en el Monestir, es van emportar a la seva senyora..

J.O. Era horrorós el que vaig sentir dels pares com explicaven la mort d’aquella senyora...

J.F.- Recordo haver vist, quan passava pel carrer de Santa Maria, en “Jep Carnisser” amb un ganivet de “tres metres” que amenaçava un milicià que anava armat amb una pistola i  li deia: “Si tens collons, vina!. Jo era allà al mig i pensava, ai, ai ai!, veiam que passarà!.

J.X.- Avui recordem que fa seixanta anys que els convidats que son aquí van viure de nens o de nois aquells moments del final de la guerra. Encara avui no es poden parlar de moltes coses. Encara hi ha coses que no es poden dir. Seixanta anys!. Aquestes coses que no es poden dir es diran i volem tenir aquesta possibilitat de que part de la vostra memòria quedi gravada.

J.S.- Hi hagué moltes denúncies fetes per gent que no donava la cara... Recordo que per allà al meu barri la gent tenia por i callava.

M.B.- Hi havia més por a la postguerra. Aquesta és la meva visió. I us vull donar unes dades: a l’any 1939 es van afusellar a Girona 370 persones; el 1940, 104; el 1941,1942 i 1943 no van arribar a cinquanta en tres anys. Però a l’any 1942 encara quedaven a la presó per motius polítics, 1683 homes i 580 dones. Per motius polítics! I aquí no hi havia prostitutes ni traficants de droga. Eren dones, per motius polítics!.

Els nens/nois de la guerra (I)

L’entrada dels “nacionals” a Banyoles

 

Fragments del programa de Televisió de Banyoles emès el 26 de febrer de 1999. Intervingueren Josep Farriol, Josep Duran, Miquel Blanch, Joan Saubí i Joan Olivas. Moderador: Jordi Xena.

 

JOSEP FARRIOL.- Nosaltres teníem tretze anys i en aquell temps érem feliços. El problema el tenien els nostres pares. A casa érem deu, -sis de família, una tia refugiada i tres refugiats que ens havien posat, vull dir imposat-. Ens havien obligat recollir gent que venien de retirada. Aquella gent els hi donàvem habitació i també volien menjar. Hi havia un avi que tenia molta gana...

JOSEP DURAN.- Per desgràcia jo no tenia pares. Vivíem amb una àvia de vuitanta anys. Ens van posar gent d’aviació a casa, o sigui dels que treballaven al camp d’aviació de Martís. Gràcies a l’amistat amb aquella gent podíem menjar bé ja que ens portaven aliments. Hi havia un aviador de proves que era italià i algunes vegades volava damunt de casa.

JORDI XENA.- Així voleu dir que teniu un record dolç del temps de guerra?

JOSEP BLANCH.- Per l’edat que teníem ens ho passàvem molt bé.  A casa també vam haver de recollir una persona que era molt correcte. Menjava fora de casa i quan venia o marxava només ens deia Bona nit o Bon dia. Quan va marxar, el meu pare va dir que anéssim a l’habitació per veure que ens havia deixat. Era un paquet ple de claus angleses i altres eines de mecànica.

JOAN SAUBÍ.- Aquests parlen de vacances, però jo, de vacances res de res. També tinc el record de gent que vam haver d’acollir a casa.. Convivien amb nosaltres, amb la mare i el germà, perquè el meu pare estava mobilitzat i no hi era, però aquesta gent ens portaven aliments i menjàvem tots plegats. Tinc el record del dia de l’entrada dels nacionals, quan van entrar els moros. Van entrar per la part de l’estany i vaig tenir algunes sorpreses. A cinquanta metres de casa, davant d’unes cases esgavellades, just a davant de “la casa dels dragons” vora el carrer de la Barca hi vaig veure un home mort. Era un noi de la plaça del Carme que es deia Joan Coll. Va ser el primer mort que vaig veure en la meva vida. Em va impactar molt.. I una mica més avall hi havia un altre home mort. Era en Canadell, el sereno. Sempre més ho he recordat. Aleshores jo tenia set anys i ho recordo perfectament.

