LA QUARESMA

LA QUARESMA- DEJUNIS I ABSTINÈNCIES

 

J.O.- Hem de començar per dir que molts joves d’avui no saben pas què vol dir la paraula Quaresma ni quines repercussions havia tingut en èpoques properes a la vida quotidiana. Quaresma és un mot derivat de la paraula llatina quadragesima, que significa quaranta, i es refereix al període de temps que l’Església dedica cada any a reparar la festa de la Pasqua o ressurrecció de Crist. Aquest període comença el dimecres de cendra, següent al diumenge de carnaval, i acaba el dia de Rams. Ara la Quaresma passa pràcticament inadvertida, però no fa pas gaire, gairebé tothom es veia obligat a fer abstinència de carn des dels 7 anys i a dejunar des dels 21. Dejunar volia dir fer un sol àpat complet al dia i només una petita col.lació al matí i al vespre.

  Sobre l’abstinència de carn jo us diré que es prenia tan seriosament que el primer dia de quaresma a moltes cases de pagès penjaven les paelles al rebost i tapaven les gerres de greix fins al dia de Pasqua. Només es podia cuinar amb oli i menjar peix, bàsicament bacallà i arengades. En alguns pobles els carnissers entregaven els ganivets al capellà.

  És que la gent deia que “la Quaresma i la justícia són fetes només per als pobres”, perquè els rics trobaven la manera d’escapar-se d’una i altra. Una manera era menjar bons plats de marisc i altres peixos de qualitat. Però hi havia qui complia la llei menjant ànec o oca, dient que eren animals d’aigua com els peixos. I fins s’explica d’algun monestir de monjos que a l’edat mitjana tiraven conills a la bassa i un cop ofegats se’ls menjaven al.legant que els havien pescat.

J.O.- L’Esglèsia creia llavors que menjar carn despertava els instints sexuals. Després la ciència ha dit que també un bon plat de marisc desperta aquests apetits. Però, a més, l’església propugnava l’abstinència d’altres plaers i així durant el nacionalcatolicisme de Franco estaven prohibits els balls. Els diumenges, colles de joves i també parelles solitàries anaven a passejar pel bosc: una bona ocasió per fer pasqua abans del ram, precisament el contrari del que pretenien els capellans.

  Les coses ja no son com abans. Ara la Quaresma sabem que arriba perquè les escoles i discoteques han estat anunciant la festa de Sa Majestat el Carnestoltes. Jo recordo que a la Quaresma anàvem a comprar la butlla a la farmàcia de can Teodoro. Qui és que se’n recorda de la Butlla? A segons qui li expliques que pagant un duro a l’any tenies llicència per menjar carn tots els divendres del calendari sense caure en falta, si no pensa que te’n falta un bull creu que estàs parlant del temps dels trobadors.

Dejuni i abstinència són dues paraules que han desaparegut del vocabulari quotidià, però en la Quaresma eren presents a la majoria de les cases.  Fins i tot en els llibres de cuina es parlava de menjars de la Quaresma, Un llibre de l’Ignasi Domènech té una cinquantena de pàgines dedicades a la moral del menjar i als preceptes de l’església que regulen, o més ben dit regulaven, el dejuni i les abstinències que tots els catòlics havien de fer. En aquest llibre hi havia explicacions i definicions del que és carn i el que és peix. En llegeixo un fragment: “El caldo anomenat Maggi o Knorr pot fer-se servir en dies d’abstinència perquè no consta que sigui fet de carn”. Això era escrit a l’any 1914.

 Totes les restriccions tenen els seus privilegis. Per exemple: a l’exèrcit i a l’armada espanyola eren lliures de tot dejuni i abstinència els sergents, caporals, trompetes, cornetes, músics i soldats rasos. Si es viatjava amb la Companyia Transatlàntica de Barcelona es tenia dispensa de dejuni, abstinència i promiscuïtat. No obstant no es podia promiscuar el dimecres de cendra, els divendres de quaresma i els quatre últims dies de setmana Santa. Jo diria que la Companyia Transatlàntica estava ben considerada, no us sembla? O potser hi havia tràfic d’influències.

