Els mossos de pagès

ELS MOSSOS DE PAGÈS

  Els mossos de pagès van ser presents fins ben bé els anys 60. El primer que feien els mossos quan clarejava era donar menjar als animals, llavors esmorzaven i la resta del matí feien les feines del camp. Dinar (escudella i carn d’olla), una migdiada; al camp altra vegada, i a mitja tarda, tot sovint, un bon berenar d’embotits dels dos porcs que mataven a l’any. Després arreglaven els animals i abans d’anar a dormir encara donaven l’últim manat a les vaques..

He trobat un article sobre els mossos de pagès en un Quadern de festa Major de la població empordanesa de Torroella de Montgrí. Em sembla interessant recollir-ne alguns fragments. És una entrevista a una mestressa d’una casa de pagès, i diu.

El mosso va venir a casa a l’edat de 15 anys. Li vam preguntar que sabia fer i va contestar que no sabia fer res.. La resposta va ser que ja s'’hi podia quedar. El recordo a cada racó de la casa. Era qui normalment tallava el pa cada dia, i a cada repàs tenia el porró de vi sempre a punt i les setrilleres plenes. En temps d’alls tendres, en preparava uns quants amb polsims de sal per acompanyar el dinar o el sopar. En temps de pluja i de cargols, sempre aprofitava per collir-ne, fos on fos, a l’olivar o al regó d’Ullà o a les vores del mas, i se’n cuidava de guardar-los i preparar-los el dia que decidíem de menjar-los. Se’n cuidava de coure la carn a la brasa, les arengades, les torrades. Fèiem petar la xerrada vora del foc. Donava gust d’escoltar-lo, sempre tenia coses per explicar i sabia acudits que ens divertien molt. Els dies de festa sempre es mudava molt i anava al cinema  cada diumenge. Tenia cura del bestiar i les feines de l’hort. No va treure mai el carnet de conduir cotxe o tractor, però ell acompanyava l’avi amb el carro i més tard anava amb Vespino als horts,a l’olivar o a la vinya. Sempre tornava a casa amb espàrrecs o amb cargols, feinejàvem amb la màquina de batre a la temporada de la sega. L’àvia sempre li estava a sobre a l’hora d’esmorzar, que ho solien fer junts, de si menjava prou, si havia de menjar més. Encara a la vellesa el tractava sempre com un fill..

  En aquest mateix article sobre els mossos de pagès es comenta que “els mossos s’aixecaven a les sis del matí, donaven menjar a les eugues, després esmorzaven un tros de pa amb tomata i pernil i llet. sense gaires romanços enganxaven el carro i anaven a treballar al camp. A la una d’un rellotge de sol era l’hora de dinar. El feia la mestressa generalment escudella i també sovint arròs, cigrons i altres menjars, sempre acompanyats per un porró de vi. A l’estiu sempre es feia la migdiada i cap a les tres de la tarda, una altra vegada cap al camp. es treballava de sol a sol i després quedava arreglar les vaques. Abans, però, solien berenar una bona amanida de ceba tendra i botifarra dels dos porcs que mataven cada any. Cap al tard, sopar, verdura i peix que anaven a pescar.

Un tal Miquel Puig era un noi analfabet de Pals, i explicava que a finals dels 50 la feina de mosso va anar de baixa a causa de la transformació que hi havia al camps i a la societat en general. la sortida per a molts d’ells va ser apuntar-se a plantar pins a la muntanya..

Els diumenges anava a la barberia i portava la mestressa a missa al poble amb una tartana. Al poble hi anava sovint, a ballar, al cafè, i també per la festa major..

Una vegada es va trobar a l’estable 3 mil ptes. (molts diners en aquell moment)- i ell li va dir a la mestressa. Sempre va pensar que va ser una prova que li varen posar per calibrar si hi podien tenir confiança..

Una vegada van fer cigrons en un camp de garrofers i varen sortir molt macos, però els conills se’ls menjaven, i per tant, va decidir posar una muroca, un espanta-ocells, amb una branca de garrofer creuada que el vent feia moure. L’endemà, el seu amo, que no en sabia res, va anar al camp de matinada i va tornar espantat dient que algú s’havia penjat al seu camp.

Altres anècdotes: En un camp també hi havia melons. Un dia, per regar els melons en va donar per menjar de bons i macos a la Guàrdia Civil, que vigilava la distribució d’aigua. D’aquesta manera va regar sense que la Guàrdia Civil se n’assabentés..

