Anys 50/60/70...

BALLARUGUES  TEATRALS

 

Vaig començar ben aviat a fer teatre. Era un jove molt esquifit. Prim i escarransit. I tenia una veu que ajudava a que em diguéssin que tenia una gran vis còmica.  No cal insistir en aquest tema ja que ho tinc escrit en el meu quadern dedicat al teatre. Però si cal dir que era tota la meva afecció a la meva joventut, i que s’arrelà a través del temps fins a la meva joventut d’ara en els més de vuitanta anys quan segueixo trepitjant l’escenari del teatre Municipal cada any en cinc representacions dels Pastorets.  A la meva joventut cada nit passava unes dues o tres hores assajant en els teatre del Círculo de Católicos del carrer de l’Abeurador i posteriorment en el mateix local emplaçat a la plaza de España (la plaça Major, vaja!). Vaig passar molta fred als hiverns en aquells locals en que només una estufa a la sala del cafè ens escalfava per retornar a la sala d’assaig assajant ben abrigats. Als estius la cosa ja anava més bé. Teníem una dotzena d’obres assajades i feièm “bolos” per la província. Sempre amb gran èxit ja que el nostre grup dirigit per en Pepet Freixa era un dels millors amb actors prestigiosos com el mateix Pepet, en Maurici Garcia, Jaume Baus, Miquel Vilanova i altres. Els únics joves del grup érem en Pere Pagés i jo. En molts pobles hi havíem de tornar altres vegades. A Santa Pau ens consideraven el millor grup que havíem passat pel seu teatre. Santa Pau era un poble que el teatre era molt arrelat i en el seu escenari hi havien passat els millors grups de la província.  Primer hi anàvem a fer obres amb homes sols i més tard, ja amb dones. En els primers temps el poble estava arraulit i espantat, tancats tots els seus habitants dintre les seves cases. La por dels maquis els tenia estamordits. Quan sentien les nostres veus en  passar pels carrers solien obrir les finestres. A nosaltres ens coneixien pel nom dels papers dels personatges que havíem representat en la primera presentació al poble, El llaç etern.  Era un èxit de públic quan sabíen que en les obres hi actuava “el bon pare”, “el noi bo”, “el dolent”, “el jove guapo” i en “Llàvia”. Sempre més he estat per als de Santa Pau el cómic Llàvia.

Acabades les representacions s’arraconaven les cadires de la sala i començava el ball. Mai havíem tingut tanta requesta. I acabat el ball fèiem un bon sopar a base de fesols i botifarra de Santa Pau.  Anàvem a per tot arreu a fer teatre. I a vegades actuàvem tarda i nit. La tarda en un poble i la nit en un altre. Aquestes combinacions les podíem fer en pobles com Castellfollit-Besalú o Montagut- Sant Jaume de Llierca.. Però no tot eren poblets, perquè també havíem actuat a Blanes, i en el Centre Cultural de Girona on hi representàrem totes les obres del nostre repertori. La crítica gironina digué que érem el millor grup teatral de la província. Les actuacions duraren molts anys, i especialment es van fer en temps de Quaresma - anys quaranta i cinquanta del segle XX-. Érem joves que actuàvem amb els més veterans.  Tot això, com he dit, ja està escrit en el meu quadern de teatre.

He estimat tant el teatre que gràcies a aquesta afecció  vaig poder conèixer a la que seria la meva esposa, Roser, en el teatre Centre d’Arbúcies. És la millor obra de la meva vida. I això no es pas comèdia. És la realitat de la vida. Amor, comprensió, fills. Molta estimació. I és que com digué el filòsof alemany Gottfried Leitniz “Estimar és trobar en la felicitat d’un altre la teva pròpia felicitat”.

