La postguerra. Anys 1939-1940 i subsegüents

1939: La “instrucció” pels carrers de Banyoles

Un cop van entrar els nacionales a la ciutat, una de les primers coses que s’organitzaren fou la Acción Católica. Als nois ens portaren un capellà, mossèn Vicenç Vila, sord i simpàtic,  per discutir temes religiosos i socials. Però pel mig hi havia la Falange Española Tradicionalista y de las JONS que manà a la Acció Catòlica i els seus dirigents que ens fessin desfilar pels carrers de Banyoles vestits amb una camisa azul –que les nostres mares hi havien de cosir un emblema vermell -el yugo y las flechas- un corriatge i una boina vermella. Amb aquests guarniments havíem de fer la instrucció amb un fusell de fusta , i cantant a paso ligero (primer Un, dos, tres, Madrid ja nostre és, i quan el general Franco va dir La guerra ha terminado, altra vegada corrent com uns desesperats cantant Un, dos, tres, quatre, cinc – tota Espanya ja tenim). Era el primer d’abril de 1939. Dintre pocs mesos jo compliria quinze anys. I vindrien els temps més difícils. Vaig posar-me a treballar de serraller en un talleret de davant de casa. Seguia havent-hi escassetat del més primordial Com en els anys de la guerra havíem de fer cues per poder obtenir aliments i combustible – com el carbó.  Perquè en les cuines casolanes es posaven les olles i els ensats damunt dels fogons mentre anàvem ventallant per encendre’ls o cremant estellicons o canyes que mai faltaven a casa en el foc de la llar de terra.

Quan vam cansar-nos de fer la instrucció amb els de Falange vam deixar-ho tot per aplegar-nos més a la vora del vicari de la parròquia de Santa Maria dels Turers. I  mossèn Vicenç Vila ens portà cap al local de la societat del Círculo de Católicos al carrer de l’Abeurador. Allà jugaríem a ping-pong i faríem comèdia. Allò ja ens agradava més.

A l’església de Santa Maria ja havien netejat l’interior del temple (durant la guerra civil hi hagué la Cooperativa dels Fusters) i cada diumenge anàvem a missa d’onze. L’església era plena de gom a gom i havíem de romandre drets a darrera. A mitja missa, quan el sacerdot aixecava l’Hòstia Santa es tocava el Himno Español. Allò ja no ens agradava tant.

Pels carrers de la ciutat es veien dirigents falangistes i recordo haver vist a un senyor que arribava d’Itàlia abillat amb l’uniforme feixista mussolinià.

Al Catòlics, els veterans de la Secció Recreativa hi feien comèdia cada diumenge amb obres antigues que ja havien representat abans de la guerra. Allí m’hi vaig aplegar perquè m’agradava el teatre. Era massa tímid per dir-los-hi que m’agradaria fer comèdia. De moment, feia d’espectador.

Els diumenges també anàvem amb els companys a fer excursions i berenades per les fonts de la comarca.

I almenys una vegada al mes havíem d’anar a confessar i combregar. 

Els nens/nois de la Guerra (IX)

(Fragments del segon programa de Televisió de Banyoles emés el 12 de març de 1999- Intervingueren Josep Farriol, Josep Duran. Miquel Blanch, Joan Saubí i Joan Olivas. Moderador: Jordi Xena)

Després de la Guerra Civil (9)

J.X.- Què en penseu del franquisme?.? Que en queda del franquisme?. Avui, a l’any 1999, a les portes de canviar la mirada.

J.D.- Jo penso que encara hi ha gent que té por de parlar-ne. I això per mi és greu. Després de tants d’anys que han passat i que encara hi hagi gent que no gosin parlar-ne per por de que algú s’ofengui en parlar de política...

J.S.- Jo penso que la nostra generació ha estat molt marcada. Primerament va ser de petits. I quan ens vam posar a treballar – i vam treballar de valent!- érem molt joves. Diuen que van aixecar el país entre tots ells, però també va ser gràcies als esforços de tots en aquell temps. I jo crec que això dels franquistes no s’acabarà pas si no s’hi posa una solució decidida. Els nostres fills, ja grans, s’ho miren d’un caire diferent.