De mossos també n’hi havia alguns una mica punyateros. Ho diu un vell amo:- Un mosso em va demanar si li podia avançar la paga del mes. Quan la va tenir va saltar per la finestra i no el vam veure mai més.

Un mosso, gelós de la seva feina i amb la voluntat que no li prenguessin quan no hi fos, ensenyava els cavalls, anomenats sovint rossams, al revés que al normal, de manera que quan deia BO, el cavall avancés, i quan deia ARRI, el cavall s’aturés. Els altres mossos, amb aquell cavall fracassaven.

A un mosso novell, li varen dir que anés a buscar l’ós per fer l’escudella a un altre mas. Allà ja sabien de què anava i el varen dirigir a un altre, i així anava fent fins que es va adonar que era una broma..

I acabem amb aquestes anècdotes dels mossos de pagès explicant-ne una d’en Pere Vuitanta, un mosso de l’horta d’en Manel, de Torroella, que agafava granotes per fer-se un sobresou. Un dia, anant a Palafrugell amb el cotxe de línia, se li va obrir el sac i es varen trobar els viatgers amb tot de granotes pel mig de les cames, fins al punt d’haver d’aturar el cotxe de línia i solucionar l’embolic.

( Del extractes dels programes radiofònics (Radio Banyoles) conduits per Joan Olivas i que en llarg dels anys ha estat acompanyat per Joan Alemany, Salvador Duran i Joan Saubí).

Records i memòries

ELS MOSSOS

Referint-nos  a la paraula mosso direm que en aquell temps hi havia una diversitat de mossos. Ara en parlarem perquè el tema dóna per molt.

El mosso , especialment, és un treballador llogat per anys o temporades per a les feines del camp o per al servei d’una casa de pagès, on menja i dorm. Un mosso és un servent, un home llogat per fer una feina o ajudar a fer-la. Però un mosso és també un home jove. Nosaltres mateixos, quan érem joves érem mossos, perquè més d’una vegada ens havien dit que érem bons mossos i ben plantats.

Anem per les classes de mossos:

Com que anem molt endarrera, en direm uns quants que ja han desaparegut del nostre entorn. Com ara:

Un mosso de mules (és el qui tenia l’encàrrec d’alimentar i netejar les mules de tragí)

Mosso de cuina (el qui ajuda al cuiner i fa les feines de cuina menys delicades, com eixugar culleres, escurar, etc) –en castellà “pinche”

Mosso de pastor (el vailet que ajuda al pastor a guardar el bestiar)

Mosso de cafè (el qui presta servei en un cafè servint als parroquians a les taules)

Mosso gros (cap de colla dels treballadors agrícoles (mayoral, capataz)

Mosso d’estable (el qui té esment als animals de peu rodó i a la neteja de l’estable)

Mossos d’esquadra ( segons el Diccionari de l’Alcover, són individus d’un cos armat al servei de la Diputació de Barcelona o de la Generalitat de Catalunya, però això ha canviat. No cal fer-ne història perquè ens allargaríem molt, però si que direm que a partir del 1992 va dur-se a terme la reorganització de les policies locals, que van transformar-se en guàrdia urbana o policia municipal. I es va perfilar l’element més nou de tota la reforma; la creació de les policies autonòmiques, d’acord amb les disposicions constitucionals. A Catalunya van ser recollides  en l’article 13 de l’Estatut i van concretar-se en la transformació dels Mossos d’Esquadra, cos plenament civil (si bé els seus comandaments havien de procedir de l’exèrcit, reglament de 1982, i punt de partença de la nova policia autonòmica (1983), dependent de la Generalitat.

Records i memòries

ELS VIATJANTS

Us en recordeu quan en els comerços banyolins hi entraven aquelles persones molt ben arreglades, ben mudades amb americana i corbata, que en deien els viatjants?

En Salvador Duran segurament que n’ha hagut d’escoltar a molts, alguns que sortien ben contents per haver fet una bona comanda i d’altres mig empipats perquè no havien aconseguit que el botiguer client li  fes cap “pedido” ,que es deia aleshores.

  Abans, els viatjants de comerç arribaven amb l’autobús de la Teisa (Teiusa), on ja es trobaven amb el mosso  (el matalot), que eren empleats dels hotels, generalment el Flora i el Mundial, o la Fonda Comas.  Era molt popular el matalot del Flora conegut com en “Boia”. Els mossos carregaven les maletes amb les caixes que contenien els mostraris, i moltes vegades el mateix mosso tenia cura de transportar els mostraris a les botigues convingudes on el viatjant es presentaria posteriorment portant només una elegant cartera de mà.