JOAN OLIVAS.- Tenia tretze anys i mig i vivia a la casa dels barons d’Esponellà, davant de can Comalat al carrer Major. En les darreres setmanes d’aquell hivern ens van portar una família que s’hostatjaren a casa. ( Comentaris explicats en articles anteriors d’aquest quadern).

J.F. – Tots teníem gent de pagès, amics o familiars  que ens portaven mongetes, patates, i altres provisions dels seus horts... (...) En quant a les escoles, haig de dir que érem una colla que abans de la guerra havíem estudiat amb els Hermanos Gabrielistes. I durant la guerra vam anar a l’escola de la Generalitat que tenia per nom Escola Francesc Macià i allí sí que vam disfrutar.

J.D. Les escoles de la Generalitat es van distribuir en dos sectors. Una al convent que havia estat de les monges de la Providència, i l’altra a la de “la Vila” que era a la plaça dels Estudis. Ens regalaven els llibres...

J.S.- Jo no vaig anar a cap d’aquestes escoles. Era més petit i anava a l’edifici de les monges Carmelites que llavors en deien Escola Liceu Dalmau. Era un escola mixta.

J.O.- - Totes dues escoles eren mixtes. Això no ho havíem vist mai. En els Hermanos només hi anàvem nois sols. A l’Escola Macià hi gaudíem i ens esveràvem quan vèiem venir els avions del camp de Celrà que volaven damunt les teulades. (Relat ja escrit en aquest quadern).

J.S.- Un cop acabada la guerra a l’escola ho celebràvem tot. Es feien jures de bandera, oracions per “los Caídos” i ens feien cantar el Viva España!.

M.B.- Jo no hi vaig anar mai a l’escola franquista. Però sí que us haig de dir que durant la guerra em van expulsar de l’escola per negar-me a signar la proposta per anar a Rússia. Jo podia haver estat un dels nens de Rússia. A la plaça ens vam reunir una colla de nois que vam fer un complot per no signar.

J.F.- Recordo que era un paper per simpatia a la  URSS. Vam signar tots.

M.B. Doncs,  nosaltres, no!.

La postguerra. Anys 1939, 1940 i subsegüents (XI)

(Fragments del relat “Entre la guerra i la comèdia)

 

El ball de les mamelles. El noi.

 

Avui he vist un meu veí com es feia un fart de riure. Jo era a la cuina de casa davant de la porta que comunica a un pati on hi tenim un gros mirall en el que a més de pentinar-nos-hi davant d’ell tota la família, un cop ens hem rentat la cara sota l’aixeta del rentador ens hi emmirallem tots per acabar la nostra higiene diària. Davant d’aquest mirall, de tant en tant jo m’hi contemplo i m’entretinc a fer ganyotes, gestos i gesticulacions per assajar alguns tipus que em toquen a fer en les comèdies. Dalt del pati hi ha la terrassa del veí i de tant en tant aquest home treu el cap per mirar cap abaix a l’eixida. Avui l’he vist com reia i com s’amagava tot seguit darrera la balconada de la terrassa. Acabava de veure com jo feia ganyotes i es caragolava de riure. Això em demostra que potser ho encertat  fent riure al públic en les comèdies.  Els veterans actors del teatre del Centre m’han reconegut com un bon actor còmic i no manca cap obra on jo hi intervinc fent el personatge còmic que sol haver-hi sempre en els drames que es representen en el teatre del Centre. Anem moltes vegades a fer teatre pels pobles de la província de Girona i gairebé sempre repetim de tant que els hi agraden les nostres actuacions,  hi anem per segona i tercera vegada en obres diferents. Ens divertim molt en aquestes sortides en les que tots plegats ens aposentem molt estrets en un cotxe una mica arrossinat, amb les  caixa dels vestits i decorats ben lligats al sostre del carruatge. En els cafès-teatres dels pobles hi muntem els decorats a l’escenari i tots estenem i guarnim els plecs del paper encartronat clavant-lo damunt les llates que l’han d’aguantar. Abans de les representacions acostumem a fer una passejada pels carrers dels pobles ja que així els veïns ens veuen i si ja hi hem actuat alguna altra vegada ens reconeixen. És una propaganda perquè els locals s’emplenin, A vegades hi ha gent molt esquerpa i poruga, gent esporuguida potser pel record de fets penosos ocorreguts durant els anys de la Guerra Civil. Alguns son tancats dintre les cases amb les portes i finestres ben barrades i quan senten soroll al carrer no s’atreveixen a sortir, però en reconèixer les veus dels còmics ja treuen el cap i somriuen. Cap al tard es mudaran amb els seus millors vestits i vindran a veure’ns al teatre. En acabar les representacions, en els locals d’alguns pobles, els mateixos espectadors que han assistit a les representacions s’aixequen i arraconen les cadires posant-les totes arraconades a les parets de les sales formant-se la pista de ball. Llavors comença la sessió de ballables mentre nosaltres anem cap a l’hostal a fer un bon sopar. En alguns pobles de la Garrotxa ens posen bons plats de fesols amb botifarres. En acabat el sopar, els més joves anem a ballar entusiasmant a les balladores que totes volen ballar amb el seu actor preferit. De requesta en tenim molta i fins i tot són elles mateixes les que ens venen a buscar per a ballar, cosa que les noies no acostumen a fer gaire. Es balla l’agarrao i no vulgueu saber com el joves comediants s’aprofiten de l’ocasió.

