"Fiestas del Libro"

LES  “FIESTAS  DEL  LIBRO  DELS  ANYS  QUARANTA” (I)

(Text de Joan Olivas escrit i llegit pel mateix en un programa de Ràdio Banyoles)

 

Dissabte vinent és Sant Jordi, patró de tots els catalans i també Diada del Llibre. Un Patró que se’ns ha volgut amagar durant una llarga època així com també la Diada del Llibre que durant una infinitat d’anys, els que hem procurat viure-la (si exceptuem aquesta darrera dècada) ens l’han etzibat gairebé sempre com a Fiesta del Libro “dedicada al muy ilustre caballero y gran literato Don Miguel de Cervantes” (amb tots els respectes per al gran literat que ens va dir que “Cataluña es una nación”. Si tinguèssim temps de repassar papers vells de la nostra ciutat –que els trobareu a la col.lecció de la revista Horizontes- podreu comprovar que durant anys i panys el Gobierno ens va dir ben clarament que aquesta diada era “la Fiesta del Libro, y en Cataluña también”, i que a més “de la Fiesta del Libro celebraban antaño la tradicional fiesta de San Jorge donde los barceloneses compravan una rosa y un libro”.

  Recordo a Banyoles una Diada del Llibre que vam celebrar de petits quan anàvem a col.legi, i era precisament en temps de la guerra civil –si senyors, ja veieu si en fa d’anys!-. A la plaça Major s’hi va muntar una parada grandiosa de llibres catalans que oferien uns homes del departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya en un camió replé de llibres. Tots els nois i noies vam desflar-hi en sortir de col.legi i tothom va comprar un llibre. Jo vaig triar-ne un de molt suggestiu, titulat Presència de Catalunya. El paisatge català a través dels seus poetes, un llibre que durant molt de temps va ser com si diguèssim el meu llibre de capçalera. Allí es feia viva la sentència del pròleg que deia : si la presència de Catalunya en el teu cor era incorpòria però ferma, com una idea incommovible, aquest llibre te la farà viva als ulls i a flor de l’esperit”. En aquest llibre vaig conèixer per primera vegada la poesia i la prosa meravellosa de Maragall, Sagarra, Carner, López Picó, Riba, Guerau de Liost, Capdevila (que els atzars del destí havien de portar-lo en el seu traspàs definitiu a Banyoles), Manent, Pous i Pagès, Gassol, Arbó, Salvat Papasseit, Bertrana i tants d’altres.. Fou aquest el primer contacte del jovent de la nostra generació, de molts nois i noies que a l’edat dels dotze o tretze anys compràrem un llibre que contribuí a fer-nos sentir amb Catalunya, a fer-nos sentir nobles, lleals i dignes.

  Acabada la guerra es va acabar també per a molts el llegir català. La “Fiesta del Libro” va seguir entre els pocs que en compràvem, per més que a les llibreries de can Blanch i can Mateu posessin  els rètols de “Descuento del 10%”. Èrem sempre quatre gats els que hi anàvem a comprar llibres, i com que no podíem gastar gaire, els adquiríem d’aquella sèrie de “Novelas y Cuentos” que tot el més que valien eran sis rals i que amb el descompte ens costaven una pesseta. Llavors havíem de comprar forçosament llibres en llengua castellana i durant molts anys vam poder anar coneixent la novel.listica espanyola, des de Blasco Ibáñez, Concha Espina, Armando Palacio-Valdés, Pio Baroja i tots els bon narradors de la llengua castellana. Això va durar fins que de mica en mica va anar obrint-se la finestra i amb preus força assequibles se’ns permetia comprar llibres catalans.

Esclops i esclopeters

ELS ESCLOPS I ELS ESCLOPETERS

 

J.O.- Antigament, i fins als anys 40, el calçat per treballar a l’exterior en dies de pluja o llocs molls, eren els esclops. Per a la mainada, dones i menestrals existien els més evolucionats socs, un calçat confeccionat a Banyoles, amb sola de fusta i l’empenya tipus borseguí de pell o xarol, que feia més fi i senyor.

