Records i memòries

EL DISCRET ENCANT DE LA MERDA

 

  Ho sentim. Avui farem un programa escatològic. Sembla que recentment l’escatologia està de moda. A Zurich (Suissa)  van inaugurar fa poc el Museu del Clavegueram, on hi exhibeixen obres molts artistes contemporanis amb obres inspirades en el tema de l’acte d’anar de ventre, amb diferents crispacions del rostre o amb les variades postures del cos mentre els ciutadans defequen. En aquest museu s’hi ensenyen coses que ens fa una mica de neguit parlar-ne. No direm les més inconvenients però sí  que us direm que hi podeu veure les comunes dels Austries i dels Hausburg, els waters dels Borbons, els bidets de lady Dy o els lavabos de les més il.lustres monarquies europees.

 Diuen que és una exposició molt neta i higiènica. A Suissa tot és net i ara volen demostrar que la merda és un art. Hi ha moltes coses de l’Edat Mitjana , que ens diuen que en aquells temps defecar no representava cap problema: es feia en públic i la gent ho considerava tan natural  com fer un badall. En canvi ara, s’ha convertit en quelcom molt privat i tothom s’amaga per anar de cos.

  Nosaltres avui parlarem d’aquesta qüestió per fer un programa una mica divertit. Deixem els suïssos i anem per la nostra (amb perdó) merda, que  per ser més fins, en direm excrement o femta. Però sobre aquestes darreres paraules més fines no hi ha refranys. A Catalunya, al nostre país hi ha dotzenes de refranys que parlen de la merda. En direm alguns:

Els que manen, els que tenen autoritat: aquests poden cometre moltes faltes, i si el poble veu que per més que en facin  no són castigats ni represos, hi ha un refrany que els retrata: “La merda del patró no put.

 “La merda, com més la remenen, més put” (es refereix als assumptes enutjosos o inconvenients, que s’agreugen si se’n parla)

   Avui dia els joves que parlen de merda es poden referir a que tenen una borratxera, que han pres haixix o que han agafat una malaltia venèria. Entre els actors joves, merda significa sort, i abans de sortir a escena es reuneixen tots plegats i solen dir: Abans que s’aixequi el teló diguem merda tres vegades: merda, merda i merda.

(Aquí sí que jo no hi entro. Sóc de la generació dels que abans de sortir es persignen).

Un individu de la policia armada és un merda  o un marró.

Una expressió despectiva, de contrarietat, de rebuig o de menyspreu i que avui dia, desgraciadament la sentim dir a molts: Vés a la merda!

¿Vas gaire de pressa tu quan vas al cotxe?  (A tota merda!)

Quan alguna cosa es fa malbé “se n’ha anat a la merda”

Quan s’ha acabat una relació “se n’ha anat a la merda”

Quan es fa un mal negoci (canviar pets per merda)

Quan una cosa no agrada: (és un ball de merda!. El teu cosí és una merda!)

Si tens molta mala sort (portes la merda enganxada a la sabata)

Quan envies a algú a fer punyetes , l’engeges a la merda.

Quan un presumeix davant dels seus amics (Fa el merda)

Quan un té mala sort (Ha trepitjat merda)

Quan un no vol saber res del que li expliquen, nega una cosa o la rebutja (I una merda!)

“Merda” també és una expressió d’indignació, contrarietat, rebuig o negació

Una persona petita i pretenciosa és “un mitja merda”.

Quan un es molt pretenciós “porta més merda que un bou”

Quan un fa una cara groga, pàl.lida “té cara de merda d’oca”

Quan un té mala sort “trepitja merda”.

N’hi ha que fan xivarri, gresca o mullader. Fan merder.

Un fatxenda és un merdós.

Un merdis és un escanyolit i un covard. I també li diuen un merda-seca.

 

COLLIR FEMS.- Retornant a antics temps passats, hem de recordar la figura dels recollidors de fems, que passaven pels carrers dels pobles transitats per cavalleries. Collien els excrements amb una paleta i fins i tot amb les mans (els excrements que els animals deixaven com a rastre del seu pas

 

Joan: parlar de la recollidora de fems a Banyoles (la Cagarra)

 

Aquesta feina era considerada de condició baixa i quan un jove demostrava poca habilitat per fer un treball, li deien: “Noi, tu no seràs bo ni per collir fems”.

Els fems era la merda dels animals, i la barreja d’aquests excrements amb el jaç d’algun animal o amb altres matèries residuals, descompostes per fermentació serveixen per a adobar les terres.