 

Es bastant complicat tot això. Com aquests dejunis i abstinències moderns que en diem dietes. Això de menjar és molt complicat. Però heu de pensar que les restriccions que tot això suposava no volien dir fam i misèria. No, en absolut. Ja coneixeu la dita de “feta la llei feta la trampa”. Les receptes són molt riques  i no falten ingredients molt nobles com la llagosta, el salmó, les ostres.. Només de llegir aquest llibre de cuina de l’Ignasi Domènech  de seguit es veu que criden l’atenció els noms dels plats. N’hi ha una pila amb referències eclesiàstiques i clericals, des de la senzilla sopa de pa seminarista fins a un gelat anomenat Piràmide Lleó XIII, passant per unes cols de Brusel.les amb pinyons a la Sor Beatriz o un pastís de moscatell a la trapa, una crema a la Sor Dolores, diverses preparacions a la cardenal i una sopa de fideus místics.

Deixa’m llegir aquesta recepta que m’interessa. “En una olla sofregiu una mica de ceba i uns alls; quan estan una mica torrats s’hi afegeix aigua en quantitat suficient per a la sopa, i hi tireu tres o quatre tomates, una fulla de llorer, julivert i sal. Quan és cuit passeu-ho per un sedàs. Al brou colat bulliu els fideus, ha de quedar caldoset”.

J.O.- Bon profit et faci. Ja ens diràs si es bo.. Però fíxa’t que en el mateix llibre hi ha aquest promiscu de fideus místics amb un salmó amb llagostins i salsa del padre Guzmán que m’ha deixat encuriosit per saber qui és aquest “padre” que ha donat nom a una salsa feta amb una maionesa una mica clara, i sobre gel o en un lloc fred s’hi afegeix una cullerada de mostassa anglesa, cerfull picat, corall de llagosta, pebre blanc en pols i sal. Hauríem d’aclarir que un dels objectius d’aquests llibres era obrir les possibilitats de menús a les mestresses de casa benestants i alliberar-les de la monotonia del bacallà, les arengades i les mongetes.

Els claus

EL CLAU I LES CLAUS (i II)

Passem ara, al clau masculí.  Ui, els claus. Se’n claven molts de claus avui dia. Però val més que anem pel vertader sentit del clau.

No t’enredis, Joan, no t’enredis.  I mirem bé un clau. Veiem que consta de cap o cabota, del cos del clau, que sol ser un cilindre d’acer, i d’una punta. L’eina més indicada per clavar un clau a la paret és un martell, i la forma més segura de realitzar l’operació és aplicar suaument el clau per la punta a la paret, sostenir l’eix amb dos dits de la mà esquerra i descarregar el cop damunt la cabota.

J.O.- Una nota important: si la persona que vol clavar el clau és esquerrà, li aconsello que no segueixi aquestes instruccions, sinó que ho faci al revés, etc.

Si la persona que vol clavar un clau és fuster, té un 98,76 per cent de probabilitats que el clau penetri la paret. Si és doctor en Filosofia i Lletres,les propietats baixen fins a un 34,62 per cent i a vegades menys.  Hi ha moltes probabilitats que el cap del martell peti contra la paret o contra els dits que sostenen el clau.

Tot això ens demostra que les tasques manuals (encara que disposem de manuals de bricolatge) són extremadament imprevisibles i perilloses. El que ja és pura bogeria és “fer entrar el clau per la cabota”.

J.O.- Us haig de confessar que jo he clavat molts de claus. De jovenet ajudava al meu pare a fer encanyissats per a cels-rasos. Fèiem un teixit de canyes al sostre, i amb uns claus de cabota molt grossa els clavàvem damunt les canya a unes llates travessades al sostre. Era una feina molt dura. Per això, gràcies a Déu, he tingut sempre un bon puny. Em sembla que d’aquests claus se’n deien  claus d’encabironar. Però hi ha altres classes de claus.