Anys 50/60

L’ESGLÉSIA  I EL  PECAT:  EL  CINEMA  I  LA  PLATJA

 

 

Com escriví Jaume  Farriol en l’obra “Rapsòdia en blau” en aquell temps tot era pecat. Ell tenia  set anys menys que jo,  i també es pot dir que visqué aquells anys de prohibició , i si bé no va  desfilar amb la boina vermella i la camisa azul com nosaltres, prou que devia contemplar aquells joves que feien  la  instrucció  pels carrers de Banyoles (que tan bé vam saber parodiar en l’obra d’en Jaume). Ell la devia viure, com a nen de set anys que llavors tenia, contemplant com nosaltres desfilàvem i mirant especialment  el seu germà gran, en  Josep,  que també desfilà cantant el “Cara al sol” amb nosaltres, joves d’Acció Catòlica, i que  segurament fou el que li explicà totes aquelles aventures  perquè en Jaume les pogués exposar irònicament en l’obra de  més èxit del teatre banyolí.

 

En aquell temps que tot era pecat va arribar a Banyoles un nou rector a la parròquia de Santa Maria: mossèn Ferran Simon. Era un bon home, molt intel.ligent però a voltes  geniüt, especialment quan feia sermons a la trona en la missa d’onze dels diumenges (era la darrera missa en la que es veia sempre l’església plena  de gom a gom).Alguna vegada, fins i tot, havia molestat a una sèrie de persones “de la crema” banyolina  a qui els digué que eren “sepulcres blanquejats”  ( la gent rica de la ciutat se’ls deia popularment que eren “la crema de Banyoles”). A partir d’aquell sermó, aquella gent es va molestar i en els dies festius canviaren de parròquia anant a missa a l’església de Porqueres. 

Aquell mossèn era molt estricte en les coses que ell considerava que el poble pecava en grup. A l’estiu, sobretot, es molestava quan veia mànigues curtes a l’església, i tenia especialment cura de que no entressin al temple. I pobres, dels que anaven a la platja en vestits de banys indecorosos!. Els estius, les plàtiques a la trona eren acusadores, com si tothom hagués pecat per mostrar-se en banyadors que ell o l’església d’aquell temps considerava indecorosos.

I si parlem del cinema, encara era més estricte.  Ai de nosaltres si havíem anat a veure una pel.licula que l’església classificava amb el número 4: Gravemente peligrosa (segons les fitxes exposades a la cartellera dels Pares de Família a la façana del Teatre del Catòlics). El cas de la pel.licula Gilda fou tan exagerat que en els sermons a la trona se’ns amenaçava com si tots haguéssim d’anar a cremar a l’infern. L’estrena de la pel.licula al Mercantil fou un fracàs d’espectadors. Fins i tot un jove d’Acció Catòlica es passejava davant del cinema per anar comptant la gent que entrava al cinema. Ara, això fa riure. És una anècdota , evidentment divertida d’aquell temps en que tot era pecat.

Passats uns anys, vaig tenir una conversa amb mn. Ferran, i haig de dir que vaig passar unes estones molt agradables. Fou a l’any 1958, quan vaig haver d’anar a la rectoria pels tràmits del meu casament. Feia una mica d’angúnia pensar que ell m’hauria “d’examinar” de doctrina cristiana. Però res de res. Vam passar tota l’estona parlant de literatura perquè va resultar que ell era un gran afeccionat a les obres de Joaquim Ruyra I vam parlar llargament del llenguatge de l’escriptor de Blanes i vam sortir a parlar de La parada i d’Els corders de Blanes. Vaja, que vam passar bones estones tots dos parlant de l’obra de Ruyra.

Anys 50/60/70...

LA ROSER, EN JOAN I EL TEATRE PEL MIG

 

 

Durant els cinc primers anys de la dècada dels anys cinquanta va produir-se un canvi excepcional en el teatre banyolí. Els components de la Sección Recreativa del Círculo de Católicos vam deixar d’actuar en aquella Societat per desavinences amb la Junta. I decidírem anar pel nostre compte formant la Agrupación Teatral Bañolense, afiliada a l’Obra Sindical de Educación y Descanso, ja que així havia de ser si volíem continuar endavant. I com que no teníem local i disposàvem d’un bon repertori d’obres iniciàrem una gran gira pels pobles de la província de Girona. En el teatre del Catòlics també hi actuàrem algunes vegades ja que la sala d’espectacles fou llogada a una empresa de Lloret de Mar que tenia el nom de Financiera Cinematogràfica i el teatre del Catòlics es convertí en Teatro-Cine Canigó. Feien pel.licules cada diumenge, i nosaltres hi estrenàrem algunes  obres de teatre: La casa, de José Maria Pemán, El miracle, de Joan Puig Dalmau (autor resident a Banyoles), L’endemá de bodes, de Pous