S.D.- Els esclops –recordarem per als joves que no els han conegut-, eren totalment de fusta. Es construïen a partir d’un tros de  tronc de pi, i els esclopers –que els banyolins en dèiem esclopeters-, treballaven sobre una mena de banc format per un tronc de pi, emprant eines adequades com ganivetes, barrines, gúbies, enformadors, etc.  Esculpien donant forma, buidaven i adornaven amb dibuixos gravats sobre la part superior, completant-los amb una protecció pel sobre peu, anomenada cònsola, que es confeccionava amb una combinació de pell i teixit de vellut farcit de borres i es clavava al damunt de l’entrada del peu. Finalment es barnissaven.

J.S.- Direm que per donar-lo més confort i mantenir els peus calents, els usuaris dels esclops posaven palla al seu interior, i molts calçaven peücs, una mena de mitjons de felpa gruixuda abotonats.

(Recordem els artesans esclopers: Badosa, al carrer Canal amb botiga a la Porta dels Turers: Feixas, al carrer Major....)

J.O.- Fer esclops era una feina artesana que en temps passats va mantenir un cens laboral importantíssim en aquesta terra, on l’ús d’esclops era norma en cada llar. (Foto aiguats del 32 amb en Joan Olivas amb esclops).

S.D.- Hi havia esclops més matussers, els fets de fusta de pi i altres de més lleugers, de freixa o de saula, tots molt útils en dies de neu, mullenes i reblenitats, i sobretot, els pagesos els feien servir molt per anar a fangar, una feina hivernal molt continuada en temps vells.

J.S.- El fang i les glaçades també obligaven abans a la utilització dels esclops amb tanta freqüencia que van ser considerats indispensables en el decurs de moltes dotzenes d’anys. Llavors, amb la falta d’un calçat més adequat, unes bones sabates per exemple, els esclops van ser els amos principalment a pagès. D’esclops de punta enlairada en disposaven a cada casa. Cada membre de la família en tenia a l’abast almenys un parell.

J.O.- La gran demanadissa d’esclops esdevingué durant la primera guerra mundial, la del 1914 al 1918, quan l’exèrcit francès forçosament va haver-se de calçar esclops fets a Besalú perquè els alemanys tiraven sobre el terreny un líquid que escaldufava el cuir de les sabates i feia embutllofar els peus. Fou aleshores que els nostres artesans hagueren de fer hores extraordinàries.

J.S.- Avui, ja quasi no hi ha esclops i menys esclopeters. Només en queden alguns d’exposats en els establiments turístics on es dediquen a la venda de souvenirs i de records d’infantesa i joventut.

J.O.- Aquesta sabata de fusta que era l’esclop, ja hem dit que era feta d’una sola peça. En castellà en diuen “zuecos” o “almadreñas”. Els esclopeters en fèien de diferents classes.

  Hi ha un joc titulat: “Els esclops de Déu fangàven”que consisteix a passar-se pedres d’una noia a l’altre mentre es recita rítmicament la cançó pròpia del joc, que té moltes variants, com es ara: “Els esclops de Dèu fangaven, sant Joan triava el blat, Sant Pere li va al darrera, i amb el trip tripi trap, trip, trap!”.

Oficis perduts

ELS TERRISERS

 

J.O.-Els terrissers o terrisaires són les persones que fan o venen terrissa, aquesta terra cuita en la que es poden treballar objectes com olles, cassoles, gerres, etc, etc. En castellà, dels terrisaires en diuen alfareros o cacharreros. I tots nosaltres recordem que durant molts anys en una botiga cèntrica de Banyoles,-al carrer Guimerà- hi havia un rètol que deia “Alfareria”.

S.D.- No crec que a Banyoles aquest ofici de terrissaire fos gaire extés, però sí que tots hem conegut un municipal banyolí que li dèiem “el Terrisser”, i cap de nosaltres recordem haver-lo vist treballant la terrissa.

J. S.- A Banyoles i comarca hi havia més rajolers que terrisers. I també hem conegut cases que en dèiem “a cal Rajolé”. I de rajoleries, fins i tot en tenim una font: la font de la Rajoleria.

J.O.- Els rajols es feien a les bòviles, que són unes instal.lacions proveides d’un forn continu per a coure obra, generalment construida prop d’un terral, del qual són extretes les terres com a primera matèria.  I aquí a Banyoles recordem, sobretot, la bòvila de can Pepis, al carrer de Sant Martirià.

