1936-1939.- Els anys de la guerra "incivil" (II)

Esvalotament a les aules de l’Escola Francesc Macià.- Alt.prim, ben plantat. Lluentment clenxinat i cenyit amb americana creuada, semblava talment l’estampa d’un “gentlemant” britànic. Dret, darrera el gran finestral, copsava el sol que declinava cap al costat dels avellaners mentre anava dictant les lliçons. Era el senyor Ernest Albert, mestre de la classe vuitena del col.legi que havia estat de les monges Clarisses de la Providència al carrer de la Muralla i que després d’haver-ne estat expulsades en aquells anys de la guerra incivil espanyola -1936-1939- s’havia convertit en el “Col.legi Francesc Macià” de la jurisdicció de la Generalitat de Catalunya.

Foren molts els nois i noies de la meva generació  - 12, 13, 14 anys teníem-que amb el senyor Albert aprenguérem a estimar la nostra terra i a llegir el català en llibres tan bells com “Lliçons de coses” i “Terra i ànima”, (alguns d’ells ja els arrossegàvem del col.legi dels “Hermanos Gabrielistes”). Una de les coses més agradables que recordo dels estudis d’ensenyament impartits  pels organismes del Consell d’Escola Nova Unificada (CENU) eren els dedicats a les referències de la nostra ciutat i comarca-.Quantes vegades havíem passejat per les voreres de l’estany i pels poblets de la nostra comarca!. En aquelles caminades, quan el sr. Albert manava aturar-nos davant el mirall  platejat de l’estany, tots ens disposàvem a gaudir d’aquell bell espai contemplatiu per servar el contorn de les muntanyes que encerclaven la ciutat. I a l’endemà, a la classe les anàvem anomenant al mateix temps que retallàvem papers de colors siluetajats amb els noms de Rocacorba, Sant Patllari, Finestres, Puig Ginestà, Puig de les Gitanes...endinsant-nos d’aquesta forma a la coneixença del nostre entorn i àmbit ciutadà.

Mentre enganxàvem els papers, el noi badoc de davant del finestral distingia en la llunyania les giragonses d’uns punts mòbils que del blau del cel s’anaven acostant. De sobte, el crit del badoc sobresaltava els nois i noies de l’aula: -“El avions, els avions!”. Avançava ràpidament una escuadrilla de caces republicans que s’havien aixecat del camp d’aviació de Celrà i que periòdicament feien vols de reconeixement per les nostres contrades. Passaven vertiginosament per damunt les teulades fent retrunyir l’ampla vidriera amb un soroll eixordador: “-Són Caces, són Caces! – Que no, que no, que són Mosques!”. Visca, visca!”. La cridòria dels nois de la classe no s’aquietava amb els esgarips del senyor Albert que quedaven ofegats pel soroll ensordidor que ferrellajaven els cinc avions.. Havia de posar ordre  per amansir l’aldarull, i ho aconseguia amb crits i cops de regla. En acabar, un cop calmada la “febre avionistica” dels alumnes  s’aplacaven els nervis del senyor Albert mentre dissolvia pòlvores en un vas d’aigua que prenia amb tota parsimònia. L’esvalotament era frenètic a les aules quan endevinàvem el soroll dels bombarders que es dirigien al camp d’aviació de Martís. L’esclat de la caiguda de les bombes feia trontollar els vidres de les aules i fins alguns es trencaven estrepitosament. Havíem de posar tires creuades amb paper de goma ben enganxades en els vidres per evitar possibles esquerdissos.

Cap a les darreries de l’any 1938, molta mainada ja no anava al col.legi, i més tard les clases es plegarien per manca de professorat. Els mestres anaven marxant tots, ara l’un, ara l’altre, ja que el front de guerra era cada dia més pròxim. Quan un mestre havia de partir, ens reunien a tots els alumnes en el pati i allí el director feia el “discurs” d’acomiadament. Tots els alumnes, al mateix temps havíem de respondre alçant la veu: “A reveure, senyor X. I al cap d’uns dies, el comiat d’un altre mestre: “A reveure, senyor X”. El senyor Albert el vam tornar a veure al cap d’uns anys, un cop acabada la guerra. Alguns dels seus antics alumnes ens personàrem a casa seva – a can Ciset de Verges, al carrer de Sant Martirià- per retre-li un petit homenatge. Més tard anà a viure a Peralada.Es casà i tingué una filla. A Peralada obtingué el càrrec d’administrador del senyor Mateu, així com també, durant alguns anys fou alcalde d’aquella població. Molts banyolins podem estar joiosos d’haver trobat les portes obertes del Museu d’aquell castell i d’haver-nos sentit acompanyats amb la grata presència i la seva acollida sempre cordial.

