Segle XX

EDITORIAL SELECTA I LLIBRES EN LLENGUA CATALANA

 

Vaig tardar molts anys a formar una biblioteca que s’engrandí a partir de la dècada dels anys setanta, quan ja disposava de més diners per poder adquirir obres de teatre i algunes obres completes d’autors com Josep Maria de Sagarra, Narcís Oller, Prudenci Bertrana, Joaquim Ruyra i altres de la col.leció de l’Editorial Selecta. Encara que no ho sembli, a casa hi tinc una bona biblioteca. I dic que “encara que no ho sembli”, perquè en el moble-biblioteca de la sala gran de la planta baixa només s’hi veuen una part dels llibres que tinc, ja que els he posat ben disposats en arxius per temes a dalt del segon pis on hi tinc part del meu espai escriptorial. Fileres de llibres emplenen també prestatges de passadissos dels dos pisos. N’hi ha de tota mena.

Llibres d’art: Història de l’art català, L’art romànic, Els museus de Florència, de Brera de Milano, dels museus del Vaticà, de la Galeria Borguese de Roma, del Museu del Prado, tots adquirits en els mateixos museus; biografies amb obra de Gaudí, Dalí, Picasso, Fortuny, Xavier Nogués , Rusiñol,. No cal esmentar-ne més. Hi son gairebé tots ja que els comprava en els museus i galeries visitades en els meus viatges.  I no cal dir que també hi tinc els artistes locals com Pigem, De Palau, Roura... I fotògrafs... I obres d’arquitectura.

 Els autors banyolins hi son tots, o gairebé tots. Sense cap ordre n’anoto alguns: Fontseré, Salvador Oliva, J. N. Santaeulàlia, Joan Solana, Jordi Gimferrer, Jaume Farriol, Frederic Corominas, Lluis G. Constans, Eusebi Isern Dalmau, J.M. Cervera, Joan Alemany. I..perquè no?, en Joan Olivas amb un premi literari del Casal de la Gent Gran.

De llibres d’història n’hi ha tants que n’esmentaré només alguns: Els darrers dies de la Catalunya republicana, sobre l’èxode català, de Rovira Virgili; La marxa cap a la independència de Catalunya, de Miquel Coll Alentorn; Història de la filosofia griega; La República romana; llibres de l’Institut d’Estudis Catalans, .... Ui, ui, ui...quants n’hi ha!. : No sé que en fotaran els meus succesors de tanta llibreria.

Memòries. De: Carles Fontserè, Charles Chaplin, Fernando Fernan Gómez, Ingrid Bergman, Jaime de Armiñan. Vilallonga. ----De temes musicals: Històries de sardanes, òpera, rock...

Poesia: des de Les cent millors poesies líriques de la llengua catalana: les de Josep M. de Sagarra, Jacint Verdaguer, Rubén Dario, Pemán, Rabindranath Tagore, Salvador Oliva, Manuel Pont... Per dir-ne només alguns.

De temàtica religiosa: des de les Floretes de Sant Francesc d’Assís, passant pels de Josep M. Ballarin i biografies de Joaquim Vallmajó, Comerma. I aquells llibres que ens feien llegir en els Cercles d’Estudis de la parròquia de Santa Maria dels Turers, llibres originals de Tihamer Toot i Michel Quiost. I per acabar, amb un ViaCrucis escrit per mossèn Joan Marqués titulat El camí de la creu, que durant alguns anys de l’efervescència religiosa amb els capellans de la casa Missió banyolina em van encarregar de distribuir-lo per les llibreries de la província de Girona amb un tant per cent de benefici i un sopar de cargolada a l’hostal de La Banyeta.

