1936-1939. Els anys de la guerra "incivil" (VIII)

(Fragments del relat “Entre la guerra i la comèdia”. Capítol 7.

El dolç encant de la nena catalana. (La nena. Febrer 1937)

Fa molta fred i el papa i la mama i el meu germà dormen als quartos grans de la casa dels senyors barons i jo vaig cada vespre a la casa del costat que hi ha una amiga de la meva edat i totes dues dormim amb la nina al mig perquè encara jugo a nines i me diuen que ja sóc una mica grandeta per a jugar-hi però jo si dormo sola m’agrada abraçar-me a la nina que és una nina molt maca que porta un vestit molt bufó que totes les amigues en tenen enveja i el meu germà que és més gran que jo em diu que semblo una nena petarrella i jo m’enfado i li dic que ell també és un nen petarrell i au i apa i ell no s’enfada mai perquè ja és una mica gran i aquest hivern  fa molta fred al carrer i també a dintre les cases que els brasers escalfen molt poc i sort en tenim del foc a terra que hem d’anar a comprar llenya a una casa que treballen la fusta i ens donen estellicons per anar cremant i ens acostem al braser amb les cames ben eixancallades i m’han sortit uns vermells a les cuixes que en diuen cabres i els dits del meu germà son plens de penellons i té els dits piulots que li fan molt de dolor i ara tornaré a dormir a casa perquè al meu llit hi tinc una manta molt gruixuda que el papa va comprar a un xarlatan que les venia en un dia de fira al costat de la nostra parada de bosses i cabassos i de nines i joguines de tota classe que també en venem perquè la mama diu que s’ha de vendre una mica de tot per poder anar tirant que no sé com tirarem perquè la gent no compra gaire i a l’Ajuntament han fet bitllets que el papa diu que no serveixen per res perquè la gent no els vol i diuen que és paper mullat i jo he vist com els feien a una impremta del carrer que els ficaven dintre la màquina i en sortien a grapats i  el que haurien de fer son duros de plata que aquests si que son bons i els hem de guardar però no se’n veuen enlloc i si en corre algun és fals i en diuen duros sevillanos i jo estic tremolant de fred i totes les dents em peten i sort en tinc d’abraçar-me a la meva amiga que ens escalfem totes dues i així no tenim fred i el meu germà tampoc en té perquè ara li han comprat uns calçotets llargs que jo els hi he vist i quan els porta posats fa molt de riure i ell també es posa a riure i canta i balla picant de peus a terra perquè diu que  és en Fred Astaire i que el ball se’n diu claquè i la mama surt de la cuina i li fa crits perquè farà malbé les sabates bones que es posa els diumenges i els altres dies ja va amb espardenyes que també fan riure perquè les porta obertes de davant i ensenya el dit gros del peu i la mama diu que fan plorar i que n’haurà de comprar unes de noves i ell se’n va a fer cine a casa d’un seu amic que es diu Cintet que és molt trempat i a casa seva fan de fuster i en Cintet com que és tan traçut ha fet una màquina de cine tota ella de fusta amb un forat que diu que és la pantalla i a cada costat hi ha posat uns rodets que hi fica les pel.licules que jo les he vistes perquè son d’historietes de patufets que vaig ajudar-los a retallar i enganxar-les amb farina i aigua per fer la pel.licula que la fan rodar i surt pel forat que en diuen pantalla i només és un forat quadrat i en Cintet fa voltar la pel.licula de paper que a vegades es desenganxa i el meu germà fa el sonor fent barrum barrum amb la boca i toquen la sirena i fan com si tiressin tiros fent petar un llistó de fusta apretant-lo amb els peus i a l’estiu hi anem tota una colla a fer-nos un tip de riure en aquest cine però a mi no m’agrada gaire perquè els nens que hi van esvaloten molt i ens diuen tonteries a les nenes i jo disfruto més veient les revistes de part de bo que a vegades m’ensenya en Martirià que son unes revistes que hi ha artistes que van molt mudades i ja m’agradaria esser com elles i viure en aquelles cases de molt de lujo amb unes cortines i  uns llits i uns pijames que porten que nosaltres no tenim perquè no hi hem dormit mai en pijama que només en porten la gent rica i les artistes que surten en el cine i s’adormen en uns llits molt grossos i mengen bombons i se’n van a les cuines que son molt fines i no he vist mai que hi hagi cap casa del nostre poble que tinguin aquestes cuines tan maques que son de cine i només surten al cine i a les revistes i el meu germà llegeix revistes d’aquestes que a mi també m’agradaria veure-les  i no me les deixa i la mama tampoc li agrada perquè la mama no va mai al cine i el papa si perquè els diumenges hi treballa fent de porter i el meu germà ha de llegir les revistes d’amagat i una vegada la mama el va veure i li va esparracar la revista i el meu germà va plorar i al papa li va fer llàstima i li va comprar un patufet antic que ell ja havia llegit i com que en Martirià s’ho empassa tot el va tornar a llegir i després me’l va llegir a mi perquè era una Pàgina Viscuda escrita per en Folch i Torres i la mama l’escoltava des de la cuina i li va agradar molt perquè la mama de joveneta  n’havia llegit moltes a casa seva que els hi  deixava llegir la seva germana que és la meva tia que m’ensenya les il.lustracions de La Dona Catalana que també hi ha artistes que li agraden molt a en Martirià i llueixen molts de vestits i barrets i boines que ara són de moda i jo també n’he portat i em veig molt maca amb la boina blanca posada al cap i la mama m’ensenya a fer ganxet i diu que faci una boina vermella per la nina i jo me la vull fer per mi perquè la nina la regalaré a la nena de davant de casa que sempre li deixo i li emplena la cara de petons i jo ja fa molts anys que la tinc i ara ja sóc gran  i vull aprendre a ballar com el meu germà i em posaré pantalons blancs llargs com els de la meva cosina que ve a casa i va molt escotada i la mama sempre li fa crits i li diu que és massa escandalosa i a mi em sembla que és molt moderna i és com una model d’aquelles que surten a la portada de La Dona Catalana.

