ELECCIONS MUNICIPALS 1983

ELECCIONS FESTIVES (i III)

La Dolors Tarradas, del PSUC. li ha tocat, segons l’ordre alfabètic, a ser la darrera.Ja és mala sort.És clar que també jo hauria d’haver estat una mica més gentil donant-li la preferència com a senyora que és, però com que el Partit té tan estesa aquella frase que diu que “tots som iguals”, doncs, mira, apa, tots som iguals.. A la Dolors, jo la veig quan era jovencella trencant-se les celles estudiant i caminant amb els llibres sota el braç des de Sords, el seu poble, fins a l’encreuament de la carretera, on es deturava per agafar el cotxe de la Teisa que havia de portar-la a la ciutat. Desafiant freds i calorades, la noia esperava el cotxe que passava fugisser sense que el xòfer s’adonés que la menuda noieta feia l’auto stop amb el puny enlaire i diguent “No passis de llarg!”. L’espot televisiu podria emmarcar en primer pla a la alcaldable darrera el manillar d’un autobús diguent: “Pujeu amb nosaltres, conduïrem el poble!”-

  No digueu que no hagués estat bonica aquesta campanya poético-sentimental evocadora de les imatges retrospectives els nostres alcaldables visionats en tota la seva pulcra transparèmcia infantil i jovenívola, tots ells dolços, purs, verges. Els nostres alcaldables que avui es troben neguitosos, ansiosos i frisosos a l’espera del resultat de les travesses municipals que col.locades dintre de les urnes cristallines de les messes festives, esperen d’un moment a l’altre que soni el gong que donarà per finalitzat l’espectacle de la primera desfilada diumengera de ciutadans; les travesses que seran dintre de poc desdoblegades, allisades, seleccionades i escrutinades perquè ens donin per a tots els banyolins un bon resultat de catorze –perdó, de disset. Un bon resultat que ompli als ciutadants de confiança, aquesta confiança que ha de procurar portar-nos l’home elegit per la ciutat, sigui el que sigui, tant si es el nen que encenia les espelmes dels mesos de Maria; com el que jugava a fer cases a la clase del col.legi; com el que escataiava la brossa del Puig de Sant Martirià; com a l’engratonat de vermell que manava dansar les fúries infernals dels Pastorets; com l’estudianta esperançada de que el l’autobús no passés de llarg. Una confiança que ens haurà de procurar portar tot un equip de servidors eficients, sacrificats i amants de la ciutat- Al que sigui, - i ara sense humor- benvingut i bon treball a tot l’equip perquè pugui assolir aquesdta Banyoles brillant, polida i neta que tots desitgem, aquesta Banyoles estimada que tots ells porten, com nosaltres, en el fons del cor.

(Del programa de Ràdio Banyoles. Any 1983. Joan Olivas i Coll)

ELECCIONS MUNICIPALS 1983

ELECCIONS FESTIVES 1983 (II)

Els mateixos alcaldables, els caps de llista d’enguany no han sabut donar mitjanament la seva bona imatge. No han sabut ni tocar les fibres sentimentals de la gent. Tan bé que ho tenien tan sols de fer només una campanya de records retrospectius de les infàncies dels alcaldables. Donarem uns quans exemples, per ordre alfabètic d’autors, a fi de no ferir susceptibilitats.

Per exemple : jo recordo que quan era petit en Rafel Angelats solia tenir la dèria de fer el Mes de Maria a casa seva (bé, aquesta dèria la tenien tota la mainada d’aquells temps), però en Rafel, a més de fer.lo a casa seva organitzava una tournée anant-lo a cantar a les cases dels seus amics. Els Mesos de Maria llavors eren molt bonics. Damunt d’una tauleta, escalonadament, rodets de fil buits aguantaven les espelmes, i les estampes recolzades als escalonets ben florejades en tot l’entorn eren com escolanets de la Verge que presidien el tron. En Rafel llegia el Mes de Maria i nosaltres cantàvem exultant. Era una imatge molt bonica que Esquerra Republicana s’ha deixat passar de llarg per la seva campanya propagandística. Perquè ¿no creieu que era sigut bonic veure en vídeo al nostre alcaldable davant del mes de Maria encenent les espelmes amb la mà esquerra? Oh, i amb un fons musical que desgranés aquelles notes finals de “Oh, Maria, mare mia… empareu-me i guieu-me a la Casa Municipal”.