1936-1939. Els anys de la guerra "incivil" (I)

El desgavell.- En el juliol del 1936 feia por veure aquells desgavells provocats per la revolta. Jo escoltava els pares que s’alarmaven en veure que hi havia incautacions, i fins i tot deien que havien matat capellans del Monestir o que havien agafat i matat gent de dretes. Hi havia delacions, denuncies i odis llunyans, pretextos suficients per segrestar individus i emportar-se’ls amb un cotxe robat per matar-los a trets i abandonar-los a les cunetes de les carreteres. La gent parlava de txeques, del SIM i de tortures. Hi havia molta gent perseguida o que patia. Es parlava del Comité d’Orriols – aquests sí que feien por!- i pels carrers vèiem passar milicians i milicianes cantant “A las barricadas!”. Nosaltres també vam aprendre la cançó. Com també La Internacional. Al cap de tres anys, quan la guerra s’acabà, amb l’ocupació de les tropes franquistes ja ens feien cantar el “Cara al sol”, però les delacions seguirien en els primers anys de la postguerra. Ho sabíem, ens ho deien baixet baixet i ningú s’atrevia a dir res. Era l’altra cara de la guerra.

Donat el meu caràcter juvenil – potser infantil- no vaig patir gaire durant la guerra i postguerra. Eren els pares que patien perquè no ens faltés el menjar. Ens vam fer un tip de menjar farro i llenties. De les llenties en deien píndoles del doctor Negrin. No m’agradaven gens. Em feien fàstic quan les veia flotar damunt d’un caldo negre. Abans de menjar-les les havíem de triar. Les escampàvem damunt la taula per separar les pedretes que hi havia pel mig. A casa teníem un sota-escala que ens hi refugiàvem quan sentíem les sirenes que alarmaven que els avions s’acostaven a bombardejar  al camp d’aviació de Martís. La meva mare deia a les veïnes que vinguessin a casa que en aquell sota-escala hi estaríem segurs. Déu-nos-en guard que ens hagués caigut una bomba a sobre!. Ens hauria baixat tot l’edifici. Sort que a Banyoles no van bombardejar mai. Sentíem els sorolls molt lluny. Ni els vidres que asseguràvem enganxant-hi paper engomat es varen trencar.

Els noiets jugàvem a fer guerra en el pati que havia estat el col.legi dels Hermanos Gabrielistes. Fèiem trinxeres vora la paret de la Muralla per “jugar a guerra a cops de rocs”. I entràvem a l’adolescència estudiant a l’escola Francesc Macià.  Els diumenges anàvem al cinema. Ja no era el cinema mut del teatre del Círcol de Catòlics.  Ja vèiem cinema sonor al Mercantil i Modern. Dia per altre, amb el meu amic Joan Frigola anàvem en bicicleta a una masia de Martís per emplenar unes garrafes de llet. Vam deixar d’anar-hi quan les bombes començaven a caure. Quan van demanar la lleva del pare per marxar cap al front de guerra, vaig veure com ell s’escarrassava en ensenyar a la mare a posar anses de cistells perquè acabés d’aprendre l’ofici. Però la mare no pogué fer-ho. Es feina d’homes i es necessita molta força en el puny. Alguns vespres anàvem a casa dels avis pagesos del carrer Nou. L’avi seguia amb la seva sonsònia resant el rosari mentre feia torrades. I l’àvia hi xucava tomates i ens les untava amb minsos regalims d’oli. Encara avui em deleixo per menjar torrades o un simple pa amb tomata.

