La postguerra. Dècades anys 40/50/60

EL POBLE MÉS BONIC DEL MÓN

 

La música que arrossegava la gent era la que sonava els estius a la festa del barri de Sant Martirià. En Joan Turró, ànima organitzadora de les festes d’aquell barri ens portava a Rudy Ventura amb la seva trompeta, a Dodó Escolà i a José Guardiola. I vinga a ballar-la!. La sala de ball de can “Xampinya” s’omplia de gom a gom...

 I els que més “la ballaven” eren aquelles persones que havien de “acatar órdenes de la Superioridad” per designar a tots aquells productors (dels treballadors en dèien productors) i empresaris que havien de formar els càrrecs representatius en totes les Entitats que integraven la Organización Sindical. S’elegien Jurats d’Empreses a tots aquells centres de treball amb més de 250 obrers;  a les que en tenien més de quinze havien de designar Enlaces Sindicales. I a la Delegación Sindical Comarcal hi havia eleccions i càrrecs electius de Juntas Sociales y Económicas de los Sindicatos Comarcales. Per fer rodar el cap. Com també feien voltar el cap les Elecciones Municipales. Dos alcaldes va tenir Banyoles en aquells cinc anys –del 60 al 64-: Lluis Hereu i Andreu Agustí. Tots dos es van trobar amb grans problemàtiques; plànols i croquis de passeigs que no es realitzaven; manifestació massiva de l’HOAC (Jornada Catalana d’Acció Catòlica Obrera); creació del Patronato del Lago; visita de la Infanta Borbón; Assemblees Provincials de Turisme; Setmana de Joventut; celebració dels 25 años de paz, a la plaça dels Turers en una exposició titulada España en paz; conflicte de canvis de parades de taxistes; Pla d’Ordenació de l’estany...

El 19 de juliol de 1964 vam tenir una gran alegria. S’inaugurava la Clínica Salus Infirmorum, un edifici de moderníssim estil. La Comunitat de Religioses de Sant Josep (les Josefines), que durant molts anys van tenir cura dels malalts en hospitals banyolins,  residirien i laborarien  a la nova clínica, que prestaria serveis de Cirurgia General i Medicina Interna.. L’establiment va ser beneït pel bisbe Dr. Narcís Jubany. Per Banyoles, per la salut dels malalts, la Clinica obria les seves portes.

I la cultura banyolina era premiada amb la notícia de que Jaume Farriol conqueria a Barcelona el Premi F. Maspons i Camarasa de Literatura pel seu primer llibre Banyoles vora el llac. La seva entrada a la palestra literària d’altura va quedar senyalada amb pedra blanca. La seva acuïtat de visió i la seva facilitat d’expressió feien esperar d’ell d’altres i també importants realitzacions. L’obra fou publicada per Editorial Selecta, amb un pròleg de Joan Triadú.  En el llibre hi havia fotografies dels banyolins Ramon Alsius, Josep Cruells, Jaume Duran. Josep Maria Mateu i Lluis Soler

A la mitjania de la dècada dels anys seixanta, sota les voltes de la plaza de España, asseguts als sillons del Catòlics o de can Grilló passàvem els fulls del llibre de Farriol. De tant en tant aixecàvem el cap i contemplàvem i admiràvem la nostra plaça poblada d’arbres, voltada d’arcades antigues i discordants i ens dèiem, entre nosaltres, com aquell visitant arrauxat convidat per l’autor de Banyoles vora el llac, que si, que “realment aquest és el poble més bonic del mòn”.

La postguerra. Dècades anys 40/50/60

SETMANA DE LA JOVENTUT 64

 

En els Jocs Florals també hi havia participació en castellà. I arribà la Setmana de la Joventut 64 que la nova joventut cultural banyolina va vitalitzar-la començant per la revista Horizontes que la direcció –a càrrec de Frederic Corominas- la posava a les mans d’aquell jovent banyolí a fi de que tinguessin un espai prou ample on exposar-hi les seves inquietuds, els seus problemes, les seves aspiracions. Els responsables de la Setmana ho deien en un article a la Revista: “Estem disposats a no regatejar cap esforç ni sacrifici per descobrir a tots el sentit de la pròpia vida. Per això aquesta setmana la podriem titular “la setmana de la cultura”, perquè pensem que per la cultura, entesa en el seu sentit més pregó: l’educació total de l’home, arribarem a viure en plenitud, pel cami de l’autenticitat”.

