Records i memòries

PERFUMS, OLORS, FRAGÀNCIES, SENTORS I FLAIRES (i III)

                                  

I què en direm de les moltes olors que hi havia a la plaça de Banyoles els dimecres dies de mercat?. N’esmentarem només una: l’olor de la polleria, la flaire dels que sentíem dels excrements de les gallines, pollastres, , ànecs, conills i sobretot ous –que encara que no fessin olor nosaltres la sentíem- recordem aquell tragí del dimecres al matí quan es començaven a descarregar les gàbies buides, que s’anaven apilonant per tenir-les a punt per encabir-hi l’aviram. A la polleria hi concorrien compradors i venedors. Els venedors eren els pagesos de la rodalia que venien a oferir la magnífica població dels seus galliners i els ous de les seves niarades. Les dones eren les que venien a vendre aquesta mercaderia, mentre l’home anava cap a la plaça de les Rodes que hi havia el bestiar gros, a vendre un vedell o mercadejar una euga.

Els compradors eren els pollaires (Caliro, Pinell, Cames...)

L’oscil.lació dels preus dels ous solia ser de deu, vint o trenta cèntims per dotzena. Aquestes quantitats que ara semblen insignificants, en altra temps tenien la seva importància en l’economia familiar.

Els ous eren portats al mercat dins uns grans cistells i ben protegits en palla. També en sortien entre capes de palla dins unes grans caixes confeccionades amb uns enreixats de fusta. El mateix tipus de caixes que també servien per traslladar l’aviram, que s’airejava degudament entre barrots (cistells tapats amb tela metàlica.)

Una de les flaires que trobàvem més agradables era la del pa, i més concretament la dels panets de Viena. Aquelles olors han desaparegut, i el pa d’ara no té res a veure amb aquelles peces de barra o rodones, daurades i cruixidores. Quan anàvem al forn a comprar el pa ens donaven la torna, que a vegades ens la menjàvem pel camí. Eren uns trossos de molla suau, amb una crosta d’un color i un sabor inoblidable.

Una fortor que s’escampava per la plaça dels Turers i de les Rodes i pel carrer Colom era el del pèl socarrimat dels cavalls que eren calçats davant la porta de can Marès, del portal de can Massanella i de cals Gitanos que ferraven cavalls a l’aire lliure.

En l’època de l’escassesa del tabac, els fumadors fumaven tota classe d’herbes i fulles seques que deixaven, quan es consumien, una fetor trista i rònega, ben descriptiva de l’estat de misèria en què ens movíem.

  Els tallers de fusters i les serreries de fusta desprenien una  ben característica despresa de la fusta que anaven serrant. Si bé l’olor de les serradures era molesta, l’olor més aviat era agradable.

  També per la ciutat es podia percebre l’olor de la cola que els fusters mantenien escalfant-la  al pas de la porta del seu establiment. I quan donaven a les seves obres una capa de vernís s’estenia per l’entorn una barreja d’aroma i fortor..

  També es feia sentir l’olor del cafè que en Quim Grilló torrava a la vista de tothom a la plaça Major. (parlar també d’en Francesc del cafè).

  Ja hem parlat de la flaire de xocolata que desprenia la fabriqueta d’en Mas a la plaça de Sant Pere del rec del Tint, Però també hem de dir  que aquesta olor es desprenia a la carretera d’anar a Girona, quan passaves davant de les fàbriques Torras i Amatller.

I l’olor de les confiteries, on davant d’elles ens impregnaven de la fragància dels brunyols, sobretot per Setmana Santa, de les coques llamineres i del cremat dels torrons de gema per Nadal.

  A les tavernes se sentia olor de vi. A can Ralita, Bernat, Andreu... A davant la casa sempre hi havia alguna bota o bocoi, i no cal dir que l’olor del raïm trascolat entrava en algunes cases amb samals després d’haver-los trepitjat amb els peus..

  I quan en algunes cases mataven el porc s’escampava per tot el veïnat la fragància de diversos embotits, la flaire de les botifarres de perol i la dels greixots.

  Si a l’hora de dinar passàvem per un carrer que tenien la finestra de la cuina a tocar la vorera, podíem sentir l’olor de l’arròs i el sofregit.

  L’olor del cànem i de l’espart denunciava l’existència dels espardenyers i dels cistellers, i la sentor de cuir la dels sabaters i ataconadors.

  També les botigues de robes oferien les seves olors especials. Llanes, borres, sedes i velluts tenien diferents sentors.

  Quan a la higiene personal era molt menys acurada del que ho és avui, i hi havia casos humans que desprenien olors ben poc agradoses. Criatures que pudien a llet agra o a pixums. Gent gran que feien pudor de peus, o que unes indiscretes exhalacions denotaven que portaven dies i dies sense canviar-se la roba interior i sense haver gastat gaire aigua i sabó.

