La postguerra. Dècades anys 40750/60

Les processons (1)

 

BANYOLES ha estat sempre una ciutat que ha tingut molt ben encarrilades les processons. En un ràpid repàs durant tot un any direm que ja de bon començament  es començava  amb la processó de Cap d’Any que en dèiem de la del Nen Jesús on una colla de nens i nenes acompanyaven la imatge de l’Infant Jesús fins a la plaça on allí es rifaven els cistellets d’obsequis que havien portat una reduïda part de mainada banyolina.

I en el mes de febrer ja teníem la Candelera. Escoltem  els fragments que el poeta P.I.U. (Joan Puig Dalmau) escrivia a la revista Horizontes a finals de la dècada dels  anys quaranta del segle XX. En les seves rimes mensuals deixava anar coses com aquestes:  “La festa de la Candelera,- amb candeles de colors – es bella festa matinera  (...) que encisa pels seus encants , - precs de rosari a l’aurora, - mentre la Verge somriu – al tenir-nos a la vora”.

I quan arribava la festa dels Dolors ens deia: “I s’acaba la mesada – amb l’assaig de grans tambors – per la processó endolada – de la Verge dels Dolors. – Manaies petits i grans – ja fa temps van assajant – l’estrella, la roda i tants – bells passos, que... ja ho veuran. (...) Caramelles i manaies, - flautes, llances i cançons, - per la Pasqua les rialles, - pels Dolors les oracions”.

La processó dels Dolors ha estat de sempre una de les més importants a la nostra ciutat. A l’any 1949 del segle passat gairebé tots els banyolins assistien a la processó, i per facilitar la organització es pregava als concurrents que seguissin les instruccions dels organitzadors. Es deia que molt abans de començar la processó tothom s’incorporés a la secció respectiva.: les dones portadores de Misteris, en el pati de l’Asil. I els altres, al carrer dels Valls davant mateix d’aquest benèfic establiment.Els homes portadors de Misteris s’havien de concentrar al carrer de Sant Benet.

La Hermandad de Ntra. Sra de los Dolores en el local de costum, i el Pendon de la Venerable Congregación en el domicili particular del pendonista. Les acompanyants directes de la Verge havien d’estar presents a la nau dreta de la parròquia de Santa Maria dels Turers.  En acabar la processó les senyores havien d’entrar a l’església amb els ciris apagats procurant col.locar-se seguidament en els bancs. Els srs.pendonistes s’han de col.locar en el Presbiteri i els seus acompanyants, drets i amb els ciris encesos ocupant la nau de la dreta. I en el passadís central, drets i amb ciri encés, tots els altres concurrents. Els portants dels Misteris, d’ambdós sexes, sense entrar en el Temple, retornaran als seus llocs d’orígen. I especialment es pregava que ningú ocupés bancs amb ciris encesos.

Més o menys encara avui dia es segueixen aquestes instruccions.

Seguim a P.I.U amb les seves rimes del mes d’abril: “Mes d’abril, de primavera , - de jorns clars i nits serenes – que ens porta per festa primera – de la Verge, dolors i penes, - dolors que amb gran sentiment – plorem, i en la processó – d’aquest any, reverentment – fent-ne honor i tradició, - el poble en pes ha mostrat – que a la Mare Dolorida – se l’estima de veritat – compartint-ne la ferida. – Vestes, cadenes i creus, - penitents que hi van de cor, - promeses, descalços els peus, a la Verge tot l’amor”.

I quina il.lusiíó quan els banyolins veien que s’havia augmentat el manípul de manaies. Ja eren  35 soldats romans que feien molta patxoca .

“ Setmana Santa d’oració, -setmana bella i sublim, -que de Jesús la Passió – dins l’ànima sentim. – Convidants i convidantes, - músics, bunyols, nous vestits, -palmes, rams, hores santes – i candelabres brunyits.- I Pasqua, i resurrecció, - sardanes i caramelles, - en el cor santa il.lusió -  flors i llumins d’estrelles”. I sortir de bon matí en una processó pels carrers banyolins  acompanyant el capellà sota pal.li que entrava a les cases on hi havia malalts impossibilitats per administrar-los-hi el sagrament de l’Eucaristia mentre tots cantàvem el Crec en un Déu i el Tantum Ergo Sacramentum.

I a l’abril els “curtidores y zapateros” celebraven Sant Marc amb un “ball de passada” fins a la casa del pendonista on es culminava la festa amb abundants i tradicionals brunyols. I per sant Isidre els pagesos anaven a la processó amb el pendó de la Germandat.