Clau de cavall (el que serveix per a ferrar cavalls; és de cabota quadrada i de cama llarga)

Clau de Crist (el que té la cabota de forma piramidal)

Clau de ganxo (clau ganxo)

Un clau també és una quantitat mínima de moneda. es sol dir “això no val ni un clau” (que no val res)

No tenir un clau (esser molt pobre)

Ex_ “L’oncle ha fet testament i no m’ha deixat ni un clau”.

Més séc que un clau ( (molt prim. molt magre)

Bon clau m’has fotut a la sabata! (ho diu el qui ha estat enganyat, especialment en el preu d’una cosa comprada)

No deixar clau en paret, o portar-se fins i tot els claus de les parets (endur-se’n tot el que hi ha, no deixar res.

J.O.- Bé, Ja hem fet el clau, i ara hauríem d’anar per clavar.: travessar amb claus o fixar per mitjà d’un clau o de claus. . Clavar és travessar una cosa amb un objecte punxegut; fixar per mitjà d’un objecte punxegut; fer entrar a cops de martell un clau., però també clavar és fixar, posar una cosa agafada fort a una altra. Anem a clavar:

Què és clavar un pedaç? (cosir un pedaç a la roba)

Clavar els botons o els ullets a una sabata , clavar una filada (tapar i cloure les juntes  d’una filada de mitjans, aplicant-hi morter o ciment)

Clavar la vista o els ulls (fixar-hi la vista, posar-se a mirar fixament)

Clavar una bofetada ( Joan: no t’ho proposis perquè et donaré un mal cop)

Clavar per la cara (dir les coses a algú violentament i a les clares. Ex: N’hi he clavat quatre de fresques”)

M’ha clavat la porta pels morros (m’ha acomiadat de mala manera).

I ja per acabar aquest tema clavarem la clau al pany i el deixarem tancat i barrat.  Quan tornarem obrir hi trobarem un altre tema.

Les claus

ELS CLAUS I LES CLAUS (I)

J.O.-Fa poques setmanes, en motiu del programa que vam emetre sobre els gats i els forats que hi havia a les portes d’entrada de les cases, allò que en dèiem els forat del gat, vam dir que en aquells forats també s’hi amagava la clau de la porta.  I ens va semblar que podríem fer un programa força atractiu parlant de les claus. Què us sembla? Us va bé per obrir la porta? Doncs, endavant!.

  La clau és aquesta peça de metall que, introduint-la en el forat d’un pany i fent-la girar, posa en moviment el mecanisme del pany i serveix així per obrir i tancar.

-Molt bé. Això és la clau. Però hi ha una altra cosa que se’n diu el clau, que és molt diferent. Podríem parlar de les dues coses: la clau femenina, i el clau masculí. Si us sembla bé definiré el que és un clau, segons el Diccionari d’Alcover i Moll. El clau és aquesta barreta de ferro o d’altre matèria sòlida, de gruix i llargària variables, amb punta a un cap i cabota a l’altre, que, feta entrar a cops de martell, serveix per a mantenir unides dues peces, per a penjar-hi coses o per a fins ornamentals.

J.O.-D’acord. Estan definits molt bé  el clau i la clau. Però, posant una mica d’ordre, i per allò de que les senyores van primer, aniria bé que comencéssim per la senyora clau. Som-hi.

Jo crec que la clau és un tresor que no en té fi. A cop de vista sembla un tros d’acer sense sentit, però si una persona en treure’s el mocador de la butxaca li cau la clau a terra, mirar de trobar la clau, per ell és com si busqués un tresor. Perquè un home sense claus està perdut: no pot agafar el cotxe ni anar a l’apartament ni obrir la porta del carrer I malament si no pot entrar a casa quan va a retirar a altes hores de la nit.

Darrerament he llegit que en el Vaticà han robat les claus de la imatge de Sant Pere. Em sembla que aquest lladregot ho deu haver fet expressament perquè els cardenals no puguin entrar al cel. Les claus de Sant Pere són com un símbol del poder concedit al Sant i als seus successors, d’obrir les portes del cel mitjançant el perdó dels pecats.

-Doncs, ja poden perdonar, que si no tenen claus, ho veig molt fumut.