Aliança Popular té en Joan Banal, i jo hi veig una imatge molt simpàtica contemplant-lo de petit en una classe de les escoles amb un davantalet ratllat molt bufó, menjant un entrepà embolicat amb paper de la Fonda Comercio, assegut, jugant sobre la taula i posant un dau sobre l’altre d’un trenca-caps educatiu i edificatiu. A davant seu, un company amb la pilota a la mà contempla com el Joc de cases va pujant, i trapasser com és ell, sembla voler ensorrar el castell amb un cop de pilota. Els ulls d’en Joan, bon jan, sembla que volen dir, renyant al company: “No, no tiris la pilota, ajuda’m a treballar amb eficàcia!”. Unes nenes, futures secretàries, envolten la taula, airejant-se d’un cantó a l’altre i cantant alló de “Es tarde de futbol, cuanta expectación, ¿Quién ganará? L’Aliazación! La ra la la ra la, lara, voy a ser el campeón!

La paraula eficàcia ha anat endoina per qui per llà. Ara sembla que tots volen treballar amb eficàcia. Bé, és el que necessitem. Els de Convergència i Unió van ser els primers de dir-ho, i jo ja he vist la imatge d’en Pere Hernàndez, a l’edat de tretze anys treballant amb eficàcia damunt del Puig de Sant Martirià, o sigui al Convent Vell, a la Creu de la Missió que en diuen molts. Un historiador banyolí li diu: “Segueu arran! Treu aquestes pedres, sega aquestes herbes. Segueu arran!”. En Pere s’ha aprés la lliçó i va segant la mala herba del Puig treient rocs i pedretes, i sembla que té ganes de deixar-ho tot net. Fins i tot els seus peus s’enfonsen a la terra al costat d’aquella arrel que no es pot arrancar. Sembla que en Pere, fent un gran esforç vulgui dir: “Jo també, com aquesta arrel, estic arrelat”. Un vent tramuntanós li clivella el rostre mentre una veu en off desgrana la cançó: “Al vent, la cara al vent, les mans al vent, des del Convent, ja em veig el cor, a l’Ajuntament!”

Una imatge bonica i simpàtica d’en Joan Solana seria la de veure’l també a la seva infantesa vestit amb aquella samarreta-granota d’un sol tirat, tenyida de vermell, fent de Dimoni-Tarcisi dels Pastorets dirigit per mossèn Lluis Teixidor. És clar que Joan Solana hauria de portar aquell pendó de color negre que portaven les Fúries. Però amb les lletres de “Ràbia i Rencor”. Substituïdes pel puny i la rosa del PSC-PSOE. Un bon moment pel video publicitari seria aquell que recités amb veu alcaldable: “Temblad todos ante mi. -  Os reto al más formal desafio.- Temblad, si, pues que en momento impensado me veréis – com mis valientes audaz- remontar el Ayuntamiento”.

ELECCIONS MUNICIPALS 1983

ELECCIONS  FESTIVES 1983 (I)

(Text humorístic escrit i llegit per Joan Olivas el diumenge 8 de maig de 1983 en el seu habitual programa de Ràdio Banyoles).

Dedicatòria : A tots els Caps de llista de les actuals eleccions municipals amb el desig de que tinguin un bon sentit de l’humor per acollir amb benevolença aquesta Crònica festiva.

Avui els ciutadans de Banyoles han sortit al carrer a emetre els vots per elegir per primera vegada des de fa molts anys, a votar en un dia de festa. Inèdit. Votar en dia festiu és una cosa nova per a tots nosaltres. Es una cosa que predisposa que l’alcalde que surti elegit hagi de ser un alcalde festiu, un alcalde que haurà d’anar mudat. No sé pas en quin percentatge la gent haurà anat a votar en tal dia com avui; crec que el banyolí de cor tant li fa votar un dia festiu com laborable. Però a triar triar sembla que el poble preferia votar en dia de treball, perquè encara que sembli un contrasentit, es votava més parsimoniosament, sense neguit.  En un dia de festa tot són presses. Perquè aquest matí hem vist cotxes preparats a punt de marxa en que els ocupants l’únic neguit que tenien era el de sortir vertiginosament cap a la costa o a la muntanya. En canvi, quan es va a votar en dia de treball ningú té aquesta fal.lera familiar puig ho hem vist sempre com un esplai, com un relaxe, un descans ben vist en el quefer traginós del dia. I era bonic veure-ho perquè contemplaves molta gent mudada. Si, senyors, si,  en dia de treball eren molts i moltes que es mudaven per anar a votar. I les famílies es trobaven, i es saludaven, com en aquelles diades del Dijous Sant d’abans quan s’anaven a fer visites en els monuments de les esglésies.