Els Olivas d'Olot

Els cosins Olivas, d’Olot, eren en Joan, en Lluis i l’Enric, fills d’en Florenci Olivas, germà del meu avi –el de la barretina- que no vaig conèixer. En Joan era l’hereu i tenien la cistelleria al carrer Bellaire en una casa que en deien a can Santunegru perquè a la façana hi havia una capella amb una imatge d’un sant negre. En Joan va fer el servei i la guerra al Marroc vivint el desastre d’Annual amb la retirada i desordre dels soldats espanyols. Quan retornà a Olot, en el moment en que el tren arribava a l’estació, el seu pare, Florenci, morí de gran impacte emocional en sentir el xiulet de la locomotora que anunciava l’arribada del seu fill.  El germà segon era en Lluis que també treballava a l’obrador de la cistelleria. Vaig conviure amb ells durant un parell d’anys a l’edat de setze a divuit anys quan vaig anar a viure a casa d’en Joan per aprendre a treballar cistelleria fina. Era una botiga gran que a més a més venien maletes, cortines, persianes, catifes, etc. A davant de la casa hi tenien l’obrador on jo vaig passar-hi moltes hores aprenent a fer paneres de cosir i cistells, i ajudant-los en el que podia en aquell ram. Treballaven els dos germans, i amb en Lluis –molt divertit en explicar acudits- anàvem a instal.lar persianes en alguns pisos. En Joan i la seva esposa tenien una filla –la Maria del Tura- i jo vivia amb ells. Els ajudava també fent cel-rasos pels sostres d’algunes cases i recordo que vam estar dies fent el cel-ras del cine Colón al passeig de Blay. Els diumenges anava pel meu compte a fer sortides pels voltants: la Moixina, Sant Roc, Parc Nou, les Tries.... Al Parc Nou hi passava moltes estones llegint en una glorieta. Llegia molt, sobretot obres de teatre que en un futur hauria de representar en el teatre del Catòlics de Banyoles. Per tant, no m’avorria. Els llibres m’han acompanyat sempre, i un home que llegeix no sap pas el que és l’avorriment. D’aquell temps recordo que, després de sopar, en Joan estenia un mapa damunt la taula i seguíem les operacions bèl.liques del desembarcament dels aliats a Normandia. A casa d’en Lluis –un pis amb balcó que donava a la plaça Major- hi havia anat algunes vegades a dinar. La dona d’en Lluis, -l’Esperança- era molt oberta i amb els seus fills, Assumpció i Enric, per les festes del Tura, des del balcó, haviém contemplat el ball dels gegants i el Ball Pla de festa major. A l’obrador de la cistelleria hi venien alguns veïns del barri a a fer-la petar. Allí hi havia unes reunions molt divertides. També hi venia el tercer germà dels Olivas, l’Enric, que treballava al Banco Hispano Americano. Era un noi molt llest que sabia dibuixar i escriure ràpidament al revès. A la botiga de casa seva –al carrer Major- hi posava, cada setmana, els resultats dels partits de futbol en un vidre i els escrivia des de dintre , al revés, amb gran facilitat. La gent d’Olot anava cada setmana a veure els resultats dels partits a Radio escrito al revés, que així es titulava aquell servei que feia l’Enric Olivas a la seva botigueta que anys a venir, el seu fill –un altre homònim Joan Olivas- hi posà una agència de viatges en combinació amb Autocars Olivet (Viatges Canigó) de Besalú-Banyoles. Aquells dos anys de treball de cistelleria a Olot no van pas servir per orientar la meva vida laboral, ja que un cop patida la pena de presentar-me cada any a Girona per al reclutament militar – quatre anys vaig haver de passar a què em medissin el tòrax i sempre amb la qualificació de inútil temporal, finalment el darrer any em van inhabilitar per a fer el servei militar. Amb l’alegre notícia de inútil total per estret de pit, un cop lliure vaig decidir posar-me a estudiar fent un curs de comptabilitat per correspondència, i gràcies al director de la sucursal del Banco Hispano Americano que em va dir que convocaven exàmens per a una plaça d’ordenança, vaig presentar-m’hi i em concediren la plaça, i així vaig entrar a treballar al Banc, fent idèntiques diligències com les que feia el meu cosí Enric al B.H.A. d’Olot.

Els Olivas-Turró (i III)