  La mainada acaben els seus moguts jocs amarats de suor, i no sempre tenien ocasió de posar-se sota una dutxa.

  I quan passava el carro de les escombraries, allò era d’espant. Les mestresses de casa quan sentien la campana del carro la treien la galleda de les escombraries al carrer. Allò era insuportable.

  Malament acabem aquest programa d’avui. Volíem parlar de perfums i bones olors i ja ho veieu acabem veient passar el carro de les escombraries deixant males olors.

Records i memòries

PERFUMS, OLORS, FRAGÀNCIES, SENTORS I FLAIRES (II)

                                            

La olor que a l’espai del carrer de l’Hospital cap a la placeta de Sant Pere  no era gaire agradable era la bafarada que sortia  del portal d’una vaqueria que en deien de can Teodoro, més coneguda per nosaltres com d’en Pau Tetxo, però allà hi munyien vaques, i guaitar el bestiar i presenciar la munyida valia la pena.

Temps més enrera, l’edifici de la Llotja del Tint desprenia olor de ruscla i d’alum, -mala olor perquè l’alum és un excrement de gos que feien servir els pellaires que treballaven a la Llotja del Tint. Tot plegat, o sia la barreja de ruscla, pells i alum, deixat en maceració a les tines obertes, produïen una fetor que no es podia pas confondre amb cap perfum francès.  Des del col.legi dels “Hermanos”, que era a davant de la Llotja del Tint, sentíem cada dia aquestes males olors.

  A la sortida de la placeta de Sant Pere, cap al carrer Major hi havia una petita caseta que envaïa un tros de carrer, era la fabriqueta de Xocolata Mas que treballaven la xocolata a la vista i a l’abast del consumidor. Entre les olors del barri, la de la xocolata Mas competia amb la de l’aiguanaf de can Fina.

  Uns passos més amunt, en un “soterrià” hi tenia el forn en Mercader. Sovint es barrejava la flaire de la xocolata amb la de pa calent. Més d’una vegada ens havíem entretingut espiant com el forner pastava allà baix al celler. Al racó hi havia el molí de la Victòria amb molta fressa de moles i polsim de farinades. El moliner era un home d’ulleres gruixudes plenes de pols. Picava moles i ensacava, sempre rondinant, i amb brot de pi a la boca que havia estirat de les feixines del flequer veí. D’allà davant en sortia una altra farinosa aroma. La fàbrica de fideus Hostench, amb una fresca alenada de pasta molla, quasi mengívola. I allà on hi havia una gran varietat d’olors era a la botiga de comestibles de la Xaleta,, que era al costat de la rentadora del Tint. El matrimoni Xalet –ell es deia Pere Roura i ella Enriqueta Grèbol- feien una parella força pintoresca.  Tots dos havien fet l’Amèrica tres vegades.  Ell era un home força estrafolari que sempre portava barret. Els barrets d’en Xalet eren famosos. A la darrera embarcada en va dur mitja dotzena, comprats a Buenos Aires. La Xaleta ja ho deia. “ No se’l sap treure del cap el seu barret d’americano”. ... Una vegada –era republicà de l’Ateneu- els seus companys de joc li van dir, fent broma. En devies comprar un vagó de barrets... I ell, va contestar: Si m’en torneu a parlar, plego d’aquí i em faig carlí de la Joventut Catòlica.

  En Xalet havia sigut baster, volia fer diners i s’en va anar a l’Argentina. La Xaleta deia: Hi vam estar tres vegades. I no li provava. s’enyorava.... “Tornem-nos-en? I tornaven. Un cop va tornar sol en Xalet. Ella feia de cuinera i ell va observar que a Buenos Aires condimentaven abundosament els macarrons amb bolets salats. Allà no se’n cullen, i en Roura en va pensar una de les seves: T’arribaràs fins a Banyoles i tornaràs carregat de rovellons, negoci rodó”. Però, nois, aquell any no va ploure... i va tornar de buit

La botiga de queviures de la Xaleta era una d’aquelles que avui ja no en queden. Llegums cuits, bacallà –sec i remullat- olives negres i sevillanes, carbur i sosa, sal i oli, sabó i lleixiu, picadores i fregalls. Tot a la vista i a la mà del client. Res encapsat ni embolicat. despatxava de pressa i sempre deia: “S’ha d’aprofitar el temps, nois”. Aquest era el seu lema, i abans de morir en va deixar constància escrita: No vull que ningú perdi ni un quart... Igualment la gent només fa que enraonar de negocis... Quatre “hermanes” que vagin resant i prou” I així es va fer.