i Pagés i Los que quedamos, obra de l’autor italià Giovanni Cenzatto. A l’Agrupació s’hi afegiren algunes noies, entre elles Carme Torres que era

una bona actriu que es casà amb un banyolí i deixà el seu poble d’Arbúcies. A Carme Torres li haig de retre el meu més gran homenatge ja que gràcies a ella vaig conèixer a la que seria la meva esposa, Roser Recarens i Teixidor.

 

Carme Torres actuava a Arbúcies en un dia de festa grossa. A les vigílies em va telefonar convidant-me a actuar en el teatre d’Arbúcies per fer un monòleg. I així fou quan a Arbúcies vaig conèixer a la Roser que aquell dia actuava en l’obra de Pous i Pagés, Rei i senyor. Era el setembre de 1952. Jo tenia 27 anys,  la Roser, 22.  Ella tenia al seu càrrec un establiment de perruqueria de senyores amb una bona clientela. Vam tenir un festeig llarg.

 

Ens vam casar el 23 de juny del 1958. Jo tenia 33 anys i la Roser, 28.

Ens vam instal.lar en un habitacle en uns baixos del carrer de l’Hospital, vora la casa dels meus pares. A l’entrada, la Roser hi agençà la perruqueria i aconseguí tenir una bona clientela. Treballant tots dos, ella de perruquera i jo al Banc Hispano Americano vam aconseguir cap a finals dels anys seixanta poder  ésser propietaris de la casa del carrer Major, num. 33 on jo hi vaig nèixer. Allí, la Roser hi organitzaria la nova perruqueria molt més gran que la de la casa que havíem tingut llogada.

 

La nostra filla, Montse, va començar l’aprenentatge de perruquera al costat de la seva mare i vam  poder pagar-li els estudis de perruqueria i maquillatge a l’Acadèmia Carranza de Barcelona i a l’Institut Narcís Xifra de Girona, on ja fa anys que n´és professora. 

 

Encara avui, cap als finals de la primera dècada del segle XXI , la Roser segueix treballant únicament per a familiars i amigues. És el seu hobby. Ara, jo m’hi he pogut agençar el meu espai d’escriptori i arxiu on escric aquests quaderns de memòries mentre contemplo la gent que passa pel carrer Major del Barri Vell de la meva ciutat.

Anys 50 i 60

PASSEJANT  PEL  CARRER  ESTRET

 

  El jovent tenia tema per tota la Quaresma. Cada diumenge, de vuit a deu del vespre, passejant pel carrer estret de la Porta dels Turers, entre empentes i trepitjades, sortia sempre la mateixa qüestió: La Passió i Els Vienesos. Quan arribava la Pasqua la cosa ja canviava. L’inici de la primavera portava sons de tenora i es parlava dels Rosers del Frigolet i del Vilà, de les sardanes de la orquestra Carbó de Santa Coloma, de les excursions a Rocacorba, de les sempre lluïdes processons dels Dolors... i posats a l’any 1946, tothom s’engrescava a parlar de la col.locació de la campana a l’església de Porqueres, de les exposicions d‘aquarel.les d’en Peret Mata, de que aviat es construiria un mirador, de que no es podia passejar per les vorerers de l’estany de tants gitanos com hi acampaven, de rifes i més rifes: “-No voleu pas comprar números d’una bicicleta?”, del Torneig Copa Primavera, de les jugades d’en Noguer i d’en Frigola, de les parades de l’Imbert, de la pel.licula Siguiendo mi camino que “hi surt un capellà molt modern” i que compreu una revista que se’n diu Horizontes...