1936-1939. Els anys de la guerra "incivil" (VII)

(Fragments del relat “Entre la guerra i la comèdia”. Capítol 6)

Un munt de llibres. El nen. Estiu 1936

Ha passat el carro de les escombraries i se’ns ha emportat el Sagrat Cor que la mare volia amagar enclotant-lo al pati de la casa. El pare ha dit que no, que l’havíem de donar perquè l’Ajuntament va fer un pregó dient que passarien a recollir totes les imatges. El pare ha dit que val més donar-les perquè hi ha gent que fa por i ho regiren tot i encara ens podrien donar algun disgust. Hem sentit l’esquetlleta del carro de les escombraries i hem sortit a posar les imatges a la vorera. El carro anava ben carregat amb un milicià que llençava i allargava les imatges a un altre milicià que damunt del carro les anava tirant de qualsevol manera quedant-ne algunes d’esmicolades.  N’han fet una bona arreplega perquè gairebé a totes les cases del poble hi havien Sant Antonis, Nens Jesusos, Puríssimes o Mare de Déus del Carme. La mare només ha guardat un Sant Pancràs molt petit que quep en el puny de la mà closa. És un santet que van regalar als pares quan es van casar. El pare diu que com que és tan petit el podem amagar bé i encara que entrin alguns milicians a requisar el tindrem tan amagat que segur que no el trobaran. El pare diu que els hi van regalar perquè Sant Pancràs és el sant que si t’hi encomanes  i ens ha de donar salut i feina, i que si el donem als milicians del carro de les escombraries són capaços de posar-se’l a la butxaca perquè és una imatge de plata i la plata val molts diners, si bé  diuen que ara ja no es faran més monedes de plata i tot seran xavos i calderilla.

Aquests dies de tantes atrocitats són molt divertits per la nostra Pandilla. Perquè els meus amics del barri som una Pandilla i jo sóc el seu capità, el noi de més seny, com aquell noi assenyat de La Pandilla del cine que vèiem cada diumenge en les pel.licules del cine mut del Centre Parroquial. La nostra Pandilla corre per tots els barris del poble i fem comèdia sota els porxos del jardí. Ara, com que han tancat el col.legi dels Hermanos Gabrielistes i totes les portes de l’escola són esbotzades hi entrem sense manies i correm per totes les aules buides, aquelles aules que els Hermanos ens havíen ensenyat a llegir i a escriure. . En aquest col.legi hi vaig aprendre les primeres lletres i l’hermano Juanito em va donar molt bones notes, sobretot en lectura, perquè sé llegir molt de pressa fent els punts i les comes i respirant en els punts i aparts. Avui, però, he descobert que els mestres no eren pas tan savis com ens semblaven perquè en una aula hi he vist una pila de llibres que feien molta pudor perquè els havien ruixat amb un líquid  i eren allí ben amuntegats formant piràmide com si fossin a punt de ser cremats. Remenant entre aquell munt de llibres n’he agafat uns quants emportant-me’ls a casa i he fullejat un llibre que se’n diu El libro del maestro on hi ha els resultats de tots els problemes que tant ens van fer rodar el cap per resoldre’ls, i en el llibre hi ha totes les solucions. –Veus, com els mestres no són tan savis com suposàvem? - em diu el meu amic l’Espardenyer. En aquest llibres dels Mestres ho desentrellen tot. Malfregits!.