 

El fem diu fem  o Fem no diu farem (es diu per expressar el gran profit i eficàcia dels fems per a adobar la terra  (Es tracta d’un joc de paraules entre fem en sentit de adob i fem primera persona plural del present del verb fer.

La terra es femava, i els pagesos estaven contents quan hi havia un bon conjunt de fems (Quina femada ha portat avui el carro!)

Abans, a les cases de la vila no es podia gaudir de l’higiènic i pràctic W,C. per evaquar les necessitats fisiològiques de les persones. El sistema emprat era el de les comunes, un petit departament, que les cases que tenien hort acostumaven a tenir-lo situat al final del mateix, el més apartat possible de la vivenda, que també tenia lògicament els seus inconvenients. Les antigues petites cases sense eixida, normalment la tenien a l'entrada, darrera la façana, rebent ventilació de l'’exterior a través d'una finestreta protegida amb una persiana petita.

Les comunes funcionaven sobre un dipòsit que podia ésser pou moure o pou sèc. Quan aquest pou sota la comuna era ple, naturalment s’havia de buidar. En deien buidar la mesquita. La mesquita es treia d’aquell dipòsit, i la feina s’acostumava a fer de bon matí. Omplien els barrals (una mena de portadores tapades) per mitjà de la cassa (un vas de metall proveït de mànec), als quals, molt correntment, els eren tapats els forats de pas, amb un tap de suro recobert amb un tros de sac i també a falta de tap una fusta de blat de moro desgranat. Les cases que tenien la comuna darrera la façana, el buidat es practicava al carrer, aixecant la tapa que era una llosa postissa de la vorera.

No cal que us diguem la pudor que hi havia en el carrer durant aquesta operació.

Xisca (el mateix que fems)

  Us prometem que en el proper programa hi posarem més bona flaire. Parlarem de bons perfums i farem marxar la mala olor amb una bona ruixada d’aigua de roses.

Records i memòries

ELS CORDONS DE LES SABATES

 

  De cordons n’hi ha de moltes menes i per a moltes utilitats. Però els més útils són els de les sabates. Abans eren d’estructura tubular, amb diferents caps retorts o trenats, llargs, i la majoria amb ànima. Ara no tenen ànima, són curts i el cos es tan fràgil que, per poc malhumor que tinguis en llevar-te o per poc mal geni que gastis, se’t trenquen fàcilment. Això acostuma a passar quan estàs nerviós o capficat per algun assumpte, quan tens pressa, quan t’espera un compromís seriós, etc: la qual cosa fa que s’acreixi el mal humor i el mal geni.

Els cordons van per parells com hi van les sabates. En el moment tràgic de trencar-se un cordó d’una sabata, un recanvi no té preu. Coneixia un home que, escaldat per l’experiència i volent salvar qualsevol contingència, portava un parell de cordons a l’infern de l’americana, a la cartera de mà, en tenia un parell a la tauleta de nit, al dormitori de l’apartament dels caps de setmana, al calaix del despatx...Reconec que era un exagerat, però “a grans mals, grans remeis”, i també és ben trist que un trencament de cordó, et trenqui el bon humor de tot el dia. De fet, amb la sabata descordada no es poden fer gaires quilòmetres de camí. Una sabata còmode i ben ajustada serveix al peu, però es el peu el que ha de servir a la sabata baldera i descordada.

Dels infants, entre altres coses, n’hi ha dues que em costa d’entendre: els mocs al nas i les sabates descordades. Algú ha d’ensenyar-los a nuar correctament els cordons de les sabates. Així, apart d’evitar ensopegades, poden caminar, saltar, jugar i córrer més bé.

Un calçat mal cordat i descordat ha fet la llesca a més d’un esportista, atleta, muntanyenc o futbolista.

Un complement de l’elegància i polidesa de la persona és, sens dubte, unes sabates ben enllustrades. Ningú no negarà que, després del relax nocturn, enllustrar-se les sabates es un bon exercici matinal de gimnàstica. Enllustrar-se les sabates és un bon exercici que s’ha de saber fer bé. Tots hem rebut més d’una renyada per intentar el patafi d’abrillantar les sabates amb els camals dels pantalons, o amb el mocador de butxaca o amb la primera peça de roba que hem tingut a mà.

Cada vegada són més escassos les residències, hotels, motels i altres caus de la mateixa espècie, en els quals, deixant a la nit, les sabates a fora el dintell de la porta, cansades i brutes, l’endemà les recollies descansades i llustroses. No sé si és per estètica, per evitar la contaminació, o perquè els clients prefereixen ajupir-se en la intimitat abans que els ajupin amb la factura. es clar que, també hi havia el perill que a algun client espavilat li fes il.lusió un recanvi de sabates a cap preu.