  I llavors va venir l’Arthur Kaps, davant del seu espectacle vienès. No eren les Luces de Viena ni el Viena es así ni les Melodias del Danubio, però ja era molt que portés un espectacle de qualitat com Soñando con música, dels que no s’acostumaven a veure en gires per les provincias. Cinquanta músics de jazz reunits a l’escenari del Mercantil feien molt de tro (a l’hora de la veritat potser no foren tants) i a davant de tots, el director i pianista Semprini, músic anglès de procedència italiana, qualificat com un fantasista de piano. Conduïda per Semprini l’orquestra ens brindava una enlluernadora cascada de melodies i ritmes servits amb originalitat i fastuositat. El recital de Semprini fou molt curiós. Executava Chopin, Listz, Schuman, i Beethoven, i a la segona part, visca el ritme modern!: Gerswin,

Carmichael, Cole Porter... I entremig de l’orquestra, un músic d’excepció: Albert Martí amb la  seva tenora tocant el Per tú ploro de Pep Ventura. No cal dir que l’espectacle, en conjunt, era autènticament nou per els banyolins. En aquell temps era una cosa de gran presentació, el que avui en diem un show. Un xou gros que devia fer suar als empleats de l’empresa Mercantil, que es veieren negres per inquibir cinquanta  músics a dalt de l’ escenari de l’antic local del primer pis, dalt del cafè d’en Xampinya. Val a dir que el personal d’aquell local s’estalvià suors, ja que no tingueren de carregar-se l’elegant piano de cua de Semprini, de color blanc tan estrafolari que fins i tot l’adobaren tecla per tecla. En aquell temps es veien coses que n`hi havia per quedar bocabadats.

Anys 50 i 60

EXCURSIONS  DE  “FIAMBRERA”  A  BARCELONA

 

 

En aquells anys, les excursions que sovintejaven eren les que s’organitzaven per la Quaresma per anar a veure les Passions d’Esparraguera i d’Olesa.  Amb el fi de que el dia fos més complert s’havia de rematar l’excursió amb la visió de la revista dels Vienesos. De bon matí sortien els autos de la TEISA i els viatgers marxaven satisfets amb la truita de patates dintre la fiambrera. Eren molt divertides aquelles excursions. Quan arrancava l’autocar sempre hi havia algun animador que començava a cantar el Carrascal, i a les envistes de Girona entonava Las chicas de Gerona amb el coro general de Ooona! I sortia allò del riu i del lleixiu. Davant de les muntanyes de Montserrat el repertori canviava amb el Rosa d’abril... I a la tornada ja només es recordaven les gràcies dels acudits dels Vienesos.  Anar a veure els Vienesos no era pas tan indecent com anar a veure qualsevol altra revista del Paralelo. Amb entretocs dolços de finesa i luxe inimaginable es donava un to de distinció que tot ho disfressava. Això no vol dir que algú també s’escandalitzés en veure les ballarines de fusta que adornaven la façana del teatre del Paral.lel. Aquelles cames de tres o

quatre metres d’alçada feien obrir els ulls!. – L’espectacle era bo. En sabien aquella gent de ballar valsos. I això que no era gaire bon temps de ballar-los ja que en el seu país prou que la ballaven de valent de resultes de la guerra. Oferien espectacles plens d’enginy bon gust i fastuositat. Decorats, coreografia, música, vestuari, llums, tot era resultat de vàries col.laboracions organitzades pel cervell del director Arthur Kaps. Tothom  quedava tan satisfet de l’espectacle que a la tornada, en el cotxe de la TEISA ja es cantaven les enganxadisses tornades dels vienesos: “Desde el dia que te vi/ la vida para mi/ es de color de rosa...” Tot ho era de color de rosa en aquells viatges en que el jovent disfrutava de debó impacientant algunes velletes amoïnades que remugaven continuament en un racó del passeig de Colom escolant la resta de la fiambrera, desficiades perquè no acabaven d’arribar mai aquells arrauxats nois que no en tenien mai prou de passejar per Barcelona, ignorant, santes dones! Que aquells seus companys de viatge havien pasat el capvespre en un teatre de revista del sempre esfereïdor Paralelu.

Anys 50 i 60

ELS  VIENESOS

 

Taxis a Barcelona.- Si no m’equivoco, era a l’any 1946 quan es va fer  córrer la notícia que Arthur Kaps vindria a Banyoles. Eren pocs els que s’ho creien, ja que una companyia de revistes com la dels vienesos no es podia pas arriscar a trotar pels escenaris provincials. Només de pensar que s’haurien de moure per l’escenari del Mercantil ja era una cosa inimaginable. Tot Banyoles comentava el mateix. I els que havien vist Luces de Viena o Viena es así ja somreien sarcàsticament, raonant que era impossible que ho fessin igual com a Barcelona. 