La postguerra. Dècades anys 40/50/60

LECTURES EN ELS ANYS 40 I 50

 

DIARIS I REVISTES.- En compraven pocs i acostumàvem a llegir-los a les barberies. La revista que comprava cada setmana era Destino, en la que hi col.laborava Josep Pla i Manuel Brunet escrivint en castellà. De tant en tant llegíem algun diari: La Vanguardia que allargaria la seva capçalera com a La Vanguardia Española. I la Solidaridad Obrera que es convertiria en Solidaridad Nacional. A Destino gairebé tots els col.laboradors eren germanòfils, excepte Santiago Nadal i Josep Pla. Però la majoria d’escriptors eren falangistes i alguns –vistos en fotografies- portaven la camisa azul amb el yugo y las flechas. El director era Ignacio Agustí que ens sorprengué amb la novel.la Mariona Rebull que es portà al cinema sota la direcció de José Luis Saenz de Heredia. La revista Destino  canvià d’orientació amb l’entrada a la guerra dels Estats Units. Vaig llegir molts anys Destino, especialment interessat per les pàgines d’espectacles que escrivien Àngel Zúñiga (cinema), Sebastiá Gasch (varietats i circ) i teatre (Julio Coll). Tant el meu amic Miquel Blanch com jo èrem uns fans dels escrits de Zúñiga. Quan va sortir la seva Historia del Cine (en dos volums) vaig fer un esforç per a comprar-la. Encara avui em fa servei per alguns programes de Pantalla desplegable a Ràdio Banyoles.

La postguerra. Dècades anys 40/50/60

LECTURES EN ELS ANYS QUARANTA (II)

 

Les lectures que m’atreien més en aquella dècada dels anys quaranta eren les obres de teatre, i em vaig fer un tip de llegir les comèdies de Carlos Arniches i de Pedro Muñoz Seca. Des que vaig veure actuar a Paco Melgares en el teatre Mercantil en l’obra La pluma verde, de Muñoz Seca i La casa de Quirós, d’Arniches, em vingué la dèria de comprar obres d’aquests autors. Anys a venir havia de llegir en una revista de  teatre (que compràvem repartint-nos-la cada mes amb en Miquel Blanch i l’Isidre Oliveras) potser la millor obra d’Arniches, Los caciques. I tanmateix vaig debutar en el teatre del Catòlics del carrer de l’Abeurador representant  l’obra Trampa y cartón, de Muñoz Seca.

De Pedro Muñoz Seca m’entusiasmà la lectura de La mala uva, obra que vaig llegir i rellegir infinitat de vegades  fins al punt d’engrescar-me a traduir-la al català capgirant  una mica el tema i ambientant-la en l’entorn banyolí. Vaig inventar-me l’acció en una masia de l’altre costat d’estany. Fa poc en els meus arxius he trobat aquest desenrranjament i he vist que, en certa manera  vaig escriure alguna cosa original en descriure l’acció com si els espectadors fossin dintre una barca a l’estany desembarcant davant la masia. Fantasies meves que em feren passar bones estones. Vaig posar-hi per títol L’esbandida, significatiu de fer que se’n vagi una cosa que fa nosa, en aquest cas un grup de gent que s’infiltra amb mentides a la casa del protagonista que té molt mal geni.  Si tinc temps la rellegiré per esbandir-me una mica el cap.

ESCRIPTORS TOLERATS.-  De llibres catalans, en la postguerra  no en podíem llegir gaire. A les aparadors de les llibreries només hi havia llibres d’autors espanyols. Vam llegir-ne molts, així com traduccions d’obres estrangeres. Hi havia llibres d’escriptors tolerats que en aquells anys es van fer imprescindibles i que avui estan pràcticament en els llimbs literaris. En una bona biblioteca, entre dotzenes de llibres escollits, no hi podien faltar algunes obres de Vicki Baum, i una obra de necessària lectura com era Estación Victoria, de Cecil Roberts. L’hongarès Lajos Zilahy també tenia èxit entre els pocs lectors que hi havia a la nostra ciutat. Louis Bromfield va ser un dels escriptors que va arrassar més amb Vinieron las lluvias i no diguem Rebeca i Posada jamaica, de Daphne de Maurier, novel.les consagrades pel cinema en ésser realitzades per Alfred Hitchock. Climas, d’André Maurois també es llegia així com les obres de Stephan Zweig que per aquell temps es va suicidar i els diaris ni en varen parlar. Sembla que aquest escriptor no va suportar la guerra i la destrucció d’Europa i es va matar amb la seva dona el 1942.