La Margarideta Turró i Olivas  després de quedar vídua venia sovint a casa, i en els hiverns –igual que havia fet la seva mare Marieta- es posava vora la llar del foc a explicar interminables i tristes històries de la seva família. També li agradava que jo li llegís obres teatrals, i com és natural li vaig llegir els drames que la seva germana Lola havia interpretat al teatre de l’Ateneu. Jo, que sempre he sigut un lector apassionat m’engrescava molt llegint aquelles obres, i ella, seguint-me, semblava que es trobava a primera fila del teatre. Temps a venir, dos fills de la Margarideta – Joan i Dolors Turró i Turró (ja havien perdut els cognoms de Olivas)- vindrien a ajudar-nos a fer palmes durant la temporada de Rams. Eren molt llestos en treballar la palma. De jovenet, en Joan treballà d’esparter i semblava que volia seguir l’ofici dels seus avis –els Turró/Olivas- que ja eren morts. Però es decidí per treballar en sabateria, arranjant-se un petit obrador a l’entrada de la casa, al carrer de Sant Martirià. Era un noi molt trempat i llest en la feina. Ell i la seva germana Dolors, i més tard l’altre germà –en Quico- serien els que acompanyarien la seva mare a vendre números de Loteria a domicili. Degut al seu rostre de trets orientals, en Joan semblava un japonès i tothom el coneixia amb el sobrenom de Tojo. (Fou  el més llest de la família i organitzà les festes del seu barri del carrer de sant Martirià). Fent palmes treia models originals i treballà amb escuradents fent castells i torres. (Fins i tot construí una plaça major de la ciutat de Guatemala que regalà i lliurà personalment al comanditari d’aquella ciutat, en la seva època de viatjant de no se què. Va fer molts oficis. Es va casar amb  una noia feinejadora). La germana d’en Joan –la Dolors- era molt traçuda fent palmes, i en les reunions de treball que fèiem al celler de casa durant la temporada ramística alegrava les vesprades amb cants i acudits. Mai havíem rigut tant.

Dels tres germans Turró-Olivas (Margarideta, Lola i Lluis) només em queda per parlar d’aquest darrer. Molt trempat, xistós i alegre. Treballador incansable. Primer, a can Boada del carrer de les Rotes, dominant matxos, eugues i tota  classe de bestiar rodó, i després, fins a la jubilació; a Transports Mainadé fent feines de recaderia conduint un camió amb el que feia gairebé una ruta diària Banyoles-Manresa i viceversa. Es casà amb Pietat Reixach, bona dona molt enraonadora i dominadora, d’aquelles que quan era al costat d’en Lluis al cotxe no es cansava mai de  donar-li orientacions com si ella fos la conductora, -com si en Lluis no sabés on anava, ell que havia seguit les rutes de gairebé tot Catalunya!-.  Però... potser l’orientava per seguir el bon camí, ja que en Lluis, com la seva germana Lola, havia anat poc a l’escola en aquells temps de la postguerra. En Lluis, com tots els germans Turró-Olivas era ple de bondat i tenia un tarannà tranquil i alegre. Sempre m’ha sapigut greu no escoltar-lo més sovint, especialment quan explicava anècdotes del seu món del treball. Era una persona moguda, sempre amb la rialla a flor de llavi. La Pietat feia feines de neteja en el Banc on jo treballava i en un estiu pogueren gaudir de quinze dies de vacances a la residència d’empleats del Banc Hispano Americano, a Comarruga. No hi trobà el seu ambient. Es veié una mica cohibit entremig de tants empleats de Banca. Ell hauria disfrutat més de poder parlar de transports de carreteres, de camions, de matxos i de bestiar. En Lluis no sabia fer vacances. No era un home per estar quiet. Un cop jubilat va morir per no saber estar aturat.

Els Olivas - Turró (II)