Quina setmana! Exposició de pintura i talles del segles XV al XVIII; exposició de fotografies retrospectives; exposició de soldats de plom del temps de la reina Cristina; festivals esportius; conferències a càrrec del Dr. Josep Maria Corominas sobre Prehistòria; exposició de les activitats muntanyenques del Centre Excursionista; organització del I Curset de Gramàtica Catalana; concert d’orgue al marc gòtic de Santa Maria; exposició de pintures amb obres de Picasso, Nonell, Miró, Dalí, Clavé, Tapias, Cuixart. Tharrats, Ponç...; teatre experimental català amb l’estrena de l’obra de Joan Brossa, Calç i rajoles; conferència d’art a càrrec d’Alexandre Cirici-Pellicer; conferència del Dr. Lluis Folch i Camarassa (tema: Quan el jove es desvetlla a l’amor); sessió de cinema esportiu; conferència Història de Banyoles, per Antoni  Rigau; sessió de Cine Club amb un documental sobre l’obra de Greco i el film Lleó d’Or a Venècia, Crónica familiar, presentat pel crític de les revistes Destino i Serra d’Or, Antoni von Kirchner; conferència de l’escriptor Francisco Candel amb el tema Quan el jove es faci present; festival de música amb una varietat d’atraccions; presentació d’una pel.licula filmada pels estudiants locals Antoni Mercader i Pere Alsius; conferència per un grup d’estudiants universitaris de Barcelona sobre el tema Serem joventut nova?; sardanes; exhibició de gimnàsia al Club Natació; exposició Indústria i Artesania Local; missa participada a Santa Maria i cants de la Polifònica.

El Cinema Club ja havia aconseguit fer 25 sessions al cinema Victoria i que el seu organitzador, Miquel Blanch, ens deia que “la creació del Cine Club fou conseqüencia de l’èxit de la pel.licula japonesa Rashomon, d’Akiro Kurosawa en la primera sessió”. Els responsables estaven oberts a totes les col.laboracions, i així ho havien fet amb el Centre Excursionista, que patrocinà Los señores de la selva i El imperio del Sol; amb el Club Natació que donà a conèixer el cinema abstracte del canadenc Norman MacLaren, amb presentació a càrrec del crític barceloní, Joan Francesc de Lasa. Els millors èxits en sessions especials foren Noches blancas, de Luchino Visconti; “Les 400 coups”, de François Truffaut; El séptino sello,d’Ingmar Bergman; El techo, de Vittorio de Sica i Almas sin conciencia, de Federico Fellini. “La missió del Cine Club –deia Miquel Blanch- és estudiar les obres mestres del cinema. En realitat és el millor vehicle per a dotar d’una sensibilitat i cultura cinematogràfica a l’espectador”. Les sessions es podien realitzar gràcies a la constant atenció dels empresaris Gratacós i Bosch. A les sessions hi assistia gent  de Banyoles, Girona i Figueres. Mancaven, però, moltes més persones a la sala per aconseguir contractar a crítics especialistes de Barcelona en els fòrums de les pel.licules. Amb en Jaume Farriol, ho aconseguirem més fàcilment organitzant unes sessions de cine-fòrum al local del Catòlics, presentant en aparell de pas de pel.licula de 16 mm. un cicle de films del director francès René Clair. En “Farri” era l’home que encetava els debats.

Hi havia molt interés per la cultura. Durant aquell període també es va fundar el Club Filatèlic. Els primers filatèlics foren Josep Prat, Joaquim Ferrer, Ramon Gifre, Josep Feliu, Josep Blanch, Xavier Prat i Lorenzo Gracia.

I cap a les acaballes del 64 vam veure un espectacle de dansa fenomenal: el Ballet Ouest African, a través de danses, ritus i música d’uns joves dels llunyans països de Guinea, Senegal i Sierra Leone. 

La postguerra. Dècades anys 40/50/60

Sempre en català

 

Em sembla que poca cosa va poder fer aquest “Patronatu” puix que es va trobar amb alguns plans desconcertants. Com la de construcció de ponts que s’executaven per unir el passeig Wintuysen amb el Mirador. En aquell temps devia ser molt difícil fer ponts. I això que l’Ajuntament ja havia comprat un tractor per arranjar les carreteres. A la revista Horizontes s’anunciava Ja tenim tractor!, un tractor potent pels treballs de la Brigada d’Obres. S’acabaven els gallards cavalls que sempre van lluir pels nostres carrers. I el tractor  també seria més eficaç pel servei d’extinció d’incendis. La tracció mecànica millorava molt i fins i tot arribava al servei de recollida d’escombraries. Es va estrenar un remolc més “decoroso y higiénico” que els antics carros. Un dia van emplenar-lo tant que mentre estaven maniobrant vora de l’escorxador, el remolc va caure al fons del rec.