J.F.- És que encara hi ha gent d’edat més avançada que la nostra que encara tenen por que torni la guerra. Sempre parlen de que “abans de la guerra...” Encara tenen la guerra gravada dintre seu.

J.O.- Fa pocs anys vaig anar a Castella, i a Burgos vaig entrar a una botiga a comprar vi i me’n van donar una amb una etiqueta amb l’efígie de Franco. O sigui que el franquisme encara es viu.

M.B. - Desgraciadament encara en queden algunes coses. I apart de ser la nostra generació bastant marcada, per això encara es té por, però no por de parlar d’aquest tema sinó perquè veièm –almenys jo- que no hem fet l’evolució i hem tornat a caure en un altre moment en que hi tornen a haver pràcticament les forces de l’església espanyola i el gran capital que de moment són els que governen.

J.X.- Veieu el futur amb esperança?. O el veieu ... és molt important la vostra opinió. Sabeu el que heu viscut, és clar que sabeu el que heu viscut, i la perspectiva que podeu tenir en el futur... Com veieu el futur?

M.B.- Home, ja tenim setanta-tres anys!.

J.X.- El futur de la humanitat.

J.D.- Molta indiferència en la joventut d’avui dia que no tenen plans d’ajuda.

  J.X.- Si que en tenen de plans d’ajuda!.

J.F.- Una minoria. I tanta minoria que... Vés a la sortida de l’Institut i veuràs quants n’hi ha que es dediquen a fer obres de...

J.X.- Son massa  joves. Encara han d’esperar més anys. Quan surtin de la Universitat...

J.F.- Tenen la vida massa ben solucionada. Els hi hem evitat tots els maldecaps possibles i...

M.B. - No és un defecte que els hi hàgim donat tot el que hem pogut. El que trobo més greu és que la gent no s’hi impliqui, no es compliquen. No es llencen a una acció determinada, o sigui que el que domina és el passotisme, però aquest  passotisme no és perquè tinguin la butxaca plena.

J.D.- Una mica, sí.

M.B.- Els joves no la tenen mai plena. Cada setmana la buiden.

J.F.- I el jovent només espera els caps de setmana per disfrutar. I això és greu.

J.X.- No sigueu tant reaccionaris.

M.B.- Som reaccionaris per ésser realistes?

J.O.- Heu dit que els nostres fills no ens volen escoltar quan els hi parlem d’aquell temps de la nostra  joventut. Però, mireu de tancar la televisió a l’hora de dinar o sopar i parleu amb els vostres néts o nétes. Escolteu-los. Jo veig que m’escolten. Hi ha esperança.

J.F.- Ens escolten?. A mi en diuen “l’avi ja comença amb el seu rotllo. Com sempre!”. De veritat que, sincerament, no sé si m’escolten.

J.S.- Jo, com que  en aquell temps em vaig veure frustrat en no poder ser universitari, vaig pensar que si jo no  podia, almenys que els meus fills ho fossin. Que poguessin tenir uns bons estudis!.

J.F.- Això ja és una altra cosa. És veritat que nosaltres no vam poder estudiar cap carrera. Ni el batxillerat vam poder fer!. Perquè s’havia d’anar al Collell o a Girona. Només podien estudiar els joves que a casa seva tenien una bona disposició econòmica. Els “rics” que en dèiem en aquell temps.

J.X.- Bé, ja portem una hora i mitja de programa i hem d’acabar... I encara no hem parlat de sexe.

M.B. Ho podríem deixar per un altre programa.

J.X.- És tan important poder recuperar la memòria. No sé si la gent que ens escolta s’ho ha passat tan bé com alguns que han escoltat aquests dos programes. Les tribus estaven dirigides per un consell d’ancians i els ancians eren gent d’edat, els que tenien sentit comú i experiència. I vosaltres, el que ens heu donat aquests dies és sentit comú associat amb l’experiència. Molts gràcies per haver vingut. I no vull resistir-me a proposar-vos que vingueu un altre dia per a parlar-nos del sexe en els anys quaranta. Un tema que pot ésser molt important. Moltes gràcies.

