Canvi de domicili: carrer Major, número 16

Devia ésser cap a l’any 1930 –jo tenia cinc anys- quan vam canviar de domicili. Anàrem a viure a la casa número 16 del mateix carrer Major, propietat del senyor Epifani de Fortuny que li deien “el Senyor Baró d’Esponellà”. A la façana hi havia l’escut noble de la casa treballat amb pedra picada. Vam residir-hi de llogaters durant uns nou o deu anys. Allí hi vaig viure la meva infantesa i primera adolescència. Era una casa gran, molt gran. A l’entrada, els pares hi van posar la botiga de cistelleria, i després seguia un menjador-cuina  amb un gran vidriera per poder veure bé la botiga i la gent que passava pel carrer. Darrera la cuina, un rebost que era el sota-escala del pis de dalt on hi residien –a l’estiu- els senyors barons. Des del menjador-cuina, la part dreta comunicava amb les habitacions: la dels pares amb la nena, i la de l’àvia-padrina on jo també hi havia dormit. Recordo especialment la calaixera de la meva padrina on en un calaix, sota la roba planxada hi guardava unes pomes dolcíssimes que de tant en tant en treia un parell per anar a menjar-nos-les en un replà de la fàbrica de Xocolata Amatller, on des d’allí –al carrer Alvarez de Castro- podíem contemplar les maniobres de la màquina del tren amb reculada i tornada amb enganxaments de vagons.

 A l’estació del tren ens hi arribàvem per escoltar la campana i el xiulet del factor i per veure com la locomotora giravoltava en una espècie de cavallitus que rodaven fins que la màquina es col.locava en posició de morros en direcció a Girona. Des d’allí, assegut al terra i jugant amb les pedretes que adornaven el sòl de l’estació vaig passar-hi moltes belles estones. La padrina m’acompanyava cap al capdamunt de la margenada on hi veuríem passar màquina i vagons que baixaven via enllà prop de la carretera fins que les vèiem desaparèixer al capdavall de les cases de Mata on avui hi ha la plaça dels Països Catalans.

Seguim a la casa dels Srs. Barons. Des de les cambres de l’habitació de l’àvia-padrina podíem contemplar tot el pati: al costat esquerre hi teníem tot de fòtils, i recordo especialment una gegantesca ampolla –de fusta- de xampany de la marca Lincon, propietat de l’oncle de can Bernat, que era el representant de la distribució del xampany d’aquella marca a Banyoles. En vigílies de festa major i en altres festes patronals, dintre d’aquella ampolla s´hi posava un home que es passejava per tots els carrers de la ciutat anunciant aquell xampany de can Bernat. Quan retornava de fer la propaganda, aquell home dintre l’ampolla es ficava a l’entrada de casa, sortia de dintre i tornava a col.locar l’ampolla al pati fins a la festa vinent. Recordo haver-nos divertit molt amb els amics entrant i sortint d’aquella gegantesca ampolla col.locada al pati, aquell pati que a mi em feia molta por quan de nit havia de travessar-lo, ja que la llum era escassa i no em feia gens de gràcia veure a la paret unes pedres amb lletres gravades que llavors suposava que eren nínxols d’avantpassats de la família dels barons. Davant mateix del pati començava l’ampla escalinata que portava al jardí del primer pis de la casa dels barons.

L'escola dels "Hermanos Gabrielistas"

Tant en Martirià com jo havíem anat al col.legi dels Hermanos Gabrielistas. Els Hermanos eren com capellans, anaven vestits de negre i portaven un pitet blanc. Quan va venir la República hagueren de canviar aquells hàbits per una simple bata marronada. La primera aula que vaig anar era la del senyor Benito, i allí vaig aprendre a  llegir amb agilitat i fluidesa. Tenia facilitat en llegir ràpid, però el que no sabia entrar gaire era en la classe d’aritmètica del sr. Gonzalez. Amb el temps ja aprendria a fer números. Llegia molt bé amb llengua castellana. Era un nen molt tímid, molt callat –ja es veu en fotografies que estic amb el cap cot-. No vaig ésser mai un sabiondo de primera classe. Era dels del mig, tirant cap endarrera i si algun elogi vaig tenir fou el d’escriure amb lletra molt entenedora. Els primers divendres de mes anàvem a missa i els Hermanos ens donaven un gros caramel en forma de rellotge. L’escola dels Hermanos era al carrer de Sant Pere i per anar-hi des de casa al carrer Major havíem de passar per uns corredors estrets cap a davant de l’hospital de les Hermanas de San José fins a un altre corredor que ens portava directament al portal d’entrada del Col.legi. Quan anàvem al pati havíem de travessar un passadís (avui tot és carrer de la Pia Almoina) que passava pel costat d’un corral de gallines i conills que eren propietat dels vigilants de l’escola, i des d’allí arribàvem al pati que avui dia és tot l’espai més fondo de la Muralla.  Una llarga paret separava el pati de l’escola on darrera hi havia els horts de can Paipa. Més d’una vegada, jugant a futbol, la pilota se’ns havia escapat fins a can Paipa. L’home es quedava les pilotes i no les recuperàvem fins que algún hermano  li donava un caliquenyo. Més d’un alumne fou castigat pels Hermanos per haver tirat la pilota a can Paipa.- Alguns nois acusaven al que havia llençat la pilota assenyalant-lo amb el dit i dient: hermano, éste!!. I l’alumne no s’escapava del càstig que solia ser d’uns cops de regla a les puntes dels dits o donar cent voltes al pati. Les pedres de la muralla les havíem contemplat moltes vegades de tantes voltes com havíem fet en aquell pati.