L’Espardenyer és el meu amic que viu al costat de casa i tots dos ens avenim molt bé però és una mica pulecrero. Un dia, mentre anàvem a l’escola van veure una dona que estava a punt de regar el carrer, i va entrar dins la casa deixant la regadora i l’escombra a la vorera. L’Espardenyer va aprofitar aquell moment per tombar-li la regadora deixant anar l’aigua que regalimava carrer avall. Jo, com que sóc un bon jan,  no em va agradar la malifeta del meu amic i vaig agafar la regadora tornant-la a col.locar en el seu lloc en el precís moment que sortia la dona de la casa i en veure’m a mi amb la regadora devia pensar que era jo mateix qui li vaig tombar, i agafant l’escombra va ventar-me un cop a l’esquena tan fort que l’escombra va quedar trencada pel mig. I com que no hi ha mal que per bé no vingui, aquella dona, a l’endemà va entrar a la botiga de casa a comprar una escombra nova.  L’espardenyer era alt i rialler de cara esclarissada i amb veu aspra i aflebida. Em convidava a casa seva on s’hi respirava un aire de cànem resclosit que em feia arrufar el nas. Solíem anar a dalt el terrat i m’ensenyava uns vells Patufets que devien esser del seu pare perquè no eren pas Patufets de criatures. L’Espardenyer els tenia ben amagats i quan ens els miràvem ens fèiem un panxó de riure. En aquell patufet que tenia per nom El Papitu  hi havia molts de dibuixos de dones conilles amb acudits ben divertits, si bé no els enteníem pas gaire. Va ser la primera vegada que vaig veure, en papers, una dona despullada.

1936-1939. Els anys de la guerra "incivil" (VI)

(Fragments del relat “Entre la guerra i la comèdia”)

Ja no toquen les campanes. La nena. Juliol 1936.-

Han tancat el col.legi de nenes del Sagrat Cor i ara no aniré més a les monges a aprendre a cosir però és igual perquè la mama ja me n’ensenyarà que la mama en sap molt de fer costura i sempre me cus la meva roba i ara m’ha fet un barret per en Komi que sempre el porta posat i fa molta gràcia i a les meves amigues els hi fa molta enveja perquè elles només tenen pepes de deu i no tenen cap osset com el meu que me’l van portar els reis de Barcelona que jo ja sabia que eren els papes i les mames però que aquesta vegada van ser dels senyors barons de Barcelona perquè a mi m’estimen molt els senyors barons i sobretot la senyora baronessa que el seu fill que és el senyor baró a vegades ens porta a mi i al meu germà en el cotxe que és molt preciós i a mi em fa asseure a la seva falda i m’omple la galta de petons i a vegades em deixa ben babaiada perquè la senyora baronessa és la mama del senyor baró i com que és gran babaia molt i porta bastó perquè va caure a les escales del jardí i la van portar al senyor metge que li va dir que tenia una cama trencada i un dia vam anar  al poble de Gravellà i va dir que es volia quedar amb mi al cotxe i tota l’estona em babaiava fent-me petons i a mi m’agradava molt que em convidessin a la seva casa de senyors perquè jugo amb les nenes del senyor baró que aquestes m’estimen molt i no em babaien quan em fan petons i a vegades entrem al quarto de bany que és molt maco i totes ens enmirallem en un mirall que és molt gran i ens podem veure molt bé totes les  tres nenes que una d’elles s’ha assegut a la tassa d’un water blanc que tenen i que és molt modern i m’ha dit que jo mi assegués  i que hi fes un pipí i m’ha agradat molt fer un pipí en aquell water tan lluent que és molt diferent del que tenim a casa que no és water i que només és una comuna amb un tap que la mama m’ha de vigilar perquè no hi arribo per seure-m’hi i podria caure perquè el meu culet és petitet i m’haig d’aguantar sempre amb la mama. (...)