Dècades anys 40/50/60.

SETMANA  SANTA

 

Era el temps en que tot era pecat, gairebé tot estava prohibit. A Barcelona tancaven els teatres i cinemes, i el Dissabte de Glória –avui desaparegut- totes les sales estrenaven pel.licules. En alguns locals de teatre es representaven drames sacres i en els cinemes no hi mancaven mai les pel.licules sobre La Passió i Mort de Nostre Senyor Jesucrist, totes tolerades per a menors de 14 anys. En aquells dies festius – Dijous i Divendres Sants- les sales de cinema tancaven. Fins el dissabte a la nit no tornarien a obrir. Per suposat els mals pensaments eren prohibits i no es podia xiular ni una sardana perquè era pecat mortal. Les ràdios només emitien música religiosa: La Pasión segun San Mateo i Sant Juan; el Requiem, el Sabat Mater i Las siete últimas palabras, de Haydn. El concert d’orgue, els cors i les saetas invadien les ones. Es van prohibir moltes coses. La mateixa Església sentia recels davant del que considerava propensió al pecat. Es tallaven petons a les pel.licules i fins i tot van prohibir el Carnaval. Només hi havia Quaresma. A mi m’agrada que la gent es diverteixi, si sap respectar els límits d’altri. No queda malament una mica de bogeria si no traspassa la voluntat dels altres. Quan arribava el  Sábado de Gloria repicaven les campanes. Aleshores tornava a sonar l’Allá en el Rancho Grande i el pasdoble Islas Canarias. A Banyoles començaven la Setmana Santa amb les alegres passades de les Quaranta Hores, amb els músics a davant que ens portaven en el recolliment eclesial; si bé quan sortíem de l’Hora Santa de l’església, altra vegada amb músics fins a un cafè on els convidants ens feien seure per menjar brunyols i  beure moscatell. Després encara anàvem a les cases particulars dels que havien estat convidants o convidantes i allí tornàvem a  menjar brunyols i a beure moscatell. Deixàvem les plates escurades i sortíem ben alegres cantant de baix en baix perquè de tant en tant sortien persones de les cases que ens deien que aquella setmana no es podia cantar ni cridar. Ho tinc escrit amb altres articles a la premsa banyolina. No cal tornar-hi. El Dijous i Divendres Sants ja eren diferents. Anàvem a totes les esglésies a fer les Visites i a besar la Creu de Jesús fent el recorregut en silenci. Durant molts anys hi anàvem amb els pares. La mare, contemplava els altars i mirava quantes palmes hi havia treballades per les nostres mans en els Monuments al Santíssim. Aquella setmana era de descans per a nosaltres que havíem treballat durant gairebé dos mesos, dia i nit, fent palmes. Fins i tot, un cop, quan ja treballava en el Banc, el director de la Sucursal m’havia concedit uns quinze dies de vacances per poder treballar la palma.

La postguerra. Anys 1943-1944

Lliure del servei militar

 

Als 18 i 19 anys  (1943-1944) vaig passar mesos a Olot treballant a casa dels cosins (Joan Olivas) que tenien una botiga important de cistelleria al centre de la ciutat, i el seu germà (Lluis Olivas) que era el que treballava més a l’obrador. Vaig fer de tot (elaborar cistells i paneres de cosir, arreglar i pintar persianes i al mateix temps col.locar-les en els balcons d’algunes cases. I sobretot encanyissar sostres. Tots tres vam fer els cel-rasos del nou Cine Colon al passeig de Blay. Menjava i dormia a casa d’en Joan, i recordo especialment que els vespres després de sopar desplegàvem un mapa d’Europa damunt la taula i seguíem les operacions dels aliats quan desembarcaven a Normandia. A casa seguia ajudant al meu pare fent encanyissats. Era un temps que es construia molt i teníem molta feina. Els dissabtes anàvem a fer parada a Girona. Vam llogar un magatzem per a posar-hi gènere. El magatzem el compartírem amb uns veïns de Banyoles (els de can Pol, corders) Anàvem a fer mercat, el pare, la mare i jo.