-          Que tal, senyor Miquel? Com va la vida? Que en feia de temps que no us havia vist!

-          - I la Carmeta? Guaita-la que cofoia! I aquest ja és el vostre noi? Vàlguem Déu com creixen a casa dels altres!

-          Mariano, que tal? Com va la salut?

-          - Hola, noi. Mira, nà marxant, però aquesta artrosi no em deixa mai. Pàciencia, noi, hem d’anar suportant aquesta trista vida.

-          - Fina! Verge, que en feia de temps que no t’havia vist! On la fas ara?

-          - Ai, Lola. Si no em moc mai del pis. La mainada, que no et deixen viure. Sempre s’ha de trastejar! Vina’ns a veure algun dia. Hem arraglat un piset molt mono. Mira, a l’entrada i tenim l’hall, després hi hem fet un “jol”, després un living…

-          - Quin nen més bufó! Com et dius, maco? I la nena… no té pas gelos la nena ? Mira, mira com heu arreglat la parella. Vosaltres pla en sabeu…

-          Paco, on vas a votar? A veure si et deixes veure més sovint. Que només se’t veu per les eleccions !

Que n’era de maco això ! Ningú tenia pressa. I tothom s’entretenia.Les xerrades eren llargues i en els cafés duraven més les partides mentre a casa un podia esbargir-se una mica més contemplant la televisió, perqué en quatre hores de permís laboral, alsa manela!. Qualsevol no s’entretingui!.

Els que també prefereixen que les eleccions siguin en un dia de treball són els components de les meses. Aquests, naturalment, encara molt més, perquè en un dia com avui són els que hauran de treballar fins ben tard. Es clar que potser hi haurà hagut la compensació d’un bon dinar, que hem de suposar que aquesta vegada haurà estat un dinar pantagruèlic, un super-dinar, que bé que s’ho mereixen. No sé que ho fa, però jo sempre he relacionat el dia de les votacions amb els dinars pantagruèlics dels components de les meses. Potser perquè, de petit, jo, que vivia vora d’un col.legi electoral, en arribar aquella hora de la nyonya del migdia solia sentir xerrades des de casa, i uns taponassos d’ampolles de xampany i uns crits d’alegria que em confonien.

-Són els de l’Ajuntament que fan un bon tiberi –deien els veïns que feia poc havien anat a votar el Si, perquè llavors havien d’anar a votar el Si, així ho deien: teniu dues opcions: votar si o votar si.

Al vespre anàvem a veure com contaven les paperetes del si, si, si, i guanyava sempre el Si. Es clar que de tant en tant se’n trobava alguna que deia “Si, si, demà m’afeitaràs!”. Però vaja, deixem aquest apartat del Si i tornem al que dèiem. El que m’agradava més d’aquells temps era veure passar els cambrers dels restaurants portant les cassoles d’arrós. Us juro que era tot un espectacle, a més que era agradable sentir la bona flaire que s’escampava pels carrers. Tothom ensumava, però si si, era dia de treball, i l’arrós ens l’havíem de confitar. “Ya vendrán tiempos mejores”, ens dèiem entre nosaltres. I ja ho veieu, ja han vingut. Ara l’arrós, si se’l mengen en diumenge en fan esquifinyots. La veritat és que avui dia no donen pas gaire bona imatge.

Un gran home de teatre

PEPET FREIXA  

 

  Vaig conèixer Pepet Freixa en els primers anys de la postguerra i vaig poder viure des de l’escena la seva gran interpretació en “El calvari de la vida”, aleshores reestrenada. (L’execució conjunta que aquesta obra oferí el grup banyolí en un concurs de teatre a Olot, l’any 1925, entusiasmà  tant al seu autor, mossèn Francesc Gay, que posteriorment dedicà a la Secció Recreativa del Círcol de Catòlics les seves “Estampes poemàtiques de la Història Eclesiàstica de Catalunya” anomenada “L’apòstol català” que fou premiada en el II Concurs de la Biblioteca Popular de Teatre Catòlic i representada a Girona l’any 1934). En els anys quaranta, “El calvari de la vida” es tornà a representar, així com les més reeixides de la “Recreativa” d’abans de la guerra i vaig poder gaudir de les interpretacions d’en Pepet Freixa acompanyant-lo en petits papers dels drames “El misteri del bosc”, “Com les òlibes”, “Arran l’abisme”, “Lluita de cors”, “El llaç etern”, així com en innombrables sainets i sarsueles de costums catalanes com “Els dos didots” “Els bandolers”, “Càpsules Mausser”, etc, etc.

