Records i memòries

ELS BOTERS

 

Avui parlarem d’un ofici que havia estat molt estès a Catalunya: els boters. És un d’aquells oficis perduts que nosaltres encara recordem haver-ne vist un parell o tres de persones treballant a la nostra població. En el programa “De casa en casa” ja vam parlar extensament de l’ofici de boter i fins i tot ens va acompanyar en Toni Bosch, qui juntament amb el seu pare havia treballat les botes a la seva casa del carrer de la Rambla.

Un altre home que feia botes era a la placeta de can Ges al carrer de Sant Martirià. Es deia..

  Fer una bota de vi requereix hores i paciència. És una feina pesada ja que es treballa en posicions forçades i es fan patir molt els ronyons. El material bàsic que s’emprava per treballar les botes era el roure i els xescles de ferro. Un cop ajustades les diferents fustes al xescle, s’escalfa l’interior per donar a la bota la corba necessària per adquirir la forma típica de la bota, mitjançant uns cables, i el torn amb l’escalfor va agafant la forma.  El més complicat és posar l’últim fleix –o xescla- que dona per acabada la forma de la bota, que ha de coincidir amb la tapa superior. Tot explicat d’una manera molt senzilla i que sembla molt fàcil, però segons els boters “t’emportes molt de cops de martell i patacades per aconseguir una bota perfectament feta i que pugui tenir molta funcionalitat”

En principi, les botes es feien servir per guardar oli, mel i vi. Amb l’arribada del plàstic, les plantes embotelladores i envasadores van substituir les botes de fusta, i només es fan servir als grans cellers, que han de tenir bons vins de reserva, i per envellir-los fan servir encara les botes de roure.

Els pocs boters que queden recorden quan el negoci vivia de les fàbriques de vi petites i mitjanes de les comarques de Girona i després es venia a granel.

A la nostra comarca els boters feien moltes botes per a les cases de pagès. I es que hi havia el costum a moltes cases de fer-se el vi. El vi casolà era bo i acreditat per tot l’any. I el vi de grau, aquell que els pagesos en deien “de bon toc” només s’aconseguia disposant de bones botes, netes i ben preparades per quan arribava la verema. Encara es guarden a pagès algunes samals, la tina, les aixetes i l’embut.

Records i memòries

TORNEM FICAR-NOS A LA CUINA

 

Des de fa unes setmanes hem anat ficant-nos dintre les cuines  parant taula i explicant-vos algues coses dels estris que solen usar-se en aquests llocs que tots nosaltres hi passem forces estones. Però de la cuina en sí potser no n’hem parlat gaire. Els que tenim una edat avançada recordem les cuines d’antany, aquelles cuines petites que cremaven carbó vegetal. Vinga ventallar i bufar i coure els ulls i encendre i colgar de cendra i tornem-hi cada dia de bon matí que allò era un matament. No cal detallar i anem per la cuina moderna.

En principi la cuina és l’espai destinat a coure els aliments i fer-los mengívols, i la cosa seria senzilla si no visquéssim immersos en la societat de consum. Si un dia estreneu un piset humil, no tardarà a presentar-se un jove elegant, amable i perfumat, que us dirà poc més o menys:

“Senyora, ¿amb aquestes mans divines que vostè té, perquè no prepara un gratinat al seu marit i el sorprén?, la cuina que la nostra casa li ofereix té de tot. I perdoni que insisteixi, però amb aquesta pell tan blanca i suau, com és que encara no té rentadora? (i li endinya una rentadora)... i perquè corre el risc de trencar un plat amb aquests dits tan ben tornejats? (i li ven una rentadora de plats, i una vaixella, etc, etc..

Aleshores la cuina queda plena d’estris admirables i com que un altre jove li ha fet canviar les llosetes de les parets, les aixetes, els vidres i els armaris, la cuina és la peça que fa més goig de la casa. Aleshores us proposen de tirar a terra un tempanell, i aprofitant una altra cambra, vinga, a fer una cuina gran, alegre i acollidora. Un altre jove proporciona, a terminis naturalment, els mobles adients a aquella cuina d’estil italià o suec i acaben tots dinant a la cuina I la mestressa vinga a fer la cuina condimentant els aliments

Cuiners/eres de restaurants de Banyoles: Tarradas (hotel Flora), Xavanet, Banal (la dona), Comas, Mirallac...