La figura externa del viatjant de comerç era d’elegància i distinció. Es notava que venia de Barcelona. Potser a la capital es domiciliava en un quart pis d’una atrotinada casa, sense ascensor, en un barri suburbial. Però quan anava als pobles, en representació d’una casa important s’allotjava en el millor hotel. El seu aspecte i la seva gesticulació eren els d’un gran senyor. El vestit adient a la temporada; la corbata del darrer model, el barret tou, els guants... Un aparatós talonari de comandes i un elegant llapis per fer les anotacions. Encara no s’havia inventat el bolígraf, i l’estilogràfica no permetia fer els calcs necessaris per les còpies de la comanda.

  Més endavant, els viatjants ja podien treballar en un mateix dia en diverses poblacions i fins i tot, al vespre ja eren a casa seva. Però, abans, ja ho hem dit, molts havien de passar una o diverses nits en una fonda o hotel.

  En Salvador i jo mateix, degut a que durant molts anys les nostres cases foren dedicades al comerç – més sobretot en Salvador- vam conèixer molts viatjants i amb alguns hi vam fer també bona coneixença.

(Parlar d’alguns viatjants o alguna anècdota)

Recordo que un viatjant de Sant Feliu de Guixols, a l’estiu, cada vespre venia al carrer Major, i s’asseia amb el grup que formavem els veïns, prenent la fresca i xerrant amb el veïnat.)

(Anècdota Joan:  Durant l’entrada de les tropes nacionals a Barcelona, el 1939, el meu pare va poder ser acollit a casa d’un viatjant. Era un temps difícil, de molta escassetat de tot, i el meu pare va donar una mica d’ajuda al viatjant i a la seva família, anant pels carrers a recollir llenya pels edificis destruïts dels bombardejos, i així en aquell febrer de molta fred es van poder escalfar a la llar de foc de la casa.)

S’han acabat els viatjants? En Salvador ens en podrà donar raó.

 En Boia era el mosso o el matalot de l’hotel Flora. Segons el diccionari, el matalot és el mosso d’hostal, encarregat principalment de tenir esment a les bèsties dels traginers i caminants. A l’hotel Flora ja hi havia hagut un servei de carruatges que portaven els forasters al balneari de La Puda. No crec que en Boia alimentés les bèsties d’aquells carruatges, perquè això devia ésser al principi del segle XX, però sí que en Boia havia donat aliment a altres carruatges: als automòbils que els carregava de gasolina en l’estació de servei que hi havia davant l’hotel.

Records i memòries

LES FAIXES

Si les dones es posaven cotilla, els homes, durant molt temps també s’estrenyien la cintura  lligant-se una faixa. Parlem de faixes.

La faixa és una peça de roba molt més llarga que ampla, que serveix per a cenyir el cos per la cintura donant-li dues o més voltes, sigui per estrènyer el cos, sigui per a subjectar els calçons o altres peces de vestit. La faixa també és la que es posa als infants per defensar-los el cos o per subjectar-los els bolquers. La faixa és també la que porten com a insígnia els generals i altres majors de tropa, els prelats, els religiosos de certes ordes, etc. I la faixa, també és – com la cotilla- una peça de tela més o menys ampla amb que les dones, els herniats, etc. es subjecten l’abdomen.  I encara hi ha altres faixes que en parlarem més endavant.

  Nosaltres encara hem tingut ocasió de veure molts pagesos amb faixa. Jo mateix, fent comèdia, m’he n’he fet tips d’envoltar-me faixes quan fèiem aquelles obres d’ambient rural. I us asseguro que em trobava molt bé amb aquella llarga tira de llana envoltant-me la cintura. És lleugerament elàstica, no t’estreny l’estómac i  et subjecta la tripa. I a més a més, als pagesos els hi anava bé per si en cas de necessitat sempre es podien “guardar un roc a la faixa ” per si les coses es presentaven de mal ull. Ja ho va dir el general Prim: O caixa o faixa, que és un expressió d’home decidit que va per tot o res.

  Josep Maria Espinàs va escriure un article que tocava aquest tema i deia: “Quines coses! Ara resulta que als Estats Units la faixa té un gran èxit, especialment entre els homes. Més de la meitat de les vendes es fan a homes que estan preocupats pel seu aspecte, i els fabricants de faixes informen que entre els seus clients destaquen els funcionaris, els actors, els militars, els esportistes, els cardenals i els bisbes.