     (FI DEL SEGON PROGRAMA DE “ELS NENS DE LA GUERRA”. A l’espai LA TRIBU, de Televisió de Banyoles del dia 12 de març 1999.

Els nens/nois de la guerra (VIII)

(Fragments del segon programa de Televisió de Banyoles emés el 12 de març de 1999. Intervingueren Josep Farriol, Josep Duran, Miquel Blanch, Joan Saubí i Joan Olivas. Moderador: Jordi Xena))

 

Després de la Guerra Civil (8)

J.X.- Alguns de vosaltres heu tingut fills. Que els hi explicàveu als vostres fills, de la guerra?

M.B.- No en volen saber res.

J.F.- Jo encara els hi explico el que ells en diuen “batalletes”.

J.X. I t’escolten?

J.F.- M’escolta més el petit que el gran.

J.X. Quan vas explicar als teus fills que jugaves amb bombes de mà?

J.D.- Quan els hi vaig mostrar aquests artilugis. Llavors es van interessar més.

J.F- Els altres problemes que teníem era que anaven passant els anys i la Guerra Mundial s’anava oblidant. I a vegades penso que a l’any 1944 jo tenia vint anys. O sigui que si en Franco arriba a entrar a la Guerra Mundial, segurament que tots nosaltres hauríem anat a la guerra.

M.B.- I els records haurien estat molt diferents.

J.S.- Recordo que quan va acabar aquella guerra –jo llavors treballava a can Branyas- tenia quinze anys i vaig veure venir un que semblava un policia i era en Branyas  que va dir que estava celebrant que s’havia acabat la guerra, i al cap d’uns mesos va venir el seu germà -en William que li deien- vestit de soldat americà. Era un home de molt bona planta.

J.X.- Teníeu edat per pensar que el final de la guerra mundial suposaria la salvació o el retorn de la democràcia a Espanya?.

J.S.- Tothom ho pensava,

M.B- Però el desengany va ser molt ràpid.

M-B.-  Com que tots estem molt dramàtics, deixeu-me ensenyar una cosa divertida. El ball!. Aquest país es dedicava a fer unes propagandes tan absurdes i ridícules  que aquesta (mostra un cartell: “Bailes modernos. Joven: diviértate de otra manera”) era una campanya contra el ball. Com podeu veure, cada parella té un dimoni, sigui masculí o femení, perquè es veu que totes dues parelles  pecaven. I una continuació d’això  és una circular que van enviar a moltes dones de Banyoles –no dient-los-hi  que fossin decentes, sinó que influïssin a les seves amistats perquè no anessin vestides indecorosament. La carta diu: “Hombre de Acción Católica (en castellà) i segueix demanant a les mares que avisin a les seves filles que no vagin amb vestits indecents pel carrer.

J.O.- També ens divertíem. Mireu aquesta foto de la xocolatada de la festa del carrer Major. En els primers anys fins i tot vam convidar els soldats que eren aquarterats a la vella escola dels Hermanos.

J.X.- En definitiva, esteu donant una imatge agredolça. Perquè és agredolç el record de quan s’és petit.... Parleu de la “mili”.

J.F.- Vam passar tres anys literalment perduts.

J.X. I de l’estraperlo, que en sabeu?

J.F.- Jo en puc parlar perquè...

J.X.- Perquè eres recader.

J.F. I per no fer estraperlo el meu pare va morir pobre, com aquell que diu. Si hagués tingut menys escrúpols.... Perquè hi havia gent que en els camions es dedicaven a portar estraperlo, ja que en els anys quaranta i cinquanta hi havia tants soldats fent el servei militar a Barcelona que cada família els hi portava almenys un pa, i quan pujava la policia ho registrava tot. A nosaltres, un dia ens van fer descarregar tot un camió en el que hi portàvem forcs d’alls. I ens ho van llençar tot al mig de la carretera. Per comprovar si portàvem estraperlo. Hi hagué gent sense escrúpols que van fer molts diners. I la carn dels animals que els carnissers  mataven a Banyoles, el poble no la veia mai perquè anava a Barcelona –al restaurant Les Tres Portes i altres restaurants de la ciutat.