-Una clau mestra:  (la que està fabricada de tal manera que serveix per obrir tots els panys d’una casa)

Una clau de canó (la que té la canya de ferro buida, foradada en el cap, dins el qual entra un mascle que forma part del pany)

Les claus del celler (Bé això no és cap clau. Això es solia dir quan a un  que ha begut vi se li veuen les taques a la barba quan ha begut a gallet. Humorísticament es diu “es coneix que has begut vi: portes les claus del celler”)

Clau de desfer llits (un maneguet de ferro amb un forat quadrat al cap que serveix per descargolar els perns d’un llit en haver-lo de desfer)

Clau anglesa (un instrument que consisteix en un mànec o barra que té dues mordales que s’acosten o separen mitjançant una espiga roscada i serveixen per estrènyer una peça de maquinària, descargolar-la, subjectar-la, aturar-la d’obrar, etc.)

Clau cigonya (una eina consistent en un mànec de ferro que a un cap o a tots dos té una mossa adaptable a les cabotes de pern d’un diàmetre determinat, i serveix pera descargolar- Es diu “clau francesa o clau de rodillo”.

I moltes més claus: la clau de l’aixeta, la clau de l’electricitat, etc.

I la clau de volta, quina clau és? ( no és cap clau, és la pedra central que clou un arc o una volta)

I sabeu que és la clau de sol? (és un signe col.locat al començament d’un fragment musical i que indica quina ratlla del pentagrama correspon a una nota determinada, i per consegüent en quines ratlles  i espais cal escriure les altres notes de l’escala. “clave”).

J.O.- Claus de música, claus angleses, claus de missatges que capten els serveis d’espionatge, claus que obren les portes de la fama, del poder o del cel. Sant Pere i les claus. Esperem que aviat les trobin.

El llit - Els matalassers

El LLIT - ELS MATALASSERS

A la taula i al llit, al primer crit. Hi esteu?.  El llit és un moble destinat a jeure-hi i dormir-hi, i compost generalment d’unes peces de fusta o de metall per a suport, d’un o més matalassos o altres elements evitadors de la duresa, i d’una o algunes teles per a tapar-se el qui jeu.. Tú, Joan Saubí, en la teva feina en un taller de mobles, segur que has encolomat alguns llits  a la clientela.

S.- ..............

S’ha pixat al llit (es diu d’un qui s’ha aixecat molt dematí, o més dematí del que acostuma)

A la taula i al llit, la dreta és del marit-

Qui canta a taula i xiula al llit –o pixa en el llit- no té el seny complit

A taula i al llit, al primer crit (vol dir que convé anar-hi tot seguit en cridar.nos a menjar o a dormir)

Si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit (es diu per recomanar que cadascú faci les coses que pugui fer ell mateix, abans que encarregar-les a altres)

A les deu, ves-te’n al llit si et lleu

(i altres afegeixen “Tant si et lleu com si no et lleu, ves-te’n al llit a les deu).

Per sentir-se bé al llit, hi ha d’haver un bon matalàs.  Anem, doncs per arreglar-nos un bon matalàs que sigui ben tou. Ja ho sabeu: el matalàs és aquest sac rectangular de tela cosit de tots costats, que, farcit de llana, de plomes o d’altra cosa blana, serveix per a jeure-hi damunt, generalment posat damunt un llit (el “colchón” que diuen els castellans). Però en aquest programa de Costums i Tradicions us volem parlar d’un ofici gairebé desaparegut i que a la nostra ciutat era molt estès. Ens referim als MATALASSERS, els que feien o adobaven matalassos

Antigament, els matalassos quasi tots es confeccionaven de llana, borra de llana o crin vegetal i animal. Modernament se’n van fer de cotó, de flocs de suro i trossos de poliuretà. Quan la llana o qualsevol altre farçit, a causa de l’ús, perdia les seves naturals condicions de flonjor, era necessari fer-los refer pel matalasser que emprava per aquesta feina dos bastons obtinguts d’un arbust silvestre. D’aquests bastons, el que s’emprava amb la mà dreta tenia un llarg aproximat de sis o set pams, i el de l’esquerra en media uns cinc, amb els quals, i gran destresa batien la llana fins aconseguir que perdés empedraïment i tornés tova, lleugera i esponjosa, per oferir bones condicions de comoditat als usuaris en la important funció del descans. Els acabats es feien de dues formes, el normal o senzill i a l’anglesa. Aquest treball generalment era fet a domicili, i també s’anava a les cases particulars- .