Quan la Lola Turró Olivas era a la presó de Barcelona l’anava a visitar un home que treballava als estudis cinematogràfics Orphea. Es veu que se’n va enamorar i l’anava a veure sovint. La Lola li donava encàrrecs per a la família de Banyoles. Recordo que aquell home  havia vingut a casa a dinar i quan se’n tornava cap a Barcelona li vam donar un paquet amb aliments per a la Lola, i que –no ho puc assegurar- però em sembla haver sentit a dir que aquell paquet la Lola no el va rebre mai. Aquella persona va desaparèixer com per art d’encantament.  En sortir de la presó, la Lola s’hagué d’espavilar, i amb el temps aconseguí anar a viure en un pis d’una seva amiga de Barcelona.  A Banyoles no hi volia tornar perquè tenia el pressentiment de que alguna altra persona la denunciés per tornar-la a empresonar. Un dia, anà a un Niu d’Art –una sala de festes familiar d’una barriada on els espectadors podien col.laborar-. L’speaker d’aquell Niu d’Art era un home que es deia Pere Guerola i quan demanà col.laboració als espectadors, la Lola es decidí a pujar a l’escenari per recitar el monòleg de la dida de La creu de la masia. Aquell presentador quedà encisat en veure aquella dona tan atractiva. Es feren amics, i festejaren durant un temps. Ell era un dels caps de venda d’uns importants magatzems de roba. Tots dos es casaren i visqueren a Barcelona en uns baixos d’una caseta amb pati i una palmera a la barriada de Gràcia. Mentrestant, el nen de la Lola, en Miquel Busquets Turró anava creixent al redós de la família de Banyoles amb els seus cosins i la seva tia Margarideta, una dona que per pitjorar la situació anava perdent la vista. Per ajudar-los, l’Ajuntament permeté que venguessin números de la Loteria dels Cecs. I és que la Margarideta quedà totalment cega quan un dia, sortint de l’obrador de la casa d’uns amics del carrer – els Batlle, basters, a la placeta dels Estudis- tingué la dissort d’ensopegar amb un jou de fusta corbat penjat a la sortida de la botiga, clavant-se-li la  punxa de la fusta en l´únic ull bo. Ella i els fills hagueren de guanyar-se la vida venent números per les cases de Banyoles. El nen de la Lola –en Miquel-  anà a viure a Barcelona, amb la seva mare i el seu pare adoptiu, en Pere Guerola, un bon home sempre atent i servicial per a la seva Lola. La Lola i en Pere, en arribar a la jubilació, compraren un pis a les vivendes de can Puig de Banyoles on hi visqueren fins a la seva mort. La Lola morí a la residència del Sagrat Cor. Mai va voler reviure els seus records de la guerra civil i posterior empresonament. A mi només em parlava dels seus records d’infantesa, i sempre m’explicava la mateixa anècdota: de quan entrava a casa i l’avi –el que jo mai vaig conèixer- la renyava per massa esvalotada: “Sembla que ha entrat un gos”, li deia, i la feia recular perquè tornés a entrar dient “Bon dia amb Deu Nostre Senyor i la Mare de Déu”. I és que l’avi, era una persona molt de missa. Segons m’explicà el pare, en un dia d’eleccions, en anar a votar, en comptes de la papereta, a l’urna hi va posar una estampa del les que solien repartir en les esglésies quan tiraves un cèntim a la bacina. A l’endemà un municipal li va dir que havia votat a les ànimes del purgatori.

Els Olivas - Turró (I)

 Ui, que és complicat! La germana del meu pare es deia Maria Olivas, si bé tothom li deia la Marieta Cistellera. Es va casar amb l’Esteve Turró i van posar botiga d’esparteria al carrer de Sant Martirià. Recordo a la tia Marieta quan venia a casa durant alguns hiverns que feien xerrada amb el meu pare a la vora del foc. El seu home, l’Esteve, li agradava alçar el colze i, segons em contà el pare, un any anà a la processó dels Dolors una mica empitofat, i  mentre seguia la filera imitava els manaies donant cops d’atxa i cridant amb un ram-pataplam com si fos un timbaler. El van haver de treure a empentes de la processó. Tingueren tres fills: la Margarideta, la Lola i en Lluís. Tots tres patiren les conseqüencies de la guerra. La Margarideta es casà amb en Jaume Turró que era conegut pel motiu d’En Nyiga. Fou un home que causà molts problemes a la seva dona, ja que algunes vegades anava begut. Treballava de curtidor en una fàbrica de pells. Quan la Margarideta quedà vídua hagué de cuidar els seus dos fills: en Joan i la Dolors, i en els moments més difícils de la postguerra hagué de tenir cura del fill de la seva germana Lola. Aquesta, la Lola, era una dona molt vistosa i havia fet comèdia en el teatre de l’Ateneu gràcies a que la Margarideta l’ajudava a aprendre els textos de les obres, entre ells el del paper de dida de La creu de la masia, i Les joies de la Roser, de Pitarra. Va festejar amb en Llorenç Busquets i en els primers dies de la revolució  se la va veure pels carrers de Banyoles vestida de miliciana juntament amb en Llorenç. Era una dona molt atractiva i tothom li deia que s’assemblava a l’actriu de cinema Joan Crawford. Ja es veu en alguna foto que vestia en pantalons llargs que en aquell temps era un escàndol i molt més en una ciutat petita com Banyoles.  Els dies festius es passejava amb pantalons llargs de color blanc que eren el darrer crit de la modernització, de l’emancipació que havien portat en el cinema actrius com Joan Crawford i Katherine Hepburn. El xicot de la Lola hagué de marxar al front de guerra i allí hi deixà la pell. La noia quedà embarasada i donà a llum el seu fill Miquel. En acabar-se la guerra fou empresonada, i la seva germana Margarideta es féu càrrec del nen, passant moltes penes ja que tenia dos fills i un altre que vindria pocs mesos després. Quan la Lola sortí de la presó, anà a residir a Barcelona. A on? No ho sé, perquè aquests són uns moments foscos de la seva vida, però si que puc dir que un dia el meu pare em portà a Barcelona per anar a veure la Lola. A mi em feia molta il.lusió perquè  a Barcelona no hi havia estat mai i com que havíem  de passar una nit a casa de la Lola, tindríem ocasió d’anar a veure un espectacle de nit a la ciutat comtal. Vam acompanyar tot el dia a la Lola, i a la nit anàrem el circ Olympia que era en un edifici del Paral.lel. Però la Lola no tenia casa fixe i el problema era on havíem d’anar a dormir. La Lola ens portà al pis on ella residia. Ens digué que allí almenys podríem dormir, però en una manta en l’enllosat d’una habitació. Era una cambra tètrica amb un amuntagament d’homes i dones que dormien en el sòl del terra d’aquella minsa habitació. Segurament eren persones com la Lola, acabades de sortir de la presó. Aneu a saber! El pare no m’ho explicà mai. No puc deixar de pensar que si allí si hagués presentat la policia franquista potser a nosaltres ens haurien engarjolat.