J.X.- Una última pregunta. Que en queda del franquisme?.

J.X.- No voldria fer moralisme, ni fer el moralista, però heu parlat d’un preu de tots aquells anys que vareu viure, i no només per viure sinó pel que en queda després i segur que avui en queden tics del franquisme.

Els nens/nois de la guerra (VII)

(Fragments del segon programa de Televisió de Banyoles emés el 12 de març de 1999. Intervingueren Josep Farriol, Josep Durán, Miquel Blanch, Joan Saubí i Joan Olivas. Moderador: Jordi Xena).

 

Els nens/nois de la guerra. Després de la guerra civil (7)

 

J.O.- Aqui porto un programa de la festa major de l’any 1939. És un programa del Cine Moderno que com podeu veure s’encapçala amb un Saludo a Franco i Arriba España. La pel.licula que es projectava era Molinos de viento, adaptació d’una sarsuela que interpretaven el tenor Pedro Terol, i la tiple Maria Mercader que després de la guerra va marxar a Itàlia per casar-se amb Vittorio de Sica. De pel.licules d’en De Sica en vam veure moltes. Aleshores era un actor de comèdia bastant exagerat

M.B.- Recordo que aquesta sessió que tu dius va ser després de l’incendi del cine Moderno. Hi hagué un parèntesi d’un parell de mesos perquè en aquella sala s’hi va calar foc.

J.F.- Recordo el programa de pel.licules que feien: Guerra de valses i El crimen del avión. Vaig sortir disparat de la sala com tothom, però vaig  tornar-hi entrar per recollir el paraigua que me l’havia deixat. A fora plovia.

J.O.- El foc va ser a la cabina de projecció, i a l’endemà tothom anava a recollir paraigües a casa de l’Enriquet del Cine a la seva sabateria del carrer de la Canal.

M.B.- En aquella etapa del principi del cinema després de la guerra jo vaig haver d’anar unes quantes vegades –manat!- amb un bloc i un llapis per apuntar els espectadors que fumaven dintre la sala. I l’Enriquet del Cine – l’empresari – ho contemplava fumant en pipa.

J.F.- En els cinemes feien dues pel.licules llargues i en començar feien  una pel.liculà còmica d’en Pamplinas, en Jaimito o en Charlot.  I al final l’havien de repetir perque tot el públic demanava “la de riure”.

J.S.-  A mi el que m’agradava era el futbol. En aquell temps hi havia el camp del Centre Parroquial que l’aprofitaven els soldats per anar-hi a jugar. I més tard hi hagué un grup de jugadors de Barcelona que em sembla que estaven castigats. Allà hi va jugar en Balmanya. I també es feien alguns partits de futbol a la plaça de les Rodes.

J.O.- Aquí podeu veure un programa de teatre del 1941 en que es pot veure el repartiment dels Pastorets que llavors s’havien d’anunciar com a Pastorcillos. En aquesta pàgina es poden llegir els noms de tres dels que som aquí: en Josep Farriol i en Pitu Duran. També els joves que llavors anàvem a jugar ping- pong en el Catòlics i a fer algunes representacions de teatre ens van engrescar per actuar amb els veterans en el teatre Mercantil. L’obra era Don Juan Tenorio. Com a “Soldado primero” hi actuava en Josep Farriol i com a “segundo” en Pitu Duran. Jo tenia un paper pitjor que vosaltres perquè feia de “Curioso embozado”.

M.B. Esteu parlant de teatre, però si volíeu ésser actors de teatre, com alguns d’aquesta taula, havíeu d’apuntar-vos a Educación y Descanso. O sigui que ho controlaven tot.

J.O.- En aquest programa del Tenorio hi ha una colla d’aficionats de Banyoles, els del Catòlics i també alguns que havien actuat a l’Ateneu Republicà.