  I amb la flaire de la barromera dels cigrons deixarem la plaça de Sant Pere per seguir el nostre itinerari de les bones olors.

Saps quina era l’olor que m’agradava molt quan jo era petit?  L’olor dels gelats de xocolata. Recordem els gelats i els gelaters de temps enrera.  Els gelaters portaven una geladora i a l’estiu passaven pels carrers cridant: “Al rico helado, mantecado helado!” Després van venir els gelaters amb carret. A Banyoles hi havia en Mir del carrer Sant Martirià – en Franxesc-. Portava un carret amb sostre, de dues rodes, tirat a mà.

Recordo que havia comprat gelat a la platja, però havíem de prendre moltes precaucions com si fos un medicament: sobretot no el mengis si estàs suat, no el mengis si estàs constipat, i les dones, en determinats dies tampoc podien menjar gelats...

(Llegit a Ràdio Banyole.Del recull de cròniques d’Antoni M. Rigau, arranjades per Joan Olivas).

Records i memòries

PERFUMS, OLORS, FRAGÀNCIES, SENTORS i FLAIRES (I)

 

  Vam dir la setmana passada que parlariem de perfums, de bons perfums, de bones olors. Les males olors ja les vam enflairar , ara toca, doncs, de perfumar-nos una mica.  ¿Perquè hem de perfumar-nos a totes hores? Fins fa poc, tothom feia un tuf insoportable, i ara ens venen bones olors per tot arreu. I això té una raó: les essències s’han tornat un negoci fabulós. Els fabricants de perfums han demostrat que saben vendre molt bé els seus productes. N’hi ha per tant, Joan?

  Avui, la gent, exceptuant quatre pela-canyes, no fa pudor. Dit d’una manera més suau i fina, avui ningú fa mala olor. No ens trobem en plena edat mitjana ni tampoc en el segle passat, quan l’aigua feia basarda a les persones. Llavors no existia cap casa ni cap pis amb servei de dutxa o banyera. No hi havia canonades que els portessin l’aigua a les aixetes.Eren milers els grans personatges que mai no s’havien rentat el cos nu. Si de cas, en ocasions molt solemnes ho feien a bocins o a trossos.

  Per falta de condícia, la gent estava acostumada a flairar pudors com, per exemple, els peus suats, unes aixelles cansades de traspuar suc o simplement, una cort de vaques o un ramat de xais.

I no parlem de les aigues fecals...

  Nosaltres encara recordem, ara fa cosa de 50 o 60 anys, la barreja de suor i d’aigua de colònia que feien algunes noies de pagès quan baixaven a ballar a can Xampinya, o quan en ple estiu ballaven sardanes. Allò era com un conglomerat d’olor com una mena de carn d’olla rural.

  Els comportaments i actituds  de la gent es va començar a produir cap a principis dels anys cinquanta, quan pràcticament tothom gaudia d’aigua corrent a dins de casa seva i es van començar a desplaçar cap a marina per tal de posar el cos a dins de l’aigua de mar, vora la platja. La netedat era una condició indispensable per ficar-se al mar i per exhibir el tipus amb coqueteria i una mica de salsa picant. Allò de rentar-se els peus una vegada al mes, com recomanaven els tractats d’Urbanitat, havia passat a la història.

  La coqueteria, empaltada de frivolitat va començar a entrar per aqui: per les platges I d’aquí hem passat com sempre a l’altre extrem. I de la dutxa n’hem fet un hàbit i de l’ús del gel i de les esponges un consum d’allò més natural i exagerat d’aquest món. Aquestes saludables pràctiques ens han conduït cap al món de la frivolitat,. I ja hem arribat a Sants!! Els missatges televisius ens han servit la sensualitat amb safata, i amb la sensualitat tota una rècula de perfums.

  Primer va ser la veu dels locutors de ràdio, després la televisió, i ara, fins i tot, a les revistes ens hi posen bossetes de perfums. Ara la publicitat ens diu de tot:

“Omple’m del teu perfum a flor de pell”

“Debois, el perfum atrevit”

I vinga, ja hi estem anant! A comprar el Debois que aquella nit hem de lligar!

Ara ens enterem que aquesta temporada s’han venut  un 40 per cent més de peces femenines íntimes, i fins i tot ens frivolitzen a nosaltres venent-nos també inverosímils robes interiors.

L’altre dia llegíem una encertada crítica a tanta televisió perfumada que acabava dient que si tantes noves fragàncies no serien per contrarestar la mala ferum que ens deixen els polítics i els empresaris sense escrúpols, que només van de cara als diners manejant negocis bruts.