A partir dels vint  anys m’havia de presentar cada any a la revisió militar a Girona. Em prenien la mida i no donava la talla: era estret de pit. A l’any següent hi havia de tornar, i la tercera revisió havien de fer-la després de dos anys. Van ser quatre anys de patiment. Ja era prou angoixós pensar que podien enganxar-me a fer la mili a l’edat de 24 anys. A la darrera revisió vaig tenir la sort de que un teniente em donés la baixa com gairebé a tots els de la fila. Però arribà un capitán malhumorat que ens obligà a tornar-nos a posar en renglera. Els va enganxar gairebé a tots. Sortosament jo era dels últims de la fila, i potser perquè ja li havia passat l’emprenyament, la qüestió és que em va lliurar.

En ésser lliure de la mili vaig proposar-me a estudiar comptabilitat comercial mitjançant un curs per correspondència. I fou aleshores quan vaig tenir l’oportunitat d’entrar a treballar en un Banc, a la sucursal del Banco Hispano Americano, a la plaça de Banyoles. Era a l’any 1949. Tenia 24 anys.

La postguerra. Anys 1939, 1940 i subsegüents

Encanyissador de cels-rasos

 

A la dècada dels anys quaranta jo treballava amb el meu pare fent encanyissats per a cels-rasos. La meva feina consistia en pelar les canyes (amb una eina manual que en dèiem “la màquina de pelar canyes”), ratllar-les amb un ganivet corbat i aixafar-les nus per nus picant-les amb una maça a fi que la canya es pogués obrir per clavar-la a les llates en els sostres de les cases on havíem de col.locar l’encanyissat. Amb el meu pare anàvem a col.locar les canyes als sostres, pujant les bastides que previament ens havien muntat els paletes. Damunt la bastida clavàvem les canyes a les llates, amb uns claus especials de cabota grossa. Amb les canyes, obertes pel mig de la part de dintre anàvem formant un encanyissat creuat, com un teixit que els paletes havien d’enguixar-lo per a quedar ben tapat.

Aquesta feina ens l’encomanaven els paletes (les Companyies que hi havia en aquells temps i que solíem dir-ne “els contractistes”. Aquests eren “els Soviets”, en Nara (Fraguell), en Jeroni Vinyes, i altres. Els que ens donaven més feina eren els que en dèiem els Soviets que tenien el despatx en una petita entrada de la casa d’en Riera al carrer de la Divina Pastora. L’administrador era en Pla (de motiu en Xoliu). Recordo haver-hi anat moltes vegades a cobrar factures (els dissabtes cap al tard, paletes i manobres hi anaven a cobrar les setmanades, i jo també era dels que feien cua per a cobrar les factures dels encanyissats.

Amb el meu pare havíem anat a encanyissar els sostres de la casa-administració del pantà de Crespià. Sortíem de la plaça dels Turers de Banyoles amb un camió que ens portava a tots els treballadors fins a la casa del pantà. Jo preparava la feina per al meu pare (que era el que encanyissava). Pelava, ratllava i aixafava les canyes en una clariana d’un bosc al final de la carretera, vora la Casa Administració on el pare teixia els cels-rasos dalt d’una bastida. Des del bosc vaig sentir uns crits que em van esgarrifar. Em va semblar que aquells crits de dolor eren els del meu pare. I, efectivament: havia caigut de la bastida. El portaren estès cap al camió. Van portar-nos a Banyoles fins a casa del metge Fontanet a la plaça Major. Gràcies a Déu, el pare en va sortir il.lès d’aquell accident i al cap de vuit dies ja tornava a treballar enfilat dalt de la bastida.

En aquells anys també vam treballar en els hangars per al camp d’aviació de Martís que es feien en el bosc, a la dreta de la carretera del Pla de vora els hangars. Sortíem amb camions des de la plaça dels Turers. Eren uns dies d’hivern de molta fred i tots havíem d’escalfar-nos en uns focs improvisats vora l’hangar. Devia ésser a l’any 1941 o 1942 perquè en el 1943/44  vaig treballar a la casa dels meus cosins cistellers, els Olivas d’Olot. Allí també vam fer molts encanyissats treballant durant molts dies en els sostres del nou cinema Colón al passeig de Blay.

 Recordo haver encanyissat algunes cel.les del Monestir i moltes cases particulars de Banyoles. El meu pare també va encanyissar una bona part del sostre del cinema Victoria. Aleshores jo ja havia plegat de fer de cisteller, ja que a partir del primer de desembre de 1949 vaig tenir l’oportunitat d’entrar a treballar a les oficines del Banco Hispano Americano, a la plaça Major.