La veritat és que allà pels anys quaranta i cinquanta foren molts els banyolins que veieren els espectacles dels vienesos a Barcelona. El que anava a Barcelona per negoci sempre trobava un moment lliure per anar a veure’ls. Grups de nois llogaven taxis dels que anaven amb gasògen, es passaven quatre o cinc hores per la carretera, dinaven a una fonda econòmica, i a la tarda s’aclofaven a les butaques del Teatro Español per contemplar la revista dels vienesos. I tornaven als taxis rodant cinc hores més per la carretera. Aquests eren els que disfrutaven comentant pels cafès les gràcies dels acudits de Franz Joham i Gustavo Re (-“Què tal senyor Pujades?” – “Com està senyor Castells?”, (úniques paraules en català que es podien escoltar en l’espectacle). Aquells nois eren els que engrescaven a molta gent que procurava fer bossa per anar un dia d’excursió a veure els vienesos.

Els vienesos formaven una companyia de revistes que van fer el que van poder per alleujar la tristesa que hi havia en aquells temps. Es van quedar per sempre a Barcelona. Venien de Viena –com era de suposar fingint  una gira, però en realitat fugien del nazisme. A la Companyia, a més del director Arthur Kaps, hi havia nombrosos jueus i un any després no ho haguessin pogut contar.  A Espanya, les autoritats no se’n van assabentar i els van protegir, fins i tot afalagant-los  -almenys en els seus

començaments-  fins que van entrar a la cadena on totes les companyies de

teatre, i més les del gènere frívol, estaven enganxades: o sigui, la terrible censura del règim.

Era una revista molt alegre: bona música i un grapat de dones, totes iguals, ballant i aixecant les cames i somrient com en les pel.licules. Portaven uns pantalonets curtets i uns sostenidors que... una cosa mai vista, vaja!. Molt diferent de les coristes espanyoles que cantaven amb veu de gat i tapades fins els genolls. Això era el començament, però quan se’n van adonar els censors ja van tapar els sostenidors i les cuixes. Llavors van ballar més tapades a davant dels sortidors.

Anys 50 i 60

CARMEN DE LIRIO

 

Des de Torroella de Montgrí vaig anar en bicicleta fins al poble de Bellcaire per veure cantar la Carmen de Lirio. El jovent del poble devien fer una capta per  contractar aquella artista en un dia de festa major. A Bellcaire no hi havia sala d’espectacles i van haver d’agençar un ample espai d’una masia per muntar-hi un empostissat  perquè la Lirio pogués cantar la tan esperada cançó Noche de boda.  Un cop feta l’exhibició – poca cosa, ai senyor, si eren temps de censura!- la Lirio  va marxar  corrents per entrar a un cotxe oficial cap a Barcelona. Era el cotxe del governador civil.

El millor espectacle d’aquella tarda crec que va ser el de veure com arribaven i marxaven tot aquell seguici  de cotxes oficials.

 

En aquell temps, Carmen de Lirio era una dona fora de sèrie. Guapa, amb uns ulls verds bellíssims i una figura imponent. Era una vedette, així ho dèiem. Obtingué un gran èxit en cantar En la noche de bodas. Un crític va dir que  “todos aspirábamos a dormir sobre las dulces palomas de paz de su pecho”. Es veié compromesa en un escàndol en el que el seu nom es posava al costat del que llavors era governador civil de Barcelona, Baeza Alegria. “Por de dia con el cirio; por la noche con la Lirio” es deia en aquell temps que hi havia motins pels carrers de Barcelona per una vaga de tramvies.

Bé, jo no hi era a Barcelona, però en aquell estiu vaig poder veure a la Lirio cantar la Noche de bodas en el poble de Bellcaire. I us asseguro que portava un gran seguici de cotxes oficials. Aquell dia “por la noche, potser que la Lirio també agafés el cirio”.