Anècdotes (Josep M. Tarradas va ser un dels primers homes de Banyoles que va filmar escenes de la ciutat ).

Llibres sobre cuina. Aquí tenim un especialista amb aquest tema que és en Jaume Fàbrega. I l’Ajuntament ha editat un llibre sobre la cuina que feien els abats del Monestir. Un altre dia en parlarem. Avui deixem-ho aquí

Records i memòries

PINYES, PINYONS, PINYOLS I CASTANYES

 

  Hem dit que parlaríem de les castanyes que durant aquests mesos de tardor n’hi ha abundància. Segons quines pinyes i segons quines castanyes, i si voleu posem-hi bolets, no són gaire bones de rebre. Les millors castanyes són  les que es fan als castanyers si no són bords. El castanyer és un arbre alt, de branques eixamplades i escorça grisenca i clivellada; fulles grosses, llustrades i una mica dentades; el fruit és de forma acorada, blanc per dintre, cobert d’una clovella de color de caoba, i abans de ser madur està recobert d’un altre abric espinós.

A Amer solen dir aquest refrany: Fins que els castanyers siguin florits, no us tragueu roba dels llits.

Les castanyes són de mal obrir, i per això hi ha una locució que diu: “ets més clos que una castanya” que vol dir que un està molt tancat, o que una cosa és de mal obrir.

Tú, Salvador, t’assembles tant amb en Joan com un ou a una castanya (no t’hi assembles gens).

Si vosaltres avui us heu aixecat amb mal humor és que us heu alçat amb la castanya torta.

Treure les castanyes del foc sense cremar-se  (fer una cosa perillosa per mà d’altre)

Recordo que temps enrradera quan una dona es feia un monyo al cap, o sigui dur els cabells lligats per darrera en forma rodona, en dèiem que portava una castanya al cap.

Una castanya –ja ho hem dit- és un cop pegat amb la mà, però també es pot dir de qualsevol cop fort: “Li va donar una castanya que el va fer caure a terra”;  “El cotxe d’en Pere ha fotut una castanya en un arbre que l’ha deixat ben tombat”.

No heu fet cap castanyada aquest any?  Abans, la menjada de castanyes es feia, especialment en família la nit de Tots Sants. Recordo haver torrat moltes castanyes en família en aquella diada en una torradora que era una paella foradada.

Era tradició que havent sopat del dia de Tots Sants es celebrés la castanyada. Era un àpat familiar, en certa manera dedicat als morts i que era record i resta dels antics àpats funeraris. Es feia el sopar ordinari en record dels difunts de la família, i seguidament es menjaven les castanyes torrades al foc de la llar. Es bevia vi, que havia de ser precisament dolç o blanc, mistela o moscatell.

Aquest àpat es feia amb certa severitat i no s’hi feia gatzara com és costum en els àpats familiars. Era costum d’abocar les castanyes damunt la taula, en orri, i que tothom en mengés. Hi havia llocs que als infants els hi feien dir un parenostre per cada castanya que menjaven.

Es creu que les castanyes  no són prou bones si un se les menja així que surten del foc. Després de torrar-les cal covar-les una mica perquè s’estovin. Per això les castanyeres, quan les treuen de la torradora, les posen a covar entre robes de saca.

Antigament s’havia estilat menjar castanyes ensucrades. Qui sap si els panallets tenen per orígen aquestes castanyes. La mida i la forma les recorden força

Per les contrades on hi havia boscos de pins, tant com castanyes, la gent menjava pinyons. Hi havia cases que menjaven uns quants pinyons com a complement de la castanyada, i d’altres que en lloc de castanyada, feien la pinyonada. Solien fer-ho així les cases pobres, ja que els hi era més fàcil collir pinyons al bosc que no comprar castanyes. Un o dos diumenges abans de Tots Sants solien reunir-se dos o tres per anar a fer una espinyonada. Anaven al bosc i collien com a mínim un centenar de pinyes. feien un bon foc per tal de fer obrir les pinyes. Quan aquestes eren fredes, les posaven damunt d’una pedra grossa i amb una altra de petita picaven els pinyocs o pinyacs amb la finalitat de fer-ne caure els pinyons, que després es partien entre ells.