  Quan en 1942 s’emprengué l’aventura de posar en escena “El divino impaciente”, de Pemán, semblava que la barca del teatre banyolí s’abocaria a la deriva. Es va mantenir ferma perquè en les proves difícils es quan veritablement les agrupacions banyolines es solidaritzen prenent consciència amb un gran afany de quedar bé. Fou un gran èxit, i es donaren una sèrie de representacions que es remataren en la del teatre Municipal de Girona que es veié abarrotat de públic. La mateixa obra, (que en aquells dies estava en cartell a Barcelona per la companyia d’Alfonso Muñoz i Ricardo Calvo) fou un remarcable succès a Banyoles i arreu on la representà l’Agrupació banyolina. El “Francisco Javier” de Freixa obtingué més benaplàcits del públic que no pas el de l’actor professional que el representà a Barcelona.

  Es passà a canviar de local (una alegria immensa  imperà en tota l’Agrupació el dia que, tot assajant, se’ns va donar la notícia que aniríem al local de la “plaça” – arribant poc després la nova encara molt més agradable de que per fi el Bisbat concedia permís per a poder representar teatre mixte. “El divino impaciente” fou representada per primera vegada en el teatre de la plaça, ja amb personal femení. A partir d’aleshores el teatre de la Secció Recreativa del Círcol de Catòlics emprendria una nova singladura. “Els Pastorets” s’envestirien d’un nou aire en un escenari de més grans dimensions. Freixa es faria càrrec de dirigir el grup ajudant-los a saber dir un text en correcció. “Els Pastorets” serien realçats per una excel.lent interpretació en una sessió de gala en nit nadalenca. Els actors, sense l’esforç obligat de veu que imposa un públic infantil de tarda, pogueren modular i viure els seus personatges. Freixa es ficà dintre la pell de l’alcalde Borrego mostrant l’orgull, la gelosia, l’espant i el desesper del pastor de la Torre de Ader.

Els germans Saderra

ELS GERMANS SADERRA

(Del programa de Joan Olivas “Records i memòries” a Ràdio Banyoles- 24 abril 1983)

La festa de sant Jordi que vam celebrar ahir ha tingut per a Banyoles, una vegada més, un caire sardanístic. En aquesta ocasió, però, la festa no s’ha pas limitat a sortir del pas amb l’acostumada audició de sardanes per la cobla de torn. Aquesta vegada s’ha preparat amb seny, i ha tingut un caire especial per celebrar el centenari del músic i compositor Josep Saderra Puigferrer que va nèixer precisament en tal diada de Sant Jordi de l’any 1883. De passada s’ha homenatjat també al germà vivent, en Manel Saderra que ara compleix els 75 anys.

Dels germans Saderra se n’ha parlat en aquest dies. A les revistes locals i en aquesta emissora s’ha deixat constància de la vida i l’obra d’aquests músics compositors i s’ha parlat extensament d’aquest homenatge. Altres plomes i altres veus se n’han ocupat d’escriure i parlar d’aquests dos homes que han enaltit el nom de la nostra població pels aires dels Països Catalans. Avui, i en una Crònica festiva d’un altre temps crec que és obligat tornar a parlar-ne perquè som molts els que durant el transcurs dels temps hem tingut topades amb la música d’impacte dels dos germans.