J.D.- Jo vaig  ésser un dels iniciadors de l’esport del bàsquet a l’any 1942, i per poder  jugar amb la Selección Provincial del Frente de Juventudes  vaig haver d’omplir un paper i fer un jurament “por Dios y España y el Movimiento y su revolución Nacional Sindicalista”

J.X. Jo recordo haver participat en un concurs d’Harmònica amb en Xavier Vilanova i en Salvador Oliva, i una de les peces obligatòries era el Himno Sindicalista.

J.X.- Com a curiositat d’aquesta època hem de dir que per sortir de Banyoles –per anar a Besalú- necessitàvem un “salvoconducto especial de fronteras”.

Els nens/nois de la guerra (VI)

Els nens-nois de la guerra. Després de la Guerra Civil (6)

(Fragments del segon programa de Televisió de Banyoles emés el 12 de març de 1999. Intervingueren Josep Farriol, Josep Duran, Miquel Blanch, Joan Saubí i Joan Olivas. Moderador: Jordi Xena)

J.X.- A la postguerra hi ha dos senyals d’identitat que són la repressió per un costat –o sigui el triomf d’uns i la pèrdua d’altres-. I sobretot escassetat, escassetat de tot i bàsicament de menjar.

M.B.- Escassetat de tot, no. Llavors va començar la censura a tots nivells.

J.X.- Ja vas cap al teu rotllo.

M.B.- A la botiga de  llibreria  de casa ens la jugàvem quan rebíem aquesta cicular (mostra) a través de la Cámara Oficial del Libro però que venia del Ministerio de Interior i que ens enviaven gairebé cada setmana amb la llista dels llibres prohibits. Fins i tot en la llista hi havia títols de novel.les d’aventures de Salgari que no vam poder posar a la venda per prohibides.

JOAN SAUBÍ.- Hi havia altres prohibicions més importants que aquestes. El menjar, sobretot. I especialment, el pa. Ens el donaven de blat de moro que l’havíem de menjar al dia perquè a l’endemà ja era fort com un roc. Vam haver de menjar cairetes, que alguns en deien guixes, farro, naps...

J.O.- En el darrer any de la guerra”, a casa recollíem rabequets i carbasses per les masies de pagès. El meu pare s’encarregava de recollir-les per a una gent de Barcelona que arribaven en una camioneta.  Els pagesos ens havien portat les carbasses  que nosaltres posàvem en una entrada d’una casa que ara és part de la botiga de can Comalat al carrer Major. Vam recollir centenars de carbasses que es portaven a Barcelona per a fer-ne sopa per als ferits de guerra en els hospitals. La gent que venia a recollir-los eren comandats per un tal doctor Ley. El meu pare els acompanyava per les masies i quan els milicians els feien parar, el doctor Ley els hi ensenyava un document i tots es quadraven i els deixaven passar.

J.F.- A les capitals es va passar molta gana.

J. X.- I en quant a la Segona Guerra Mundial, que en recordeu?.La imatge que hi havia dels alemanys no era una imatge real. Vosaltres devíeu escoltar la informació “oficial”.

J.D. Sabíem que els francesos s’havien portat molt malament amb els republicans i els espanyols. Quan veies que les forces alemanyes entraven a França, doncs, te n’alegraves i aquí tota la propaganda anava a favor de l’Eix. Hi havia la revista Der Adler i el Signal en la que hi vèiem els avions Stukas i això ens encantava.

J.S.- I en els cinemes hi vèiem el Noticiari UFA alemany, i allà tot el que era alemany era bo. Ens vam fer un tip de veure l’Hitler a les mitges parts del cine.

M.B.- I també el Noticiari LUCE italià on a cada dos per tres hi sortia en Mussolini. Després de la pel.licula llarga de complement i abans de començar la pel.licula base del programa es feien aquests Noticiaris.

J.F.-  Jo el que recordo de les imatges d’aquell temps en que tot era prohibit era veure  la propaganda del sabó en la que es veia una noia ensabonant-se, i alguna cosa endevinàvem darrera del sabó. En aquell temps era una cosa extraordinària veure tan de sabó.

