1936-1939. Els anys de la guerra "incivil" (XXV)

(Fragments del relat “Entre la guerra i la comèdia”)

 

Farro i peix. El pare.

M’esperen per dinar però no sé si arribaré a temps. Els camins són tortuosos i els camps enrostollats amb branques que m’esgarrapen les cames vora la riera. Ja ho deia la meva dona: “Emporta’t un llonguet amb una sardina amanida i la botella del vi per anar passant camí”. Són cap a les dotze del migdia i fins a casa, a passes curtes, en tinc ben bé per una llarga horeta. El feix de vims que porto damunt l’espatlla m’impossibilita d’anar a marxa lleugera. Des de les sis del matí que sóc vora el riu (he escoltat les campanes de l’església de Fontcoberta com ressonaven a la llunyania) i no és pas que hagi fet molta feina. He tallat alguns brots de vims vora els marges de la riera i n’he fet un lligam que se m’ha escorregut a mig camí. He tingut la sort de trobar-ne una bona margenada amb vimeres atapeïdes que he pogut escapçar a tall de tisora. Amb aquests vims podré treballar unes quantes setmanes teixint els coves i cistells que m’han encarregat. Gràcies a aquest material que puc obtenir sense costar-me ni cinc cèntims podré fer també uns quants coves i cistells per a vendre al mercat de la plaça. Els pagesos potser no tenen gaire diners però paguen bé amb productes alimentaris com patates i blat de moro, i fins i tot he pogut arreplegar un pa de tres quilos, tots són aliments que ens ajuden a passar aquests tristos dies que estem vivint.  Fa poc que ha acabat la disbauxa guerrera i sortosament he tornat sa i estalvi dels camps bèl.lics. No trobem gaire manduca a les botigues d’alimentació i durant uns dies vam anar a fer cua a Auxilio Social que s’ha obert en una casa al costat del nostre domicili. Ens reparteixen xuscos, llenties i cigrons. Sempre és millor això que no pas menjar aquelles cairetes dels darrers moments de la guerra. I farro, molt de farro. A mi m’agrada molt el farro, i sobretot ben reposat, que la cullera pugui travessar el tel, sembla que si menges el tel del farro quedes més tip. Sortosament a tota la família ens agrada. En Martirià i la Maria s’hi ben atipen i sobretot es delecten menjant el peix que porto de les pescades que faig al riu els caps de setmana.

Darrerament tinc molta sort i el que pesco més són anguiles. La meva dona les cuina amb xamfaina. A tots ens agraden molt i per a nosaltres és un plat excel.lent, un requisit d’aquest primer any que en diuen Año de la Victoria. D’ara endavant menjarem molt peix perquè els de l’Ajuntament em van dir si volia fer els pregons que han d’anunciar el peix que es ven a les peixateries i m’hi he apuntat perquè és una bona feina. Fa quatre dies que ja vaig pregonant per les cantonades del poble i l’únic enrenou que tinc és el d’agafar llavi per tocar la trompeta. Sempre m’ha agradat tocar la trompeta. És una afició que ja em ve de la infantesa quan els nois anàvem a fer la instrucció pels carrers del poble. Jo era un dels cornetins del batalló Infantil en el que també hi havia timbals i soldats rasos que anaven vestits com aquells de la guerra de Cuba. A casa m’havia entrenat a tocar el cornetí esvalotant els veïns que els turmentava amb el meu tarí tarí a les hores del capvespre. D’això se’n deu haver recordat algun empleat de l’Ajuntament i potser per aquest motiu quan han necessitat un pregoner per fer les crides m’han vingut a buscar. Ara no troben cap nunci perquè els músics no estan per crides i tenen prou feina per organitzar-se i formar orquestra. Com que jo sempre he sigut voluntari en tot i com que m’agrada tocar la trompeta m’hi he apuntat sense amoinar-me gaire per si haig de fer les crides municipals que aquí en diem crides de manament. No és pas que ho faci molt bé de llegir i molt menys de llegir els bàndols en castellà.  Quan la gent escolta el toc de la trompeta al capdamunt dels carrers ja surten als portals per escoltar-me i fer-se un tip de riure quan dic allò de El señor alcalde hace saber que a partir del dia X  todos los ciudadanos tienen que ir a pagar la contribución en los bajos del Ayuntamiento. S’hi fan uns bons tips de riure si bé més d’un maleeix els “malfregits de l’Ajuntament”. Ho fan de baix en baix perquè si algun guàrdia civil d’aquests que volten pels carrers vestits de paisà afinen les orelles per escoltar si reneguen, segur que n’enviarien algun al cuartelillo o potser arreplegarien alguna pallissa. El que em fa més il.lusió és fer el toc de peix. És un toc més curt que el de la crida de manament i me’n surto molt bé. Cada dia vaig a les Peixeteries i les dones em posen el millor peix de les seves parades en una safata que porto a la mà esquerra perquè les dones quan senten la trompeta s’acosten per veure si el peix és gaire maco, i a fe que ho és, perquè les peixeteres han procurat de triar el més bo i millor. Ara abunden els verats, el surell i la clavellada. Quan he acabat el recorregut per tot el poble m’emporto la safata de peixos a casa, i la meva dona els arregla per dinar i per sopar. Mai havíem menjat tant peix com ara: per dinar, verats; per sopar, surell, i la clavellada per quan li escau. Cada dia peix, que no tothom en pot menjar en aquests moments tan difíciils d’acabament de la guerra. Els diumenges vaig al riu a pescar, i com ja he dit, el que pesco més són anguiles que ens les mengem els dilluns –dia en què no hi ha venda de peix-, i així en tenim per tota la setmana. Entre farro i peix anem tirant, i de tant en tant sucant-hi algunes llesques de pa negre.