  Fa temps, a Banyoles teníem també altres olors. Antoni Maria Rigau, en un excel.lent article descrivia les olors del rec del Tint. Com tots sabeu, el rec del Tint passava per la placeta de Sant Pere, on hi havia els rentadors públics i quan passaves per allà sí podien flairar aquestes olors:

 Començant pel carrer de Girona, a darrera la farmàcia de can Fina, a tocar el rec, el senyor Pepet Alsius manipulava un artefacte que deixava traspuar  vapors fins, era com una olor de florit taronger.

  No cal dir, que quan al rentador estava ple de dones que picaven la roba se sentia la fortor àcida del sabó i el lleixiu, sobretot els dilluns que era quan les dues rentadores s’emplenaven de dones feinajadores.

(Llegit a Ràdio Banyoles)

Records i memòries

EL DISCRET ENCANT DE LA MERDA

 

  Ho sentim. Avui farem un programa escatològic. Sembla que recentment l’escatologia està de moda. A Zurich (Suissa)  van inaugurar fa poc el Museu del Clavegueram, on hi exhibeixen obres molts artistes contemporanis amb obres inspirades en el tema de l’acte d’anar de ventre, amb diferents crispacions del rostre o amb les variades postures del cos mentre els ciutadans defequen. En aquest museu s’hi ensenyen coses que ens fa una mica de neguit parlar-ne. No direm les més inconvenients però sí  que us direm que hi podeu veure les comunes dels Austries i dels Hausburg, els waters dels Borbons, els bidets de lady Dy o els lavabos de les més il.lustres monarquies europees.

 Diuen que és una exposició molt neta i higiènica. A Suissa tot és net i ara volen demostrar que la merda és un art. Hi ha moltes coses de l’Edat Mitjana , que ens diuen que en aquells temps defecar no representava cap problema: es feia en públic i la gent ho considerava tan natural  com fer un badall. En canvi ara, s’ha convertit en quelcom molt privat i tothom s’amaga per anar de cos.

  Nosaltres avui parlarem d’aquesta qüestió per fer un programa una mica divertit. Deixem els suïssos i anem per la nostra (amb perdó) merda, que  per ser més fins, en direm excrement o femta. Però sobre aquestes darreres paraules més fines no hi ha refranys. A Catalunya, al nostre país hi ha dotzenes de refranys que parlen de la merda. En direm alguns:

Els que manen, els que tenen autoritat: aquests poden cometre moltes faltes, i si el poble veu que per més que en facin  no són castigats ni represos, hi ha un refrany que els retrata: “La merda del patró no put.

 “La merda, com més la remenen, més put” (es refereix als assumptes enutjosos o inconvenients, que s’agreugen si se’n parla)

   Avui dia els joves que parlen de merda es poden referir a que tenen una borratxera, que han pres haixix o que han agafat una malaltia venèria. Entre els actors joves, merda significa sort, i abans de sortir a escena es reuneixen tots plegats i solen dir: Abans que s’aixequi el teló diguem merda tres vegades: merda, merda i merda.

(Aquí sí que jo no hi entro. Sóc de la generació dels que abans de sortir es persignen).

Un individu de la policia armada és un merda  o un marró.

Una expressió despectiva, de contrarietat, de rebuig o de menyspreu i que avui dia, desgraciadament la sentim dir a molts: Vés a la merda!

¿Vas gaire de pressa tu quan vas al cotxe?  (A tota merda!)

Quan alguna cosa es fa malbé “se n’ha anat a la merda”

Quan s’ha acabat una relació “se n’ha anat a la merda”

Quan es fa un mal negoci (canviar pets per merda)

Quan una cosa no agrada: (és un ball de merda!. El teu cosí és una merda!)

Si tens molta mala sort (portes la merda enganxada a la sabata)

Quan envies a algú a fer punyetes , l’engeges a la merda.

Quan un presumeix davant dels seus amics (Fa el merda)

Quan un té mala sort (Ha trepitjat merda)

Quan un no vol saber res del que li expliquen, nega una cosa o la rebutja (I una merda!)

“Merda” també és una expressió d’indignació, contrarietat, rebuig o negació

Una persona petita i pretenciosa és “un mitja merda”.

Quan un es molt pretenciós “porta més merda que un bou”

Quan un fa una cara groga, pàl.lida “té cara de merda d’oca”

Quan un té mala sort “trepitja merda”.

N’hi ha que fan xivarri, gresca o mullader. Fan merder.

Un fatxenda és un merdós.

Un merdis és un escanyolit i un covard. I també li diuen un merda-seca.