Encara avui, en totes les llars, “la capsa de les sabates” és una veritable institució domèstica, és com un caixó que va de mà en mà per servir el calçat dels peus de tota la família. El seu contingut és ben conegut: el raspall i el drap per la pols, el raspall i el drap per al llustre, i les capsetes rodones, sempre difícils de tancar, de betum negre, ros o incolor. Les eines hi són; no hi ha excusa possible.   Una pregunta: ¿heu aconseguit mai enllustrar-vos les sabates sense empastifar-vos les mans, el mitjó, els punys de la camisa o la cama dels pantalons? (Aquí convindria aplicar aquell adagi “qui remena oli, els dits s’unta”.

(Llegit en el programa de Ràdio Banyoles, “Records i memòries”)

Records i memòries

ELS SABATERS

                                                                  

Avui parlarem dels sabaters, però no pas dels que venien sabates, sinó dels que n’arreglaven, en fèien, i molts, naturalment, com és el cas de can Freixa, al carrer del Mercadal, que a més d’arreglar-ne també en venien.

Esmentar sabaters de Banyoles (Freixa, al carrer Mercadal), Vilà (a la plaça major), Llorens (al carrer de la Canal), Juncà (al carrer Alvarez de Castro (carretera de Girona), Casas-Bohigas, (plaça dels Turers), Pere Rubirola, Joan Turró,(carrer de Sant Martirià) “Ratera”, (plaça Major) Sarquella “Manoguera” (carrer Gran), Pujol (a la plaça del Carme, cantonada Vallespirans), Pere Serrallonga, Al Grup Mas Palau), etc.  Molts d’aquests obradors on arreglaven sabates avui són tancats amb pany i clau. Parlant amb un d’aquests sabaters ens ha dit.

-Ara n’hi ha molts que en diuen sabaters, però no en són pas. Són les màquines les que fan la feina, si és que no s’espatllen. Jo només he comprat una màquina en tota la meva vida, i ja fa temps que ja no em serveix per res.

A les sabateries es feien moltes tertúlies d’amics que acompanyaven el sabater mentre aquest anava treballant. Gairebé sempre els que arreglaven sabates tenien un altre ofici. A Banyoles s’hi dedicaven molt els músics: Pujol, Manoguera, Juncà... Un havia tocat en Els Juncans, i els altres a La Principal de Banyoles.

Fa poc vam parlar amb un de Girona que va dedicar bona part de la seva vida a tocar la flauta i la tenora. Es deia Josep Quintana, i quan hi vam parlar tenia 97 anys. Ara ja no hi és, però allavores ens va dir que havia tocat amb la cobla de Pals i també amb les de Torroella i Palafrugell. Els anys 60 es va retirar de la música i s’entretenia arreglant sabates.

Aquests músics tocaven els dies de festa, i els dies de treball arreglaven sabates per guanyar-se les garrofes de cada dia.

Aquell sabater ens deia  que no va voler ensenyar l’ofici a cap aprenent perquè considerava que no valia la pena: “Quan les sabates –deia- no es compraven de fàbrica, sinó que s’encarregaven al sabater per fer-les a mida, era una feina ben remunerada i que permetia de viure amb dignitat. Però ara l’ofici ha quedat reduït a posar quatre tapes, i no val gens la pena dedicar-s’hi de manera exclusiva”.

Els sabaters casats donaven feina a la seva dona. La dona del sabater era l’encarregada dels cosits, abans de deixar-lo en situació d’ésser lliurat al client. Una raspallada; una pinzellada amb fucsina; una munyeca de betum; més raspall, i les sabates quedaven com noves. Un full de “La Vanguardia” servia per embolicar-les i deixar-les a disposició del client.

La sabatera no es trobava pas tot el dia al taller. La seva jornada laboral es compartia entre l’atenció a l’obrador familiar i la cura de la llar. D’un lloc a l’altre no hi havia gaire més separació que alguns escalons. Preferentment tenia cura de la cuina i de la casa; i quan tot això ja anava endavant baixava a ajudar el seu home al taller.

La gent gastava poques sabates. El calçat diari eren les espardenyes i els esclops. Dels espardenyers i esclopeters ja en parlarem un altre dia.