.............................

Avui he arribat tard a casa, carregat de vims. El nen i la nena ja eren fora a l’escola i la dona m’ha rescalfat el plat de xamfaina amb anguiles. Les he devorat amb una gana tremenda. La Teresina m’ha dit que no tenia gaire pa i que a veure si els nostres amics de pagès ens en portaran el dia que vinguin a mercat. Treballo molt per aquesta gent d’un veïnat de La Mota. Els hi faig coves, cistells, alguna cargolera i fins i tot els hi he encanyissat un sostre de la masia. N’estan molt agraïts del meu treball i ens han dit que algun dia ens portaran una saca de farina. L’estem esperant amb candeletes. Ja he parlat amb el forner de davant de casa i m’ha dit que quan li porti la saca de farina ens podrà servir pa blanc cada dia. Aniria bé per a refer-nos una mica.

1936-1939. Els anys de la guerra "incivil" (XXIV)

(Fragments del relat “Entre la guerra i la comèdia”)

“Un, dos, tres, quatre, cinc - tota Espanya ja tenim”. La nena. Any 1939

A mi m’agrada veure el meu germà quan fa la instrucció pels carrers del poble perquè són molt macos tota la colla amb les camises blaves i les boines vermelles que vistos des del balcó sembla un camp de galls-gallerets. Avui es passejaven fent paso lijero i cantant Un dos tres quatre cinc, tota Espanya ja tenim- Es veu que sí que ara s’haurà acabat la guerra i que tots irem més bé i ja no caldrà anar més sota l’escala de casa amb el broc a la boca per por que caiguin bombes i ho facin retrunyir tot, i ara pudé tindrem més coses per menjar perquè hi haurà oli, sucre, llet i farina i carn i de tot i no haurem de passar gana com aquella meva amiga que jo li donava pa perquè a casa seva no en tenien, i ella veia que jo en menjava perquè era el pa que em donaven a casa dels avis, i la meva amiga venia a casa i sempre arreplegava alguna cosa que li donaven els meus papes, i ella no en tenia de papa perquè van matar-lo a la guerra i algunes vegades es quedava a dinar a casa i li agradava tant el farro que fins i tot repetia, i estava molt prima, pobreta, i feia llàstima de veure, i un dia la seva mama la va portar a Girona a casa d’un metge perquè la veiés i el metge li va dir que era tísica, i això és un mal que els que el tenen s’han de morir, i la meva amiga s’anava aprimant, i un dia la van portar de Girona en una ambulància i jo la vaig anar a veure a casa seva, i la seva mama em va abraçar i plorava molt, i em va dir vina que la veuràs, i em va fer pujar les escales que portaven cap a dalt del pis, i ella, la meva amiga, era estirada al llit, i era igual igual però més prima, i feia llàstima perquè no es movia, i tenia una cara de color groc, i la seva mama em va dir que no la veuria més perquè la meva amiga Lolita era morta, i els àngels se l’emportaran cap al cel, i això no m’ho podia treure del cap, i quan vaig arribar a casa em vaig posar a plorar i em feia por de morir, i a les nits no podia dormir pensant en la Lolita que no es movia, i que farien un enterro i la posarien dintre d’un nínxol i no la veuria mai més, i jo tinc un retrato que sóc amb ella i cada vegada que el miro penso que ella és a dintre el nínxol del cementiri, i no puc entendre que sigui al cel, i la mama em diu que sí que ho haig de creure i resar per ella, i cada dia ho faig quan vaig a dormir, i ara no puc anar a jugar a ca la Lolita perquè ella no hi és, i un dia hi vaig anar i la seva mama em va ensenyar la nina de la meva amiga i jo em pensava que me la regalaria per tenir un record d’ella, i la seva mama no em va dir res, i jo sé que després la varen cremar perquè m’ho va dir el germà de la Lolita, i els vestits també els van cremar tots perquè la nena era una tísica i ho havien de cremar tot perquè el mal no s’encomanés, i jo no puc entendre que ella no hi sigui, i cada dia penso el mateix i la mama em diu que no hi pensi perquè a les nits no puc dormir i somio sempre amb la Lolita ajaguda al llit com si dormís però era ben morta i és molt trist això de morir que ja es va morir la meva iaia però era natural que es morís perquè era vella, i també es moren molts de nois joves dels que han hagut d’anar a la guerra i no han tornat com el papa de la meva amiga, i ara la seva mama s’ha quedat sola i només té el seu nen que li fa companyia que és de l’edat del meu germà i també va a fer la instrucció pels carrers del poble, i  mi m’agrada molt en Tonet, perquè el germà de la Lolita es diu Tonet i el dia que va morir la seva germaneta em va fer un petó i una abraçada ben forta i jo vaig plorar i ara quan el veig amb la boina vermella i corrent i cantant Un dos tres quatre cinc tota Espanya ja tenim em fa molta angúnia perquè la mama d’en Tonet no volia que el seu fill anés a fer la instrucció i ell que sí que sí perquè hi va amb el meu germà, i en Martirià no li agrada fer la instrucció i s’hi hi va és perquè tots els nois es diverteixen perquè hi ha dies que els hi donen xuixos i per això hi van, però a la mama d’en Tonet no li agrada i li diu que plegui i que al seu papa el van fer anar a la guerra i no va tornar, i que això de jugar amb armes és molt perillós i ell diu que no perquè les que porten són de fusta i no fan mal, i la mama d’en Tonet sempre plora perquè s’ha quedat sense el seu home i sense la seva nena, la Lolita, que l’estimava molt i la va fer patir molt durant el temps de guerra, i ara en Tonet ve a casa a jugar amb el meu germà i passen moltes estones fent comèdia i se’n riuen de tot, i un dia va entrar un moro a dintre la galeria del soterrani de casa que és allà on fan les comèdies i els va espantar molt perquè quan li van dir moro Juan els hi corria al darrera, i ara tots hem de dir Viva España i ja no podem fer bromes com aquelles quan cantàvem Viva España penjada en una canya, i el meu papa em diu que no canti més aquesta cançó, i la mama em diu que haig de cantar Rosa d’abril morena de la serra, i el papa em diu que no perquè és una cançó de la patrona de Catalunya i ara hem de tenir una altra patrona que és la Virgen del Pilar que fa miracles perquè un dia van bombardejar l’església del Pilar de Zaragoza i les bombes varen quedar penjades i no van esclatar i això és un miracle perquè la Virgen del Pilar ja va fer miracles en una altra guerra que era amb els francesos, i això jo ho sé perquè he sentit la cançó que la canta una monja que m’ensenya a fer ganxet i que diu La Virgen del Pilar dice que no quiere ser francesa, que quiere ser capitana de la tropa aragonesa, i jo ja no hi entenc res, i el que més m’agrada a mi es cantar les deu noies per casar que és una cançó que havíem cantat les nenes al mig del carrer quan es feia fosc i el meu germà feia de rei i mirava totes les noies i no en trobava cap que li fes el pes per a casar-s’hi i  a l’últim va trobar l’Angelona que és la que ell va escollir perquè era la més maca, i el meu germà el feia molt bé el paper del rei, i cantava amb molta gràcia, i ara  els fan cantar d’una manera molt diferent fent els passos d’instrucció amb tota la colla dels llaminers dels xuixos que primer havien cantat Un dos tres Madrid ja nostre és i ara els fan cantar Un dos tres quatre cinc tota Espanya ja tenim, i mentrestant nosaltres no tenim res i hem d’anar a fer cua perquè ens donin carbó, que fa molta fred i si volem menjar calent hem de procurar encendre el foc dels fogons amb carbonet per poder posar-hi l’olla i fer bullir el farro que  ben calent és molt bo i si és fred no té cap gust.