Alguns matalassers treballaven al carrer, i solien tenir a l’entrada de la casa una petita botigueta. Recordem en Juanola, al carrer Sant Martirià, i en Batlle, a la placeta dels Estudis. Aquest darrer era baster, com també era baster en Frigola,, que també es dedicava a refer matalassos.

(Parlar d’aquets matalassers banyolins)

Algunes persones no volien  que se’ls emportessin els matalassos per refer-los. Exigien que el treball es realitzés a casa mateix; si disposaven de terrat o d’un petit pati; i si no al carrer, si hi havia un espai arrecerat i suficientment gran.

Avui constatem que els matalassos de llana desapareixen de la nostra vida quotidiana; al mateix temps que van desapareixent també els tradicionals matalassers. Però podem recordar un temps, no pas molt llunyà, en què el matalasser era un artesà de reconeguda importància i el matalàs era una peça primordial del parament de la casa.

El preu d’un matalàs era important. Jo recordo que un matalàs de llana ja valia mil pessetes quan aquesta era una quantitat a considerar i era corrent la dita: “mil pessetes són mil cavalls de força”. No tothom podia comprar quan volia un matalàs nou de bona llana; i la peça es passava de pares i fills; i es refeia i es renovava convenientment per allargar-ne la vida i el servei.

Es tenia molta cura de la seva conservació i del seu manteniment. Si no diàriament, si ben sovint i almenys un cop per setmana, els matalassos es treien al balcó i es picaven amb força i contundència, amb aquest estri, també en curs de desaparició, que anomenàvem pica-matalassos.

Hi havia un refer que consistia en renovar gairebé totalment la peça; canviant la tela per una de nova; rentant la llana, i si convenia afegint-n’hi de nova. Però hi havia un altre refer que només consistia en rentar la tela i tornar a recompondre el matalàs. Aquesta és l’operació que moltes mestresses de casa exigien que es fes en el mateix domicili. Com que la gent comptava molt, i la cura dels matalassos era una mica pujat de preu, per tal de reduir una mica el cost, en algunes cases la tela se la rentaven ells mateixos. Aquesta feina s’havia de realitzar periòdicament. No convenia deixar passar massa temps. Per això sovintejava en l’ambient ciutadà l’estampa de l’operari de la matalasseria dirigint-se a la casa on havia de prestar el seu servei.

Aquests operaris matalassers anaven armats amb els estris de l’ofici: una bossa amb tot el necessari per cosir i repuntar les teles; un coixí per asseure’s mentre feia la darrera part del seu treball. Tots nosaltres hem vist aquests matalassers com treballaven drets accionant amb molta habilitat els dos bastons, per desembullar i estovar la llana; o bé asseguts cosint les teles i recomponent el matalàs.

Ara els matalassos de llana han estat substituits pels de molles. Els pica-matalassos, per l’aspiradora elèctrica. Els antics matalassos de llana han perdut ús a favor dels moderns fabricats amb molles espirals d'acer entrellaçat, que resulten més higiènics i ofereixen una més perfecta i uniforme sustentació al cos. Ara es parla d’espuma en lloc de llana i d’aquells matalassers d’abans la majoria ja jauen, sense fer-los mal els ossos. La figura del matalasser, equipat amb els dos bastons, la bossa i el coixí ha desaparegut de l’ambient ciutadà. I aquest ofici, com el seu pròxim de baster han entrat en franca situació de decadència.

La fred - El braser

EL BRASER

El tema que hem encetat ha estat el del fred i hem seguit parlant dels focs a les llars. Podríem parlar també d’estufes i altres sistemes d’escalfament, però en aquest programa de costums i tradicions, anem a la recerca de coses antigues. I un sistema d’escalfament que nosaltres havíem viscut era el d’acostar-nos al braser. Heu estat, vosaltres, alguna vegada vora un braser?