Aquest estiu no hauré d’anar a costura amb les monges que diuen que han hagut de marxar del convent perquè aquells homes que van vestits amb monos negres i que porten pistoles les haurien agafat i pudé les haurien matat perquè jo he vist uns homes pel carrer que fan mitja por i els papes em diuen que no surti de casa perquè hi ha gent que es baralla pels carrers i que alguns han pujat al campanar de les esglésies i han tirat les campanes a daltabaix i ara ja no tocaran més i no sabrem mai quina hora és perquè a casa no tenim rellotge i sempre escoltàvem els quarts i les hores del campanar de l’església de Santa Maria que ara ja no diran més misses perquè han fet marxar els capellans i he sentit que el papa deia a la mama que n’havien matat un que s’escapava cap als boscos de l’altra part d’estany i ara no iré més a doctrina els diumenges i el meu germà no està gens content perquè li donaven un cartronet vermell que era l’assistència de catecisme i amb aquest cartronet podia anar al cine del Centre Parroquial sense pagar i podia veure les pel.licules de La Pandilla que són les que a mi m’agraden més perquè hi surt un nen pigallat com el meu Komi i ara no faran més cine perquè l’han tancat per ser el cine dels capellans i no faran més els Pastorets perquè hi surten àngels i la cova de Betlem i trobo que és una tonteria perquè en els Pastorets també hi surten dimonis que són iguals que aquests que van pels carrers amb la diferència que els dels Pastorets porten forques i aquests altres porten pistoles i en comptes de banyes porten unes boines vermelles al cap i també hi ha dones que són dimònies i que en comptes de cantar Xiribic xiribic pom pom canten no sé què de les barricades que jo ho els he vist des de la llinda de casa i el meu Komi també els ha vist i si no s’ha posat a plorar és perquè el meu osset no fa llàgrimes com jo que jo si que he plorat perquè encara que sigui petita veig coses que em fan venir llàgrimes alls ulls i jo veig que no hi ha res que faci plorar tant com veure la mama que se li escapen les llàgrimes que això si que ho veig encara que ella ho vulgui dissimular tapant-se els ulls i fent un somriure que vol ser alegre i és tristoi, molt tristoi.

1936-1939. Els anys de la guerra "incivil" (V)

(Fragments del relat “Entre la guerra i la comèdia”)

Capellans amagats. La mare. Estiu 1936: No m’agrada veure aquesta gent esbojarrada pels carrers cantant La Internacional i aixecant els punys enlaire. No m’agrada que entrin a les cases de gent rica del poble i que s’emportin noies més joves, les que les milicianes en diuen senyoritingues, que les obliguen a escombrar i esterrajar algunes cases. Tot plegat és una bogeria. Ho comentem amb el meu home que tampoc veu gens bé que aquesta revolta es vagi desfermant . Avui mateix, al mercat de la plaça hi havia uns homes amb una pistola que obligaven a unes pageses a donar-los- hi els pollastres que portaven per vendre’ls al mercat. El meu home ho ha vist mentre passava carregat de cistells que portava a la parada que tenim a la plaça Major. I com que l’Antoni és un tros de pa que no pot sofrir que la gent faci malifetes, i es veu que ha conegut a un d’aquells homes de pistola que és un obrer revolucionari d’una fàbrica i és d’aquells  que reneguen a cada dos per tres. En veure que aquelles dones ploraven perquè aquells homes els prenien els pollastres i tot el que portaven de menjar per vendre, l’Antoni no s’ha pogut aguantar i els ha botzinat i sort que la gent que passava pel carrer han fet callar el meu home i sort que aquells homes de les pistoles no ho han sentit perquè potser haurien atonyinat al meu home perquè aquesta gent revolucionària sembla que siguin els amos del poble i per un tres i no res et poden engegar un tret. El meu home tots aquests cants i aquestes desfilades no li fan gens de gràcia i com que acostuma a treballar al carrer, davant de casa, l’han avisat que és millor que entri a treballar a dintre que hi ha el perill de rebre un mal tanto. A mi em fa molta por i no m’agrada gens que persegueixin capellans, que els del Monestir ja han hagut de marxar i a les altres esglésies i als convents també han tret les monges i els capellans. I ja diuen que alguns d’ells s’han hagut d’amagar en algunes cases, com  mossèn Josep  que jo hi havia anat a confessar-me més d’una vegada i que uns milicians que nosaltres vam veure com passaven pel carrer armats fins a les dents anaven a casa del capellà que es pensaven que s’havia amagat. Van trucar a la porta i van dir a la gent de la casa que sortís el capellà i l’amo de la casa els hi va dir que no n’hi havia cap de capellà i ells van respondre que -uns veïns aquesta nit l’han sentit estossegar i tant si com no  han pujat fins al terrat de la casa i han vist que el capellà no hi era, i és perquè hi ha gent que avisa i sort en tenen perquè així poden marxar de nit i escapar-se cap a la muntanya, que diuen que a la muntanya n’hi ha molts d’amagats i sort que no els troben perquè estan molt ben encauats.