1936-1939. Els anys de la guerra "incivil" (XXIII)

(Fragments del relat “Entre la guerra i la comèdia”)

“Un, dos, tres, Madrid ja nostre és”.- El noi.

Avui les tropes nacionals han entrar a Madrid. I ens ho han fet celebrar. Una celebració no gaire lluïda perquè ens han fet córrer  fent la instrucció per tots els carrers i places del poble. I sempre cridant!. Cridant tota l’estona aquesta cançó rodolinesca inventada pel nostre cridaner Jefe de Correos que és el que ens comanda: “Un, dos, tres, - Madrid ja nostre és”. Ja fa dies que han marxat els soldats, i els que manen han encarregat que el nostre entrenador fos aquest Jefe de Correos que ens fa treure el fetge per la boca. Aquest “Un, dos, tres, Madrid ja nostre és” l’han escoltat tota la gent del poble. Molta gent ha sortit als balcons i finestres per veure el que passava, i res, total res: uns quants vailets amb camisa blava, corriatge i boina vermella esgargamellant-se i bufant com uns desesperats. L’autor d’aquest rodolí potser es pensava que tothom l’aplaudiria i ningú no n’ha fet cas. La majoria de la gent del poble s’ha mostrat indiferent i només ens han aplaudit quatre noies que eren al balcó d’una casa i són les que organitzen tot el tinglado d’una secció femenina de Falange Española Tradicionalista y de la J.O.N.S.

De bon matí, els cornetes han tocat diana, i cap al tard, quan hem acabat la instrucció ens hem assegut ben baldats damunt les baranes dels bancs de la plaça i llavors ens han fet contemplar un home que donava voltes i més voltes a la plaça perquè l’han castigat per no aixecar el braç enlaire quan passava la bandera espanyola. L’han obligat a donar quaranta voltes a paso ligero perquè els que dirigien els hi semblava que aquell pobre home se’n fotia de tot aquell tinglado.