En un poblet, on vàrem improvisar un escenari en un estable, el públic s’asseia fins i tot damunt de carros i les primeres files eren ocupades pel bo i millor de la població que seien en cadires de balca, cadires que els  espectadors havien  portat de les seves cases. Allà, un dia els  joves “actors” ens vam atabalar en veure des de l’improvisat escenari, destacant a primera fila, una dona que alletava  una criatura sense cap mirament d’ensenyar les grosses mamelles. Jo, en aquells moments estava actuant en un monòleg còmic i veia en primer pla com aquella dona reia estrepitosament fent saltar les seves metes i al pobre nen com tenia dificultats en buscar el mugró entre les saltirones mamelles de la seva mare. Des de l’escenari només veia com els  meus companys treien el cap pels forillos per contemplar aquell espectacle de la primera fila: el saltironaire ball de les metones de l’ufanosa i riallera pageseta de l’Empordà.    

No solament fem molt de bé fent riure al públic, sinó que també ens agraeixen que els fem plorar. En un drama on els fills abandonen els seus pares hem aconseguit que la sala s’omplís de mocadors. En acabat la representació en un poble de la Garrotxa, el capellà rector ens ha dit que  hem fet més bé nosaltres amb el drama representat que no pas ell amb tots els sermons que ha predicat durant les set setmanes de la Quaresma.

Gairebé cada diumenge sortim a fer teatre en els pobles de la província i els  dies que no actuem –a l’estiu- acostumo anar al cinema, sobretot cap al tard que és quan s’obren les portes i finestres de les sales i durant les tres hores llargues de projecció hi estem ben frescos.  En fer-se de nit, les passejades amunt i avall d’una plaça a l’altre passant per un carrer estret son ben animades, sobretot passant pel tros estret del carrer on les parelles s’estrenyen entre ells i qui més qui menys fan fregui.freguis. A voltes sona alguna bofetada. A mi no m’ha passat mai això. Potser és que no sé arrambar.

La postguerra. Anys 1939, 1940 i subsegüents. (X)

(Fragments del relat “Entre la guerra i la comèdia”)

 

Posant-hi el coll. La mare.