El braser és un recipient de metall, dins el qual es posen brases per escalfar una habitació Jo encara guardo el braser que teníem a casa: una amplia gibrella de coure amb dues nanses que posàvem damunt d’una plataforma rodona amb un gran forat al mig. Tots anàvem a seure  i a escalfar-nos al voltant del braser.  Aquell braser s’havia omplert de carbonet amb unes brases de carbó vegetal. recobert tot de cendra, calia ventar-lo durant bona estona. Tots anàvem a seure davant del braser i a escalfar-nos ua mica. Les dones, arremangades, s’escalfaven cames i cuixes, i més d’una n’haviem vist que tenia les pantorrilles plenes de “cabres”.

El conjunt del braser es rematava amb una gàbia o un entrellaçat de filferros que impedia que la mainada no hi caiguessin de cara o hi prenguessin mal, que també hi havia perill de morir cremats. De tant en tant havíem de remenar el braser per avivar-lo, i per això disposàvem d’una pala, una paleta de coure o d’aram. Quan es feia braser, la consigna era que no es gastés, que no s’acabés, que no es consumís, perquè si el carbonet no es gastava, el menjador o la sala no s’omplia de calories. Per a les dones, la màxima victòria consistia a dir a la nit:”avui només hem hagut de fer un braser”. No sé si recordeu, que al braser s’hi solia posar una clau d’aquelles grosses, que servia per evitar que es formés no sé quin òxid terriblement verinós. La clau era colgada a la cendra, i si alguna vegada, netejant el braser, l’agafaves et podies cremar els dits.

La fred..., els focs...

RECORDS I MEMÒRIES DELS PROGRAMES RADIOFÒNICS QUE VAN DURAR MOLTS ANYS A RÀDIO BANYOLES.

 

Els programes de Ràdio Banyoles van durar molts anys. Sempre conduïts per Joan Olivas, amb les col.laboracions de Joan Alemany i Salvador Duran. Després de les col.laboracions d’aquests bons companys que van deixar-nos un bon record, en aquests darrers anys hi ha col.laborat Joan Saubí que en el 2014 segueix al costat de Joan Olivas.

Un petit tast d’alguns programes:

EL FRED.- Joan Olivas: recordo llargues nits d’hivern passades vora del foc de casa dels meus avis, que eren pagesos. Vivien al carrer Nou, i algunes nits ens reuníem les famílies vora del foc, asseguts a un escó llarg o a una pedra plana mentre seguíem el res del rosari que l’avi de la casa anava desgranant i a vegades s’hi adormia. En temps del blat de moro espellonàvem les capses del blat de moro esperant que ens sortís la vermella. Algunes vegades, en Martirià Font, llavors molt jovenet, tocava en el piano alguna sardana i nosaltres l’acompanyàvem cantant la Llevantina o El saltiró de la cardina).

ELS FOCS. El de les Saques es va produir tràgicament a l’octubre del 1952. Hi hagué tres morts i la destrucció d’un magatzem de maquinària i de mercaderies (en part propietat del Pakistan Jute Board)

Aquests focs, veritablement no ens agraden.  I el de les Saques, en aquell any 52, va entristir la nostra festa major, orfe aquell any de focs artificials.

El foc és perillós. Fins i tot quan dos discuteixen “amb foc”, i malament rai si vé un tercer i en lloc de calmar-los “tira més llenya al foc” A voltes tot acaba bé perquè les enrabiades són “focs d’encenalls”, però si l’un l’agafa virulenta i “treu foc pels queixals”, creieu-me, els qui de bona fe estem interessats a fer que tot s’acabi en pau, acabem per perdre el món de vista i “n’hi ha per tirar el barret al foc”. Amb els primers no sabeu mai com petareu; els voleu calmar i és pitjor, és “fugir del foc i caure a les brases”.

Els gats

 FORATS GATINERS, GATS I GATES

Antigament , moltes cases dels pobles tenien a la part baixa de les portes del carrer una obertura circular més o menys d’uns 15 cms. de diàmetre que en deien el forat gatiner. La seva funció era facilitar el pas als gats de la llar, ja que aquests felins domèstics, en aquells temps que no existien les modernes i efectives metzines, eren els naturals perseguidors de les rates que proliferaven a l’entorn dels graners.