Avui ens hem cansat però hi ha dies que gaudim molt fent la instrucció. Fa poc, mentre anàvem seguint els passos del redoblant que tocava un noi molt alt – el seu pare és músic i ell és un bon timbaler- s’hi feia amb tanta energia que mentre anava marcant el pas per damunt de l’alta vorera del costat de l’estany i tocant el seu ram ram pataplam, de cop i volta s’entrebanca i cau ell i timbal dintre les aigües quietes de l’estany, i sort que no era fondo i entre tots el vam poder pescar traient-lo ben remullat i amb el timbal rebentat. Vam riure una bona estona fins que el cabo ens va fer callar amb el crit de Firmes!, Firmes todos!!!. De firmes, res de res, perquè tots ens escapava el riure. Va ser el dia que vam disfrutar més fent la instrucció.

A vegades penso que tot això és una comèdia, però es veu que n’hi ha molts que s’ho prenen seriosament. Ja m’agradaria, ja, poder fer una paròdia d’un número d’instrucció en un teatre, però segur que ens prendrien el número, i quan et prenen el número malament rai. Nosaltres, un cop hem acabat aquesta comèdia de carrers ens posem dins la casa d’en Pere que és un amic que en el pati de casa seva hi tenen un escenari i allà hi organitzem vetllades teatrals i jo hi he escrit alguns quadres escènics d’aquests que en el cine nord-americà en diuen Sketchs perquè son curts, i fem riure molt als espectadors que els diumenges a la tarda emplenen la sala del pati per passar una bona estona, i no solament la mainada perquè també hi ve gent gran. Potser perquè alguns recorden que aquest escenari havia estat de la societat de la Lliga Catalana i que abans hi havien fet ball i comèdia per Carnestoltes. Jo me’n recordo que hi havia vist un brollador i una boca grossa que era la del goril.la de la pel.licula King Kong, feta de cartró i molt ben pintada per un noi que li deien en Llarg de l’Esport perquè era molt llargarut i havia fet de cambrer al cafè de l’Esport.  La gent entrava a la sala de ball posant-se a dins de la boca d’en King Kong, però això era abans quan jo era petit i ara aquest saló tan gran és propietat del pare del nostre amic Pere que a davant, a la plaça Major, hi té una botiga de sastreria i per la part de darrera, per un carrer estret hi entra el públic que hem disposat  nosaltres, i s’ho passen molt bé amb els esquetxos que representem, i els espectadors, -si alguns d’ells volen- també hi poden participar cantant, ballant o explicant acudits, que n’hi ha que en saben molts. Alguns n’expliquen del Generalísimo i els diguem que vagin amb cuidado perquè si algun dia entressin nois de Falange ens podrien denunciar i ens tancarien el teatre i potser també la sastreria del pare del meu amic. Als espectadors els hi agraden molt les comèdies curtes que escric, com una que em va inspirar una pel.licula sonora que vaig veure en el Salón Moderno, que té per títol El hombre y el monstruo i jo faig de monstruo, però primer soc un savi una mica boig que faig una bullidura amb aigua, i posant-hi magnèsia efervescent invento un líquid que em  fa tornar monstruo, i jo començo a fer ganyotes, a treure la llengua, a xuclar-me les galtes i a  fer voltar els ulls fins que faig cara de monstre, i tothom riu, que és el que jo pretenc: fer riure i fer gaudir força als espectadors. Tanmateix m’agradaria poder fer riure força al públic, i ves a saber si algun dia ho faré perquè ara, un capellà que és el vicari de la parròquia del poble ha dit que vol formar una companyia de teatre. Jo m’hi apuntaré. Veure’m que en sortirà de tot això. Mentre no ens facin fer la instrucció...

1936-1939 - Els anys de la guerra "incivil" (XXII)

(Fragments del relat “Entre la guerra i la comèdia”)

 

La llar apagada. La nena. Hivern 1939.