Tampoc m’agrada que el nen corri  tant pels carrers, perquè ell i tota la mainada del barri tot el dia volten d’un costat a l’altra de la població i han vist com cremaven les imatges de les esglésies i diuen que ara passaran a recollir tots els sants i santes i rosaris i estampes , Sant Cristos i Mare de Déus i totes les imatges que hi ha a les cases i ja he dit al meu home que les hem d’amagar perquè passaran amb el carro de les escombraries per llençar-les i cremar-les en un foc que faran a l’altre costat de l’estany.  Ja he dit a l’Antoni que faci un forat al pati perquè hi posarem ben embolicat el Sagrat Cor aquell que vam treure en una rifa d’una festa de conclusió del Mes de Maria.   Sagrat Cor de Jesús, en vos confío!.

1936-1939. Els anys de la guerra "incivil" (IV)

“Entre la guerra i la comèdia” és un relat en 40 capítols en en els que descric les facècies d’una família que el lector pot endevinar molt fàcilment que és la meva. Només uns pocs amics l’han llegit, si bé ara n’extreuré uns quants capítols per deixar empremta d’aquells anys de la guerra “incivil” a la nostra ciutat de Banyoles. Signada amb el pseudònim de Martirià Estany i Fontpudosa descriu les facècies del “jove Martirià” i la seva família en els anys del 1936 al 1940.