D’aquests forats encara en podem veure alguns en comptades cases velles deshabitades. Avui, doncs, parlarem de gats, aquests animalets que, durant molt temps van ser animals de companyia, potser molt més que els gossos. Almenys a casa, recordo a la meva infantesa haver vist sempre un gat escalfant-se a la vora del foc, i algunes vegades perseguint rates.

Recordem nosaltres haver sentit algunes coses referents a la vida i costums dels gats, i fins i tot algunes de supersticioses. La creença general és que aquests animals cauen sempre de peus, i que hi veuen més en la nit, a les fosques, que de dia.

A Catalunya, en mudar de casa un gat, se l’emportaven dins un sac o dins un cistell tapat, perquè si veia el camí, se’n tornaria a la casa d’on el treien. Alguns afirmen que en mudar-se de casa una família, encara que portin el gat dins un sac i per lluny que sigui, l’animal torna a la casa antiga, i per evitar-ho cal untar-li els peus d’oli.

També es diu que si un gat, en l’època de l’escalfor sexual menja llangardaixos o dragons, s’aflaqueix molt i arriba a morir-se.

Uns diuen que menjar cervell de gat negre fa espassar la bogeria.; a Figueres, en canvi, diuen que menjar cervell de gat negre, fa tornar boig, i afirmen que són moltes les persones que si han tornat per haver-ne menjar sense saber-ho.

Si el gat estossega, assenyala canvi de temps. Si estossega inclinant el cap a aterra, assenyala vent, i si ho fa amb la testa alta assenyala pluja. També donen senyal de pluja quan es toquen molt les orelles amb la pota, o quan, en rentar-se, es toquen molt la punta del morro.

Si en rentar-se la cara fan anar les potes fins més enllà del cap i les orelles, que fins es renten el clatell, sembla que és senyal de pluja o que han de venir forasters.

També es diu que si el gat es renta el morro amb una pota, anuncia la visita d’una persona, i se se’l renta amb les dues potes, el visitant vindrà a cavall.

Altres creences: que matar un gat dins casa seva porta desgràcia; que si el gat fa grans marramaus, és que té mal de queixal. Que quan els gats miolen desesperadament, assenyalen una defunció.

Es cosa de creença general que els gats negres porten bona sort, i que la casa on hi ha un gat negre no acabarà mai els diners.

Agafar o aplegar un gat, que és? (embriagar-se, emborratxar-se)

Tenir o portar o dur un gat (estar embriac)

Portar un gat com un temple (estar molt embriagat)

Anar amb el gat al coll (estar embriac)

Gat com una sopa o més gat que una sopa (molt embriac)

El gat també és un peix, de color gris, de 25 fins a 70 cms. de llargada, que és molt poc estimat i a penes comestible. S’anomena també gatvaire i gató)

El gat i la rata (joc d’infants en que els jugadors es posen fent rodona, agafats per les mans i amb els braços estesos, fora el gat i la rata que són dos jugadors, el primer ha d’encalçar el segon posant per davall els braços dels altres i seguint-lo sempre pels mateixos llocs per on passa, fins a agafar-lo).

Algunes locucions:

Anar o caminar de gat, o de gat de gat (anar de quatre grapes)

Buscar cinc peus al gat (pretendre coses impossibles)

Esser un orgue de gats (estar un lloc ple de soroll, de crits, de desordre)

Pujar o enfilar-se com un gat (enfilar-se amb molta agilitat)

Gat vell  (es diu dels vells qui volen fer coses de jove)

Més content que un gat amb una rata (o amb dues rates) (molt satisfet)

Ésser més dolent que un gat borni (esser molt dolent)

Estar com gat i gos, o com el gat i el gos, o com gats i gossos, o com el gat i la rata (estar barallats i mal avinguts)

Qui posarà l’esquetlla al gat? (es diu referint-se a una acció perillosa que probablement ningú gosarà fer)

Darrera la porta hi ha un gat, vetaquí el qüento acabat (fòrmula per acabar una rondalla)