 

COLLIR FEMS.- Retornant a antics temps passats, hem de recordar la figura dels recollidors de fems, que passaven pels carrers dels pobles transitats per cavalleries. Collien els excrements amb una paleta i fins i tot amb les mans (els excrements que els animals deixaven com a rastre del seu pas

 

Joan: parlar de la recollidora de fems a Banyoles (la Cagarra)

 

Aquesta feina era considerada de condició baixa i quan un jove demostrava poca habilitat per fer un treball, li deien: “Noi, tu no seràs bo ni per collir fems”.

Els fems era la merda dels animals, i la barreja d’aquests excrements amb el jaç d’algun animal o amb altres matèries residuals, descompostes per fermentació serveixen per a adobar les terres.

 

El fem diu fem  o Fem no diu farem (es diu per expressar el gran profit i eficàcia dels fems per a adobar la terra  (Es tracta d’un joc de paraules entre fem en sentit de adob i fem primera persona plural del present del verb fer.

La terra es femava, i els pagesos estaven contents quan hi havia un bon conjunt de fems (Quina femada ha portat avui el carro!)

Abans, a les cases de la vila no es podia gaudir de l’higiènic i pràctic W,C. per evaquar les necessitats fisiològiques de les persones. El sistema emprat era el de les comunes, un petit departament, que les cases que tenien hort acostumaven a tenir-lo situat al final del mateix, el més apartat possible de la vivenda, que també tenia lògicament els seus inconvenients. Les antigues petites cases sense eixida, normalment la tenien a l'entrada, darrera la façana, rebent ventilació de l'’exterior a través d'una finestreta protegida amb una persiana petita.

Les comunes funcionaven sobre un dipòsit que podia ésser pou moure o pou sèc. Quan aquest pou sota la comuna era ple, naturalment s’havia de buidar. En deien buidar la mesquita. La mesquita es treia d’aquell dipòsit, i la feina s’acostumava a fer de bon matí. Omplien els barrals (una mena de portadores tapades) per mitjà de la cassa (un vas de metall proveït de mànec), als quals, molt correntment, els eren tapats els forats de pas, amb un tap de suro recobert amb un tros de sac i també a falta de tap una fusta de blat de moro desgranat. Les cases que tenien la comuna darrera la façana, el buidat es practicava al carrer, aixecant la tapa que era una llosa postissa de la vorera.

No cal que us diguem la pudor que hi havia en el carrer durant aquesta operació.

Xisca (el mateix que fems)

  Us prometem que en el proper programa hi posarem més bona flaire. Parlarem de bons perfums i farem marxar la mala olor amb una bona ruixada d’aigua de roses.

Records i memòries

ELS CORDONS DE LES SABATES

 

  De cordons n’hi ha de moltes menes i per a moltes utilitats. Però els més útils són els de les sabates. Abans eren d’estructura tubular, amb diferents caps retorts o trenats, llargs, i la majoria amb ànima. Ara no tenen ànima, són curts i el cos es tan fràgil que, per poc malhumor que tinguis en llevar-te o per poc mal geni que gastis, se’t trenquen fàcilment. Això acostuma a passar quan estàs nerviós o capficat per algun assumpte, quan tens pressa, quan t’espera un compromís seriós, etc: la qual cosa fa que s’acreixi el mal humor i el mal geni.

Els cordons van per parells com hi van les sabates. En el moment tràgic de trencar-se un cordó d’una sabata, un recanvi no té preu. Coneixia un home que, escaldat per l’experiència i volent salvar qualsevol contingència, portava un parell de cordons a l’infern de l’americana, a la cartera de mà, en tenia un parell a la tauleta de nit, al dormitori de l’apartament dels caps de setmana, al calaix del despatx...Reconec que era un exagerat, però “a grans mals, grans remeis”, i també és ben trist que un trencament de cordó, et trenqui el bon humor de tot el dia. De fet, amb la sabata descordada no es poden fer gaires quilòmetres de camí. Una sabata còmode i ben ajustada serveix al peu, però es el peu el que ha de servir a la sabata baldera i descordada.

Dels infants, entre altres coses, n’hi ha dues que em costa d’entendre: els mocs al nas i les sabates descordades. Algú ha d’ensenyar-los a nuar correctament els cordons de les sabates. Així, apart d’evitar ensopegades, poden caminar, saltar, jugar i córrer més bé.

Un calçat mal cordat i descordat ha fet la llesca a més d’un esportista, atleta, muntanyenc o futbolista.

Un complement de l’elegància i polidesa de la persona és, sens dubte, unes sabates ben enllustrades. Ningú no negarà que, després del relax nocturn, enllustrar-se les sabates es un bon exercici matinal de gimnàstica. Enllustrar-se les sabates és un bon exercici que s’ha de saber fer bé. Tots hem rebut més d’una renyada per intentar el patafi d’abrillantar les sabates amb els camals dels pantalons, o amb el mocador de butxaca o amb la primera peça de roba que hem tingut a mà.