  La faixa dels pagesos, la faixa dels pescadors, la faixa dels descarregadors i d’altres oficis és una peça indumentària tradicional que sovint es complementava amb la barretina, però que ha durat molt més. Encara hi ha gent que duu faixa amb una naturalitat i un profit innegable. I no sols els castellers.

Segueix dient Espinàs: “ No és que els nord-americans ara hagin adoptat la típica faixa de la nostra gent del camp, que és una faixa franca que dóna la cara i cenyeix per fora; de fet, les faixes d’aplicació interior reben aquest nom per analogia, però és més exacte dir-ne ventreres- Els catalans tradicionals s’enfaixaven la cintura per sentir-se més segurs quan havien de fer un esforç; la gent que duu una faixa actual vol reduir el volum del ventre, i en general no es pot dir que faci gaire exercici.

Continua havent-hi, és clar, faixes usades per prescripció facultativa, que fan una funció correctora o de protecció, però sembla que l’èxit de les faixes als Estats Units s’explica per raons estétiques.Esser panxut no és ben vist, si el panxut és un ciutadà normal i corrent, que és el que són la majoria de ciutadans, des dels alts executius als empleats més modestos. Ara: un gran pintor, un novel.lista il.lustre, un científic premi Nobel , un cantant d’òpera famós tenen el dret d’exhibir una panxa voluminosa, com un signe més de la seva excepcionalitat.

Ara les panxes no són de moda. En altres temps, posseir una bona panxa  era símptoma de prosperitat, segurament perquè una bona panxa era conseqüencia, sovint, de menjar força i fer el gandul, dos privilegis que eren a l’abast de poca gent-.

Segurament que recordareu els faixaires, els venedors de faixes que acostumaven a passar pels carrers en dies de fires. I sobretot, els xarlatans que venien faixes a la plaça de les Rodes.

   I si us sembla, deixem la faixa aquí, perquè aquest tema  ja l’hem faixar massa. Ens ha sortir tan llarg com una faixa. Entre faixes i cotilles, segurament que haurem deixat els nostres oients encotillats, faixats i feixucs.. El proper tema, ja mirarem que sigui  menys engavanyat que aquest. Ens desencotillarem, ens desenfaixarem i procurarem de no afeixugar-vos.

Les cotilles de can Masgrau

LES COTILLES DE CAN MASGRAU

Aquest si que és un ofici perdut i ben desaparegut. Segurament que alguns joves que avui ens escolten no saben que les cotilles de les dones es treballaven molt a la nostra ciutat. I segurament tampoc saben el que és una cotilla. Però si saben el que és un cotilla, que encara que sigui un mot no admés en català, si que ho és en castellà. Un cotilla és un que es dedica a escampar xafarderies. Però no és d’aquests que parlarem ara. Anem pels cotillaires o cotillers.

La cotilla és una faixa ampla de tela, reforçada amb “branilles”, amb les quals les dones s’estrenyen el cos per deixar ben dibuixada la corba de pits i ventre. La cotilla és allò que en castellà en diuen el “corsé”. I el cotillaire és el fabricant de cotilles que durant molts anys, a Banyoles, va ser una indústria molt floreixent dels Masgrau que tenien el taller al carrer de la Canal. Encara en Tomàs Masgrau, fins fa poc treballava aquestes teles fent cotilles especials per algun encàrrec.

Si a l’arxiu de la ciutat remenéssim alguns programes de festa major d’anys antics segurament que trobaríem anuncis de la indústria cotillaire de can Masgrau. En el llibre “Calendari Guia de Banyolas i sa comarca”, editat l’any 1891, ja hi veiem un anunci de la fàbrica de “corsés” d’en Tomàs Masgrau, instal.lada al carrer de Girona, num. 14. (Curiosament sempre s’anunciava la cotilla com a “corsé”).

Quan encara no s’havia inventat i estès l’ús del sostenidor confeccionat en sèrie, les senyores usaven cotilla. Les cotilles es feien a mida i la modista que s’encarregava de la confecció artesana d’aquesta peça de roba interior era la cotillaire. L’establiment on es prenien les mides i es lliuraven les cotilles un cop acabades acostumava a tenir l’obrador a la rebotiga. Diuen que  els obradors de les grans ciutats eren llocs adequats per xafarderies. Això ja ho hem vist en moltes pel.licules. Allà s’estava al corrent de les intimitats femenines de tot un poble que permetia converses molt substancioses entre les que hi treballaven.