J.X.- Que vèieu en el cinema?

M.B.- Majoritàriament vèiem les pel.licules que havien estat autoritzades a la zona franquista i a més a més molt de material italià i alemany.

J.F.- Les que ens agradaven més eren les d’una actriu alemanya que es deia Marika Rock. Era una actriu de revista que ballava molt bé.

J.O.- I encara balla! Fa poc vaig anar a Alemanya, i a Colònia davat de l’hotel on estàvem hi havia un pòster grandiós anunciant la revista de Maricka Rock.

Els nens/nois de la guerra (V)

Els nens de la guerra, després de la Guerra Civil (5)

         (Fragments del segon  programa sobre aquest tema emès a Televisió de de Banyoles  el 12 de març de 1999. Intervingueren  els mateixos: Josep Farriol, Josep Duran, Miquel Blanch, Joan  Saubí i Joan Olivas. Moderador: Jordi Xena.)

 

MIQUEL BLANCH.- Algunes persones que ens van veure en el programa anterior han dit que preteníem fer història d’uns anys. No és veritat. Nosaltres nomes hi aportem els nostres records personals, i no és d’estranyar que en algun moment una cosa que va ser explicada per algú de nosaltres la trobessin molt dura, i en canvi que hi hagi hagut altres persones que s’ho hagin passat molt millor, com per exemple, una de les coses que jo vaig dir va ser que “per a mi van ser unes llargues vacances”. Això no són opinions d’aquest col.lectiu – que no és cap col.lectiu- sinó que són opinions personals de cadascú de nosaltres. Crec que això ho hem de deixar clar perquè vaig escoltar tantes opinions que fins i tot  algú em va dir que érem una colla de “embusteros”, si bé ho va dir amb la rialla a la boca.

JORDI XENA.- Per l’edat que teníeu tots plegats, no preteníeu donar una visió de la situació  en aquells anys, sinó donar la visió d’uns infants explicada pels vostres records de nens que vareu viure una situació dramàtica cadascú de vosaltres.

JOSEP DURAN.- És que nosaltres no érem cap colla. No érem companys que anàvem junts...

M.B.- En Joan Olivas i jo, si.

J.X.- O sigui que heu fet colla ja de grans.

JOAN SAUBÍ.- Jo era el més petit. Tenia vuit anys.

J.X- En el programa anterior ens vam quedar amb l’entrada dels “nacionals” i aquell record agredolç de festa per un costat i el patiment dels pares per un altre. Hauríem de seguir parlant d’aquests records. Damunt la taula tenim elements autèntics i històrics que algú d’aquí els va guardar, entre ells hi ha un fusell dels que utilitzava l’exèrcit republicà i dues bombes de mà, una de pinya i l’altra d’anella que en deien d’ou.

(En Josep Duran explica el maneig de les bombes).

J.D.- D’aquestes bombes de mà encara se’n trobaven algunes per alguns carrers de la ciutat i especialment  pels defores. S’havia d’anar molt en compte. A un noi n’hi va explotar una i va perdre la mà

J.X.- El diari La Vanguardia del 4 d’abril de 1936 mostra una fotografia dels nens refugiats que van portar de Madrid.

JOAN OLIVAS.- I més tard arribaren nens de Pina d’Ebre.

J.X.- Entren els “nacionales” la nit del set de febrer de 1939, i tots més o menys estàveu dormint a casa vostra.

J.D.- Jo vaig veure els moros quan passaven per davant de casa, al carrer Alvarez de Castro. I al seu darrera van passar els tancs per la carretera. Venien de la part de Cornellà. En vaig comptar una vintena. Van fer una entrada triomfal a Banyoles.

J.O.- Els moros van ser apilonats a l’antiga escola dels Hermanos al carrer de Sant Pere Al cap d’uns dies mentre nosaltres jugàvem al vell pati dels “Hermanos” vam veure dues noies amb dos nens i... (Comentari ja escrit en aquest quadern).