La devoció típica del dia de Tots Sants era dir tres parts de rosari i per les ànimes del Purgatori en general, un per cada parent més pròxim traspassat i, a més, per altres familiars, amics i persones estimades. Aquesta pràctica devota  es feia abans de sopar o en havent sopat, o abans o després de la castanyada.

La devoció típica del dia de Tots Sants era dir tres parts de rosari i per les ànimes del Purgatori en general, un per cada parent més pròxim traspassat i, a més, per altres familiars, amics i persones estimades. Aquesta pràctica devota  es feia abans de sopar o en havent sopat, o abans o després de la castanyada.

Records i memòries

TEMPS DE CASTANYES, PINYONS I AMETLLES

 

Per Tots Sants, panallets i castanyes. Ja han passat un parell de setmanes però encara som al temps dels panallets i les castanyes. Aquests dies no fa lleig anar pel carrer amb les mans una mica emmascarades perquè tothom entendrà que heu caigut en la temptació de comprar una dotzena de castanyes. però és més difícil caure en la temptació dels panallets, malgrat que les pastisseries i les fleques us els posen davant del nas. Els preus són cada cop més prohibitius. Ja no és allò de demanar un parell de quilos de panallets, com es feia abans. Ara es compta els que toquen a cada un dels comensals i que la balança ens digui de quin mal hem de morir.

 Els panallets de pinyons són els que tenen un prestigi més ben guanyat. Però els pinyons han pujat de preu . I algunes pastisseries han prescindit dels pinyons en moltes llaminadures. Ara s’utilitza molt l’ametlla, a bocinets ben torrats, en algunes pastes que fins fa ben poc eren amorosides amb el pinyonet pelat i llaminer.

Els panallets de pinyons han de ser de pinyons. Per això no és res d’estrany que els preus vagin amunt cada any que passa. L’ametlla i el pinyó ens marquen el ritme.

Sembla que és habitual que algunes persones es dediquin a cercar pinedes i demanar al propietari el negoci a mitges de la recol.lecció de les pinyes. Un negoci a mitges que és molt rendible per al qui fa l’oferiment –perquè s’hi dedica i les ven- i poc per al propietari, que sol destinar els pinyons a un ús particular que no es tradueix en euros.

Pinyons i ametlles. Una economia ben de casa que té els seus moments culminants en els torrons de Nadal i els panallets d’aquests dies. Al preu que sigui, no es pot pas perdre una tradició culinària prou arrelada i justificada.

Heu fet alguna vegada panellets vosaltres?.   I castanyes?

Heu anat mai a abastar pinyes?

Per Sant Martí la pinya cau del pi. A l’Alt Pirineu i a la Catalunya Nord i fins més amunt, Sant Martí és nom corrent, molt venerat, i que gaudeix d’una gran popularitat. Va ser bisbe de Tours fa més de 1.500 anys i devia ésser un personatge molt interessant, ja que es va enrolar a l’exèrcit quan només en tenia 15 , i, segons sembla, en aquell temps les coses anaven un xic desordenades, vull dir espiritualment, perquè fins tres anys després no va rebre el sagrament del baptisme, cosa que no li va impedir més tard ser bisbe de Tours.

(Parlar de la capella de l’illa Gallinara a Albenga, on hi ha uns murals sobre la vida de Sant Martí de Tours (no serà sant Martirià?)

El pinyó, la llavor del pi, diuen que “és ardent” en el sentit que no es aconsellable de menjar-ne massa. Avui dia no cal patir per aquest cantó, perquè, com hem dit, el preu dels pinyons s’ha posat al mateix nivell que el de l’or, posats a exagerar. En aquest temps passat dels panallets – i que encara dura-, aquesta llaminadura l’hem vista feta de massapà, avellana, trossets de fruita, coco i pinyons. (ara diuen que també se’n fan fins i tot de kiwi)

En el nostre vell temps, jo recordo que era molt entretingut de treure els pinyons de la pinya, cosa que es facilitava si la pinya l’acostàvem al foc. Després calia trencar la closca dura, i treure el pinyó. Era una feina  delicada i caríssima de mà d’obra. Teníem amb molta estima el pinyó, encara que fos ardent. En temps de la meva mare era gran cosa que una noia tingués “boca de pinyó”. Després va venir la Greta Garbo amb aquella bocassa i va esguerrar-ho tot.