Els sabaters arreglaven les sabates amb unes eines molt especials. En Pere Serrallonga ens n’ha dit algunes. Ell diu que treballava amb una raspa que feia servir per polir les soles i els talons i també emprava el paper de vidre; Per cosir les soles feia servir la lesna que anava amb un mànec, com un punxó, feia un forat i passava el nyinyol (fil) i al final hi posava les cerdes (dues agulles com pèls de porc senglar).

La pega era una mescla de pega negra i cera amb que els sabaters feien el cerol, es bullia i es desfeia remenant-la, tot barrejat les estiraven fent-ne tires i quan eren ben treballats en feien pegots.

Tenien també els Tres Peus que els posaven sobre les cames (actualment ja es posa a terra). Hi havia un taló, una sola gran i una de més petita (de ferro).

Una màquina de cosir amb un braç per posar-hi les bótes o sabates, bosses, etc.

Fusilles d’acer amb un tallant per tallar soles.

Els talons prims de sabates per a dona eren els més costosos. Amb una broca els foradaven i l’emplenaven amb un tac de fusta, emplenaven el forat i a sobre posaven el taló (la tapa).

Moltes vegades treien un tros de les baranilles dels paraigues fent-ne punta posant-la en un mànec (per cosir goma gruixuda , quatre o cinc cms. feien punta, forat i passaven el nyinyol. Eren els ullets.

En Pere Serrallonga va treballar sis anys a Olot i després es va posar a casa seva al carrer del Ponent. Ell ens recorda els sabaters, els ataconadors més antics:

Joan Casas (Bohigas) a la plaça dels Turers – Pere Rubirola, al carrer Colom – Juncà (músic) al carrer Alvarez de Castro (al costat de la Teisa) – Joan Turró, al carrer Sant Martirià – Funtané (Ratera), a la plaça Major, al costat de can Saleri – Sarquella (músic, més conegut com en Manoguera) – Pujol (músic) del carrer Sant Antoni, amb l’obrador a la plaça del  Carme, cantonada Vallespirans.

De sabates n’hi havia de moltes menes: sabatots, sabatilles, botes, xiruques, espardenyes, esclops...

I de peus, encara que tots tinguin cinc dits –hi ha alguna excepció-  també n’hi ha de grossos, petits, amples, estrets, curts, llargs, plans, etc.  Hem de fer un retret als artistes que sembla que han dedicat molta més atenció a les mans que als peus. Les mans es donen i s’ofereixen a tothom. Els peus només s’ensenyen al podòleg quan no hi ha més remei, i als íntims, quan les circumstàncies obliguen.

Pel peus hi ha peücs infantils, sabatetes, sabatones, sabatasses i sabatots.

Moltes vegades quan anem a comprar unes sabates no recordem quin peu calçem.

“Qui vol presumir ha de patir”. Més d’un camina ranc per voler presumir de sabates noves. Ja es diu de les dones que “per fer els peuets més bufons, se’ls apreten com tascons”. Al nostre entendre, i això ho diem amb “carinyo”, això es pensar amb els peus. Feia bé el pagès avesat a l’espardenya i a l’esclop que, en comprar-se unes sabates, es va quedar amb les que li anaven més balderes, tot dient: “Preu per preu, sabates grosses”.

Records i memòries

RENTAR –SE  (fer el baldèio)

 

Avui parlarem sobre rentar, sobre el netejar , sobre rentadors i rentadores i altres coses semblants.

Rentar, com tots sabeu, es netejar amb aigua o amb un o altre líquid. I per si no ho sabeu, en temps endarrerits, que nosaltres hem viscut, el rentar, o millor dit, el rentar-se, era una aventura. A les cases de Banyoles no hi havia cambres de bany, i com és natural era necessari rentar-se, sinó cada dia almenys de tant en tant. Per sort, a Banyoles teníem l’estany i els recs, però no tothom podia anar a banyar a l’estany perquè els banys públics encara no eren formats.

(Parlar de quan es van fer els banys vells en el lloc anomenat cementiri dels gossos).

La feina de rentar-se, per tant, s’havia de fer a casa, i s’anava cap al lloc més íntim que era el lavabo, però com que no tothom tenia allò que se’n diu un bon lavabo, es solia agafar una palangana o un gibrell, s’emplenava d’aigua de l’aixeta més propera, i amb la tovallola i el sabó  anàvem a rentar-nos al racó més arrecerat de la casa, i allà, amb la palangana que havíem emplenat d’aigua tèbia, calenta o freda, segons les preferències fèiem l’elemental operació higiènica.