J.D.- Quan van entrar els nacionals a Banyoles no es va pas acabar  la guerra. La ciutat va quedar estancada gairebé un mes. Hi havia una Divisió amb el coronel Asensio al capdavant que van posar el quartel general a la casa de can Torrent al carrer de les Escrivanies..

J.O.-Mira quines coses! Justament davant de la casa de can Lavall on en la guerra carlina del segle XIX s’hi hostatjà el brigadier Savalls...

JOSEP FARRIOL.- Van romandre allí fins el primer d’abril quan es va acabar la guerra. A partir de llavors els nois que tornaven de la guerra van haver d’incorporar-se  a l’exèrcit perquè les seves quintes estaven en files. O sigui que per una part tenien tot el jovent mobilitzat, els de la zona nacional que feien el servei militar i els que estaven en camps de concentració espanyols. I aquí, en Franco ens va deixar a tots abandonats.A  casa que érem recaders vam haver de fer invents amb el gasògen per poder sortir a fer la feina amb el camió.. El fèiem anar com podíem. Vam haver de fer invents per poder menjar, perquè no teníem res...

Els nens/nois de la guerra (IV)

(Fragments del programa de Televisió de Banyoles emés el 26 de febrer de 1999. Intervingueren Josep Farriol, Josep Duran, Miquel Blanch, Joan Saubí i Joan Olivas. Moderador. Jordi Xena)

 

L’entrada dels “nacionals” a Banyoles (4)

 

M.B.- El dia de l’arribada dels nacionals vaig veure un grup de noies que passaven pels carrers cantant el Cara al sol però com que no sabien tota la lletra anaven repetint Cara al sol tota l’estona. Era de nit i els llums de les cases eren encesos. Així s’havia de fer perquè no entressin a saquejar.

J.D.-  A l’endemà de l’entrada dels soldats vaig tenir una decepció quan amb el meu amic Miquel Gussinyé (els seus pares havien marxat a l’exili) vam entrar a la casa de can Malagelada al carrer Guimerà, on hi havia hagut les oficines de la CNT, i només d’entrar-hi els qui eren dintre ens van dir “Que feu aquí els rojos?”. La casa estava plena de fusells.

J.X.- Aquell dia que van entrar els nacionals devia ser un dia festiu per vosaltres.

J.O.- Primer hi hagué una gran missa de campanya a la plaça...

M.B. La gent cantava el Cara al sol, l’Oriamendi i el pas-doble Mi jaca, tot barrejat amb ritme de pas-doble.

J.O.- (Descripció del ball i borratxeres dels soldats ja és descrit en aquest quadern).

J.D.- Va acampar una Divisió que van estar-hi cap un mes. I després, un batalló va estar-hi  almenys dos anys.

J.X.-  Es menjava aleshores?

J.D.- Vam passar-ho pitjor a la postguerra que no pas durant la guerra. Vam anar menjant fins que va arribar la Segona Guerra Mundial. A partir de llavors hi hagué molta escassetat.

M.B.- És que els barcos plens de blat de moro que venien de l’Argentina ja anaven directament a Itàlia o a Alemanya.

J.O.- El primer que van fer a Banyoles va ser obrir l’Auxilio Social, on a la Pia Almoina s’hi anava a fer cua i ens donaven un xusco i una sardina. Jo hi vaig anar els primers dies i prou.

J.O.- Els locals dels cinemes es van tancar. El Modern es va convertir en quadra pels animals dels soldats moros.

M.B. I quan van tornar a fer cinema, com que els havien desinfectat, només d’entrar a la sala no es podia resistir de la flaire del desinfectant Zotal.

J.X. En Joan Olivas ens ha portat uns programes de cinema d’aquells anys. Com podeu veure en els programes del temps de guerra es llegeix CNT – UGT – Comité Local d’Espectacles-  i corresponen  als  cinemes Mercantil i Modern col.lectivitzats. L’altre programa és del cinema de l’Ateneu Republicà.  I al cap d’uns mesos podem veure’n un que comença amb  Saludo a Franco, Arriba España. De tot això seguirem parlant-ne en un proper programa.