Em fa por anar pel carrer perquè hi ha masses soldats i ara sort que han marxat els moros que eren els que m’espantaven més perquè algunes vegades havien entrat a la gruta de sota el jardí de casa que el meu germà i els seus amics hi fan comèdia i a mi m’agradava molt anar-hi encara que tota la gruta fes pudor de peix, perquè les peixeteres que venen peix a la peixeteria que són allà al costat mateix  fan servir la gruta del magatzem i allà hi tenen totes les caixes buides de peixos i les han ficades una sobre l’altra i els nens i nenes que van a veure la comèdia s’hi asseuen a sobre i quasi sempre s’embruten d’escames de peix i la mare sempre em fa crits perquè m’embruto tant, però ara això s’ha acabat i ja no fan més comèdia a la gruta perquè nosaltres hem canviat de casa i ens estem a una altra casa del mateix carrer, i  els meus papes estan molt contents perquè és la casa que ells hi van viure des que es van casar i en Martirià també li agrada perquè és allà on ell va néixer, i ens ha sabut greu marxar d’aquella casa tan bonica dels senyors barons perquè era molt gran i teníem un jardí que només m’haurà quedat el record d’una fotografia que soc al costat del meu germà i porto l’osset que em va regalar la senyora baronessa, i que ara ja no el tinc perquè ja soc més gran i l’he regalat a una amiga, i jo ja no jugo a nines, i a mi aquella casa m’agradava perquè hi vaig néixer i vaig fer els primers passos pel quarto i pel menjador i per la cuina i per la botiga. Hi  havia un pati que era molt gran, i jo quan pujava al jardí hi passava molt de pressa perquè a la paret del pati hi havia com un nínxol de cementiri amb unes lletres escrites sobre la pedra que el meu germà  diu que mai ha pogut saber que deien aquelles lletres, i ell també hi passava molt de pressa perquè és un poruc, i una vegada vam pujar dalt del terrat de la casa dels senyors barons i vam veure moltes habitacions amb les portes tancades i n’hi havia una d’oberta que hi vam entrar i vam tenir molta por perquè hi havia unes bèsties que el meu germà va dir que eren dissecades com les que hi ha al Museu del poble que estan quietes i no mosseguen, i m’ha sapigut greu de marxar d’aquella casa perquè passàvem moltes estones jugant al jardí i jo tenia una bicicleta de tres rodes i pedalava pel passadís del mig, i un dia el papa em va fer crits perquè vaig pujar al llimoner i em vaig rascar la cara amb una espina de l’arbre,  i el metge em va dir que em quedaria una senyal  per tota la vida, i mai més m’enfilaré als arbres i sort que només era una rascada petita, i quan me mirava  al mirall plorava, i en el jardí també hi havia uns perers molt petits que feien unes peres molt bones, i els senyors barons van dir als pares que ja les podíem menjar perquè caurien dels arbres i es podririen, i quan a l’estiu venien els senyors barons n’havíem menjat tots plegats, i a vegades fèiem berenades amb les nenes de la senyora baronessa, i ara no les podrem fer més perquè ja no vivim en aquella casa, i el papa diu que es vendran la casa que és com un castell del carrer Major, que és una casa molt llarga que dóna al carrer de darrera que és el carrer de l’Hospital, i nosaltres no hi anirem més, i als papes els hi fa molta il.lusió viure a la nova casa que no és nova perquè és la mateixa on ells van viure, i era la casa d’un avi que jo no he conegut mai però si que he conegut a l’àvia que li dèiem la padrina, i anàvem amb ella a fer berenades cap a l’estació del tren, i la mama em va dir que havia d’anar a dormir amb la meva amiga Lluïsa que vivia a la casa del costat i això era perquè l’àvia padrina es va morir i aquell dia que es moria jo veia que entrava molta gent a casa i també el metge aquell que em va curar la rascada de la cara que es diu senyor Ramiro, i jo tenia molta por perquè damunt de la taula hi veia una ampolla plena de cucs que em van dir que eren samarugues i que eren per posar damunt de les cames de l’àvia  perquè aquelles samarugues xuclaven la sang dolenta i l’àvia es posaria bona, però es va morir i vam fer un enterro que va entrar molta gent a casa, i jo no hi vaig anar perquè era molt petita i les nenes no anaven als enterros, i ara a la casa nova que vivim ja no hi ha l’àvia que li hauria agradat molt perquè allà hi va viure molts anys amb els seu home que era l’avi que mai he conegut però que l’he vist en un retrato que portava una barretina, i aquell avi es deia Antoni com el papa i feia de pagès i anava a treballar al camp de Figueroles, i em diu el papa que ell també hi havia anat i que havia abastat moltes figues d’una figuera, i que el papa quan era petit s’havia enfilat a la figuera emplenant cistells de figues, i un dia amb el seu papa que era el meu avi van anar a Olot a peu portant dos cistells plens de figues pels seus cosins que els esperaven ben contents, i quan ven veure que arribaven a peu i que no es van cansar perquè eren molt valents, van menjar les figues, i com que era el dia de la festa major d’Olot encara van tenir delit per ballar sardanes a la plaça, però  els nens que eren cosins del papa i tots ells eren petits van agafar un mal de ventre de tantes figues com havien menjat, i no van poder sortir de la casa  ni van poder anar a la plaça a veure ballar els gegants, i ara els cosins d’Olot ja son grans com el papa, i un d’ells que es diu Lluis va venir uns dies a casa a ajudar al papa a fer coves, perquè també son cistellers i fan molta via de teixir canyes i fer vores amb els vims, i el cosí Lluis es queda a dinar i a dormir a casa i ens explica moltes coses de quan era petit i venia a passar uns dies a casa, i aquell meu avi que no he conegut tenia un porc al celler, i el meu cosí el tenia ensenyat, i a l’hora de donar-li menjar li feia un xiulet i el porc sortia del celler i pujava escales fins al pati, i en Lluis li donava menjar, però de tot això ja fa molts anys i ara he sentit a dir que el meu germà irà a passar una temporada a Olot perquè haurà d’aprendre l’ofici de cisteller, però molt més bé perquè haurà d’aprendre a fer paneres fines i palmes pel dia del Ram, perquè els papes diuen que en Martirià ja té l’edat d’espavilar-se, i de moment ja l’han posat a treballar a l’obrador del serraller de davant de casa i haurà de fer claus i panys per a les portes, i a ell no li agrada, i només es passaria tot el dia llegint, i els papes diuen que ja li treuran la son de l’orella perquè son uns moments difícils i que si vol comprar-se llibres per llegir se’ls ha de guanyar treballant, i ja li diu el senyor Parnau que és el mestre que va a conferència que el treball dignifica l’home i ell ara ja és un home.