(parlar de la bòvila Pepis)

J.O- Sobre les rajoleries i la bòvila de can Pepis, que es va instal.lar a Camós, en Maurici Duran ens informa molt bé en el llibre “Camós”, editat per la Diputació de Girona. En llegirem uns fragments:

(Llibre “Camós”, pàgines 66-67)

J.S.- Però avui no parlarem de rajols. Hem començat a parlar de terrisseria, i hem convidat un terrisser o ceramista professional, que tota la vida s’ha enfangat les mans amb aquest treball. Es en........................., de Quart, Casat amb una banyolina, i que fa anys que viu a Banyoles. Ell ens parlarà més bé que nosaltres d’aquest treball de terrisser o ceramista.

(Intervenció de............ )

Preguntes que es poden fer al terrissaire:

1.- Per a la fabricació menestral o industrial d’objectes de ceràmica, quin material empràveu bàsicament?

2.- Explica’ns la forma del procés de fabricació d’una peça de ceràmica.

3.- La pasta la faiçonàveu sempre a mà o amb algun instrument?

4.- El torn era el que fèieu servir més?

5.- I l’assecat com el fèieu.

6.- La peça, un cop seca, és sotmesa a cocció?

7.- Deu esser l’etapa més complicada. La posàveu en forns?

8.- Per aconseguir que una peça presenti una superfície llisa i decorativa, la recobrieu amb vernissos?

9.- Abans o després de la primera cuita, ja podieu procedir a la decoració del les peces?

10.- I per fer-hi relleus o incisions, fèieu servir pinzells o espàtules?

J.O- La ceràmica és una de les grans aportacions dels Països Catalans a l’art universal. Durant 200 anys, als segles 14-15, podem dir que no hi hagué a Europa altra ceràmica que la que sortia dels forns del Pais Valencià i del Principat. en un vertader monopoli. Els reis, els papes, els grans personatges de la noblesa i de la banca, a França, a Castella, a Anglaterra o a Itàlia, encarregaven als obradors de l’occident mediterrani les vaixelles per a la taula de palaus i castells i les rajoles que havien de donar esclat als paviments, arrambadors i sostres de llurs estances i capelles.

S.D.- En ceràmica s’han fet moltes obres mestres- Tant en l’època senyorial del gòtic europeu, com en el Renaixament català o l’època popular del barroc domèstic o monumental, hi ha obres excepcionals..  S’hi han fet plats, rajoles i taulells. paisatges, vides de sants,, i s’han adornat esglésies i convents... Recordem les magnífiques col.leccions de rajoles d’Oficis, arracades i blondes i ceràmica de Banyoles.

J.S.- Els plats de Banyoles es caracteritzen pel tema isolat al centre (un ocell, una flor), amb floretes resumides d’una manera molt esquemàtica. El tema central, de vegades, és el senyor mudat, amb xurreres ondulants a l’obertura de la casaca, o la senyora, ja tradicional, amb el gran capell, portant un cànti a cada mà.. De vegades el vaixell o el senzill ramet de flors.. I no hi  manca el “macarroni”, el pintoresc personatge italià amb la llarga pipa i una mena de barretina al cap.

J.O.- Hi ha ceràmica de Manises i Ribesalbes; figures de pessebre fins al romanticisme i del realisme a l’avantguarda; decoracions escultòriques en terra cuita; el món ceràmic de Gaudí; el Domènec modernista, Rusiñol i Casas, Puig i Cadafalch, el Benlliure modernista. Xavier Nogués i els vidriats de Quart que el nostre convidat devia conèixer prou bé.

S.D.- Els vidriats de Quart van ser una de les experiències més significatives del noucentisme. El 1908 es va formar “La Gavarra”.

 I l’arquitecte Rafael Masó va fer una varietat de produccions per produir ceràmiques argerates a Quart. En Joan Baptista Coromina, de La Bisbal es va ocupar de fabricar les ceràmiques que Masó disenyava.  Les argerates de Quart eren un tipus de ceràmica negra, amb una pàtina verdosa que li donava un aspecte molt semblant al del bronze antic, tal com el veiem a les campanes.

J.O. (Es fèu una llarga entrevista a un treballador de Quart que residia a Banyoles, i tenia una excel.lent exposició de peces de ceràmica a casa seva. A Ràdio Banyoles deuen tenir gravada l’entrevista).