Crema d’imatges.- El nen: Juliol 1936. No m’agrada que cremin les imatges de les esglésies. Aquesta gent és esbojarrada. Tot ho trenquen, tot ho fan malbé. N’hi ha que fan cares de guillats, de trastocats, com si no tinguessin el cap clar. Amb ulls desorbitats esgavellen, desvalisen i destrueixen tot el que troben dins els temples. Llencen les imatges, les trenquen a martellades i les tiren al foc. Fan uns focs enormes a les placetes de davant les esglésies. Fins i tot alguns volien cremar l’orgue de dues esglésies però sort n’hi hagut d’un músic que els ha dit que no ho facin.  A la plaçeta de les Clarisses hi he passat tot el dia veient com cremaven imatges i missals i he vist com s’emportaven coses de més valor. Un home geperut, que havia estat sagristà d’una església i que jo l’havia vist portant el Sant Crist a les processons, remenava llibres i missals que fullejava i anava estripant els fulls escrits en llatí i en lletra gòtica amb estampes de color d’Història Sagrada. M’han dit que aquest home, en Bacó, és un dels principals revolucionaris del nostre poble. La meva mare es fa un tip de plorar. Diu que el que estan fent aquesta gent esbojarrada és una bestiesa i que Déu els condemnarà. La meva mare té uns fonaments religiosos molt arrelats, va ser educada a les monges del Sagrat Cor si bé poca cosa allí hi va aprendre. La mare  era d’una família nombrosa que tenien molts maldecaps per viure. Va entrar al col.legi religiós i les monges li van confiar la feina de fàmula com a serventa de la comunitat. Poca cosa allí hi va aprendre, de lletra no en sabia gaire, però gràcies als seus germans va instruir-se i afeccionar-se a la lectura amb les Pàgines Viscudes de Folch i Torres que es publicaven al Patufet. A  casa seva són set germans i l’àvia diu que n’hi ha dos que s’han embolicat en política. El gran és president de l’Ateneu Republicà d’Esquerra i potser és el més problemàtic per als seus pares que són molt religiosos. Avui he vist la meva àvia com escridassava al seu fill dient-li: - Que fan aquests bojos? Perquè han de cremar aquestes imatges? Quin mal els hi fan els capellans?. Jo ja veig que aquest vespre, amb els pares i la meva germana ens faran anar a casa dels avis a resar almenys tres parts de rosari. Ara no hi anem tan sovint a resar el rosari a casa dels avis. Sembla que passar el rosari és més cosa d’hivern que d’estiu perquè a l’hivern al mateix temps podem fer torrades a la vora del foc. Però aquesta nit, malgrat que hi hagi tota aquesta terrabastada ens trobarem tota la família a casa dels avis. Ja m’ha dit l’avi, a cau d’orella, que aquesta nit encetarem alguns melons del camp de Canaleta, aquell camp que fa alguns anys –segons m’ha contat l’avi- ell mateix quan cavava amb l’aixada  va veure com hi aterrava una avioneta i com se li acostava l’aviador amb un mapa a la mà. Avui segurament que m’ho tornarà a explicar l’avi i em dirà que aquell aviador feia uns crits que no se l’entenia i que molta gent va anar al camp de l’avi i que en veure que ningú sabia el que deia aquell home que parlava d’una forma estranya es va acostar l’agutzil i va dir a un vailet que anés a buscar la Berta, una noia austríaca que era refugiada al poble des del temps de la guerra del Catorze i que es va quedar a casa d’una família que la van portar molt bé.  I la Berta els va dir que aquell aviador anava a Barcelona i que portava capses de plomes estilogràfiques de la casa Pelikan per a exposar-les a la Fira de Barcelona. I l’avi em seguirà explicant que van fer venir els mecànics de can Pandai per adobar l’avioneta que s’havia espatllat i que aquells mecànics van saber fer-ho molt bé i van posar l’avioneta a punt de marxa, i que va ser com una festa  veure el pilot que  feia voltar l’hèlix i engegava el motor, i com l’avioneta s’envolava fins que va topar amb un arbre i anà a caure a l’altra banda de la riera. I m’explicarà que l’aviador va passar deu dies al poble i que moltes famílies el convidaven a dinar a les seves cases i que també un dia es va quedar a sopar i dormir a casa dels avis i que endrapava molt i bevia vi que ell mateix traguejava de la bòta del celler i que va dormir com un tronc i que a l’endemà el van haver de despertar i quan es va aixecar anava de tort  a taula i que mai havia vist un home que  s’afartés tant com aquell i que sempre li ha sapigut greu haver fet matar aquella oca que els avis guardaven per les festes de Nadal, i que aquell home es va empassar ben bé mitja oca. Aquesta nit tornaré a escoltar les explicacions de l’avi i menjarem talls frescos de meló del vell camp de l’avioneta, mentre les dones aniran passant grans de rosari implorant que en el nostre poble no es facin més bogeries com aquestes que estan fent de trencar i cremar les imatges dels sants i santes de les nostres esglésies.

1936-1939. Els anys de la guerra "incivil" (III)

A reveure senyor Ponsatí!.- Devia esser a l’any 1938. Jo tenia 13 anys i anava a l’Escola Francesc Macià que el CENU (Consell d’Escola Nova Unificada) havia emplaçat a l’antic convent de les monges Clarisses de La Providència, al carrer de la Muralla de Banyoles. En tinc un bon record de l’ensenyament en aquella Escola. El meu mestre era el senyor Albert, i també en recordo altres com el sr. Lluis Martinez, el sr. Navarra i sobretot, el sr. Josep Maria Dalmau, de la classe de música. Amb el sr. Dalmau ens reuníem els alumnes de totes les classes, i gaudíem de debò quan al final de la lliçó ens oferia un concert amb melodies de les pel.licules de dibuixos dels curts-metratges de Walt Disney (“Els tres porquets”, “El vell molí”, etc).

 

El director de l’escola era el sr. Josep Ponsatí. No vaig tenir ocasió d’anar a la seva classe, si bé el recordo com un home seriós que travessava el llarg passadís donant ràpides mirades als grans finestrons de les aules. A l’hora del pati, el sr.. Ponsatí conversava, fent grup, amb altres mestres, un grup que s’anava reduïnt a mesura que els seus components es veien obligats a absentar-se quan les seves lleves eren cridades per anar a lluitar al font de guerra. Els nois de l’Escola també respiràvem els mals aires del conflicte, si bé ens ho agafàvem amb més tranquil.litat, i fins i tot ens alegràvem quan vèiem els avions “xatos” i “mosques” que des del camp d’aviació de Celrà s’envolaven fins a fregar gairebé les teulades de la nostra Escola. Aleshores, a les classes s’esvalotava el galliner i els srs. Albert i Ponsatí havien de posar ordre..