1936-1939.- Els anys de la guerra "incivil" (XXI)

(Fragments del relat “Entre la guerra i la comèdia”

 

“Cara al sol”. La mare. Març 1939.

 

He brodat les fletxes vermelles a la camisa blava d’en Martirià  i se n’ha anat amb tota la colla de vailets que van a fer la instrucció pels carrers del poble. Avui els hi han dit que anessin ben mudats,amb la boina vermella i el corriatge ben lluent perquè els hi han de fer una fotografia. A mi no m’agrada que vagin a fer la instrucció perquè els fan anar molt a  rega. M’ha dit el nen que ahir un dels que manen va tallar els cabells a rape a un noiet perquè no anava al compàs dels altres; van passar davant d’una barberia i el capitost va entrar a dir al barber que li deixés una màquina d’esquilar cabells, va sortir amb la màquina i ras ras, va passar-la pel cap d’aquell pobre vailet que plorava en veure com el deixaven ben arranat ensenyant la tusa pelada. El meu nen és molt obedient i em diu que no pateixi perquè ja procura fer bondat, callar sempre i seguir el pas dels altres. Els dissabtes és el dia de la setmana que li agrada més anar a fer la instrucció perquè hi ha un capità castellà que és molt bon home i els fa cantar el Yo tenia un camarada i en acabat de voltar pels carrers s’aturen a una plaça i el capità els diu Rompan filas!. però abans ha dit a un que fa de soldat que vagi a la pastisseria de can Mingurell a comprar una vintena de xuixos i arriba el soldat amb els xuixos embolicats i el capità li diu que en reparteixi un a cadascú, i per això els dissabtes a tots els hi agrada anar a fer la instrucció però si volen menjar xuixos han de ser-hi presents els altres dies de la setmana o sinó es queden sense xuixo. Els dissabtes el nen ve molt content i a casa es posa a llegir en un racó el cançoner que li han donat amb la lletra de les cançons del Camarada, el Cara al sol i moltes altres que han d’aprendre perquè així els hi han dit. Avui els he vist passar pel carrer i fan molt de goig amb les camises blaves i la boina vermella, que vistos de lluny des de dalt del balcó semblen un camp de galls-gallerets, i n’hi ha dos que toquen trompetes i un altre amb un timbal que eixorda a tots els veïns, i n’hi ha tres al mig que porten unes banderes que diuen que son les de la Falange Española Tradicionalista y de la J.O.N.S que jo ja ho sé perquè el nen ja ho diu de corrido, i les altres banderes son del requeté i l’espanyola que no m’agrada gens perquè era més maca la de la República de  color vermell, groc i lila, però això no ho podem pas dir perquè no es pot dir res de les coses dels rojos i ho hem d’oblidar tot i no podem ni parlar dels meus germans que han anat a França i  qui sap on son perquè no en sabem res.

Avui el meu nen s’ha fet un tip de plorar perquè els dirigents de Falange paguen un dia de  viatge a Barcelona que és un dia que hi anirà un militar molt gros i han d’anar-hi a fer una concentració per veure’l i cantar el Cara al sol, i aniran en camions i com que només en volen uns quants han fet una rifa i toqui qui toqui i al nen no li ha tocat, i això que li feia molta il.lusió perquè no ha estat mai a Barcelona, però jo ja li dic que millor que no li hagi tocat perquè hi ha molts ponts de la carretera que son esgavellats. Però sembla que les ploralles  ja li han passat de cop quan ha vingut un seu company a casa i li ha dit que els faran patrullar pels carrers i han de fer guàrdia i els diumenges podran entrar de franc al cine. I això li ha anat bé, perquè a ell li agrada molt el cine. I a mi no m’agrada gens, que un dia hi vam anar amb l’Antoni i el nen va dir que ell també volia venir, i no havia sortit mai de nits i vam anar al cine de can Xampinya que feien una pel.licula d’una parella que cantaven al mig del bosc i sortien soldats i més soldats que no sé on anirem a parar amb tants de soldats que se’ns fiquen a per tot arreu, i en una casa de senyors rics de més avall de casa, que son fabricants i que temps endarrera el senyor havia sigut alcalde, ara s’han ficat els militars a casa seva i aquests es veu que son els que manen més perquè van plens de medalles i a mi m’han dit que les han guanyat perquè son dels que han fet més guerres, i això trobo que no pot anar, Però hem de callar i deixar-los fer perquè si senten que diem alguna cosa que no els hi agrada ens poden portar al quartel de la Guàrdia Civil, i allà, segons diuen, els atonyinen de valent. Jo em faig un tip de pregar tot el dia, i ara podem tornar a l’església a oïr missa , perquè ja han tret de dins de  l’església tots els estris que hi havia dels fusters que hi treballaven, i ara ja tornem a tenir un senyor Rector i un senyor Vicari, i cada dia al vespre diuen el Rosari, però jo no hi vaig perquè a les nits ja el diem a casa dels meus pares com sempre hem fet, i ara preguem especialment perquè als meus dos germans que han travessat la frontera no els hi passi res, i de tot això en parlem vora del foc, i els pares diuen que qui sap el que els hi deu haver passat i que si son vius és millor que de moment no tornin perquè segurament que els posarien a la presó o una altra cosa pitjor.