Era cosa d’asseure’s, perquè se solia començar pels peus, que, rentats amb el sabó, calia esbandir després, cosa que representava haver de llançar l’aigua utilitzada i posar-n’hi una de més fresca i regalada. Després, ja a peu dret, ens rentàvem la resta del cos, i feta la segona operació, es canviava també l’aigua, que, generalment tenia un color grisenc.

Pel que fa a la cara, ja no calia tant, perquè tothom se la rentava cada matí, encara que fos a l’estil dels gats, tant per fer una mica de goig com per deixondir-nos després de vuit o nou hores de dormir..

Com que per rentar-se d’aquesta manera hi havia moltes dificultats, no era qüestió de rentar-se cada dia. Hi havia qui deia “jo em rento una vegada cada dos mesos, ho necessiti o no ho necessiti”. El mínim per a una persona neta de naixença era una vegada a la setmana, tot i que, feta l’operació,  al lavabo no s’hi podia entrar, perquè estava fet tot un mar d’aigua amb olor de sabó. I la feina era la de l’esposa o de la mare, a les quals corresponia netejar-ho, tot i que a vegades el marit o els nois procuraven ajudar-les en aquesta missió domèstica. I algun marit murmurava entre dents: “Diuen que la netedat es mitja vida; jo em decanto per l’altre meitat”.

Una anècdota sobre el rentar a les cases: Un nen va haver d’anar al callista perquè li feia mal un peu. La seva mare li va dir: “Nen, hauràs de rentar-te els peus perquè hem d’anar al callista”. I el noi va respondre.” Tots dos?” I tenia raó, perquè només li feia mal un.

Es conta que una senyora d’aquell temps va dir a una seva amiga de tota confiança: “Estic molt preocupada. Tinc la impressió que el meu marit té una “querida” i que la veu cada dissabte. I l’altra, també preocupada li va replicar: “Però, perquè tens aquest pressentiment? El teu marit t’estima i és incapaç d’enganyar-te. Bah, no tinguis aquestes manies, ja veuràs com tot això és un malson”.   “ No sé, no sé... però tu també et malfiaries, perquè es renta cada divendres quan torna de la feina, i això de rentar-se cada setmana es molt preocupant”.  O sigui que si el marit no es rentava mai era un brut, i si es rentava massa sovint és que tenia una amiga.

Un fet, que tot d’una, posava de rabiosa actualitat el rentapeus, era la girada o torçada de peu. A part de l’autèntic turment que era posar el peu sobre la mà de morter fent-la rodolar per terra, hi havia el de prendre un bany de peus amb aigua ben calenta i salada. Ara, diuen els metges que, ni una cosa ni l’altre servia de res. Ho podien haver dit abans. Perquè sobretot allò de la mà de morter era una autèntica cura de cavall.

Ara, qui no es banya de cap a peus és perquè no vol. A per tot arreu hi ha bany complet i dutxa. S’ha d’anar net de cap a peus. Abans, de banys complets només n’hi havia a les cases senyorials; i les dutxes, no sé si pel mullader o per por a les relliscades, més aviat escassejaven.

 

RENTADORES.- A les cases hi havien recipients adequats per rentar-hi la roba i altres coses. A  les cuines, hi havia una aiguera amb una pica de pedra, poc fonda, on hi havia els gibrells o altres recipients per escurar-hi els plats i altra vaixella. Encara avui es diu aquella locució que fa: Lo més calent és a l’aiguera” parlant d’una casa on no cuinen.

A Banyoles hi havia moltes rentadores públiques.

(esmentar rentadores: estany, carrer Sant Roc, plaça teatre, etc.)

A les rentadores les dones hi feien també molt de “safareig”, perquè tot rentant es xafardejava molt. En una rentadora pública et podies assabentar del que passava al poble. Encara avui, quan hi ha un conjunt de coses desordenades es diu: “Quin safareig que hi ha aqui!”

A moltes cases hi havia safareigs. I jo recordo, de petit, l’estranya impressió de tragèdia quan veies aquells munts de roba apilats al peu del safareig. El dilluns era el dia de la bugada. I veiem les dones de la casa atrafegades amunt i avall, portant les olles d’aigua bullent, ensabonant amb grosses pastilles de sabó la roba, surrant-la amb la picadora, refregant colls i punys, i maldant per treure les taques més tossudes, esbandint-la, estenent-la mentre plorava regalimant aigua en els estenedors de filferro del pati o del terrat. Se’n podria parlar llargament d’aquestes safaretjades dels dilluns, sobretot a l’hivern, quan calia trenar a cops de picadora la crosta del dit de glaç. La roba sortia ben neta. S’havia fet un bon “baldèio”.