Però el remolc continuà el servei, i la gent es lamentava perquè no s’anunciaven les hores de recollida d’escombraries. No era gens agradable l’exposició de galledes davant les cases, i molt menys veure com els gossos famolencs regiraven la potineria per les voreres mal girbades.

Les voreres ja s’anaven arranjant de mica en mica, com també la pavimentació dels carrers Escrivanies, Coromina, Torres i Bages, Alsius, Baldiri Reixach i el de Girona, que com que és tan llarg, es va arribar fins a la meitat. Es van posar punts de llum als carrers Canal, Mercadal, Santa Maria i placeta dels Estudis, un nou enllumenat a la plaça, s’eixamplava el passeig Darder i s’assolia que el passeig de mossèn Constans arribés a ser transitable fins a gairebé a tocar l’estany.

I la circulació rodada rodada podia anar a 40 quilòmetres per hora pel centre de la ciutat. Hi havia excessos per part de joves impetuosos, però els nous agents municipals sabien posar-hi fre. Sobretot davant les escoles Municipals que estrenaven nom: Grup Escolar mossèn Baldiri Reixach. Mot adient el nom d’aquell rector d’Ollers que es dedicà a l’ensenyament i ens deixà un llibre important: Instruccions per a la ensenyança de minyons”. Baldiri Reixach, a semblança de Ramon Llull, volia l’ús de la llengua materna per a la primera ensenyança, cosa insòlita en el seu temps en que tot es donava en llatí.

En català llegíem poesies a la revista local Horizontes,  com el Cant Espiritual, de Maragall, o les de Frederic Corominas. En català escoltàvem les obres de teatre del Catòlics. En català s’homenatjava al naturalista Francesc Darder, inaugurant-se noves sales al Museu Municipal. En català, el Centre Excursionista inaugurava campana a l’ermita de Sant Aniol d’Agujes. En català cantava la Polifònica a Ceret. I en català els Escoltistes inauguraven nou local i posaven per primera vegada una  parada de llibres a la plaça, tots en català;

...els Casals d’Estiu feien cantar El tren Pinxo de Banyoles a la mainada.

...artistes banyolins com Güell. Moner, Mercader i Gimferrer exposaven les seves obres a Presència 63.

...es cantava el Crec en un Déu a la processó de Sant Martirià,

... puntejàvem sardanes pels Aplecs...

 

...I en català, evidentment, es celebraven els Jocs Florals 1964 organitzats per l’Ajuntament, essent-ne president del jurat l’escriptor barceloní  Tomàs Roig i Llop, acompanyat dels banyolins Teresa Branyas, Josep Brugulat, Antoni Rigau,  Martí Xena i Frederic Corominas. La Flor Natural l’obtingué Frederic Alfonso per Sonets de les roses; l’Englantina d’Or...

La postguerra. Dècades anys 40/50/60

El “Lago” i el “Patronato” del “Paraje Pintoresco”

                                                                                           

A les darreries de març de 1960 no ens podiem acostar a l’estany de tanta pluja com queia. El nivell de l’aigua va pujar més del compte i es van inundar tots els camps del voltant perjudicant els cultius de la zona. Els recs i desaiguaments, bruts, tot estava embussat... I tres anys després, amb fred i nevades, l’estanyol el vam veure completament gelat. Quan va tornar la calma, els pescadors apareixien arreu dels voltants de l’estany per capturar lucis, i vora el Bon Repós s’hi construí el primer viver de peixos, i la Societat de Pesca repoblava les aigües amb carpes que es pescaven fàcilment.

La pesca miraculosa la va fer l’atleta banyoli saltador d’obstacles, Tavi Gratacós. Va salvar un nàufrag, una noia que no sabia nedar i que s’havia llençat a l’aigua pensant-se que  flotaria. En Tavi, des d’un banc del passeig es va llençar a l’aigua en sentir els crits d’auxili i la va treure d’uns vuit metres de fondària.