La postguerra. Dècades anys 40/50/60

LECTURES EN  ELS  ANYS QUARANTA (I)

 

Un dels novel.listes que m’entusiasmaven era José Mas, avui completament oblidat. Les seves novel.les descrivien meravellosament els paisatges d’Andalusia i Galícia. La costa de la muerte em va impresionar. Amb els amics vam llegir algunes obres prohibides.  No sé on el vaig comprar, però encara guardo el volum de les Obras Completas de Federico Garcia Lorca. Aleshores no tenia idea de qui era aquell poeta i dramaturg famós. La lectura de les seves obres era prohibida, però tenia un company de treball en el Banc que quan fèiem algun sopar sempre s’aixecava per a recitar La casada infiel. Allò ho trobàvem molt fort. I és que de  la poesia castellana només acostumàvem a recitar “las oscuras golondrinas” de Bècquer o aquella “rosa cortada del rosal” dels hermanos Quintero. Jo, però, en aquells temps tenia en el meu repertori de recitals de fi de festa, “La Feria de Abril en Jerez”, de José Maria Pemán i algunes poesies d’un comediògraf castellà que es deia Vital Aza, que tenien un caire humorístic que m’anava bé. Evidentment que a l’escenari del Teatre del Catòlics no hagués pas pogut recitar La casada infiel.

La meva afecció a la lectura es consumia amb els clàssics espanyols que el meu amic llibreter, en Miquel Blanch em venia a preu barat. Eren novel.les de la col.lecció Novelas y Cuentos. Abans, ja havia comprat a la llibreria Mateu les novel.les d’aventures de Dumas, Salgari, Zane Grey, James Oliver Curwood o Julio Verne. Encara tardaria anys a llegir els clàssics russos com Tolstoy, Dostoievski o Tchekov.  Un parent de Barcelona  vingué a passar unes vacances a casa, i com que treballava a l’Editorial Maucci em va regalar dos volums molt ben editats: Crimen y castigo, de Dostoievski, i La Divina Comedia, de Dante Alighieri amb il.lustracions de Gustavo Doré. Però, en aquella edat els nois, en els caps de setmana, no teníem altre entreteniment que el cinema (amb censura) i si volíem llegir algunes novel.les de la llarga llista de prohibides havíem d’anar a la llibreria de can  Blanch de la plaça dels Turers. En Josep i en Miquel Blanch tenien un bon assortits de llibres prohibits per a la venda (amagats fora dels prestatges),  que l’amic Miquel ens deixava llegir als amics. I així vam poder llegir les obres d’Alberto Insua, Lopez de Haro o El Caballero Audaz.  

Amb en Miquel Blanch vam anar a Barcelona passant tot el matí al capdavall de la rambla on hi havia les parades de llibres vells en aquell espai de les Drassanes. Vam comprar-ne alguns regatejant, ja que disposàvem de pocs diners. 

La postguerra. Dècades anys 40/50/60.