Oficis perduts

ELS BASTERS o GUARNICIONERS

 

J.O.- El baster és el qui té per ofici de fer, adobar, vendre basts i tots altres arreus per a les haveries. Això és el que diu la Gran Enciclopèdia Catalana sobre els basters. Però em sembla que hauriem d’aclarir que vol dir “vendre basts per a les haveries”. Qué és un “bast” i que és una “haveria (amb hac)

S.D.- El bast és una albarda curta que porten les bèsties de càrrega.

Dels animals que portaven càrrega ja en dèiem “animals de bast”. En quant a les haveries , em sembla que la GEG no ens aclareix gaire res, perquè les “avaries” (tant amb hac com sense) són els animals domèstics en general, sien bestiar gros, sien gallinam o conills. Abans es deia “vaig a dar menjar a les haveries”. Això està tan passat de moda que ni en Francesc Boix ens ho aclarirà.

J.-S- En Francesc Boix és el nostre convidat d’avui. Basté o guarnicioner jubilat, ell ens podrà explicar moltes coses sobre l’ofici. Benvingut, Xicu Boix.

J.O- Fem una mica d’història, primer, sobre els basters. Antigament ,els basters formaven gremi amb els albarders i els morrallers, fins que es van ajuntar en un mateix gremi, coneguts per guarnicioners. Perquè el guarcioner és el que fa o ven guarnicions per als vestits, cortinatges, etc.. Si voleu que us sigui franc, jo no he trobat gaire informació sobre l’ofici de baster o guarnicioner, però en el meu record – i en el record de tots nosaltres, hi tenim els basters o guarnicioners banyolins, com en Batlle – a la plaça dels Estudis,- en Frigola – al carrer de la Rambla – i el que ens acompanya, en Boix, al carrer Alfons XII, , a la carretera d’anar a Olot.

(Intervenció Francesc Boix. Diàleg entre tots)

(Parlar dels guarniments d’una bèstia: conjunt de corretges, collar, sella o bast, i altres arreus que es posen a un cavall, mul, etc, per al transport)

(Guarniments de carro: serreta, bruida, ronsal, escarabat, ulleres, morrera, pera, frontalera, testera, sotagola, collar català, guardapols, encoixinada, galteres, pàmpols, penjoll, selló, faldes, gamarra, ventrera, safra, concert de retranga, retranga, faixa de retranga, cavallot)

Eines que empraven els basters.

Materials del guarnicioner.

Treballs actuals: Cortinatges, veles...

Oficis perduts

ELS CARRETERS

 

J.O.- Durant segles i segles el transport per mitjà de vehicles de tracció animal va evolucionar molt pausadament. Carros, tartanes i cotxers tenien el seus conductors adequats. Carreters, tartaners i cotxers tenien unes característiques comunes, però per altra part moltes notes els diferenciaven. El carreter era un home forçut, valent i robust, que s’enfrontava amb uns cavalls ferrenys i amb uns vehicles monumentals. No és pas que el carreter hagués d’alçar el carro a pes de braços, però si que moltes vegades havia de fer molts esforços per desencallar-lo.

S.D.- El carreter es podia trobar amb moltes peripècies, i per sortir-se’n calia molta destresa, enginy i musculatura.  Els carreters s’havien trobat amb moltes dificultats, com ara la caiguda del cavall i l’ensorrament d’una roda en algun clot dels que abundaven en els camins, que llavors no eren gaire ben acondicionats. I si el carro bolcava, allò es podia convertir en una catàstrofe.

J.S.- Recordo que alguns carruatges que hi havien en aquells temps només passaven per Banyoles sense fer-hi estada; alguns ni tan sols paraven, o s’aturaven el temps just per fer un bon àpat, i abeurar i alimentar els animals, I els que es paraven ho solien fer  a les quadres, que els animals ja se les sabien perquè hi anaven tots sols. La figura del cavall deslliurat de guarniments dirigin-t-se cap a l’estable es podia veure en molts llocs a la nostra ciutat.

J.O.- En aquells temps dels carros i de les carretes, de les tartanes i dels carretons hi havia especialistes a reparar-los. I és per aqui on anem avui. Parlar dels carreters que hi ha hagut a Banyoles. Dels coneixedors de les baranes, rodes, descans i tota la composició d’aquells instruments que es mouen mitjançant l’estira de les bèsties rossam i d’altres. Hem convidat a un carreter jubilat, que des de molts anys va tenir el taller al carrer del Canat. És en Josep Congost. Avui és el nostre convidat especial que ens parlarà de carros i carreteres. En sap un niu.