 

Un dia se’ns va reunir a tots els alumnes per assajar un comiat al sr. Ponsatí, ja que havien mobilitzat la seva lleva.  I el comiat va ser en el pati en un acte impressionant. Els alumnes de totes les classes de l’escola Francesc Macià –una munió de nois i noies, omplíem tot el pati per acomiadar al sr. Ponsatí, qui, davant nostre ens dirigí unes emotives paraules. En acabat, seguint la pauta de l’assaig, ressonaren totes les veus amb l’emotiu comiat esperançat d’un prompte retorn. “ A reveure, senyor Ponsatí!!”

 

Amb la marxa del sr. Ponsatí i els altres mestres, els nois i noies de Banyoles ens quedàrem sense Escola. Jo vaig prosseguir els estudis amb la “senyoreta Assumpció”, una senyora que ens deien que era monja i que donava classes particulars per a mitja dotzena d’alumnes en en una casa del carrer del Puig, domicili d’uns familiars seus. Després vaig anar al col.legi de la Vila,a la plaça dels Estudis, amb la srta. Júlia Fiol.

A l’escola del sr. Ponsatí, en aquells difícils anys de la guerra hi vaig aprendre a llegir i escriure el català. D’aquells bells temps en conservo el llibre “Presència de Catalunya” que vaig comprar en la Diada del Llibre de l’any 1938 en una parada de llibres que el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya va instal.lar a la plaça Major de Banyoles. A les classes de l’Escola llegíem les poesies d’aquell llibre que descriu el paisatge català a través dels seus poetes. A casa recitava assíduament les poesies, i potser d’aquí em ve la meva afició als recitals poètics i al teatre.

El llibre “Presència de Catalunya” va ser el meu tresor amagat en el temps de la postguerra. En aquell mal anomenat “Año de la Victoria” i els subsegüents “Años Triunfales”  tenia guardat el llibre en un calaix de la tauleta de nit, i cada vespre, abans de dormir-me en recitava fragments.

En el 1939, en recuperar les monges clarisses el convent de la Providència, s’esborrà el rètol de “Escola Francesc Macià” que hi havia a la façana. Les dificultats econòmiques d’aquells primers anys de postguerra m’obligaren a treballar en un obrador d’un serreller al davant mateix de la nostra casa, al carrer Major. Eren temps difícils i havíem de guanyar-nos les garrofes per sobreviure. Vaig anar uns anys a “conferència” amb el sr. Miquel Parnau i vaig fer uns cursos de “Contabilidad Comercial” per correspondència  que m’ajudaren a preparar-me per entrar a treballar a la Banca. Tot s’havia de fer en castellà, però jo tenia a casa els llibres “Presència de Catalunya” i “Terra i ànima”, i a casa dels meus avis vaig descobrir un altre tresor: la col.lecció de teatre català del meu oncle, Josep Coll, que s’exilià a França pel motiu d’haver estat president de la Societat Ateneu Republicà d’Esquerra, de Banyoles, de la que també en fou director i actor del grup teatral d’aquella Societat.

Amb els joves de la “Acción Católica Española” entràrem a la Societat del “Círculo de Católicos” i allí hi havia un teatre. I fou en aquell teatre, del carrer de l’Abeurador, on jo hi vaig debutar actuant en les representacions dels Pastorets tradicionals que es feien en castellà. Sortosament, però, a la resta de temporada, nosaltres fèiem teatre en català. De tant en tant, en el públic, com a espectador hi havia  el senyor Ponsatí. Aquell “a reveure, senyor Ponsatí!!” s’havia acomplert i ens en vam alegrar tots els nois que l’havíem tingut com a director o alumne en aquella enyorada Escola Francesc Macià.