Al “Banco de España” amb la guàrdia civil

 

El  que em feia més angúnia en aquells primers anys en que treballava a la Banca era quan havíem d’anar amb la parella de la guàrdia civil a Girona.  Quan hi havia massa diners a la caixa del Banc haviém d’anar a portar-los al Banco de España a Girona. Gairebé sempre amb un apoderat del Banc i amb una parella de guàrdies civils que ens acompanyaven. Algunes vegades vaig anar-hi sense l’apoderat, amb la cartera dels diners ben agafada i apretada en el meu cos. En principi hi anàvem amb l’autocar de la TEISA, amb l’apoderat del Banc i amb la pareja de la Guàrdia Civil. Ens assèiem al llarg seient de darrera. Jo, que era el que portava els diners dintre la cartera, al mig, i un guàrdia civil a cada costat fent-me escolta. No em feia gens de gràcia veure aquells guàrdies civils amb el dit al gatillo a punt de disparar. En baixar a Girona havíem de travessar alguns carrers abans d’arribar al Banco de España, i sempre pensava que Déu nos-en-guard d’una entrebancada o que topéssim amb algun transeünt: hi havia el perill de que les armes es disparessin. No va passar mai res, gràcies a Déu, però un dia la meva mare va tenir un gran espant. Una dona va veure’ns en un carrer de Girona i va anar a casa a dir que els guàrdies civils em portaven agafat i em tenien al mig d’ells  apuntant-me amb els fusells. La mare no va estar tranquil.la fins que a l’hora de dinar vaig ésser a casa. Això d’anar en autobús va durar poc temps. Més endavant ja vam anar-hi en taxi, però sempre amb la parella de guàrdies civils al nostre costat.

Al cap d’uns anys ja vam anar a Girona amb el cotxe d’un apoderat. Però un dia en tornar de la capital el cotxe tingué una averia i l’apoderat  del Banc hagué d’anar a telefonar a una de les primeres cases que es veien prop de la carretera. I va resultar que aquella casa era  d’aquelles de llum vermells intermitents que abans en dèiem “Casa de barrets” plena de meuques. Jo m’esperava a fora amb la cartera plena de bitllets, i tots els conductors dels cotxes que passaven em miraven amb cara d’estupefacció. Encara avui, algú de Banyoles que em va veure, si ens trobem pel carrer i ens saludem, em mira com volent dir: “Mira aquest, qui ho diria!.

La postguerra. Dècades anys 40/50/60

A  LA  BANCA

 

Érem una mitja dotzena de nois que vam fer uns exàmens per cobrir una plaça de subaltern en el Banco Hispano Americano a la plaça de España (plaça major). Vaig aprovar, i el primer de desembre de 1949 començava a treballar-hi. L’anècdota més divertida del primer dia és aquesta: arribo al Banc, ben mudat, amb un vestit arregladet i amb ploma i llapisos a la butxaca de dalt. Davant del Banc descarregaven un carro ple de llenya per cremar a l’estufa de l’entitat bancària. La llenya la tiraven sota una retxa de les voltes de la plaça Major (llavors “plaza de España) i s’apilonava al soterrani. El director – Pere Casellas Boera- em digué si a casa teníem un rascló i en dir-li que sí, vaig anar a buscar-lo. En passar pel mig de la plaça, ben mudat, amb el rascló a l’espatllla, algú em va dir: -On vas, Joan?. I jo vaig respondre ben joiós: A treballar al Banc!. Divertit, no?. Com una comèdia de les que jo feia al teatre dels Catòlics!

 

Les primeres feines al Banc com a Ordenanza era les d’ordenar la correspondència, portar-la a Correos, recollir i lliurar la valisa de Barcelona a casa del recader, arxivar, copiar la correspondència en uns fulls de paper fi mullant unes teles que havia de prémer en una premsa a fi de que tot quedés ben copiat, estendre les còpies per assecar-les i anar a fer diligències a les cases d’alguns clients amb encàrrecs tan impertinents com els de dir al client: “-El senyor director m’ha dit que haurien de passar a ingressar diners perquè estan en descobert”. I escriure a màquina centenars de llistats numèrics. I fer feines encara més ingrates com la d’anar a casa d’alguns comerciants perquè em firmessin lletres de canvi que eren con gastos... (Una altra anècdota: un client que no podia veure el director, en demanar-li que signés una lletra es va empipar i me la va estripar als meus nassos. En tornar al Banc, el director em digué: “-Què, t’ha firmat la lletra aquell home?” – “- No senyor –vaig respondre- aquí la té, feta a trossos”. En fi, moltes feines difícils que ara fan riure.