(Intervenció d’en Josep Congost)

J.O.- Amb el pas del temps, els carreters es van tornar carrossers i la seva feina va relliscar cap a les carroseries d’automòbils i més concretament dels camions, remolcs de tractors i altres vehicles pesants però motoritzats. En Maurici Duran, una vegada va escriure sobre aquest tema i deia:”Els carros, els pocs que queden, són ja per exhibir, oblidats dins la cabanya, corcats i esperant ser portats a la riera perquè el proper aiguat en faci un àpat”.

S.D.- Com ja hem dit, la paraula carreter té dues acepcions: es pot referir als que menen carros i també als que en construeixen o arreglen. Antigament, a la nostra ciutat hi havia molts carreters. Un d’ells era en Blanch, que tenia l’obrador al carrer Alfonso XII i a la plaça dels Turers. En Joan Blanch va treballar fins gairebé a mig segle passat, quan va decidir posar llibreria. Aquests carreters que construien i arreglaven carros no tenien tallers prou espaiosos per realitzar-hi la seva feina, i ja comptaven que trobarien al pas de la porta la natural i il.limitada ampliació del seu centre laboral. La feina dels carreters va anar devallant a mesura que prosperava la dels tallers de reparació d’automòbils. El nombre d’aquests darrers superava en molt el d’aquells, ja que la quantitat d’autos era notablement superior a la dels carros, carretes i tartanes que circulaven abans de la motorització.

Records i memòries

NOVA TEMPORADA (ANY 2oo5?)

J.O.- Comencarem la nova temporada del nostre programa de Costums, Oficis i Tradicions que vam començar l’any passat en homenatge al nostre amic Joan Alemany qui durant tant de temps va estar al nostre costat en el popular programa “De casa en casa”.  En aquest “De feina en feina” que vam començar l’octubre de l’any passat ha estat present sempre el record del nostre amic Joan.

  Salvador Duran, Joan Saubí i el que us parla, Joan Olivas, tornen a estar amb els nostres oients en una nova temporada. Esperem que els nostres oients, a més d’escoltar-nos en siguin propagandistes a fi de que cada setmana  puguem  tenir més oients interessats en la temàtica de les nostres belles tradicions. L’ofici que hem escollit per iniciar la nova temporada és un dels més antics. Avui parlarem dels Cistellers.

 

EL CISTELLER DEL CARRER MAJOR DE BANYOLES

S.D.- Tú, Joan, en deus saber un niu d’aquest tema. A casa teva tenieu un obrador de cistelleria. I també, a la teva joventut, havies ajudat al teu pare a fer cistells. Recordo la botiga que tenieu al carrer Major.

(parlar entre tots de la botiga de cal Cisteller, primer al carrer Major, num. 16 i després al num. 33)

J.S.-  En aquell temps, ¿es podia guanyar bé la vida un cisteller? Fent coves i cistells no crec que un se’n pogués sortir. ¿Devieu vendre altres coses?

J.O- Hi hagué un temps, en acabada la guerra que hi havia molta feina a fer coves per les indústries banyolines. Les fàbriques de curtits solien carregar molta pell en coves, i la fàbrica de Les Saques també feia servir molts coves per traginar borra. A més a més, el meu pare (Francesc Olivas i Nierga) treballava a algunes cases de pagès. Allí hi feia cistells, coves, cargoleres, etc, etc, amb la particularitat de que allí mateix hi trobava el gènere, ja que els mateixos agricultors li proporcionaven canyes i vims. En algunes masies hi anava cada dia en bicicleta, i allà mateix també li feien la vida.

S.D. Les canyes i els vims que empràveu per treballar, on els trobàveu?

J.O- Teniem un hort cap a Canaleta on hi havia un canyisser, però no en fèiem prou per tota la temporada. Compràvem les canyes als pagesos que tenien canyers. I recordo que ens portaven carros replens de canyes. que nosaltres entràvem al pati de la casa. Quan vam posar-nos a fer cels rasos necessitàvem moltes canyes, i les soliem comprar a uns propietaris d’uns camps de cap a Sils.

J.S.- Per fer un cove i un cistell es necessiten canyes i vims. ¿Els vims els compràveu o els anaveu a tallar vora les riberes?