 

Em preocupa el meu noi. No li ha acabat d’agradar l’ofici de serraller. El seu amo el feia servir de manxaire i es passava moltes estones maniobrant una maneta que feia rodar mentre el jornaler aprenent aguantava un ferro on la broca feia la ballarina foradant xescles. Tampoc li agradava treballar a la fornal on s’escalfa el ferro i molt menys sortir a acompanyar a fer feines dalt del terrat d’un hotel arreglant filferros d’estenedors o baixant escales avall d’un pou per extreure una bomba d’aigua o passar-se el dia rascant i treient rovell de velles arades.  El que voldria en Martirià és estudiar però a casa no entren prou diners per a pagar-li els estudis en una acadèmia, si bé ell s’ha proposat a estudiar comptabilitat per correspondència i ha demanat els llibres a una acadèmia del nord d’Espanya per a posar-se a estudiar.  Ha plegat de la serralleria i de moment ajuda al seu pare que ara, gràcies a Déu,se li ha encarrilat la feina fent cels-rasos damunt les bastides que li preparen els paletes.  El noi s’ha ficat de ple a pelar les canyes amb una màquina especial. Ell no s’amoïna si li diuen pelacanyes, al contrari, li fa gràcia, i és potser una de les coses bones que posseeix el noi: sentit de l’humor, tant que fins se’n riu d’ell mateix. Un cop pelades les canyes, les ratlla amb un ganivet corbat i després les aixafa amb una massa picant els nussos. Un cop feta aquesta feina van a la casa on han de col.locar les canyes teixint-les sota unes llates prèviament posades pels fusters. Un cop el teixit de canyes és fet, el meu home i el meu fill van clavant les canyes a les llates amb uns claus de cabota grossa i així fins al final. Un cop feta aquesta feina, els paletes o guixaires aplanen el guix sota les canyes obertes i així queda llest tot el cel-ras.  Hi ha feina a fer cels-rasos i fins i tot han treballat arranjant cel.les del monestir del poble on alguns sostres ja antics s’havien ensorrat, com també arreglen molts sostres de cases del barri vell.

Em preocupa  el meu noi perquè no li veig gaire bé el seu destí. Ell va fent aquesta feina, però la seva ocupació en el futur no ha de ser aquesta.  Ell va estudiant i s’entreté llegint i actuant en el teatre del Centre perquè segons sembla ha destacat en algunes actuacions que ha fet amb el grup de teatre, ja que fins i tot els veterans del Centre han vist en ell un bon actor. Però això de la feina del comediant és un entreteniment que no li donarà gaire per viure, és una taleia per fer passar l’estona, si bé algú li ha dit que s’hi hauria de dedicar perquè ara és l’hora d’estudiar per fer-se professional del teatre. És massa jove per fer aquest exercici de còmic que és molt mal vist. Ell també ho veu així perquè ha anat algunes vegades a veure els còmics que venen a fer teatre al poble i que en diuen professionals. Hi gaudeix molt veient-los actuar i diu que hi aprèn molt d’aquests còmics, però això de dedicar-s’hi plenament no ho veu gaire bé, perquè un cop acabades les funcions de teatre ha vist els còmics professionals com menjaven truites de patates que portaven dintre les fiambreres i treballant al carrer pelant canyes davant de casa  ha vist passar alguns d’aquests còmics de renom -que figuren en les cartelleres dels teatres de Barcelona-  que anaven a comprar pa a la fleca o alguns filets de carn a la carnisseria i els ha vist amb cara de llàstima, que no és la mateixa cara que feien en les actuacions als escenaris. “Per morir-me de gana, -diu ell- prefereixo anar tirant treballant a casa que almenys no em faltarà mai un plat de sopa a la taula”. L’he anat a veure alguna vegada al teatre del Centre, i la veritat haig de dir que ho fa molt bé, tant si fa el paper de vell dels Pastorets com si fa de pastor entremaliat, potser massa atrevit, perquè un dia en una escena on el dimoni el persegueix va pujar fins a dalt del palco i des d’allí va fer un salt tan espectacular fins a l’escenari que no sé perquè no es va trencar coll i barres. Ha anat quinze dies coix. El senyor Pepet, que és el qui dirigeix les obres de teatre que fan al Centre ens ha dit que el nostre noi és un bon comediant i que en el futur serà un gran actor. Però el meu home diu que el futur el veu molt fotut.