Lliçons de piano

Altres records de la meva infantesa són els dels estius que passava a la casa dels parents de Bordils. Una germana de la meva mare –la Teresina Coll- es va casar amb un músic de Bordils –en Josep Font i Grau- qui també fou compositor i en aquell temps havia estrenat la sardana Records de Banyoles (en recordança dels dies de festeig amb la meva tia). A Bordils m’ho vaig passar molt bé jugant amb els meus cosins. Amb en Martirià havíem anat a la plaça i ens ficàvem dintre unes botes de vi buides que els seus amics feien rodolar en una pendent vora l’església. Amb l’Eduard ens ficàvem dintre unes clavegueres que eren uns petits ponts davant mateix de la casa on ens hi ficàvem a dintre per escoltar la fressa del tren petit que passava pel damunt de la via. Més amunt hi havia el pont gros on hi passava el tren de la RENFE, i també ens aventuràvem a ficar-nos sota el pont per escoltar el soroll i veure les rodes quan xerricaven entre les vies, i algunes vegades la màquina havia deixat anar guspires de foc que ens queien damunt per fer-nos xisclar, gemegar i riure.
Els Font vivien en una gran casa pairal a tocar la carretera, i des d’allí vèiem passar el tren petit davant la casa i el tren gros en un tram més enlairat. Era la casa antiga dels Font-Grau de Bordils i venien de tot, especialment grans i comestibles. ( Vegeu l’article sobre els Font en el llibre publicat pel Foment de la Sardana de Banyoles). A la nit jo em moria de por perquè des de l’habitació escoltava les campanades d’un gros rellotge de peu que sonaven i ressonaven per la gran sala de l’ample primer pis. En Martirià estudiava a Banyoles amb el mestre Casas Bohigas (ataconador de sabates i músic compositor). A l’hivern anava –com jo mateix- als Col.legi dels Hermanos Gabrielistas, i quan amb la mare anàvem a passar algunes hores de vetlla a casa dels avis del carrer Nou, en Martirià em donava lliçons de piano. No vaig pas passar de les primeres lliçons perquè a l’any 1936 en Martirià retornà a Bordils i jo vaig quedar sense professor de música. De totes formes , alguna cosa vaig aprendre, i encara avui sé tocar el mi fa sol, mi fa sol, re sol del xiribic-xiribic pom pom dels dimonis dels Pastorets de Banyoles. Vaig aprendre a entonar bé ja que en Martirià m’acompanyava al piano mentre jo cantava la Llevantina i El saltiró de la cardina, i també els Records de Banyoles composició original del seu pare.