A en Josep Saderra són molts els que el recorden com a músic tocant a la cobla Unión i a La Principal de Banyoles d’antany o bé dirigint Orfeons locals. La seva figura la recordem: dalt del cadafalc, empinat, de canto, tocant el fiscorn o esperant el seu torn en el conjunt de la cobla, amb les mans empistonant l’instrument. A voltes, el trobàvem pel carrer, sempre amb la boquilla a la boca, i abstret, potser per una melodia que li voltava pel cap, puix en més d’una ocasió se’l veia amb un tic nerviós, d’esglai, com si algú l’hagués desvetllat de l’ensopiment.  Jo recordo, de petit, haver vist a Josep Saderra prenent el sol a la plaça de les Rodes, sempre amb aquest capficament que a vegades s’el treia per a contemplar els filadors que trenaven les cordes, mentre nosaltres, vailets, ajudàvem a voltar les rodes, les rodes dels filadors que –com la mostra en el petit ajardinament- eren clavades al capdavall de la plaça gran, gairebé davant per davant del domicili d’en Josep Saderra. Qui ho havia de dir, contemplant a aquell home emboquillat i capficat, que ens trobàvem davant del personatge que ens feia ballar amb entusiasme cada diumenge al só de les alegres sardanes Bell Penedés, Poncellina i Santa Pau. Perquè aquestes eren les sardanes que més es tocaven i ballaven per tot el país durant els anys quaranta i cinquanta. El mateix compositor ho deia en una entrevista que se li va fer a la revista Horizontes l’any 1946:

“- De les meves sardanes antigues, o sigui de les d’abans de la guerra civil, potser la de més acceptació és Bell Penedés. I de les actuals, sens dubte que és Santa Pau, que per cert durant aquest darrer trimestre s’ha donat en audicions, unes 700 vegades, CONTROLADES, sense comptar-hi les que es deuen haver passat sense revisió”.

Ja ho veieu, doncs, set-centes vegades en tres mesos de la sardana Santa Pau, ara fa trenta-set anys.

El que no podíem pensar en aquell temps era que el seu germà petit, en Manel, li agafés la mateixa dèria compositora.  Recordo que el nom d’en Manel Saderra va voltar per tot Banyoles en motiu d’una desgràcia, quan, en practicar el seu treball de pintor, va caure d’una bastida mentre pintava un sostre d’una aula del col.legi del Collell. D’aquell gran terrabastall de taulons, galledes, pots i brotxes, en va sortir més endavant una composició que trencaria motlles en la història de la música per a cobla. I és que la nova música sardanística d’en Manel resultava pels joves d’aquells temps com una concepció moderna de la música. Ja els joves admiràvem a en Manel Saderra quan en l’orquestra Melody’s ens oferia les darreres novetats en ballables, i més endavant amb la Bolero -que era el nom nou de la Melody’s. que hagué de canviar-se per aquella disposició tan absurda etzivada pel govern franquista, de no permetre noms estrangers-.  I admiràvem a en Manel Saderra perquè a més a més feia uns arranjaments que entusiasmaven al jovent de l’època.  Havia d’arribar la sardana Poruga per afermar-nos en la creença de que teníem un compositor excepcional.  I és que si les sardanes d’en Josep les ballàvem enfervorits amb aire engrescador, davant d’una sardana d’en Manel havíem de deixar les mans balladores per acostar-nos davant la cobla i escoltar la música que ens electritzava, ens enardia i ens delectava amb fruïció. La Poruga ens descobria una música nova, una música que sentíem dintre, una música que, per qualificar-la d’alguna manera, en diríem música descriptiva, com la música que descriu els passatges de les imatges cinematogràfiques. Si; potser era alló, perquè escoltant Poruga semblava com si estèssim submergits dintre una munió d’imatges que ens feien endinsar en un món de suspense com el que Hitchock ens endosava amb les vibrants i escalonadores composicions de Max Steiner, Bernard Hermann i Michael Bakalainikoff.

Infinitat de vegades vam escoltar Poruga, i el jovent d’aquella època n’estàvem tan entusiasmats que es pot dir que aquesta sardana ens va fer descobrir a Manel Saderra com a compositor d’excepció, un  compositor que no oblidant mai la seva línia seguia en el transcurs dels temps component pausadament fina a arribar a aquest excel.lent Somni que convertiria en realitat el somni de molts afeccionats cantaires banyolins en veure a Manel Saderra davant d’una Polifònica que dirigiria amb mestratge, i que, en una nit d’estiu -com si fos un altre somni de nit d’estiu d’un poeta  tràgic- destriarien en veus repolides pels aires de l’estany sota uns desmais copsadors de llegendes de goges de cabell daurat embolcallades d’una boirina matinal que les cobriria en el seu mantell per a fer-les desaparèixer porugues, porugues, més enllà del llac encantat curull de somnis irreals. 