La postguerra. Anys 1939-1940 i subsegüents

(Fragments del relat “Entre la guerra i la comèdia”)

 

“Gent del camp”, amb els pagesos de Camós. El noi.

 

A la segona part de l’espectacle “Gent del camp”, en Martirià Estany i Fontpudosa –que soc un servidor- procura que els espectadors gaudeixin amb alguns monòlegs en els que m’esforço per posar-me en la pell dels personatges creats per Santiago Rusiñol i Apel.les Mestres. L’espectacle “Gent del camp” és divertit, però no pas tant pel públic pagerol. En la nostra gira pels poblets d’algunes comarques l’espectador riu, si, però en el fons té la impressió de que li prenem el pèl, i això és degut, especialment a que l’espectador ha pagat una entrada més cara que la que acostuma a pagar en les sessions de ball i cinema, En alguns vilatges s’ho han pres tan malament que fins i tot ens han llençat verdures a l’escenari, i tot per la dèria d’aquests pagesos ficats a empresaris de l’espectacle que potser han pensat més en les recaptacions que en seu treball “artístic”. Avui mateix em sembla que haurem fet l’última representació perquè el pagès equilibrista un cop ha acabat la seva actuació se li ha acudit de sortir davant del teló a la mitja part de l’espectacle. Portava un tortell a la mà –avui és diumenge de Rams- i ha anunciat que “ara rifarem un tortell i una ampolla de xampany. Es venen números”. Els xiulets del públic se sentien des de fora al carrer. Els espectadors ens han dit “lladres!, rataïts!, estafadors!, pillastres! i altres coses pitjors. Ens han llençat tomates, taronges podrides, i alguns dels nostres “actors-pagesos” recollien tota la podridura de l’escenari  retornant-la cap al públic. “Es la guerra!” que dirien els germans Marx. A l’escenari hi ha pujat el secretari del poble denunciant-nos diguent-nos que hem de pagar impostos de drets de menors, drets d’autor, etc, etc. La gent surt cridant i el taxista que ens ha portat es veu amenaçat i ha de vigilar que no li rebentin les rodes del cotxe. Hem hagut de marxar esporuguits amb tota la gent al nostre darrera després de lligar l’escala del basterral a dalt del cotxe.  Marxem a tota pastilla amb la gent del poble al nostre darrera i sentim les pedregades que ens abonyeguen el cotxe. En tombar la corba respirem tranquils i ens fem tots plegats un fart de riure. En arribar al nostre poble anem a sopar i per postres ens mengem el tortell de Rams. Jo ja he promès que no  tornaré a organitzar més espectacles agropecuarios, teatrales y circenses amb aquesta gent del camp. He de posar seny. Ja he complert 21 anys. Potser d’aquí uns dies hauré d’anar a fer el servei militar, cosa que no m’agrada gens. De moment, en la primera revisió ja m’han declarat estret de pit. L’any vinent n’haig de fer una altra. El metge em diu que procuri de passar uns anys sense engreixar-me, que no mengi gaire, i així potser me n’escaparé. No m’agradaria pas tornar a marcar el pas com quan tenia 14 anys, com en aquell temps que ens obligaven a fer la instrucció pels carrers del poble. Aleshores, però, era com una festa de jocs entretinguts en què ens manaven córrer i córrer amb escopetes de fusta cridant Un, dos, tres, quatre, cinc, tota Espanya ja tenim. Si em declaren apte per al servei militar, els fusells seran de veritat i a mi no m’agrada gens que em facin jugar amb eines que fan mal. Són jocs bèsties. 

La postguerra. Anys 1939-1940 i...subsegüents

(Fragments del relat “Entre la guerra i la comèdia)

 

Gent del camp. El noi.