A l’estany hi havia molt moviment. En el 1960 es va construir el primer edifici del Club Natació. Allí hi havia tota la societat banyolina: l’alcalde, Lluis Hereu; el comissari de policia; l’enginyer d’obres; l’arquitecte, Jordi Masgrau i el president del Club, Josep Maria Gimferrer. Era l’any en que estava en ple apogeu l’esport de l’Esquí Nàutic, i el delegat regional d’Esports, Joan Antoni Samaranch, avançava que aportaria la seva col.laboració i que a l’estany es construiria una pista internacional de dos mil metres de llarg per a la pràctica de l’esport del rem i campionats internacionals. I al cap de tres anys, l’estany adquiria encara més renom amb els Campionats d’Europa d’Esquí Nàutic i de Motonàutica.Tots vam quedar admirats amb les vistoses desfilades i actuacions del Cometa Humano que completaren unes altes competicions esportives molt ampliades i comentades a la premsa i TVE. Els noms de l’esquiadora luxemburguesa, Sylvia Hussermann i de l’espanyol, Víctor Palomo anaven de boca en boca, si bé a nosaltres ens feia més il.lusió parlar d’en Quim Pujol de qui es tindria molt en compte en les proves de natació. Aconseguí esser-ne elegit el millor esportista banyolí de 1961. Les travessies a l’estany ja arribaven a la vintena edició.

 La gent remava, esquiava i nedava. Però els transeunts encara no podíem veure l’estany sense entrebancar-nos pels clots del passeig. Requeria un esforç per part de l’Ajuntament arranjar la carretera. I un esforç considerable per part del  Patronato del Lago que en el 1963 rebia una ordre signada per Francisco Franco i publicada al Boletin Oficial del Estado en què es deia que les atribucions i competències del Patronato s’extenien a tota la zona, que es considerava Paraje Pintoresco i al paisatge de tot el seu perímetre: “el Cerro del Convent Vell, Mirador del Lago, Mas Ordis, Camino de Marlan, Cerro de las Gitanas, Salt del Macho, Montaña de Sant Patllari, Las Estunas, Font Pudosa, Puig Colomer y Pla de la Draga”. Des de la revista Horizontes es celebrava la promulgació del Decreto, ja que era necessari reformar la composició del Patronato constituit el 1940. S’havia d’actualitzar, i es demanava que no n’hi havia  prou de que presidissin el “Patronatu” els titulars d’alts càrrecs “nacionales y provinciales”. I requeria que es donessin a conèixer tot seguit “los dos vecinos de reconocido arraigo en cada uno de los pueblos

 de Bañolas y de Porqueras” i dels “dos concejales” que havien de ser nomenats vocals. Els banyolins podien complaure’s del nomenament de vocal als presidents del Club Natació i Club de Pesca, però es trobava a faltar el president del Centre d’Estudis Comarcals.

La postguerra. Dècada anys 40/50/60

Cues per anar als confessionaris

 

D’Hores Santes n’hi havia per a tothom. I després de reposar un dia arribàvem al Dijous Sant amb el seu dejuni eucarístic, o sigui que els que volien anar a combregar havien d’estar tres hores sense haver pres aliment sòlid, i líquid no alcohòlic des d’una hora abans.... I les cues, ¡quantes cues hi havia per anar als confessionaris! Els homes, a un costat, i les dones, a l’altre. I vigila que no et passin! Com ho feia sempre aquella senyora d’un guàrdia civil que només d’arribar ja es posava davant de tots. Què volies dir-li a la civila? L’únic que podia aixecar-li la veu era el rector de la Parròquia, però mossèn Fernando Simón va morir a principis de la dècada, -1960-, i fou reemplaçat per mn. Joan Serra.

N’hi havia molts de capellans a Banyoles en aquell temps. I alguns dels de Casa Missió ja començaven a marxar cap a Sudamèrica. El Concili Vaticà II va obrir moltes portes per a fer via cap a l’estranger, però encara quedaven capellans muntant Missions a la comarca banyolina. I presidint actes com el del Primer Centenari de les Carmelites, i sobretot l’Homenatge al Pare Butinyà que en motiu  del 125è aniversari del seu naixement hi hagué un clima de desbordament per part de la ciutat. Mai s’havien vist tantes monges pels carrers de Banyoles. I en el Círcol de Catòlics hi hagué un acte memorable. I fins i tot, teatre, perquè els de l’Agrupació Teatre i Art van llegir l’obra que escriví el Pare Butinyà, La venjança del martre, i la Polifònica acabà de donar brillantesa a l’acte amb un extraordinari concert.