La postguerra. Anys 1939-1940 i subsegüents

OBRES DE TEATRE CATALÀ

 

 Acabada la guerra vaig aprendre molt amb les lectures dels llibres que vaig emportar-me de casa dels meus oncles de can Coll del carrer Nou on hi vaig trobar un munt d’obres de teatre català, entre les que n’hi havia algunes que foren representades pel grup de teatre de l’Ateneu Republicà, però aquestes les havia de llegir d’amagat. Acabada la guerra vaig anar a conferència amb el senyor Miquel Parnau. Va durar poc perquè havia d’anar a treballar. Les meves llibretes  quedaren abandonades a l’escola del sr. Parnau i segons m’han dit alguns antics alumnes, aquestes llibretes passaven de mà en mà com a exemple de bona resolució.  Els problemes –resolts o no- almenys tenien una bona cal.ligrafia.

En aquells anys de la meva adolescència, jo era un noi tímid i molt tancat per dintre –encara ho soc-  una mica solitari i lector empedreït, interessat pel descobriment dels grans escriptors de totes les èpoques. No llegia, devorava! tot el que queia a les meves mans. Llegia per tot arreu. Hi ha una foto en la que em veig llegint assegut en una cadira davant de la façana de casa. Als hiverns llegia vora del foc o eixancallat al braser.  Els diumenges anava al cinema. Era molt aficionat al cinema i gràcies a la meva voluntat vaig poder penetrar en el món del teatre d’aficionats. Qüestió d’esforç íntim, del que em sentia molt capaç. En sortir a escena desapareixia la meva timidesa per lliurar-me a donar vida als personatges creats pels autors: el catacúmen negre de El divino impaciente,  el vell Soff  dels Pastorets i d’altres ancians en papers dramàtics en drames llagrimejadors. Fins que un dia en Pepet Freixa descobrí –en la meva veu i en la dicció- una vena còmica que ja mai m’abandonaria.  I a partir d’aquí ja aconseguiria a ser l’actor aficionat en que tothom em diria que tenia una personal vis cómica.

El divino impaciente era una obra original de José Maria Pemán, autor de la lletra “Cara al sol”. Va ser una de les poques obres que vam representar en llengua castellana. Les  obres de teatre català que representàvem en aquells  primers anys quaranta s’anunciaven els títols de les obres en castellà però les representacions es feien en català.

En el temps de la imposició de la lengua del Imperio s’arribà a extrems de ridiculesa, i fins i tot havia vist i escoltat una dona castellana al mig de la plaza de España que escridassava a un banyolí dient-li que parlés “en cristiano”. En les oficines d’administració pública –especialment a Girona- es col.locaren cartells que deien “En esta dependencia no se hablará otra lengua que la oficial de España”.  Però els oficials, que eren catalans seguien parlant entre ells en català, i també amb el públic mentre no es presentés algú que pogués semblar comprometedor. Recordo que es van castellanitzar tots els rètols, no només de centres oficials, sinó també de tots els establiments.  Uns anys més tard, quan ja treballava en el Banc, si un els meus directors o apoderats em manava que posés un rètol amb els horaris d’oficina, jo tenia ben clar que l’havia d’escriure en català. Mai ningú m’ho va retreure.

La postguerra. Anys 1939-1940 i subsegüents

Més coses de la infantesa i una anècdota municipal

 

La casa número 16 era la més gran del carrer Major, La travessàvem per anar al carrer de darrera –carrer Hospital-. En el jardí penjat hi teníem entrada durant tot l’any. Fins i tot a l’estiu quan venien els propietaris, els senyors Fortuny, barons d’Esponellà que vivien entre Madrid i Barcelona. Les nenes del senyor baró parlaven en castellà i amb elles jugàvem en el jardí. Nosaltres vivíem a la casa on a davant hi havia la botiga de cistelleria. En el pati hi guardàvem una  ampolla gegant de fusta. I jugàvem ficant-nos-hi a dintre. Aquella ampolla era de la taverna de can Bernat i nosaltres els hi guardàvem tot l’any fins que a les vigílies de festa major venia un home que es ficava a dintre i passejava l’ampolla per tots els carrers de Banyoles per fer propaganda del xampany Lincon.