Cada vegada són més escassos les residències, hotels, motels i altres caus de la mateixa espècie, en els quals, deixant a la nit, les sabates a fora el dintell de la porta, cansades i brutes, l’endemà les recollies descansades i llustroses. No sé si és per estètica, per evitar la contaminació, o perquè els clients prefereixen ajupir-se en la intimitat abans que els ajupin amb la factura. es clar que, també hi havia el perill que a algun client espavilat li fes il.lusió un recanvi de sabates a cap preu.

Encara avui, en totes les llars, “la capsa de les sabates” és una veritable institució domèstica, és com un caixó que va de mà en mà per servir el calçat dels peus de tota la família. El seu contingut és ben conegut: el raspall i el drap per la pols, el raspall i el drap per al llustre, i les capsetes rodones, sempre difícils de tancar, de betum negre, ros o incolor. Les eines hi són; no hi ha excusa possible.   Una pregunta: ¿heu aconseguit mai enllustrar-vos les sabates sense empastifar-vos les mans, el mitjó, els punys de la camisa o la cama dels pantalons? (Aquí convindria aplicar aquell adagi “qui remena oli, els dits s’unta”.

(Llegit en el programa de Ràdio Banyoles, “Records i memòries”)

Records i memòries

ELS SABATERS

                                                                  

Avui parlarem dels sabaters, però no pas dels que venien sabates, sinó dels que n’arreglaven, en fèien, i molts, naturalment, com és el cas de can Freixa, al carrer del Mercadal, que a més d’arreglar-ne també en venien.

Esmentar sabaters de Banyoles (Freixa, al carrer Mercadal), Vilà (a la plaça major), Llorens (al carrer de la Canal), Juncà (al carrer Alvarez de Castro (carretera de Girona), Casas-Bohigas, (plaça dels Turers), Pere Rubirola, Joan Turró,(carrer de Sant Martirià) “Ratera”, (plaça Major) Sarquella “Manoguera” (carrer Gran), Pujol (a la plaça del Carme, cantonada Vallespirans), Pere Serrallonga, Al Grup Mas Palau), etc.  Molts d’aquests obradors on arreglaven sabates avui són tancats amb pany i clau. Parlant amb un d’aquests sabaters ens ha dit.

-Ara n’hi ha molts que en diuen sabaters, però no en són pas. Són les màquines les que fan la feina, si és que no s’espatllen. Jo només he comprat una màquina en tota la meva vida, i ja fa temps que ja no em serveix per res.

A les sabateries es feien moltes tertúlies d’amics que acompanyaven el sabater mentre aquest anava treballant. Gairebé sempre els que arreglaven sabates tenien un altre ofici. A Banyoles s’hi dedicaven molt els músics: Pujol, Manoguera, Juncà... Un havia tocat en Els Juncans, i els altres a La Principal de Banyoles.

Fa poc vam parlar amb un de Girona que va dedicar bona part de la seva vida a tocar la flauta i la tenora. Es deia Josep Quintana, i quan hi vam parlar tenia 97 anys. Ara ja no hi és, però allavores ens va dir que havia tocat amb la cobla de Pals i també amb les de Torroella i Palafrugell. Els anys 60 es va retirar de la música i s’entretenia arreglant sabates.

Aquests músics tocaven els dies de festa, i els dies de treball arreglaven sabates per guanyar-se les garrofes de cada dia.

Aquell sabater ens deia  que no va voler ensenyar l’ofici a cap aprenent perquè considerava que no valia la pena: “Quan les sabates –deia- no es compraven de fàbrica, sinó que s’encarregaven al sabater per fer-les a mida, era una feina ben remunerada i que permetia de viure amb dignitat. Però ara l’ofici ha quedat reduït a posar quatre tapes, i no val gens la pena dedicar-s’hi de manera exclusiva”.

Els sabaters casats donaven feina a la seva dona. La dona del sabater era l’encarregada dels cosits, abans de deixar-lo en situació d’ésser lliurat al client. Una raspallada; una pinzellada amb fucsina; una munyeca de betum; més raspall, i les sabates quedaven com noves. Un full de “La Vanguardia” servia per embolicar-les i deixar-les a disposició del client.

La sabatera no es trobava pas tot el dia al taller. La seva jornada laboral es compartia entre l’atenció a l’obrador familiar i la cura de la llar. D’un lloc a l’altre no hi havia gaire més separació que alguns escalons. Preferentment tenia cura de la cuina i de la casa; i quan tot això ja anava endavant baixava a ajudar el seu home al taller.

La gent gastava poques sabates. El calçat diari eren les espardenyes i els esclops. Dels espardenyers i esclopeters ja en parlarem un altre dia.