Ara, estem segurs que dels safaretjos casolans n’hi ha més d’un que s’ha convertit en alegre piscina infantil, o potser en peixera per jugar-hi la mainada.

Records i memòries

PELLAIRES, ADOBERS, BLANQUERS.

 

  Un ofici totalment extingit. Antigament, els pellaires passaven de tant en tant pels carrers de la vila i anaven pels pobles a comprar pells de conill, que eren destinades a la pelleteria o marroquineria. Com els drapaires, solien anunciar la seva presència amb uns tocs de trompeta i cridant:

No hi ha cap pell dee coniill . El pellaaire, dones.

  Cal dir que en el temps que ens referim, moltes famílies, en els horts, patis o eixides de la seva casa, criaven, en gàbies construïdes amb més o menys enginy per l’home de la família, alguns conills destinats al propi consum, els quals eren alimentats amb herbes –cosconilles, màstecs, lletissons. corretjola, etc- que les dones i la mainada anaven a buscar pels marges de les vinyes o camps de les rodalies del poble. Quan fets els conills, eren sacrificats i pelats, la pell girada es posava a secar al sol, esperant l’ocasió d’esperar el pellaire per vendre-la i així obtenir un petit benefici marginal.  També als patis de les cases, hi havia, normalment, un galliner improvisat, on es criaven un parell de pollastres, llavors menjar exquisit, per presentar a la taula per la festa major o per Nadal, que eren mantinguts aprofitant les deixalles del menjar de la família.

(Parlar del pellaire Eduard, que anava a matar conills per les cases)

Les pells de conill servien per fer barrets, guants, aiguacuit i per a d’altres usos industrials.

Hi havia pellaires que s’anunciaven amb un crit típic; un dels més graciosos deia: “El pellaire ja ha arribat – també compro pells de gat. I les de gos per a fer-ne espolsadors”.

El patró dels pellaires era Sant Bartomeu (que va morir escorxat). També el veneraven els escorxadors, els mataporcs, els ganivetaires,daguers i navallers.

En canvi, els blanquers veneraven la Mare de Déu de la Consolació perquè portava una corretja a la mà.

Els blanquers de Banyoles, però, tenien com a patró Sant Marc.

Les pells de conill les compraven les adoberies, que aquí a Banyoles en dèiem blanqueries, indústries on els que hi treballaven en deien blanquers.

Blanqueries de Banyoles: Ca l’Amatller (can Nap), Hostench, Manel Prat.La indústria de curtits es va exercir a Banyoles degut a les avantatges de posseïr aigua de l’estany i produir-se en el país abundància de materials per a la curtició, com són el roldó,i l’escorxa d’aulina.

El negoci del roldó fins a l’any 1253 és monopolitzat pels benedictins fins que en el setembre d’aquell any, regnant l’Abat Pere, va firmar carta de venda a favor dels prohoms en representació de tots els habitants de Banyoles abdicant el Monestir de monopolitzar el negoci del roldó pel preu de 350 sous barcelonesos, cosa que va fer augmentar en gran manera el desenvolupament de la indústria de pellaireria a Banyoles.

Aquesta indústria va sofrir diverses puges i baixes, ha tingut èpoques de gran puixança i èpoques de terribles crisis.

La guerra europea del 1914 va ésser causa d’una forta reacció, establint-se importants fàbriques noves i es van ampliar les que ja existien. Es van adquirir modernes maquinàries i es va donar ocupació a molta gent, però passada la guerra va tornar a venir una crisi. Com sempre, alts i baixos.

Durant bona part del segle passat, les indústries de curtit es van dedicar a fabricar sola i cuiros forts, amb dues especialitats: la curtició de pells de xai per a guants, que s’hi va dedicar durant molts anys la casa Fills de Narcís Franch, i la fàbrica de Xarols Sol Turró que treballava pells de bestiar de llana conegudes pel nom de badanes xarolades irrompibles, que s’empraven per la confecció de calçats per a infants. Aquesta indústria també feien fulles badella xarolades curtició al crom per la confecció de calçats per a senyors i senyores. La casa Sol Turró va obtenir el Gran Premi i Medalla d’Or en l’exposició de París de 1912. La casa matriu datava de l’any 1867 encara que la de Banyoles fou fundada a l’any 1919. El sr. Sol Turró, l’amo de la fàbrica va practicar abans a fàbriques franceses.

Cap als anys trenta, la indústria de can Franch exportava guants a Holanda i Anglaterra, treballant-hi 200 obrers amb una producció de 10 mil quilos de sola setmanals.