 

De petit vaig aprendre a jugar amb les poques joguines que ens portaven els Reis Mags de l’Orient. Els nens tenien imaginació per fer córrer una capsa de cartró amb un cordill com si fos un cotxe. Tiràvem la carta pels Reis a la bústia del Rei Blanc en el magatzem de can Pons a la plaça major. Miràvem les joguines a l’interior de la botiga d’aquells magatzems de can Figueras que em semblaven que eren els més grans del món. (Qui ho havia de dir que anys a venir entraria gairebé cada dia en aquella botiga per anar fins al despatx on el seu propietari em pagaria les lletres de canvi que jo anava a cobrar per el Banc on treballava. Vaig passar moltes estones amb el senyor Antonio Figueras i mentre m’esperava en el despatx quan ell anava a buscar els diners a la caixa del pis de dalt em deixava que jo m’entretingués a fullejar la revista La Il.lustració Catalana que tenia enquadernada en diversos volums. Em digué que el seu pare la comprava a can Saguer, una botiga de ferreteria al costat mateix del darrera de la casa davant del carrer Mercadal. (Els Saguer, a més de ferraters venien periòdics. De petit jo hi anava a comprar el Patufet i l’Esquitx. Acabada la

guerra van canviar d’acció política i gairebé tots els germans Saguer foren d’ultradreta. Explico una anècdota d’un dels germans  Saguer que fou concejal en el temps del franquisme: per la festa Major de Banyoles es posaren banderes espanyoles i catalanes en els arbres i fanals de la plaça Major. Segons sembla el concejal Saguer es molestà en veure les senyeres i des de l’Ajuntament es manà que es treiessin i que únicament deixessin les espanyoles. El  municipal “Sevilla”, seguint ordres dels seus superiors anà a la plaça i despenjà totes les banderes espanyoles. Es veu que ho entengué malament. El concejal Saguer devia treure foc pels queixals. Evidentment,

en Sevilla hagué de rectificar tot seguit i a la plaça es tornaren a penjar les espanyoles.

La postguerra. Anys 1939-1940 i subsegüents

LES  COMUNIONS

 

No tinc cap record de la Primera Comunió. Suposo que devia fer-la en el Col.legi dels Hermanos Gabrielistes. La segona comunió –la Comunió Solemne-  no la vaig pas fer. Els dotze anys els vaig complir en el temps de la guerra civil. Acabada la guerra alguns companys de la meva edat sí que  van fer-la, però a casa hi havia massa maldecaps per gastar-se diners per un vestit de comunió. No vaig fer-la. La sorpresa fou, un cop acabada la guerra, quan vaig veure que a la plaça Major es celebrava una missa de campanya. La majoria de les persones anaven en fila a prendre una neula rodona. Em van dir que era l’Hòstia Sagrada. Després de tres anys de guerra havíem oblidat les funcions de la religió catòlica. Les recobraríem més tard anant a missa, a confessar i a combregar. No va ser fins quan vaig ser casat quan, en un Curset de Cristianitat vaig començar a entendre més bé la religió catòlica. Però de dubtes sempre n’he tingut.

 

TORNEM  A  LA  CASA  ON  VAIG  NÈIXER

 

A l’any 1940 ja residíem a la casa número 33 del carrer Major. Havíem tornat a la casa on vaig néixer. A la casa que havíem deixat (núm. 16 del mateix carrer) hi vam romandre uns deu anys. En tinc bons i mals records. Els bons son: el naixement de la meva germana, Dolors, els jocs de la infantesa, sobretot en el bell jardí on des de la vivenda hi pujàvem directament per una ampla escalinata; les primeres representacions de teatre infantil dins la gruta de sota el jardí;... Els records dolents son els de les facècies passades  en els darrers moments de la guerra civil; i el més trist, el de la mort de la meva àvia-padrina (la mare del meu pare). Va tenir un atac de feridura mentre estava tallant branques de vims en el jardí. Jo era al seu costat i vaig veure com queia de la cadira. Em vaig espantar molt. Va morir al cap de dos dies.. Com a moments més feliços passats amb ella recordo que em portava a la seva habitació i m’acompanyava fins a la calaixera on hi tenia unes oloroses pomes guardades entremig de la roba. N’agafava un parell i anàvem a menjar-nos-les a l’estació del tren mentre contemplàvem la locomotora com rodava en el giratori..

La mare va plegar del seu treball al balneari de la Puda i es va dedicar plenament a la botiga de cistelleria. Els dies de mercat anàvem a vendre a la plaça. Els meus companys ens ajudaven a portar cistells, cabassos, barrets i cadires a la parada.

A l’any 1943 naixia el meu germà, Xavier.