La postguerra. Dècades anys 40/50/60

CANGUELI  EN  EL  TREN  GROS

 

En el temps de l’estraperlo havia anat algunes vegades amb el tren gros de Girona fins a Sant Jordi Desvalls. Allí agafava l’autocar que em portava a Torroella de Montgrí. Hi anava a buscar menjar que els nostres parents Font-Coll recollien dels dos horts que tenien vora el riu Ter. La meva tia Teresina m’emplenava una cartera grossa que portava on hi enquibia especialment fessols i també botifarres i altres provisions. En el tren hi havia vagons de segona i tercera classe amb bancs de fusta. Els trens anaven replens, fins i tot amb viatgers en els passadissos de primera classe, i els retretes era en un veritable fàstic. Els trens portaven les lletres que deien Madrid- Zaragoza-Alicante, i més tard Renfe. Era tot un espectacle veure la gent a les andanes de les estacions, viatgers i parents que acudien a acomiadar-los. Hi havia plors i abraçades i els enamorats no es podien ni petonejar perquè era prohibit fer-ho. (Bé, com a excepció haig de dir que en Joan Olivas va fer el primer petó a la seva xicota, Roser, en un vagó de tren, a l’estació de Girona. Era a les sis del matí quan en Joan va pujar al tren per besar a la nòvia d’escallimpada perquè la màquina ja xiulava per emportar-se-la cap a l’estació de l’Empalme on hauria d’agafar l’autocar per anar al seu poble d’Arbúcies. (Hauria d’escriure la història dels meus  sis anys de festeig. Els trens son part de la meva crònica amorosa. Deixem-ho). 

A les estacions de tren hi havia venedors però ningú els comprava res perquè tothom es portava el seu propi menjar preparat expressament per al viatge. Un cop dintre el tren – i també en els autocars- molts viatgers es persignaven, i els impacients desembolicaven el paper de diari que tapava el menjar que portaven, llonguet amb truita. –Estan servits? – Gràcies, que vagi de gust!-

Al cap de poca estona d’haver sortit de Girona, s’obria la porta del departament i un subjecte malcarat deia. “Salvaconductos. Policia”. Els viatgers es posaven a tremolar per costum. El policia mirava els documents i sense donar les gràcies ni acomiadar-se marxava cap a un altre departament. En el viatge de tornada de Torroella – Sant Jordi Desvalls-Girona-, em vaig posar en un departament assegut amb la cartera dels aliments al costat meu. A davant meu hi havia unes dones grasses. Es veia de lluny que anaven inflades amb estraperlo amagat i ben lligat entorn dels seus cossos. La guàrdia civil va entrar en el departament i sense miraments va escorcollar les dones. De dintre les seves vestidures sortien botifarres, i bossetes de fesols.. Ai, ai, ai, vaig pensar jo, ara et tocarà a tu!. Aquelles dones ploraven quan la guàrdia civil les va fer baixar a l’estació de Celrà. A partir d’aquí va començar el meu cangueli.

La parella de guàrdies s’assegué al meu costat i anaven repassant els paquets confiscats a aquelles pobres dones que baixaren del tren plorant com unes magdalenes. I els guàrdies treien llonganisses i botifarres i anaven rient. I jo, llegint un llibre amb la por al cos. I ells anaven rient mirant les botifarres. Ens acostàvem a l’estació de Girona. I jo, em vaig aixecar posant la cartera gruixuda sota el braç aguantant-la amb força i dient-los- hi somrient: “Buenas tardes, señores”. I  baixant del tren  vaig poder arribar fins a la Teisa i cap a casa ja amb tranquil-litat per poder explicar l’anècdota als pares mentre anava treient de la cartera els fesols i les botifarres.