J.O. Una mica de tot. Recordo que els dies de mercat venien pagesos a la parada que teniem a la plaça, a portar-nos molts feixos de vims, que pesàvem amb una romana. No solament vims sinó també sàlits que els pagesos havien tallat de les vores dels rius

S.D.- El sàlit és una planta semblant al vim, és d’un color vermellenc i flexible, que es fa vora de rieres i torrents, però segons tinc entés no es feia servir gaire per la confecció de cistells i coves.

J.O.- El sàlit no el treballàvem com el vim. L’haviem d’emblanquir. I ho feièm mitjançant unes pinces, com unes tenalles de vim gruixut, que apretant el sàlit el despullàvem de la pela i així, despullat de la pell, ben blanc el fèiem servir per fer paneres. Jo havia fet algunes paneres que servien per adornament o per les cosidores, Ja en dèiem paneres de cosir.

El sàlit, quan era sec es trencava i llavors per treballar-lo l’haviem de remullar.

J.S.- Paneres de cosir, paneres, cistells, coves.... tot això ho havies fet, tú Joan?

J.O.- Tot, menys coves.

J.S.-Què dius, ara?  ¿No es diu que qui fa un cove fa un cistell?

J.O.- Si. però no pas “qui fa un cistell fa un cove”. Fer un cove vol una mà molt ferrenya, i el meu pare tenia una bona grapa per fer coves. Es necessitava un bon puny per cargolar els vims i per picar les vores.  Jo crec que els coves que feia el meu pare eren els més resistents. Coves forts, fets amb mà dura. Per això les indústries banyolines preferien els coves del Cisteller del carrer Major perquè eren més forts i duraders. Jo no em vaig pas veure mai en cor de fer un cove. Era un noiet molt neulit i a mi em tocava fer els cistells, però sense acabar-los del tot. El meu pare hi havia de posar les anses, que és el més difícil de fer en un cistell. Cargolar el vim gruixut per fer les anses requereix una mà forta.

Jo vaig seguir l’ofici del pare durant pocs anys. De petit, a casa tot eren coves i cistells. Ja vaig veure la meva àvia polint vims i que es va ferir davant meu fent aquesta feina. Després, un cop acabada la guerra, ja el meu pare em va posar al seu costat, i fins i tot treballàvem al carrer. A casa no hi havia prou espai per treballar la canya, sobretot quan va començar la moda dels encanyissats pels cel-rasos. Fèiem un teixit de canyes que clavàvem a les llates previament posades al sostres., les clavàvem amb unes puntes de cabota gruixuda, i teixiem la canya dalt les bastides que ens havien muntat els paletes. Un cop nosaltres haviem fet el cel-ras, els guixaires ja ho empastaven de guix.

J.S. Aquesta feina us la devien preparar els paletes.

J.O.- Efectivament. A Banyoles hi havia moltes companyies de paletes: els Soviets, els d’en Nando Saraia, Fabra, Roca, etc.  Ells ens ho preparaven tot. Però primer nosaltres haviem de treballar la canya: pelar-la amb una màquina especial que ja en dèiem “la pela-canyes”, ratllar la canya pel mig, i al final, amb una massa, picar els nussos de la canya perquè aquesta es pogués obrir pel mig. Per fer aquesta feina de pelar, ratllar i picar necessitàvem molt d’espai, i per això ho fèiem al carrer.

S.D. Però no solament picàveu i xafavèu canyes, perquè el teu pare havia fet molts coves al carrer. Recordo que al carrer Major, a més d’ell, al seu costat hi treballava en Constans amb el banc de fuster, i més amunt l’espardenyer amb aquell banc especial que també tenien els espardenyers.

J.S.- Però, llavors, tu Joan no vas pas seguir l’ofici del teu pare, perquè vas entrar a treballar a la Banca. però, de tant en tant, encara li donaves un cop de mà, sobretot treballant la palma.

J.O.- Durant un parell d’anys vaig anar a aprendre més bé l’ofici de cisteller a casa dels meus parents d’Olot. Allà vaig aprendre a fer alguns treballs artesans, sobretot el que en dèiem “cistelleria fina”, a base de paneretes, i altres cosetes d’artesania. Però el que vaig fer més a Olot va ser ajudar als meus cosins a encanyisar cels-rasos. Només us diré que tot el sostre del Cine Colón, al passeig del Firal, el vam fer els meus cosins i jo mateix. També recordo haver ajudat al meu pare a fer alguns cels-rasos en el cine Victoria de Banyoles. Avui, d’aquests no en queda cap. Ni el Victoria ni el Colón d’Olot.