Les "Fiestas del Libro" dels anys 40

LES “FIESTAS DEL LIBRO” DELS ANYS QUARANTA (i II)

 

La “Fiesta del Libro” era endegada a Banyoles per la “Caja de Pensiones” –que a la nostra ciutat sempre n’hem dit la Caixa d’Estalvis-. La “Caja de Pensiones” i el “Servicio de Biblioteca” organitzàven cada any per la “Fiesta del Libro” unes conferències a la sala de la “Caja” que solien acabar gairebé sempre amb un repartiment de “cartillas” a la mainada més “sobresaliente” de les escoles.  Solien donar-les alguns mestres així com algun destacat artista local o lletraferit. Farem una repassada a les conferències celebrades en aquelles diades de “Fiesta del Libro” durant la segona dècada dels anys quaranta i a la primera dels cinquanta perquè veieu com a Banyoles ens hem preocupat sempre de la cultura, encara que en aquells “Fiestas” el dit assenyalés una direcció única. Mossèn Constans desenvolupava el tema de “Anticipo de un libro sobre Bañolas”, cosa que el conferenciant amb el seu “profundo conocimiento despertó en todo momento el interés del público que al final le aplaudió merecidamente. El maestro nacional y abogado D. Francisco Vidal Raimondez disertava sobre Cervantes y España (siendo muy aplaudido)”. El professor Francisco Vidal Pagés donava una conferència balmesiana, i el professor i poeta Frederic Corominas encetava el tema sobre poesia hispánica. A l’any següent tornaven els mateixos: Francisco Vidal Pagés amb “El pensamiento tradicional español defendido por Balmes durante el decadente siglo XIX”, i Frederic Corominas altra volta amb la Poesia Hispánica. El senyor Josep Brugulat, director de l’Academia Abad Bonito parlava de Goethe, i el jove mestre de Porqueres, Jaume Ministral –el malaguanyat autor del Doctor Caparrós televisiu- sobre “Nuestros amigos los libros”.

  I ja som a l’any 1950, que és quan mossèn Lluis G. Constans llença les campanes al vol per a parlar-nos d’”El Año Santo”, mentre que a l’any següent -1951- ja Frederic Corominas s’atrevia a recitar fragments de poesia catalana amb el suggestiu títol de la seva conferència “Una hora de poesia montserratina, deleitando” –segons la premsa- “a la selecta concurrencia que llenava el Salón de Sesiones de las Casas Consistoriales (?) con la bellezas de un bien seleccionado ramillete de poesias inspiradas en la Moreneta y en la Montaña, tradiciones y leyendas montserratinas”. Ja ho veieu: “todo muy floreado”. El professor Vidal Raimondez glosa magistralmente “El libro, fuente inagotable de cultura”. A l’any següent, com que era insuficient el saló de la Bibioteca de la casa de Cultura (aquesta notícia ens estranya, perquè ¿hi ha hagut mai a Banyoles una Casa de Cultura?), doncs, es va celebrar la sessió commemorativa en el local del Cine Canigó (que era en el Círculo de Católicos), o sigui que, per primera vegada, segons es deia, l’acte va passar de la quasi intimitat en que es celebrava fins aleshores, a revestir-se de la categoria d’acte completament públic. La conferència que tingué l’honor de veure’s en un acte majoritari fou per primera vegada en aquells temps, anunciada en català: L’art i l’Eucaristia, a càrrec del doctor Cases, catedràdic d’Història del Seminari Conciliar de Girona.

  Ja estaven encetades les conferències en català. A l’any següent el publicista Àngel Marqués fa ressaltar la transcendència i importància literària de mossèn Jacint Verdaguer, i un any després, Josep Miracle parla d’El món dels llibres. L’alcalde Miquel Boix va pronunciar un discurset en català; el director de la Caixa, sr. Martí Xena també diu quatre paraules; els Cors Infantils de les Escoles, esmenta la direcció de Josep Saderra obsequiant al públic amb cançons de Llongueres. Semblava que tornàvem a ser a casa. Era a l’any 1955. Ja podíem llegir en català i podíem cantar cançons. Però…faltaven encara molts anys perquè la “Fiesta del Libro” tornés a ser la Festa del Llibre, perquè “San Jorge” tornés a ser Sant Jordi, perquè el llibre i la rosa fossin tot un esclat d’amor al nostre país, un esclat que avui veièm en aquesta corrúa de nens i nenes que el dijous passat van desfilar a Girona davant el fèretre de la nostra escriptora Mercè Rodoreda, la dona enamorada de les flors i autora d’una extensa obra ben feta. Aquests nens i nenes que hauran rebut un impacte que tindran present tota la vida i que han de ser l’esperança pel futur del nostre país. Aquests nens i nenes que en tenir contacte amb la gran escriptora compraran i estudiaran en els llibres catalans que els han de fer sentir amb Catalunya, nobles, lleals i dignes.