Records i memòries

ELS FERRERS

 

Els ferrers eren una institució artesanal a cada poble que, de la mateixa manera que feien cavícs o aixades per treballar la terra, també esmolaven un ganivet de matar porc o calçaven les rodes que, artesanalment havien construït els carreters. Uns i altres es complementaven a l’hora de posar la llanta a les rodes o calcular els eixos de ferro, de manera que no fessin massa joc amb el botó, que aguantava els raigs. Quan s’esqueia de calçar rodes de carro, es feia al mig del carrer. Uns dels més antics a Banyoles eren els de can Pandai (Tarafa). El besavi d’en Quim Tarafa va venir d’Olot i es va establir de sabater al carrer de Girona. Els seu fill va ser un dels primers ferrers de la ciutat.

Els antics ferrers, com en la major part d’oficis, aprenien la seva feina al costat dels mestres que eren els qui de veritat els hi ensenyaven la feina, pas a pas, dia a dia. Hi ha una anècdota d’un ferrer de poble que feia aguantar amb una mordassa de braços llargs, un ferro roent de foc a un aprenent, mentre el mestre descarregava el mall una i altra vegada damunt l’enclusa per moldejar la peça que volia fer. A l’aprenent li queien els pantalons ja que se li havia afluixat el cordill que els aguantaven, i amb una mà se’ls anava tirant amunt, però no hi havia res a fer. El mestre ferrer que ho veia li anava dient: “Aguanta fort, marrà, aguanta!”. I el vailet, poruc, aguantava el ferro i es tirava els pantalons amunt. No cal dir que el mestre el va fer aguantar fort fins que li van caure els pantalons cames avall. De primer era la feina que tot.

Segurament que al llarg de la història els ferrers es van anar fent, com en tants oficis, acumulant experiència i aprenent uns dels altres, noves formes i maneres de treballar el ferro. Fa anys hi havia pagesos ferrers que ells mateixos s’apariaven els carros quan calia, i fins s’atrevien a posar unes ferradures a més d’una cavalleria. Disposaven d’una petita fornal a casa i d’un banc de fuster on podien arreglar amb facilitat les baranes d’un carro o el botó, si s’hi havia trencat un raig. Però sense recular tant, molta gent recorda aquells ferrers artesans que venien a casa, prenien les mides d’una porta i dibuixaven sobre el paper allò que després plasmarien en ferro cargolat i treballat. Igual feien una porta, que una reixa o unes baranes per a un jardí i no pas com ara que hi ha unes peces fetes de fàbrica i uns passamans que solament cal serrar, presentar i soldar. El ferrer, com tots els artesans, creava amb les seves mans i el seu enginy. Ara, evidentment, encara podem trobar un ferrer que ens faci expressament una porta, però s’haurà de pagar el gust i les ganes.

Els ferres treballaven objectes de ferro que abundaven en gran manera al llarg de molts anys.. L’ofici de ferrer consistia a poder comptar amb moltes eines, totes elles indispensables per poder proveir-se o realitzar les feines: martells, tallants, escanyadors, punxons, estenalles, arquets, trepants, claus angleses,  mordasses, etc.

Totes les eines d’ús de la pagesia anaven a parar a les mans dels ferrers; arades, fangues, magalls, aixades, volants, destrals i podalls, entre altres. Els tractes entre el pagès i el ferrer quedaven establerts en pagaments anyals o per temporada, mitjançant l’anomenada “conducta”, fos en metàl.lic o bé amb una quantitat mesurada de blat.

Fent una mica d’història direm que per allà els segles 14, 15, no hi havia poble ni poblet que no tingués un ferrer, ja fos serraller o manyà, calderer, daguer, ganiveter, claveter, ferrer de tall i obra grossa, ferrador o manescal. Tots, tard o d’hora, es van aplegar sota l’advocació del sant patró dels ferrers, Sant Eloi, el qual com diu la tradició “quan era petit era noi, de mitjà va ser manyà; de mitjancer va ser ferrer i de gran va ser un sant”.

De fet, al principi el gremi important a ciutat i als pobles era el del gremi dels ferrers, però ben aviat s’hi van afegir els especialistes que hem anomenat i d’altres com els ferradors de bestiar, escopeters, canoners, cuirassers, guarders d’espases, picadors de llimes, rellotgers, argenters, etc.