Les fàbriques més productives durant tot el segle passat foren. Curtits Hostench, fundada el 1820; Pujol del 1836; Franch (1875); Prat.Hostench (1899); Masmitjà (1902); Turró (1909); Amatller (1914); Durall (1915); Prat-Guell (1916); i López (1943)

Segons un estudi de Banca Catalana publicat el 1988, aleshores a Banyoles hi havia cinc empreses de pells adobades. Curtits Ametller, amb 160

treballadors; Curtits Banyoles, amb 45; Curtits Julbe, amb 40; Tecnopiel,

amb 30, i Teneries Lorenzo Sarranja, amb 25.

Records i memòries

ELS BARBERS (II)

 

Recordo que allavores hi havia barbers que es vanagloriaven de dominar altres tipus d’especialitats: el futbol, per exemple. El Barça o l’Espanyol sortien sempre – com ara - , i quan el barber, amb les tisores a les mans, pontificava sobre qualsevol qüestió, tothom muts i a la gàbia..

Hi havia un barber a Banyoles, en Salvi Marín, que fabricava perruques pel teatre. A mi me’n tenia una d’especial quan feia el vell Soff dels Pastorets. Amb l’excusa de les perruques es va convertir en maquillador, i en un obrir i tancar d’ulls em deixava sense dents o em posava anys a sobre i em convertia en un vell. En Salvi Marin era un especialista en el maquillatge i recordo prou bé quan es bevia els ous que després buidava per omplir-los de fum d’estampa blanc o negre per l’escena de les baralles de Bato i Borrego amb el dimoni.

En Pepet Gratacós com hem dit, era  un dels barbers més populars de Banyoles. Tenia la barberia a la plaça Major, i era conegut com en Pepet de ca la Fustereta o en Pepet de ca la Llevadora, perquè la seva dona era llevadora. A l’any 1977 vaig entrevistar-lo per a la Revista de Banyoles. En Pepet ja era jubilat i entre altres coses em va dir que quan era aprenent de barber no cobrava res, sinó al contrari, havien de pagar, i si eren de pagès pagaven amb mongetes, patates, etc.  Ell no pagava perquè la barberia era del seu oncle. Tenien quatre o cinc empleats i un parell d’aprenents. Aleshores hi havia a Banyoles unes disset barberies. L’afeitat valia 15 cèntims, i afeitar i tallar cabells, 30. Un 80 per cent de clients eren abonats i pagaven tres rals, una pesseta o 1’50 cada mes, segons el servei que volien. El negoci el va muntar el 1919. Tenia tres sillons, tres miralls i un lavabo. Una anècdota que em va explicar és aquesta.: una vegada un client va anar a trucar la porta a les cinc del matí. En Pepet es va despertar i el client li va dir que el servís. Ell li va contestar que a aquella hora no podia ésser. Però va insistir dient que s’havia de casar. Tractant-se d’aquest cas el va arreglar, i quan va estar llest li va dir perquè es casava tan de matí. Aleshores li va respondre que es casava a les 12 del migdia. Ja podeu suposar quina enrabiada va agafar en Pepet de ca la Llevadora.

Aleshores els horaris de feina eren des de les sis del matí fins a les onze del vespre –sense cap descans pels àpats- i els diumenges de les 5 del matí a les 7 del vespre. I els dies que hi havia ball de nit, encara que fos festa, havien d’obrir per pentinar el jovent que anava a ballar, perquè tots volien anar ben arrissats.

Això em fa pensar que quan jo era jove vaig muntar una espècie de revista teatral amb una colla de pagesos de Camós. I vaig fer la lletra d’una cançó que havia de cantar un noi vestit de mexicà amb la música popular d’una cancó de Tito Guizar titolada “Yo soy mexicano”.  Com que la lletra parlava d’afeitar, us en cantaré un fragment, que allavores jo mateix cantava perquè el pagès que ho havia de fer no entonava gens bé. Potser jo tampoc ara entonaré gaire bé, però accepteu la meva bona voluntat. Mes o menys feia així.

Jo sóc de Camós – el pagès més gros – i cada dissabte baixo cap a vila – a gastar-me un duro a la barberia – perquè em poleixin – aquest meu bigoti – que em deixin ben guapo – perquè ella m´ho noti – Jo sóc de Camós – el pagès més gros – Jo sóc de Camós i n’estic orgullós.” Això era la primera estrofa. Un altre dia potser la cantaré entera. Ara , de moment, ha servit per recordar-nos que els pagesos del voltant  també veníen a les barberies de Banyoles.