Els sabaters arreglaven les sabates amb unes eines molt especials. En Pere Serrallonga ens n’ha dit algunes. Ell diu que treballava amb una raspa que feia servir per polir les soles i els talons i també emprava el paper de vidre; Per cosir les soles feia servir la lesna que anava amb un mànec, com un punxó, feia un forat i passava el nyinyol (fil) i al final hi posava les cerdes (dues agulles com pèls de porc senglar).

La pega era una mescla de pega negra i cera amb que els sabaters feien el cerol, es bullia i es desfeia remenant-la, tot barrejat les estiraven fent-ne tires i quan eren ben treballats en feien pegots.

Tenien també els Tres Peus que els posaven sobre les cames (actualment ja es posa a terra). Hi havia un taló, una sola gran i una de més petita (de ferro).

Una màquina de cosir amb un braç per posar-hi les bótes o sabates, bosses, etc.

Fusilles d’acer amb un tallant per tallar soles.

Els talons prims de sabates per a dona eren els més costosos. Amb una broca els foradaven i l’emplenaven amb un tac de fusta, emplenaven el forat i a sobre posaven el taló (la tapa).

Moltes vegades treien un tros de les baranilles dels paraigues fent-ne punta posant-la en un mànec (per cosir goma gruixuda , quatre o cinc cms. feien punta, forat i passaven el nyinyol. Eren els ullets.

En Pere Serrallonga va treballar sis anys a Olot i després es va posar a casa seva al carrer del Ponent. Ell ens recorda els sabaters, els ataconadors més antics:

Joan Casas (Bohigas) a la plaça dels Turers – Pere Rubirola, al carrer Colom – Juncà (músic) al carrer Alvarez de Castro (al costat de la Teisa) – Joan Turró, al carrer Sant Martirià – Funtané (Ratera), a la plaça Major, al costat de can Saleri – Sarquella (músic, més conegut com en Manoguera) – Pujol (músic) del carrer Sant Antoni, amb l’obrador a la plaça del  Carme, cantonada Vallespirans.

De sabates n’hi havia de moltes menes: sabatots, sabatilles, botes, xiruques, espardenyes, esclops...

I de peus, encara que tots tinguin cinc dits –hi ha alguna excepció-  també n’hi ha de grossos, petits, amples, estrets, curts, llargs, plans, etc.  Hem de fer un retret als artistes que sembla que han dedicat molta més atenció a les mans que als peus. Les mans es donen i s’ofereixen a tothom. Els peus només s’ensenyen al podòleg quan no hi ha més remei, i als íntims, quan les circumstàncies obliguen.

Pel peus hi ha peücs infantils, sabatetes, sabatones, sabatasses i sabatots.

Moltes vegades quan anem a comprar unes sabates no recordem quin peu calçem.

“Qui vol presumir ha de patir”. Més d’un camina ranc per voler presumir de sabates noves. Ja es diu de les dones que “per fer els peuets més bufons, se’ls apreten com tascons”. Al nostre entendre, i això ho diem amb “carinyo”, això es pensar amb els peus. Feia bé el pagès avesat a l’espardenya i a l’esclop que, en comprar-se unes sabates, es va quedar amb les que li anaven més balderes, tot dient: “Preu per preu, sabates grosses”.

Records i memòries

RENTAR –SE  (fer el baldèio)

 

Avui parlarem sobre rentar, sobre el netejar , sobre rentadors i rentadores i altres coses semblants.

Rentar, com tots sabeu, es netejar amb aigua o amb un o altre líquid. I per si no ho sabeu, en temps endarrerits, que nosaltres hem viscut, el rentar, o millor dit, el rentar-se, era una aventura. A les cases de Banyoles no hi havia cambres de bany, i com és natural era necessari rentar-se, sinó cada dia almenys de tant en tant. Per sort, a Banyoles teníem l’estany i els recs, però no tothom podia anar a banyar a l’estany perquè els banys públics encara no eren formats.

(Parlar de quan es van fer els banys vells en el lloc anomenat cementiri dels gossos).

La feina de rentar-se, per tant, s’havia de fer a casa, i s’anava cap al lloc més íntim que era el lavabo, però com que no tothom tenia allò que se’n diu un bon lavabo, es solia agafar una palangana o un gibrell, s’emplenava d’aigua de l’aixeta més propera, i amb la tovallola i el sabó  anàvem a rentar-nos al racó més arrecerat de la casa, i allà, amb la palangana que havíem emplenat d’aigua tèbia, calenta o freda, segons les preferències fèiem l’elemental operació higiènica.