L’esplendor fort del gremi, com va succeir amb d’altres feines i oficis, va ser en el segle 18, època en què tenien plena eufòria els carruatges, carros, carretes, arades, colles de segadors i un llarg etc. En l’època que comentem, i tot el segle 19 i fins molt avançat el segle 20, a cada poble de mil a dos mil habitants era normal que hi hagués de tres a mitja dotzena de ferrers i que tot i que cada ferrer maldava per poder servir una bona clientela, cosa que l’obligava a saber-ho fer una mica tot, els ferrers s’anaven especialitzant. Treballar el ferro, dominar el foc, saber forjar, això era aprendre un ofici. I no era cosa d’un tres o no res, calia afany, interès i passar per un aprenentatge no sempre fàcil.

 Tenien fama els ferrers d’enganyar sovint els aprenents i manxaires, vailets que tenien sempre a punt la fornal i feien anar la manxa que la mantenia encesa i viva. Hi havia ferrer que li deia a l’aprenent: “ vinga, pren la llima i ves a llimar l’enclusa”. I ja teniu el bon minyó obedient, llima que llima, volent rebaixar una peça dura sense que en pogués arrancar ni un bri. O aquell que el dia dels Sants Innocents va carregar un sac ple de ferros, que feia un pes considerable i va enviar l’aprenent a cercar a casa d’un altre ferrer còmplice, el qual a la vegada li va prendre el sac i n’hi va carregar un altre de més pesat encara. La passejada pel poble deixava esllomat l’innocent vailet.

Bromes apart, l’ofici de foc i el ferro no era pas per riure. L’ofici de ferrer fins i tot ha estat protagonista de comèdies populars, com per exemple, El ferrer de Figueres, i la de l’autor local, Joaquim Hostench, amb la sarsuela del mestre Carreras, El sant de l’amo.

Joan Olivas (Parlar de la representació d’El sant de l’amo i la cançó dels ferrers)

Joan Olivas ens diu que de jove va actuar en aquesta sarsuela i que eren una sèrie d’actors de la Secció Recreativa del Círcol de Catòlics en el teatre del carrer de l’Abeurador. La lletra del cant dels ferrers mentre estaven repicant a l’enclusa era aquesta: Dàli minyons, que mentre bull el ferro, brollen diners del pla del nostre mall (aquest fragment “ del nostre mall” es canviava per “el mall de can Pandai” (en Pandai –Joaquim Tarafa- també actuava a la sarsuela)-La cançó seguia així: Visca el treball- tinguem salut i feina... i anaven repicant. Era una escena impressionant que aconseguia que els espectadors repiquessin sorollosament de mans)

Ferrers de Banyoles: Pandai, Geli, Timoteu. Cerraller: Enric Reglà.

Records i memòries

TORNEM A LA CUINA

 

A la cuina hi solia haver un rentamans primitiu que era un gibrell gran i de poca fondària, una espècie de palangana, acompanyat sempre de la pertinent gerra d'’aigua, coberta amb l'’eixugamans. Recordo que quan a casa venia el senyor metge entrava a la cuina i quan havia acabat la feina . li oferíem delicadament el rentamans.

En els menjadors de les cases senyorials i pairals hi havia sempre l’artística pica-rentamans, formant un tot amb el dipòsit de l’aigua proveït d’aixeta, ( a la casa de can Colomer n’hi havia vist un de molt artístic). En cases més senzilles, l’aixeta de l’aigüera o de safareig feien el mateix servei.

Sigui allà on sigui, a l’aigüera, o al lavabo, abans de posar-nos a taula ens hem de rentar i eixugar-nos les mans. I l’eixugamà no falta a cap cuina. Com tampoc l’eixugaplats.  Eixugar plats. Aquesta sí que és una feina que acostumen a fer les mestresses de casa i que moltes vegades els caps de casa acostumem a ajudar-les. O no?

 

Abans de venir a la ràdio he donat un cop d’ull a la cuina de casa hi he vist arraconat un morter, un vell morter de color esmorteït, de marbre en el qual al llarg del temps, les cuineres de la família hi han vist morir moltes oloroses substàncies, polvorisades, triturades o reduïdes a pasta.