I dels Olivas, què?

Com que m’he passat alguns capítols d’infantesa i joventut dels altres parents olivístics, hauré de fer memòria repassant històries llunyanes. A veure: de mi i de la meva germana Dolors ja n’he parlat. Toca a parlar, doncs, del meu germà petit que va nèixer el 1941.  Setze anys més que jo! Aquest va sortir de trascantó. Quan va néixer, jo era al celler de casa pelant canyes – si, en aquell temps feia de pelacanyes!-.  Vaig sentir els crits de la mare que era a dalt de l’alcovat de la casa número 33 del carrer Major, a l’habitació on vaig néixer jo a l’any 1925. A l’alcovat hi havia el pare, la llevadora i la tia Clara que feien companyia a la mare. Quan el nen va néixer, el pare em digué que agafés la bicicleta i que anés a fer saber als altres familiars que jo tenia un germanet i que es diria Xavier (Francesc Xavier, com el pare). I que tranquils, que tot havia anat bé. Els padrins vam ser jo i la meva cosina Mercè Font, de Torroella. I apa, a fer de mainader!    I en Xavier anà creixent, i jo fent-li més de pare que de germà. En Xavier s’emparava molt amb mi, i si els companys el feien enfadar sempre deia: “-Ho diré al meu Jan!” Tingué d’amics els nens del carrer Major, i un d’ells –en Josep Constans (fill del fuster del costat de casa, que mira com són les coses, també teníem arrels familiars de la part de la seva dona, Teresina Pagès, parenta de l’àvia Astasía). Doncs, en Josep  va entabanar a en Xavier per anar a estudiar al col.legi dels Maristes per tal de seguir la carrera eclesiàstica. Estigué  uns quants anys entre Barbastre i Cervera fins que se’n va cansar (va ser quan va rebre una carta que li vaig escriure dient-li que el dia 23 de juny del 1958 jo em casaria amb la Roser Recarens, d’Arbúcies. Fou llavors quan tingué la valentia de comunicar al “Padre General”  d’aquella Institució  que no volia seguir més la carrera clerical. El seu desig era venir al meu casament. Ho aconseguí, i retornà a Banyoles gairebé desconegut (gairebé no el coneixíem, ja que allí havia crescut i era llarg i pallarca i anava vestit amb una gabardina meva que li vam enviar i que li anava curta. I parlava en castellà!. I com que feia anys que ni pares ni germans el vèiem, quan la meva germana l’anà a esperar a Barcelona, ell es dirigí a la Dolors dient-li: “Es usted la Dolores?”. Vingué al casori, portà el ram a la núvia, vaig buscar-li feina a Correos, anà a treballar a la indústria de màquines de planxar Celso-Latic i, més endavant fou empresari muntant una indústria floreixent –Firsan- fins que va petar. Casat amb Isabel Hugas –modista- tingueren dos fills, Albert i Joan, i el gran, amb arrels teatrals formà un grup de teatre “Els Babaus”, escriví obres i dirigí la Nau d’Arts Escèniques de Banyoles. El petit, Joan Olivas –el meu homònim- avui –any 2008- treballa a Londres.)  Però això son coses del moment actual. I m’havia proposat que aquests recordatoris fossin només d’infantesa i adolescència. Seguim amb els altres Olivas.