La vella casa del carrer Major, núm. 33

A l’any 1924 el pare es casà amb una noia de can Coll del carrer Nou. Els de can Coll eren també set germans, i la Caterineta era la segona. La Caterineta passà la major part de la seva joventut anant al col.legi religiós del Sagrat Cor de Jesús, –davant mateix de casa seva- però no hi aprengué gaire res perquè les monges la feren servir de “recadera”. En plegar del Sagrat Cor anà a fer feines de majordona a la rectoria de Begur, a casa d’un capellà molt amic dels Coll, que em sembla que li deien mossèn Arcelos. Després de la mort del seu pare, en Francisco i la Caterineta es casaren (un festeig molt curt). A l’any següent, el dia 15 d’agost del 1925 vaig néixer jo. Era el dia de la festa petita de Banyoles – festa de la Mare de Déu d’agost-, i diuen que vaig venir al món al só de la música, ja que una orquestra tocava una serenata sota el balcó, al costat de la casa on el veí era el portador del pendó de la processó que es feia en aquella diada. O sigui que vaig néixer al so de la música i amb una gran lluminària al carrer ben enramat.
La meva àvia Margarida fou la meva padrina. El pare, la mare i el nen que era jo vam viure alguns anys en aquella casa de lloguer (que anys a venir n’havíem de ser propietaris amb la meva esposa).
El pare m’havia contat que en vida de l’avi, en el celler hi havia un petit tancat on hi criaven un porc, i que un meu cosí d’Olot –en Lluis Olivas- quan venia a ajudar al pare a fer cistells- el tenia ensenyat, i quan el cridava per donar-li el menjar, el porc saltava el tancat i pujava ràpidament els sis escalons que el menaven cap a la cuina fins a la menjadora del pati. El pare i els cosins d’Olot s’estimaven molt, i per la festa major de la capital de la Garrotxa, l’avi amb el pare que era jovenet havien anat a peu a la festa major d’Olot, carregats amb un parell de cistells plens de figues abastades a la figuera del camp de Figueroles. Els cosins d’Olot em contaren que esperaven amb molta il.lusió a l’oncle Joan i el cosí Xicu per fer-se un tip de figues de Figueroles que consideraven eren les més bones del món.
Jo vaig créixer en aquella casa del carrer Major, número 33, i quan feia els primers passos per l’habitació dels pares –un alcovat al primer pis- recordo que havia destapat una petita espiera de l’enrajolat que donava a la botiga de cistelleria, i des d’allí cridava als pares. Vaig anar creixent entre canyes i vims contemplant com el pare feia cistells, coves i caragoleres. Els dimecres –que era el dia del mercat- teníem una parada a la plaça Major, davant de les voltes de l’edifici de la Caixa de Pensions. El pare va comprar un carretó – i els dimecres el carregava de coves i cistells, de cabassos i cordes, de barrets de palla i tota classe de material de cistelleria i esparteria, per anar a vendre al mercat. Com que el que agradava més al pare eren les feines del camp, va llogar un tros de terra vora el primer rec anant cap a can Puig –en dèiem el rec de can Boada, ja que allí a la vora hi havia aquella masia-. En aquella terra hi plantava patates, i tomateres. Amb la mare hi havíem anat moltes vegades a recollir tomates i fesols i fins i tot maduixes. Damunt del marge del rec hi havia un bon canyer, i el pare tallava les canyes i en feia feixos per la seva feina, com també havia plantat vims que cada any esporgava l’àvia-padrina. El pare era molt valent, tenia una força poderosa als punys que caragolaven els vims per fer-ne les vores en els coves. Les eines que emprava eren un ferro llarg acanalat que en dèiem la canal on al capdamunt hi havia unes tenalles. Col.locava els vims a la canal i els estirava amb les tenalles. Es necessitava molta força per fer aquesta feina. Tenia un ganivet corbat i un aparell que en dèiem la màquina de pelar canyes, una maquineta que jo, a la meva joventut feia servir molt. Havia estat un perfecte pelacanyes.
En els records de la meva infantesa hi ha els aiguats de l’any 1932. En una foto que s’ha publicat en alguns llibres banyolins se’m veu davant de casa damunt d’una palanca amb gent del carrer. Sóc el nen del primer terme, a l’esquerra, avançant el cap per mirar la cara del fotògraf Vilarrubias. Davant meu, a l’altre costat hi ha la mare amb la meva germaneta als braços. Això em fa pensar que llavors ja devíem residir a l’altre casa del carrer Major – la número 16- ja que la meva germana Dolors va néixer allí, en una gran casa propietat dels senyors Fortuny, barons d’Esponellà. Però de moment encara sóc en els records més llunyans viscuts a la casa núm. 16. Es veu que era un nen molt maco perquè totes les noies d’aquell carrer se’m disputaven per portar-me a passejar. Com que en el barri només hi havien nascut nenes, jo vaig ser el primer nen i per aquest motiu vaig tenir moltes mainaderes. Així m´ho digué la mare. En una de les fotos més antigues em veig amb uns pantalonets, al costat del meu cosí Martirià Font i Coll, i unes amigues de la mare, i en una altra amb una munió de gent a les escales del passeig de la Indústria. Era el dia del casament de la meva tia Pilar Coll amb en Carles Font. En els casaments una mica importants es feien fotos dels convidats en aquelles escales. La meva tia Pilar es va casar amb el fill d’un important mestre d’obres que es deia Pere Font que fou el constructor d’aquella gran casa de pisos a la plaça del Dr. Rovira, una obra molt ben considerada avui dia pels arquitectes banyolins.