Abans la cuina de la llar era un autèntic taller culinari. L’art de cuinar converteix la quotidiana necessitat de menjar en una vertadera festa. Entrar a les cases i flairar la bona olor d’un bon guisat ens treia maldecaps i cabòries. Anàvem a la taula al primer crit perquè la gana hi empenyia. (“A la taula i al llit, al primer crit”, diu el refrany)

Doncs bé, en aquest culinari taller casolà, el morter n’era una eina preferencial. La menja més senzilla amb una bona salsa es vesteix gustosament de senyora, la fórmula secreta es feia i es pastava en el morter. Aquell picar compassat i nerviós de la mà de morter era el tam-tam que anunciava l’àpat festiu, el preludi musical d’un bon entrant. Ara, les cuines són silencioses, fredes, mausoleus de gres i marbre, on s’ha enterrat la gastronomia més saborosa de totes, la casolana. Hi esteu?

Ara el morter s’ha convertit en un estri decoratiu, col.locat en alguna lleixa o en algun prestatge de la sala d’estar. Se n’ha anat ben bé en orris allò de “la dona i el morter a la cuina hi estan bé”. Al morter l’han fet fora de la cuina, i la dona, de vegades toca el dos. Quan la mestressa de casa lligava en el morter la pasta de la pilota, la maionesa o l’allioli, lligava també moltes altres coses. Les coses fetes i pastades amb amor es valoren. Menjar bé a casa fomenta l’estar-hi i trobar-s’hi bé. Mai no sabrem prou fins a quin punt una bona cuina pot ajudar a una bona convivència.

Abans dèiem “l’all sencer salta del morter”. Del morter a la lleixa o en algun absurd racó, no en salta res, només la pols s’hi posa. Hi ha llars on ja no es para taula, ni s’asseu a taula. Endrapen un entrepà i a córrer. O escalfen un tros de pizza i bona nit viola. Després, correm tots cap a la tele a no perdre’ns el serial de torn.

LA GELADORA

Que és una geladora?. Les geladores casolanes i artesanals es guardaven al rebost de la casa, I a l’estiu s’hi feien gelats. Primer de tot havíem d’anar a comprar aquelles barres de gel, tan fredes, és clar, i esmunyadisses.

(Botigues que venien gel , fàbrica de gel, can Teixidor, (tenien una “meca per anar a repartir el gel per les cases...)

S’havia de proveir de sal, netejar i esbandir un per un els elements de la geladora, a continuació treure el gel, i ben embolicat el gel amb un sac vell, desfer-lo a cops de martell, fins que els trossos cabessin bé al voltant del dipòsit de la geladora. La geladora era com una galleda de fusta, enfortida amb tres o quatre rovellats cèrcols de llauna. Quan s’havia introduït la crema en el dipòsit  i tot quedava ben encaixat es feia rodar la maneta, amb un ritme sempre  igual i compassat. Hi havia molta alegria en la mainada en veure com creixia l’espessor de la crema gelada mentre fèiem anar la maneta amb puny i canell ben ferms. Sempre hi havia la temptació de destapar, mirar i tastar.  En acabat aquesta feina, carregaven novament de gel tot el voltant del dipòsit, obríem el desguàs perquè perdés aigua i traslladàvem novament la geladora al rebost fins el moment d’assaborir el gelat.

No tothom tenia geladora, i els que no ens podiem fer els gelats a casa anàvem a comprar-ne en aquells carrrets que en venien a la plaça major. A Banyoles hi havia en Francesc Mir que tenia un carret que venia gel i gelats, i a l’hivern, tocant la trompeta pel carrer avisava a la ciutadania que venia cafè).

Records i memòries

LA CUINA I EL MENJADOR (i IV)

 

Refranys

 

 “Entre amics no cal estovalles” significa que entre gent de confiança no cal fer cerimònies.

Qui posa les estovalles ho posa tot: vol dir que el qui té convidats, encara que aquests li aportin una part dels  comestibles, sempre ha de gastar molt.

Hi ha estalvis que foraden les estovalles.: significa que a vegades per voler estalviar s’hi surt perdent.

Tenim també el tovalló, que abans ens el lligàvem fent un nus darrera el coll i ara es posa sobre les cames.

Qui no es posa el tovalló, embruta més el mocador.– A qui tovalló no es posa, se li coneix a la roba.

I també hi ha la tovallola però com que aquest no és un estri de cuina ja en parlarem en una altra ocasió.

Anem per la cullera.

Viure o durar més que mànecs de cullera (durar molt, viure molts anys)

Quina manera de fer culleres! (es diu al.ludint a un qui resol les coses sense gaire escrúpols).