(Text de Joan Olivas  llegit pel mateix en un programa de Ràdio Banyoles).

"Fiestas del Libro"

LES  “FIESTAS  DEL  LIBRO  DELS  ANYS  QUARANTA” (I)

(Text de Joan Olivas escrit i llegit pel mateix en un programa de Ràdio Banyoles)

 

Dissabte vinent és Sant Jordi, patró de tots els catalans i també Diada del Llibre. Un Patró que se’ns ha volgut amagar durant una llarga època així com també la Diada del Llibre que durant una infinitat d’anys, els que hem procurat viure-la (si exceptuem aquesta darrera dècada) ens l’han etzibat gairebé sempre com a Fiesta del Libro “dedicada al muy ilustre caballero y gran literato Don Miguel de Cervantes” (amb tots els respectes per al gran literat que ens va dir que “Cataluña es una nación”. Si tinguèssim temps de repassar papers vells de la nostra ciutat –que els trobareu a la col.lecció de la revista Horizontes- podreu comprovar que durant anys i panys el Gobierno ens va dir ben clarament que aquesta diada era “la Fiesta del Libro, y en Cataluña también”, i que a més “de la Fiesta del Libro celebraban antaño la tradicional fiesta de San Jorge donde los barceloneses compravan una rosa y un libro”.

  Recordo a Banyoles una Diada del Llibre que vam celebrar de petits quan anàvem a col.legi, i era precisament en temps de la guerra civil –si senyors, ja veieu si en fa d’anys!-. A la plaça Major s’hi va muntar una parada grandiosa de llibres catalans que oferien uns homes del departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya en un camió replé de llibres. Tots els nois i noies vam desflar-hi en sortir de col.legi i tothom va comprar un llibre. Jo vaig triar-ne un de molt suggestiu, titulat Presència de Catalunya. El paisatge català a través dels seus poetes, un llibre que durant molt de temps va ser com si diguèssim el meu llibre de capçalera. Allí es feia viva la sentència del pròleg que deia : si la presència de Catalunya en el teu cor era incorpòria però ferma, com una idea incommovible, aquest llibre te la farà viva als ulls i a flor de l’esperit”. En aquest llibre vaig conèixer per primera vegada la poesia i la prosa meravellosa de Maragall, Sagarra, Carner, López Picó, Riba, Guerau de Liost, Capdevila (que els atzars del destí havien de portar-lo en el seu traspàs definitiu a Banyoles), Manent, Pous i Pagès, Gassol, Arbó, Salvat Papasseit, Bertrana i tants d’altres.. Fou aquest el primer contacte del jovent de la nostra generació, de molts nois i noies que a l’edat dels dotze o tretze anys compràrem un llibre que contribuí a fer-nos sentir amb Catalunya, a fer-nos sentir nobles, lleals i dignes.

  Acabada la guerra es va acabar també per a molts el llegir català. La “Fiesta del Libro” va seguir entre els pocs que en compràvem, per més que a les llibreries de can Blanch i can Mateu posessin  els rètols de “Descuento del 10%”. Èrem sempre quatre gats els que hi anàvem a comprar llibres, i com que no podíem gastar gaire, els adquiríem d’aquella sèrie de “Novelas y Cuentos” que tot el més que valien eran sis rals i que amb el descompte ens costaven una pesseta. Llavors havíem de comprar forçosament llibres en llengua castellana i durant molts anys vam poder anar coneixent la novel.listica espanyola, des de Blasco Ibáñez, Concha Espina, Armando Palacio-Valdés, Pio Baroja i tots els bon narradors de la llengua castellana. Això va durar fins que de mica en mica va anar obrint-se la finestra i amb preus força assequibles se’ns permetia comprar llibres catalans.