S.D.- Això devia ser en els anys 40, cap al 50...

J.O.- Si, perquè a l’any 45 jo havia complert 20 anys i ja entrava en quintes. Però, per sort, no vaig haver d’anar a la mili perquè em varen trobar estret de pit. Era un noi molt esquifit, jo. Un cop passades les proves d’inspecció anual per anar a la mili, després de quatre anys de patir, i pensant que a l’últim encara m’enganxarien, vaig poder sortir-ne lliurat, i allavors em va sortir l’ocasió d’entrar a treballar a la banca. Era a l’any 1949, tenia 24 anys i vaig estar treballant al Banc Hispano Americà, a la sucursal de la plaça Major , al costat de can Grilló. Fins que em vaig jubilar a l’any 1985. Ho sigui que vaig treballar a la banca 36 anys i 3 mesos.

J.S.- Déu n’hi dó. Però, vaja, avui no tocarem ni Banca ni banquers. Avui toca parlar de cistellers. En el temps en que tú treballaves a casa teva, a Banyoles hi havia dos o tres cistellers (l’Amagat, al carrer de Santa Maria, que també tenia botiga com vosaltres, i algún altre que nomes feia coves i cistells –sense comerç- com en Benet, i un del carrer de la Divina Pastora. I els esparters com en Salvador, que també venia cistells.

S.D.- (comentari propi Salvador).

RECORDS I MEMÒRIES

ELS ESPARDENYERS

 

S.D. Jo recordo haver vist les quatre rodes –o cinc?- que hi havia al capdevall de la plaça de Les Rodes, al costat del descarregador de bestiar que  era allà on ara hi ha l’escultura d’en Xicu Cabanyes.

(Parlar entre tots d’aquest descarregador i sobretot de les rodes i els espardenyers que les feien servir – Tana, Frigola, Vinardell...)

J.O.- Els corders que treballaven a la plaça de les Rodes es valien d’aquestes rodes plenes de fusos de ferro disposats circularment. El corder portava a la mà un grapat de brins de cànem, n’estirava uns quants i els retorcia tot començant a caminar cap enrera allunyant-se de la roda on hi havia posades les primeres fibres. La mà dreta era la que treballava de valent estirant les fibres que es necessitaven, mentre que la mà esquerra era la que subjectava el fil per evitar que el torçat es desfés. Per augmentar la duresa i la resistència d’una corda es feia girar la roda més depressa i el corder caminava més a poc a poc.: així es torçaven i es compenetraven els fils, però calia tenir cura de no retorçar-los massa perquè la corda es feia un manat de cordes primes, cada una de les quals es componia d’una colla de fils retorçats.

S.D. I els espardenyers  que treballaven aquestes cordes, necessitaven qui els ajudés a giravoltar la roda. I solien anar a rodar els vailets de la casa de l’espardenyer o els amics. Tu, Joan, em sembla que vas anar més d’una vegada a giravoltar la roda amb uns dels teus companys, fill d’un espardenyer del carrer Major.

J.O.- I tu, Salvador, vas fer de fill d’un espardenyer –com jo mateix- en una comèdia de Vicenç Coma i Soley que es va representar al teatre del Cercle de Catòlics. Quan els corders ho explicaven, ens deien: “Met, roda!!” Era molt divertida aquella comèdia, que tenia per títol “Els corders de Blanes” i era inspirada en una narració curta de l’escriptor blanenc Joaquim Ruyra.

S.D. Hauriem d’acabar aquesta explicació de la confecció de les cordes que feien aquells corders a la plaça de les Rodes.  Jo recordo que els fils s’estenien els uns al costat dels altres, i acostumaven a fer-lo en tres ramals. Per un costat penjaven tots tres d’un sol ganxet, mentre que per l’altre cada un penjava del seu. Es torçava per ambdós costats i es feia girar el ganxo únic en sentit contrari i quedava llesta la corda.