Ficar-hi la cullera (intervenir a una discussió o conversa sense ser-hi demanat

¿Què sap el gat de fer culleres si no ha estat mai cullerer? (ho diuen referint-se a un que vol fer coses que no entén.

D’agafar les culleres n’hi ha de moltes maneres (al.ludeix a la diversitat de procediments de fer una cosa)

I aqui, en Salvador Duran és el qui li toca el torn de dir-nos què representa això de “pescar a la cullera”.

I la cullerada?. Malament si et recepten unes cullerades d’algun xarop medicinal, un medicament d’aquells que s’han de prendre en cullera.

Ficar-hi cullerada (intervenir en la conversa dels altres sense ésser-hi demanat o sense oportunitat)

A aquest n’hi falta una cullerada (mancar-li bona cosa d’enteniment).

Un cullerat (de jovenet jo mateix m’havia carregat a coll un bon cullerat de canyes).

Ja ha arribat en Pere de la Cullera ( un adjectiu afectiu de Pere)

No bufar cullera (ser un mort de gana)

Menjar amb cullera i forquilla (menjar bé)

No n’hi ha ni per una forquillada (quan veus una persona molt esquifida, petita i denerida).

Ganivet.

Aquest és com un ganivet de dos talls (persona variable, que no té fixesa en les seves opinions o en els seus propòsits)

Home de ganivet no val un pet (es diu en menyspreu dels qui acostumen a portar armes)

N’hi ha que del ganivet en diuen GAVINET, que és una forma estesa per totes les comarques i que predomina sobretot en valencià.

Estovalles, culleres, forquilles i ganivets.. Però per parar la taula bé ens falta el més essencial: el plat. Del plat sí que se’n diuen moltes.

Hi ha molta classe de plats: el plat blanc, que és el de terrissa blanca i fina;

 el plat de foc o plat negre o plat moreno, que és el de terrissa basta i de color rogenc o negrós;

 el plat soper o plat de sopa o plat fondo, que és el que té més fondària i serveix per menjar-hi la sopa o vianda líquida;

 el plat pla o plat planer, que té molt poca fondària i serveix per a menjar-hi les coses espesses i sobretot les que se serveixen després de la sopa;

 el plat de rector (el que és més gran que els ordinaris de menjar);

 el plat fruiter o plat de postres (el que és relativament petit i serveix per a menjar-hi fruita o altre postre;

 el plat de gall (escudella de terrissa que té al fons un dibuix en el qual el poble creu veure-hi un gall;

 el plat d’escudellar o plat d’abocar o plat de polla (la plata o plat gran que es treu a taula i que conté menjar per a diferents persones, que després s’aboca en els plats individuals); El nom valencià de plat de polla prové del dibuix d’un ocell que solen tenir en el fons aquests plats.  

Plat colador o plat escorredor o plat d’escórrer (plat gran, relativament fondo, amb molts de foradics, que serveix per a colar o escórrer el peix, verdura, fruita, etc)

Plat d’aiguamans (gibrella per a rentar-se les mans)

Fer plat (omplir el plat)

Passar el plat (fer recapte)

En quan a locucions direm que quan es diu:

Això és el plat del dia es refereix a un assumpte d’actualitat, que és objecte predominant en les converses.

Fer un gran plat d’una cosa (concedir gran importància a aquella cosa, parlar-ne molt-

Bon plat i fondo! (atipar-se molt i no preocupar-se per res)

Molta ferum i res dins el plat (es diu referint-se a una cosa que sembla de gran importància i en realitat no en té)

Trencar els plats (barallar-se)

Trencar el plat bonic (barallar-se dues persones que eren molt amigues)

Pagar els plats trencats (sofrir les consequencies de les malifetes o del errors d’un altre)

Sembla que no ha trencat mai cap plat ni cap olla (semblar molt innocent, molt bona persona)

Tirar-se els plats pel cap (desavenir-se)

Menjar tots en el mateix plat (ésser molt amics)

Menjar amb dos plats (tenir dues intencions)

Ésser plat de segona taula (ésser o creure´s postergat), (Joan Olivas: a l’obra “Don Gonzalo o l’orgull del gec”d’Albert Llanas, hi actuava fent el personatge de “Tòful” que es declarava a una noia i aquesta, en dir-li que n’estimava un altre, en Tòful li va respondre: “Així. Doncs, jo sóc un plat de “segunda mesa?”.