Al taller d’en Masgrau, al carrer de la Canal, jo hi havia entrat moltes vegades quan exercia el meu ofici de cobrador de lletres de Banc. Tenia una petita botigueta amb un aparador on es mostraven cotilles i sostenidors. A darrera la botiga hi havia el despatx, on en Tomàs em convidava a seure mentre repassava factures. Un dia em vaig interessar perquè m’ensenyés el taller, i ho va fer, molt amable. Era molt gran. Hi havien treballat moltes dones, però en aquells moments ja no hi havia ningú. que hi treballés. Vaig veure, això sí, les parets, encara pintades, amb sanefes que havien estat bells adornaments d’un antic teatre amb entrada per la plaça Major.

Han passat els anys i la moda femenina de portar cotilla ha anat decaient, conformant-se primer amb una més lleugera i còmoda faixa i ara les dones ja no volen cap lligament d’aquestes característiques. Ara la moda consisteix a ser primes i les noies gaudeixen de mostrar la seva magresa a pertot arreu. Algunes, sembla que no mengen, que cauran aviat de flaquesa i que el llombrígol que mostren aviat quedarà escorregut.

No estan de moda els enfaixaments i menys aquelles cotilles de tant suplici.

Records i memòries

I acabarem amb la ceba perquè ja ens comencen a plorar els ulls. Abans, però. us en direm unes quantes sobre els alls i les cebes, tretes del llibre dels Secrets de l’Agricultura casa Rústica i pastoril  que va escriure el frare banyolí Miquel Agustí el segle 16. Hi ha moltes coses curioses i algunes potser ens faran riure. En aquell temps, però, aquest llibre va fer molt de servei als nostres pagesos.

Escriu Fra Miquel Agustí:

“Quan planteu alls, i els arrancareu tendres per menjar antes que no tinguin grans, s’ha d’esperar que la Lluna sia baix de terra, perquè d’aquesta manera plantats, i cullits, no tindrà fortor, ni el que el menjarà donarà pudor d’alls per la boca. 

Les cebes són millors per medicina que per menjar-ne.

Qui menja la ceba tendra amb mel en dejú, viurà molt sa.

El suc de ceba amb el suc de fonoll guareix la hidropefia al principi.

El suc tirat pel nas purga el cervell.

La ceba cuita a les brases i menjada guareix la tos.

La ceba pastada amb mantega fresca guareix el dolor de les morenes.

La ceba blanca picada i mesclada amb sabó és singular remei per tota cremadura de foc i fa cessar prest el dolor.

El suc de la ceba fa renèixer els pèls i neteja l’orella sorda.

La ceba pastada amb mel i sal, és singular remei contra el mossec del ca rabiós, i altre animal semblant, i mesclada amb greix de gallina treu les taques roges de la cara.

La ceba cuita a les brases i mesclada amb llevat, i amb oli de lliri blanc, fa madurar qualsevol manera d’infladura, o altres espècies de bonys.

L’all menjat aporta un mal olor a la boca, i així en haver-lo menjat, menjares faves crues. Altres per això mengen arrels de bledes cuites a les cendres, o mengen julivert.

El millor és deixar de menjar all, i si en voleu menjar fregueu-ne el plat amb que mengeu, i sentireu amb el menjar el gust d’all, no pudint-vos l’alè.

L’all aplicat amb emplastre sobre el mossec de gos rabiós, o serpent, és singular remei.

L’untament fet d’all, sal i vinagre, mata les lladellas i els polls.

Tres alls ben pastats amb greix de porc, untant-ne les soles dels peus, l’espinada i els polsos, guareix la tos vella.

Contra el dolor de les dents, quan ve d’humor freda, no hi ha cosa millor que tenir a la boca vinagre o decocció d’all, o aplicar a les dents dos o tres grans d’alls pastats amb vinagre.

Per fer morir els cucs dels minyons es bo fer-los menjar alls amb mantega fresca, o fer-ne un emplastre sobre el ventrell.

Perquè els ocells no es mengin la fruita dels arbres es bo penjar-hi una quantitat d’alls en dits arbres.

Així és que ja ho sabeu, si mengeu alls i cebes i seguiu aquests vells consells, podreu viure molts anys.

Què us sembla, amics, si anessim a fer-nos una torrada ben untada amb all?

No en teniu a mà? Si, home, si. Qui no té un all, té una ceba.!

Records i memòries

De la ceba també en tenim moltes a coses a dir, però acabem el tema de l’all diguent que a Cornellà del Terri celebren cada any la Fira de l’All, i que aquest any hi podeu anar els dies 11 i 12 d’octubre. Acosteu-s’hi i allí, a més de comprar alls veureu com els trenen i reuneixen formant forc les anomenades enforcadores.