J.S. Llavores els espardenyers es carregaven les cordes a l’esquena o les posaven a un carretó, i cap a l’obrador de l’espardenyeria. A casa seva treballaven  en un banc especial d’espardenyer, i solien fer-ho al carrer. Perquè es treballava molt al carrer. En aquell temps no hi havia gaire varietat d’espardenyes. Les de pagés i les de betes eren les més venudes. I unes que en dèien de treneta. El color predominant de les espardenyes era el blanc, però també n’hi havia de negres.

J.O.- Un dels últims artesans espardenyers de Banyoles, i que encara avui té botiga al carrer Gran, és en J. Vinardell. Llàstima que avui no el tinguem aquí per explicar.nos coses del seu ofici. Però jo recordo haver vist treballar a en Jaume Soler, un espardenyer d’Arenys de Munt que a l’any 89 va rebre el guardó de Mestre Artesà de mans del president de la Generalitat. Era un home que va tenir 11 fills i que cap d’ells tenia la intenció de continuar la tradició que va iniciar l’avi Soler el 1880.

S.D.- Ja aleshores, aquest home reconeixia les dificultats que representava l’exercici d’aquesta feina i era conscient de la negativa de molts a introduir-s’hi. Defensava l’espardenya per damunt de tot, fent gala d’un catalanisme que l’obligava a posar-se la barretina cada vegada que assistia a alguna fira.

“DE FEINA EN FEINA. ÚLTIM PROGRAMA A RÀDIO BANYOLES

J.O.- En Salvador Duran, en Joan Saubí i el qui us parla, en Joan Olivas, han arribat al final del trajecte per aquesta temporada. Des que vam començar a emetre aquest programa “De feina en feina” en el mes d’octubre de l’any passat, hem estat setmanalment oferint-vos tota una temàtica de costums, tradicions, oficis perduts amb  locucions i refranys que  recuperàvem gràcies a l’inventari lexicogràfic i etimològic de la llengua catalana en totes les seves formes literàries i dialectals recollides en els Diccionari Català-Valencià-Balear d’Antoni Maria Alcover i Francesc de B. Moll. I sobretot, en la recerca del  nostre Costumari Banyolí que hem regirat en un munt de llibres nostrats. Durant nou mesos hem parlat de tots aquests temes.

De traginers i de tamburets. -De les Drogueries (els adroguers banyolins, les confiteries, les candeles, els xarops, els ciris, la cera...) -De l’arengader i les bacallaneries.- De mones, ossos i xarlatans.-Dels pellaires, adobers, banquers, curtidors...-Del rentar i les rentadores.-Dels sabaters.-De les coses brutes o de quan es recollia fems i xisca pels carrers de la ciutat.

Dels perfums, olors, fragàncies, sentors i flaires.-Del cafè i del beure.-Dels jocs de mainada

Del temps de les castanyes, pinyons i ametlles. -Dels estris de la cuina, i de tot el que fa referència al menjar. -D’eines casolanes.-Del rebost -De les mosques, mosquiteres i esquivamosques.-Dels esparters.-Del nostre pa de cada dia.-Dels boters.-Dels retratistes.-Del vi, de l’oli, de les vinyes de l’entorn banyolí. -Dels viatjants-Dels mossos de pagès.-De l’antic negoci dels alls.-I de les cebes.-De forats gatiners, de gats i gates.-Del fred.   Del foc.  Del llit-Dels matalassers. -Dels cotillaires -De la Quaresma. De les processons. De Setmana Santa.

De l’elaboració de les palmes- Del comerç banyolí en les dècades dels anys 60 al 70.

I de moltes i moltes altres  coses que,  podreu tornar a escoltar en aquests mesos d’estiu en que la nostra emissora Ràdio Banyoles tornarà a emetre des del primer capítol.

Nosaltres tornarem amb nous temes de Costums, Oficis Perduts i Tradicions en aquest nostre programa que tenim la intenció de seguir oferint-vos a partir del mes d’octubre des de  Ràdio Banyoles, emissora del Pla de l’Estany. Els responsables de “De feina en feina”, Salvador Duran. Joan Saubí i Joan Olivas seguiran elaborant per tots vosaltres els programes de la nova temporada.  Si heu gaudit amb els passats, esperem de la vostra benevolència en posar el dial de l’emissora per escoltar els nous que a partir de l’octubre tenim intenció d’oferir-vos cada dimecres i dissabtes

Fins a l’octubre, si a Déu plau.