Segons el Diccionari català de l’Amades, antigament els barbers anaven a afaitar a domicili. Però en el nostre temps també havíem vist barbers que anaven a domicili, un d’ells era en Lorenzo Gacia, un home que havia vingut de terres asturianes, que segurament no havia fet mai de barber, perquè estava a Banyoles d’incògnit i havia d’apanyar-se-les com podia per subsistir. Va ser un home que es va adaptar molt bé en el poble. simpatitzant amb tothom, un  gran filatèlic i un bon aficionat al teatre, actuant fins i tot en algunes obres amb els aficionats banyolins.

Els barbers tenien per patrona Santa Magdalena – i encara avui celebren anualment la seva festa les perruqueres i els perruquers- .

I per avui, prou. Perquè potser se us acudirà que us hem pres el pèl, cosa molt lluny  de la nostra intenció.

Records i memòries

ELS BARBERS  (I)

 

En el nostre record, en el record dels qui fem aquest programa, hi ha un munt de barberies esteses per tot Banyoles. A les barberies hi anàvem a afeitar i tallar els cabells. Jo acostumava anar a la de la cantonada del carrer Major amb la placeta de la Font, on avui hi ha la botiga de Perfumeria Reina. Allà, primer hi havia hagut la barberia d’un que li deien en Benet, i després un home solter que es deia Angel Pla. En el mateix carrer Major – al costat de can Comalat hi havia hagut la barberia d’en Jaume Geli que més tard va canviar de domicili per anar davant de la ferreteria de Can Saguer, sota la volta del costat de les Butinyanes, casa que fou enderrocada per fer el carrer del Mercadal més ample.. Al capdamunt del carrer Major també hi havia hagut la barberia d’en Ramon Peraferrer, que va deixar la perruqueria de senyores que durant molts anys va ser coneguda com “ a ca l’Ondulador”.

Una de les barberies més populars de Banyoles va ser la d’en Pepet Gratacós a la plaça Major –més endavant en parlarem més extensament_ i a per tota la ciutat n´hi havia gairebé a tots els carrers del centre. A can Quic i a can....

al carrer Alfonso XII, a can Roqueta, al carrer de Santa Maria, a can Capa, al carrer Nou, a can Marín, al carrer de la Canal.... a can Massilla, a la plaça dels Turers.

D’aquestes, avui només ens queda la de can Massilla ( els germans Vila) i a can Roqueta (els Mayolas, pare i fill).

Els barbers afaitaven i tallaven cabells. I diuen que, antigament, exercien també la cirurgia menor (feien sagnies, aplicaven sangoneres, arrancaven dents, etc, etc,  Però això era en un temps tan llunyà que cap de nosaltres ho ha viscut. Us assegurem que mai cap barber ens ha arrancat un queixal..

El que si recordem es que les barberies tenien, a la nostra joventut, la mateixa importància social que els cafès. D’entrada, la gent hi anava dos o tres cops per setmana, o almenys un, perquè l’afaitessin. I allà, entre tallada i tallada de cabells, entre afaitada i afaitada, tothom la feia petar i deia la seva. Per les converses de les barberies, hi passava tothom, i es parlava de xafarderies de barri i es discutia de futbol. Es parlava de tot: de cinema, de teatre, de religió, de l’excursió del diumenge, dels deutes, del senyor Pepet..., de tot. Tots els temes i totes les persones de relleu passaven per la mola..

Els dissabtes i diumenges, les barberies treien foc pels queixals, i el volum de converses, de fum, de xerinola, d’atmosfera picant, adquiria cotes considerables. La barreja de suor i d’aigua de colònia era de mal suportar.

Avui, aquesta eufòria ha passat. De cada deu barbers que hi havia en queda un o dos per mostra.  Recordo que fa cosa d’uns deu anys, un barber ens deia: “Em podeu ben creure, d’aquí a cinc anys, si hi arribem, no quedarà pedra sobre pedra. Les barberies se n’hauran anat al cel..” I nosaltres li dèiem: no digueu disbarats. algú o altra ens haurà de tallar els cabells.

-La vostra dona, si la teniu traçuda,- ens contestava.

I ja ho veieu, ja ha arribat. La solució, les perruqueries de senyores. Ara vivim l’època de l’Unisex. Mascles i femelles, tots a la mateixa olla.

Si quan érem joves ens haguessin dit que hauríem d’anar a tallar-nos els cabells a una perruqueria de senyores, ens haurien vingut tots els mals.