 

És el meu racó. Tothom, qui més qui menys en té un a casa seva. És un raconet per a la intimitat. Jo me l’he muntat dintre la meva habitació, darrera una finestra on hi entra la claror del pati interior. En una taula petita escric, llegeixo, estudio i retallo. Retallo articles de diaris i revistes i sobretot m’atrauen les revistes antigues que en donen amics que saben que sóc un col.leccionista de papers arnats. M’interessen les coses de temps antics, sobretot les del nostre poble i del nostre país, d’aquesta nostra Catalunya que el règim espanyol ens en vol apartar. Tinc molts retalls de diaris i fins i tot col.leccions de revistes i d’un diari, El matí que havia estat el primer periòdic català abans de la guerra.  Me’ls han regalat amics que se’ls han tret de casa i que eren col.leccions dels seus pares i que jo sabia que els volien cremar, però que gràcies a les meves gestions he aconseguit que me les lliuressin. La gent encara té por i procura treure’s tot el que segons ells fa ferum de republicanisme i catalanisme.  Des de 1939 que no podem llegir res  en la nostra llengua. Tot és en castellà i ara sembla que en el nostre poble s’editarà una revista que per imposició haurà de ser en castellà. Hem de llegir sempre en castellà i fins i tot la informació de la parròquia a la Hoja Parroquial que sortosament tots en diem la Fulla Parroquial. Posin el que posin, per al poble sempre serà el Full o la Fulla Parroquial. Ben mirat, les úniques coses que es fan en català al nostre poble son les comèdies que es representen al teatre del Centre Parroquial. Jo he recitat i cantat Els dos didots i m’he atrevit a formar un espectacle amb el títol català de Gent del camp en el que, amb un meu amic, he reunit una colla de pagesos que no tenien cap idea del que era el teatre. M’he embolicat amb tota aquesta colla de pagesos perquè em feia il.lusió poder dirigir un espectacle variat i diferent i com que aquest meu amic pagès és aficionat a l’escriptura i m’han agradat els seus jocosos textos li he dit: “Endavant, farem comèdia pels pagesos de les nostres contrades”. I així ho hem fet. Hem assajat durant algunes nits en una masia dels afores del poble. Jo hi anava en bicicleta amb un bon llum  travessant la foscor  fins al lloc on sonava música en un potent altaveu. Es sentia des de les masies més llunyanes i els seus estadants s’alarmaven per l’estrepitós soroll que  els desvetllava a plena nit. A la masia hi eren tots els joves pagesos que col.laboraven en l’espectacle: un tocava l’acordió amb música de polques i pericons d’altres temps, especialista en fer ballar la gent i animador dels balls pagerols en els aplecs davant de les ermites; un altre l’anuncíem com El charro rural i canta cançons mexicanes a l’estil de Tito Guizar i Jorge Negrete. Li he escrit una lletra per a la cançó Yo soy mejicano que l’ha après cantant Jo soc de Camós; n’hi ha un que s’anuncia com el as de la nigromancia i no té idea del que és la nigromància però que sap fer jocs de mans amb molta habilitat; en Betis és el meu amic forjador de l’espectacle i fa un número còmic imitant una dona quan es despulla, número après del còmic Red Skelton que vam veure en la pel.licula Escuela de sirenas. Com a número musical hi ha Els tres Harry James que en clau d’humor imiten al trompetista Harry James. Son tres joves que en el servei militar van tocar la corneta i fan una exhibició de tocs de caserna, del Quinto levanta, quítate la manta, el Que malito estás i el Silencio en la noche. És un concert que eixorda tota les sales. El meu amic ha escrit un sainet, Cavant faves, on amb els seus cosins fan un diàleg pagerol; l’atracció final és la d’un noi també camperol—tots ho son de pagesos- que fa un número de circ ben arriscat: puja fins a dalt de tot d’una escala –ell en diu l’escala del basterral- i des d’allí fa equilibris i malabarismes amb taronges i sobretot, el més difícil –i aquí sona el timbal de circ-  llençant un podall enlaire i arreplegant-lo sempre pel mànec, tot des de dalt de l’escala que dos pagesos aguanten amb fermesa des de baix de l’escenari – el número és fa davant de tot de la platea del públic perquè en els escenaris no hi queben.