1936-1939.- Els anys de la guerra "incivil" (II)

Esvalotament a les aules de l’Escola Francesc Macià.- Alt.prim, ben plantat. Lluentment clenxinat i cenyit amb americana creuada, semblava talment l’estampa d’un “gentlemant” britànic. Dret, darrera el gran finestral, copsava el sol que declinava cap al costat dels avellaners mentre anava dictant les lliçons. Era el senyor Ernest Albert, mestre de la classe vuitena del col.legi que havia estat de les monges Clarisses de la Providència al carrer de la Muralla i que després d’haver-ne estat expulsades en aquells anys de la guerra incivil espanyola -1936-1939- s’havia convertit en el “Col.legi Francesc Macià” de la jurisdicció de la Generalitat de Catalunya.

Foren molts els nois i noies de la meva generació  - 12, 13, 14 anys teníem-que amb el senyor Albert aprenguérem a estimar la nostra terra i a llegir el català en llibres tan bells com “Lliçons de coses” i “Terra i ànima”, (alguns d’ells ja els arrossegàvem del col.legi dels “Hermanos Gabrielistes”). Una de les coses més agradables que recordo dels estudis d’ensenyament impartits  pels organismes del Consell d’Escola Nova Unificada (CENU) eren els dedicats a les referències de la nostra ciutat i comarca-.Quantes vegades havíem passejat per les voreres de l’estany i pels poblets de la nostra comarca!. En aquelles caminades, quan el sr. Albert manava aturar-nos davant el mirall  platejat de l’estany, tots ens disposàvem a gaudir d’aquell bell espai contemplatiu per servar el contorn de les muntanyes que encerclaven la ciutat. I a l’endemà, a la classe les anàvem anomenant al mateix temps que retallàvem papers de colors siluetajats amb els noms de Rocacorba, Sant Patllari, Finestres, Puig Ginestà, Puig de les Gitanes...endinsant-nos d’aquesta forma a la coneixença del nostre entorn i àmbit ciutadà.

Mentre enganxàvem els papers, el noi badoc de davant del finestral distingia en la llunyania les giragonses d’uns punts mòbils que del blau del cel s’anaven acostant. De sobte, el crit del badoc sobresaltava els nois i noies de l’aula: -“El avions, els avions!”. Avançava ràpidament una escuadrilla de caces republicans que s’havien aixecat del camp d’aviació de Celrà i que periòdicament feien vols de reconeixement per les nostres contrades. Passaven vertiginosament per damunt les teulades fent retrunyir l’ampla vidriera amb un soroll eixordador: “-Són Caces, són Caces! – Que no, que no, que són Mosques!”. Visca, visca!”. La cridòria dels nois de la classe no s’aquietava amb els esgarips del senyor Albert que quedaven ofegats pel soroll ensordidor que ferrellajaven els cinc avions.. Havia de posar ordre  per amansir l’aldarull, i ho aconseguia amb crits i cops de regla. En acabar, un cop calmada la “febre avionistica” dels alumnes  s’aplacaven els nervis del senyor Albert mentre dissolvia pòlvores en un vas d’aigua que prenia amb tota parsimònia. L’esvalotament era frenètic a les aules quan endevinàvem el soroll dels bombarders que es dirigien al camp d’aviació de Martís. L’esclat de la caiguda de les bombes feia trontollar els vidres de les aules i fins alguns es trencaven estrepitosament. Havíem de posar tires creuades amb paper de goma ben enganxades en els vidres per evitar possibles esquerdissos.

Cap a les darreries de l’any 1938, molta mainada ja no anava al col.legi, i més tard les clases es plegarien per manca de professorat. Els mestres anaven marxant tots, ara l’un, ara l’altre, ja que el front de guerra era cada dia més pròxim. Quan un mestre havia de partir, ens reunien a tots els alumnes en el pati i allí el director feia el “discurs” d’acomiadament. Tots els alumnes, al mateix temps havíem de respondre alçant la veu: “A reveure, senyor X. I al cap d’uns dies, el comiat d’un altre mestre: “A reveure, senyor X”. El senyor Albert el vam tornar a veure al cap d’uns anys, un cop acabada la guerra. Alguns dels seus antics alumnes ens personàrem a casa seva – a can Ciset de Verges, al carrer de Sant Martirià- per retre-li un petit homenatge. Més tard anà a viure a Peralada.Es casà i tingué una filla. A Peralada obtingué el càrrec d’administrador del senyor Mateu, així com també, durant alguns anys fou alcalde d’aquella població. Molts banyolins podem estar joiosos d’haver trobat les portes obertes del Museu d’aquell castell i d’haver-nos sentit acompanyats amb la grata presència i la seva acollida sempre cordial.