1936-1939. Els anys de la guerra "incivil" (XX)

(Fragments del relat “Entre la guerra i la comèdia”)

Les delacions. El noi. Hivern 1939.

El pare està molt trist. L’he vist donant-se cops al cap i dient amb desesperació: “Que he fet, que he fet?”. Està molt capficat i la mare prova de calmar-lo dient-li: “No has fet res de mal, Antoni, només li vas dir que ja podia venir amb vosaltres al poble perquè ell era innocent, ell no tenia les mans brutes com alguns altres, que ell era incapaç de matar una mosca. Son els altres els dolents. Els que l’han denunciat pel sol fet de ser “republicà”. I el pare plora encara que no ho sembli. Està anguniós i plora per dintre quan diu .”Pobre Eudald, perquè l’han hagut de matar?”. I jo també m’ho pregunto: perquè agafen tanta gent?, perquè els afusellen? . Sento dir que a Girona cada dia afusellen persones al cementiri. I que moltes d’elles no han fet cap mal a ningú. Només s’han embolicat en política. Els meus dos oncles que han  marxat  cap a França, potser si s’haguessin quedat al poble també els haurien afusellat. I tampoc han fet cap mal els meus oncles. Però eren republicans, que els diuen rojos, i es veu que el sol fet de ser roig és ésser dolent. I els més dolents son aquestes persones –joves i grans- que quan veuen un republicà pel carrer ho diuen a les autoritats del poble i això és el que se’n diu una denúncia perquè  deuen apuntar els seus noms que arriben fins   als militars que governen, i al cap d’uns dies els agafen i els martiritzen i els porten qui sap a on...M’han dit que hi ha algunes famílies que tenen parentela tancada a la presó i tota la culpa és d’aquestes persones que els denuncien, que aquestes sí que son dolentes perquè jo ja ho vaig veure en una pel.licula d’un director de cine que és molt bo i que li diuen en John Ford, i la pel.licula se’n diu El delator i el delator era un home que per guanyar uns quants diners va denunciar a un seu amic, i a aquest amic el van matar i això m’ha fet pensar en aquest company del meu pare que l’han afusellat sense tenir cap culpa de res.  I hem de callar, i plorar com el meu pare, i no dir res perquè ningú no s’assabenti que hem plorat per un roig, com si nosaltres no en fóssim de rojos, perquè el nostre poble era a la zona republicana i tots hem cantat La Internacional a darrera dels músics. Però ara no, ara hem de cantar el Cara al sol i aixecar el braç enlaire, i la gent de Falange ens diu que hem d’anar a fer la instrucció, i a mi no m’agraden totes aquestes coses, perquè la gent sembla que només tinguin la guerra al cap i ara que diuen que la guerra s’ha acabat tot serà pau i alegria, però a Girona cada dia van matant gent al cementiri. I si això és pau... I diuen que si volem que aquesta pau  duri l’hem de conservar nosaltres els joves fent la instrucció. I avui el meu pare ha trobat un senyor que era amic seu quan treballava al cinema del Centre, i ara aquest senyor és un dirigent d’un Frente de Juventudes i té una llista amb als noms de tots els nois apuntats per a fer la instrucció i li ha dit que hi son tots “menos el teu noi” i l’ha obligat a dir el meu nom i apellidos i ara ja hi  estic apuntat. I el meu pare no m’ha dit res perquè està espantat des que han afusellat el seu company. I ara jo haig d’anar a fer la instrucció pels carrers del poble i ens hi trobarem tots els amics i ens ensenyaran a cantar bé la lletra del Cara al sol perquè ningú l’entén . Això de la camisa nueva que tu bordaste en rojo ayer no té res a veure amb la camisa dels rojos, perquè m’han dit que ens donaran una camisa blava i les nostres mares ens hi hauran de brodar unes fletxes vermelles que en diuen el yugo y las flechas, i la cançó segueix amb la lletra de hallarás la muerte si me llega y no te vuelva a ver com si tots haguéssim de morir al camp de batalla, i acaba amb no sé què de los luceros que no hi entenc res perquè jo el castellà enrevessat no l’entenc gaire ja que gairebé se m’ha oblidat de quan els l’ensenyaven els Hermanos Gabrielistas abans de que hi hagués aquesta guerra que encara dura.

1936-1939. Els anys de la guerra "incivil" (XIX)

(Fragments del relat “Entre la guerra i la comèdia”)

L’escapada. El pare.