Era cosa d’asseure’s, perquè se solia començar pels peus, que, rentats amb el sabó, calia esbandir després, cosa que representava haver de llançar l’aigua utilitzada i posar-n’hi una de més fresca i regalada. Després, ja a peu dret, ens rentàvem la resta del cos, i feta la segona operació, es canviava també l’aigua, que, generalment tenia un color grisenc.

Pel que fa a la cara, ja no calia tant, perquè tothom se la rentava cada matí, encara que fos a l’estil dels gats, tant per fer una mica de goig com per deixondir-nos després de vuit o nou hores de dormir..

Com que per rentar-se d’aquesta manera hi havia moltes dificultats, no era qüestió de rentar-se cada dia. Hi havia qui deia “jo em rento una vegada cada dos mesos, ho necessiti o no ho necessiti”. El mínim per a una persona neta de naixença era una vegada a la setmana, tot i que, feta l’operació,  al lavabo no s’hi podia entrar, perquè estava fet tot un mar d’aigua amb olor de sabó. I la feina era la de l’esposa o de la mare, a les quals corresponia netejar-ho, tot i que a vegades el marit o els nois procuraven ajudar-les en aquesta missió domèstica. I algun marit murmurava entre dents: “Diuen que la netedat es mitja vida; jo em decanto per l’altre meitat”.

Una anècdota sobre el rentar a les cases: Un nen va haver d’anar al callista perquè li feia mal un peu. La seva mare li va dir: “Nen, hauràs de rentar-te els peus perquè hem d’anar al callista”. I el noi va respondre.” Tots dos?” I tenia raó, perquè només li feia mal un.

Es conta que una senyora d’aquell temps va dir a una seva amiga de tota confiança: “Estic molt preocupada. Tinc la impressió que el meu marit té una “querida” i que la veu cada dissabte. I l’altra, també preocupada li va replicar: “Però, perquè tens aquest pressentiment? El teu marit t’estima i és incapaç d’enganyar-te. Bah, no tinguis aquestes manies, ja veuràs com tot això és un malson”.   “ No sé, no sé... però tu també et malfiaries, perquè es renta cada divendres quan torna de la feina, i això de rentar-se cada setmana es molt preocupant”.  O sigui que si el marit no es rentava mai era un brut, i si es rentava massa sovint és que tenia una amiga.

Un fet, que tot d’una, posava de rabiosa actualitat el rentapeus, era la girada o torçada de peu. A part de l’autèntic turment que era posar el peu sobre la mà de morter fent-la rodolar per terra, hi havia el de prendre un bany de peus amb aigua ben calenta i salada. Ara, diuen els metges que, ni una cosa ni l’altre servia de res. Ho podien haver dit abans. Perquè sobretot allò de la mà de morter era una autèntica cura de cavall.

Ara, qui no es banya de cap a peus és perquè no vol. A per tot arreu hi ha bany complet i dutxa. S’ha d’anar net de cap a peus. Abans, de banys complets només n’hi havia a les cases senyorials; i les dutxes, no sé si pel mullader o per por a les relliscades, més aviat escassejaven.

 

RENTADORES.- A les cases hi havien recipients adequats per rentar-hi la roba i altres coses. A  les cuines, hi havia una aiguera amb una pica de pedra, poc fonda, on hi havia els gibrells o altres recipients per escurar-hi els plats i altra vaixella. Encara avui es diu aquella locució que fa: Lo més calent és a l’aiguera” parlant d’una casa on no cuinen.

A Banyoles hi havia moltes rentadores públiques.

(esmentar rentadores: estany, carrer Sant Roc, plaça teatre, etc.)

A les rentadores les dones hi feien també molt de “safareig”, perquè tot rentant es xafardejava molt. En una rentadora pública et podies assabentar del que passava al poble. Encara avui, quan hi ha un conjunt de coses desordenades es diu: “Quin safareig que hi ha aqui!”

A moltes cases hi havia safareigs. I jo recordo, de petit, l’estranya impressió de tragèdia quan veies aquells munts de roba apilats al peu del safareig. El dilluns era el dia de la bugada. I veiem les dones de la casa atrafegades amunt i avall, portant les olles d’aigua bullent, ensabonant amb grosses pastilles de sabó la roba, surrant-la amb la picadora, refregant colls i punys, i maldant per treure les taques més tossudes, esbandint-la, estenent-la mentre plorava regalimant aigua en els estenedors de filferro del pati o del terrat. Se’n podria parlar llargament d’aquestes safaretjades dels dilluns, sobretot a l’hivern, quan calia trenar a cops de picadora la crosta del dit de glaç. La roba sortia ben neta. S’havia fet un bon “baldèio”.

Ara, estem segurs que dels safaretjos casolans n’hi ha més d’un que s’ha convertit en alegre piscina infantil, o potser en peixera per jugar-hi la mainada.