A l’any 1963 va morir el Bisbe Cartañà i a partir de llavors ja es donà a conèixer l’expansió de Casa Nostra i el creixement de l’Institut Secular Operàries Parroquials. I a Santa Maria hi hagué uns solemnes funerals, amb assistència de les primeres autoritats locals, per l’ànima del Papa Joan XXIII. I tots, a les seves cases, pendents de la ràdio, i pels cafès pendents de les televisions esperant la fumata blanca que ens anunciaria un nou Papa.

I mossèn Verdura, el capellà de Camós, anava cantant per ràdio i televisió, acompanyant-se amb la seva guitarra com el Pare Duval francès, amb un repertori molt extens de cançons i quatre gravacions en disc. La seva veu l’escoltàvem per Ràdio Gerona i Ràdio Figueras. Cançons per a gent selecta -deia-, cançons i comentaris, amb estil modern, sense arribar al cha cha cha...

Aleshores va arribar el nou bisbe de la diòcesi, Dr. Jubany. “Ja tenim bisbe!” tothom deia. I va ser benvingut per tots. Es despertava l’alegria dels fidels cristians amb una vertent entrenyablement humana. Com es despertava amb els joves que assistien als Cursets Pre-matrimonials, a través dels quals, mn. Joaquim de Toca va posar una ferma base cristiana a moltes llars banyolines. Que miraven per carrers, cantonades i balcons les processons de Sant Martirià, en les que s’anunciava un canvi perquè interrompien les audicions de sardanes a la plaça. La festa de Sant Martirià va ser important l’any 1963 per la vinguda de l’abat de Montserrat, Aureli M. Escarré, qui va beneïr la nova campana Martiriana. Festa solemne en la que no podien faltar els cants de la Polifònica. I en aquell any, les relíquies del Sant Patró de Banyoles encara es portaren en processó pels carrers de la ciutat. La plaça, s’omplia de gom a gom amb les audicions de sardanes de festa major. A mitjans de la dècada seguien tocant damunt dels cadafalcs els músics de les millors cobles del país, i per l’Aplec de la Sardana de 1964, en el Passeig Dalmau hi tocaven La Principal de La Bisbal, Montgrins, Selvatana i Principal de Girona.

La postguerra. Dècades anys 40/50/60

QUARESMA. LES 40 HORES SANTES.

 

A la mitjania de la dècada dels 60, en un captard gris de Quaresma, sota els porxos de la “plaza de España” contemplàvem la gent que sortia del teatre del Catòlics. Hi havia molts espectadors forans de La Passió que retornaven cap als  autocars que els traslladarien a les seves poblacions, guiats pels rectors o vicaris de les seves parròquies. Les Quaresmes eren llargues i ben acceptades pels més de 150 col.laboradors de l’espectacle de La Passió.

Dins aquells dies de Quaresma, en el Divendres dels Dolors un sector important de la ciutat  desfilava amb ciris i hatxes a la processó dels Dolors. I qui més qui menys l’hi feia goig que la cúria els nomenés convidants de les Solemnes Quaranta Hores que tenien lloc durant tres dies a l’església de Santa Maria dels Turers. Les funcions religioses anomenades Hores Santes començaven el Diumenge de Rams i tenien per norma fer la Visita al Santíssim, cantar un Trisagi, seguir un Rosari o escoltar un Sermó. Hi havia Hores de carrers i cada carrer tenia un parell de convidants que presidien la Funció Religiosa.

Nosaltres acostumàvem anar a l’Hora Santa de la Societat del Círculo de Católicos. Sortíem  del café de la Societat i fèiem processó fins a l’església. Eren les tres de la tarda, l’hora de la migdiada, de la nyonya, que a vegades ens venia durant la cerimónia.

Però ens desvetllàvem acabada la Funció quan tornàvem cap als Catòlics, i allí podíem menjar brunyols i beure un got o dos de moscatell que ens feia voltar el cap. Si hi havia algún “concejal” de l’Ajuntament havia de marxar a corre-cuita perquè de seguida començava l’Hora Santa de l’Ajuntament de la Ciutat. Seguia la de les Hijas de Maria, i la de la C.N.S, Sindicatos Locales, Hermandad de Labradores i Cooperativa Agrícola. I cap al tard, la de l’Associació de Pares de Família.