Quan ens han carregat als camions per anar a combatre al front de guerra proper a Barcelona cap de nosaltres pensàvem que en sortiríem vius. Èrem uns soldats esgarriats i escagarrinats de por que no anàvem pas a lluitar –com volíen que lluités jo amb un fusell sense gallet!-. Ens portaven al camp de la mort o a que ens prenguessin presoners. Aquesta nit passada ha estat una nit de corregudes, de córrer esvalotats amb les tropes feixistes al nostre darrera. Avui les forces d’en Franco entraran a la ciutat de Barcelona que l’hem tingut a les envistes des de dalt d’un turonet. Els oficials ens han fet baixar de pressa atiant-nos perquè pujessím als camions. Tots sabíem que anàvem cap al camp de la mort perquè sentíem molt a prop les canonades i les bombardes que ens deixaven ben eixordats. En pujar als camions –n’hi havia tres o quatre-  escoltàvem els crits i renecs dels oficials que ens empentaven. Jo he decidit pujar pel costat de la margenada enclotada, i quan he vist que ningú em mirava m’ha vingut el ràpid pensament de rodolar per terra, deixar-me caure en el clot i quedar allí de bocaterrossa apretant  les dents de panxa a terra. He barrinat que potser així em podrien confondre amb altres soldats morts que es troben arreu de la carretera. Allí, amb els ulls clucs i la cara esclafada al terra he tingut la visió dels meus amb l’espera angoixosa de que d’un moment a l’altre sonaria un tret de la pistola del sergent malcarat, esperava, esperava... i en el fons, pregava: Dèu meu, fills meus, Martirià, Maria... Teresa, adéu, adéu, adéu....He sentit el soroll dels motors dels camions com arrencaven i s’anaven perdent en la llunyania. En trencar la corba de la carretera m’he incorporat i m’he vist sol. Era allí tot sol al costat d’una bona  estesa de cadàvers. El silenci era sepulcral, trencat únicament per alguns espetecs llunyans de canonades.. Alço el cap i miro a un costat i altre de carretera, no es veu ningú, m’aixeco i em poso a córrer, a córrer, a córrer sense aturar-me  cap a les primeres cases que veig dels defores de la ciutat. Tranquil.litzat Antoni. Ja has passat el perill més gros. Passa lentament,  poc a poc, com si fossis un ciutadà barceloní que s’ha aixecat de bon matí per anar a agafar el tramvia. He passat tota la nit per entremig de camps fins a arribar a aquest carrer encara ombrívol. No hi ha ningú pels carrers . On haig d’anar? Qui m’acollirà? De cop i volta he pensat amb el senyor Salvi que deu tenir el bar ben a la vora. El senyor Salvi és un bon home que ha dinat algunes vegada a casa. Amb ell teníem un negoci de compra-venda de carbasses i rabequets. Ell estava associat amb una gent que eren metges de l’Hospital Clínic barceloní i cada setmana veníen a casa amb un camió que carregaven de carbasses que jo els proporcionava després d’haver-les recollit dels pagesos que vivien en els masos del meu poble. Aquest grup de metges portaven les carbasses i rabequets a les cuines dels hospitals de Barcelona per a fer-ne sopes pels malalts i ferits de la guerra. He pensat que el senyor Salvi  em podria rebre bé i ho ha fet quan m’ha vist entrar al seu bar. -On vas, Antoni?, m’ha dit. I li he explicat que m’he escapat , que em volien fer pujar a un camió i que...-Calla, calla, m’ha dit de baix en baix i m’ha fet seure a una taula del cafè servint-me un xusco amb enciam i un marro de cafè calentó. –Aquests que són asseguts aquí a la barra són feixistes. Fa poc que han arribat, pren el cafè i veste’n de seguida. Pots anar a casa del senyor Arnau, el viatjant. I ves tranquil pel carrer i si veus algú tu digues Viva Franco i Arriba España. I tranquil, eh, tranquil.. Apa adéu, Viva Franco”. I m’ha acomiadat aixecant el braç ben enlaire. He sortit carrer enllà travessant el centre de Barcelona on la gent des dels balcons posava rètols de Viva Franco i victorejava els soldats que passaven a peu, en cotxes i camions alçant banderes espanyoles. En arribar davant de la casa del viatjant els veig a dalt del balcó. Truco a la porta, i surten a rebre’m, em coneixen i m’abracen: -On vas, Antoni?.Vina, entra. M’acullen bé. Els hi explico tot el que m’ha passat. Estic cansat. necessito dormir. Tinc gana. No tenen res per a menjar. Només una mica de llet aigualida que m’escalfen en un fogonet. No puc més. No m’aguanto dret. M’acompanyen al dormitori. Hi ha dues nenes petitones de rínxols d’or que dormen acostadetes. Fa fred. La senyora del viatjant em dóna una manta. M’ajec vora el llit de les nenes. Que maques! Són com els meus fills. Com en Martirià i la Maria. Els ulls se m’acluquen. Dormo unes quinze hores. Quan em desperto, a fóra sento crits. Crits d’alegria, crits de glòria. A la llunyania encara se senten trets.