El Dilluns Sant, els més matiners eren els del carrer Nou –a les sis del matí- i la Plaça i les Voltes de Dalt. A les 8, tocava el torn a l’Acción Católica Femenina, seguida de les Conferencies de Sant Vicenç de Paul, les Terciàries Carmelites, el Col.legi del Sagrat Cor i l’Acadèmia Abad Bonito. A migdia, un altre carrer, i seguidament els veïns del Terme, les Escoles Nacionales, i la més popular, la que tots seguíem per veure les noies maques de Banyoles: les Doncellas de la Ciudad.

Entremig hi havia la de la Congregació de Ntra. Sra. dels Dolors (senyores), i de 6 a 7, la del rebombori: els Joves de la Ciutat, que llogaven orquestra i feien ronda pels carrers fins al cafè, restaurant o hotel per degustar la típica brunyolada sempre moscatellada. La diada del dilluns acabava al capvespre amb l’Hora de l’Adoració Nocturna.

I ja som al dimarts. Carrers i places. A les 10 del matí, segona tongada de Joves de la Ciutat. A la sortida de l’església, “pasacalle” tocat i cantat, brunyolada de mal païr i xerricament amb porrons plens de moscatell. L’Hora següent era mès pacífica. Les nenes de la Providència feien bondat. I les noies de la segona tongada de Doncellas, ben mudades i enmantellinades feien goig de debó. La mainada els hi anava al darrera per arreplegar brunyols en acabar la cercavila. Les darreres Hores les celebraven el Centre Eucarístic i Maries del Sagrari, l’Asil d’Ancians Desemparats, l’Apostolat de l’Oració, l’Acció Catòlica Masculina i la Visita Domiciliàra de la Sagrada Família ( persones que acostumaven a rebre a les seves llars les caixetes amb les imatges de la Sagrada Família, on encara avui segueixen entrant a les cases d’algunes famílies, que les guarden un dia, resant alguna oració i passant-les l’endemà a una altra família del barri).

La postguerra. Dècada anys 40/50/60

El sexe en els anys 40/50/60. T.V. Banyoles 1999. (continuació)

 

J.O-  Escolteu això d’algunes escenes censurades: “ en la pel.licula de René Clair, “Mujeres soñadas” van tallar el pla del nu d’esquena de Gina Lollobrigida entrant a la banyera; a “De aquí a la eternidad” van tallar l’escena amorosa a la platja amb Burt Lancaster i Deborah Kerr; .

J.X.- La millor escena de la pel.licula!

 J.O.- A “Los orgullosos” van mutilar l’escena –molt poc eròtica, per cert- de Michele Morgan en roba interior.  A “El salario del miedo” van tallar un pla on s’hi veia molt a darrera de tot i gairebé desenfocat, una indígena que es dutxava..

J.X.- I aquí tenim una foto d’aquesta senyora tan esplèndida: Rita Haywort a “Gilda”.

J.F. L’estrena d’aquesta pel.licula va ser un cas molt especial.

M.B.- A mi m’agradaria saber quantes criatures són productes de la “Gilda”.

J.O.- En aquesta pel.licula hi havia una mena de strip-tease (això de strip-tease és un dir) on l’actriu mentre cantava es treia un guant i tothom esperava que després d’aquell guant arribaria una altra cosa. Fins i tot es van fer acudits d’aquella escena dient que s’havia censurat, però res de res, no es va censurar res.

M.B.- La imaginació corria molt forta.

J.O.- Escolteu el que diu aquí: alguns fotògrafs desaprensius van arribar a vendre clandestinament a Espanya, fotos de nus femenins en els que s’hi havia afegit la cara de Rita Haywort.

J.X.- A més a més, tots els mites eròtics de l’època  ensenyaven grans trossos de cuixa, com, per exemple Silvana Mangano a “Arroz amargo”.

J.O.- Els europeus eren més atrevits.

J.X.- Els mites eròtics americans eren de senyores esculturals i no gaire res més, però, per exemple, un mite eròtic que jo en puc parlar perquè era en el temps de la meva joventut és el de Brigitte Bardot.

J.F.- Jo feia la “mili” i vaig veure una pel.licula de la Bardot, i francament no hi vaig veure res. Al cap d’un temps arribo a Banyoles i quan anava al Mercantil a veure la “Gilda”  els amics em van dir “On vas, desgraciat?”, i jo els hi vaig respondre que ja l’havia vist a Barcelona i que hi anessin tranquil.lament perquè “no hi havia res”.

J.S.- Es que molts joves de Banyoles no vam anar a veure la pel.licula perquè ens deien que sota les voltes del Mercantil a l’entrada del local hi hauria una persona  amb un bloc i un llapis que apuntaria els noms de les persones que entraven a la sala del Mercantil a veure la Gilda.

M.B.- Jo sé una persona que els apuntava. Es cert.

J.X.- Va ser una pel.licula que tothom anava a veure a fora del seu poble. Jo recordo que en aquells anys residia  a Calaf i encara no tenia sis anys. Els meus pares la van anar a veure a Manresa.

J.X.- (mostra una foto de Brigite Bardot). Aquesta és un de les imatges més eròtiques de la la B.B. en els seus  inicis. Al final, potser va fer alguna pel.licula més atrevida, però no era pas molt més del que es podia veure en una platja o en algun altre lloc. I aquí en Joan ens mostra una foto d’un altre mite: Carmen de Lirio.

( Comentari de Joan ja ressenyat en aquest quadern)

J.,X.- En definitiva, entrem en un temps que  n’hauríem de parlar: el temps  de la doble moral. Perquè era l’època  del  Pasapoga i de totes aquelles

sales de festa espectaculars de Madrid i Barcelona. I l’època de les cases de tolerància, o sigui “cases de barrets” que hi havia per tot arreu, i a més a més es parlava molt malament dels estaments oficials i d’alguns militars i la policia que consentien això. Hi havia doble moral, no?

TOTS.- I tant!

J.F.- En el cine hi havia dobles versions. La que feien aquí a Espanya i una altra versió per a l’estranger.

J.X.- Eren  pel.licules que aquí passaven desapercebudes i a l’estranger només es passaven en sales de cine eròtic.

JS.- De Cine Club.

J.X.- Noooo”, de Cine Club, no. De cine fort, diguem-ne. Però l’única cosa que tenien aquelles pel.licules era que allí hi sortien les dones més o menys despullades.

J.F.- Eren pel.licules molt mal fetes que no tenien cap interés.

J.X.- I aquesta relació de les vedettes amb figures importants de la política d’aquell temps eren bastant presents. La Carmen de Lirio va ser un cas extraordinari.

M.B.- I abans de la guerra, també: la Bella Dorita.. I moltes d’altres. I és que normalment...

J.X.- Deixem estar el d’abans de la guerra. Parlem del vostre temps. Havíeu sentit parlar d’El Caballo Blanco?.

M.B.- Oh, i tant! Alguns polítics i homes públics que se’ls coneixia i reconeixia tenien allò que se’n deia “una querida”

J.F.- I els hi havia comprat un pis i anaven bé..

J.S.- Era en el temps de l’estraperlo, i molts estraperlistes tenien la seva corresponent “querida”.

M.B. I quan aquestes dones es feien grans els hi posaven un negoci

J.F.- En quant a això d’obrir algunes botigues o donar algun negoci... solien donar-los a alguns ex-combatents.

J.X.- Com les llicències de taxis en algunes ciutats.

M.B.- I  les Loteries...

J.X.- No estem parlant del mateix. Em refereixo a Administracions de Loteria, i també Administracions de Correus, Estancs, el Cos de Serenos de Barcelona.. hi havia preferències. Hi havia unes institucions d’aquella època que m’agradaria que en parléssim...

S’esgotà el temps en el programa televisiu. Ja vam parlar d’aquestes coses i moltes altres. Però  no es va poder escoltar a Televisió de Banyoles. Fou  un cop acabat el programa  quan els convidats i el moderador ens vam estendre a  parlar-ne fora de l’estudi televisiu. Parlar d’aquell temps que érem joves, d’un temps passat en que tot estava prohibit, i que ara en recordar-ho ens ho passem bé. Perquè eren el temps de les il.lusions i de les  prohibicions.  Un temps que ha existit en el nostre país. I que nosaltres no podem oblidar. I que per allunyar els fantasmes d’aquella època, ara de vells, la revivim  pensant en  les ridiculeses que hi havia en aquell passat Perquè no hi ha res que faci tant de riure com el sexe  amb  aquelles  ridiculeses viscudes en el temps del franquisme.