L'avi Joan Olivas, pagès i cisteller

El meu pare – Francesc Olivas i Nierga – era conegut com el Cisteller del carrer Major de Banyoles. Els seus pares es deien Joan i Margarida i tots dos havien nascut en cases del carrer de les Rotes. No vaig conèixer mai el meu avi,- Joan Olivas Costa- però segons em contà el pare era un home molt eixerit i baixet d’estatura, i que de tant treballar al camp anava una mica geperut. El recordo en una fotografia molt ampliada en un quadre que durant anys el teníem a les golfes del terrat de casa. L’avi portava una barretina, i al seu costat, la seva muller, -Margarida-, un mocador negre al cap i un mantell de llana a l’espatlla. L’avi, i tots els seus germans eren nascuts a Argelaguer així com també els fills d’un germà de l’avi – en Florenci, que més tard residí a Olot i treballà de cisteller-. L’avi Joan, a més de les feines de pagès en un camp que menava prop del veïnat de Figueroles, també treballava de cisteller, i segons em contà el pare, el primer cistell que elaborà li sortí tan malament que el llençà a la teulada de casa seva. L’avi Joan tingué set fills, i en una epidèmia de no sé quin mal en moriren cinc. Quedaren el més petit –el meu pare- i la més gran – la Marieta, que també era cistellera a Banyoles i es casà amb l’esparter Esteve Turró. L’avi Joan visqué a la casa número 33 del carrer Major, però morí abans de que el pare es casés. A la vivenda hi residiren el pare amb la mare i l’àvia Margarida. D’aquesta –la meva àvia- en tinc els més bells records de la infantesa. Rebuscant per l’arxiu Diocesà de Girona he trobat documents que diuen que altres avantpassats meus foren gairebé tots nascuts a Argelaguer si bé n’hi ha un de nom Cipriano nascut a Esponellà. El més curiós d’aquest és que està registrat amb el cognom de Oliva (Cipriano Oliva Costa). Això em fa molt content perquè el cognom d’Oliva es ben català i en els papers es va anar castellanitzant amb el d’Olivas. 

Els intricats carrerons de la Pia Almoina

Al capdavall del carrer Major, abans d’arribar a la placeta de la Font, trencàvem a la dreta passant per un petit carreró que ens portava a l’Hospital. A la dreta anava seguint el carrer que encara avui es manté com a carrer de l’Hospital. A pocs metres del començament del carrer, un altre carreró estret ens portava cap al carrer de Sant Pere on entràvem pel portal que ens conduïa a les aules de l’escola dels Hermanos Gabrielistes. L’edifici dels “Hermanos” ocupava fins gairebé mig carrer de Sant Pere. (Al cap d’uns anys, en els baixos de l’edifici hi instal.là els tallers de mecànica en Llibert Marcó). A l’esquerra de la façana de l’escola, passant per un intrincat caminet, els alumnes baixàvem al pati després de travessar unes gàbies de pollastres i conills que alimentaven els vigilants de l’escola que vivien en un espai de l’edifici dels “Hermanos”. I des d’allí anàvem al pati de l’escola que era en el sot de la muralla. En aquell pati els alumnes hi jugàvem a futbol i a vegades, amb un xut fort, la pilota volava més enllà de la paret que separava el pati escolar de les hortes “de can Paipa”. (L’avi Paipa s’havia fet un tip de recollir pilotes, i només ens les tornava quan li donàvem una “caliquenyo”). O sigui que, des del carrer Major fins a l’escola era tota una ziga-zaga de carrerons, estrets, resclosits i pestilents. Quan s’enderrocà l’Hospital i la casa del carrer Major que era una vaqueria dels pagesos Ferrer de Camós- , s’inicià l’obertura del carrer Pia Almoina, que més enllà arribava fins al carrer de la Muralla amb unes petites hortes. A la vaqueria dels Ferrer de Camós – en dèiem a cal Ros Lleter- hi havia unes quantes vaques endreçades a la cort que la Lola lletera munyia diariament. Cada matí havia fet cua per emplenar un ensat de la llet allí mateix on munyien les crostissades vaques amb el fem enganxat als pèls. A la llet hi havia molta barromera, i a nosaltres ens agradava perquè un cop a casa, hi posàvem sucre i ens llepàvem els dits com si fos el més dolç mató. Les vaques esquivaven les mosques, i havíem rebut algun cop de cua. El noi petit de la família de cal Lleter era un bon amic de tots els vailets d’aquell barri, que ens havíem posat el nom de “La Pandilla del carrer Major”, perqué érem uns fanàtics d’una pandilla de trapassers que sortien en les pel.licules del cine mut a la sala del cine i teatre del Catòlics al carrer de l’Abeurador. En el corredor estret que portava cap a l’Hospital hi havia l’entrada a uns pisos en els que hi residia la família dels Juncan’s, pobrets i alegrets, família de músics de renom, ja que foren els fundadors de l’antiga cobla Els Juncan’s.. (Els fills Juncà, a través dels anys aconseguirien muntar la gran fàbrica de coles i gelatines de renom mundial, i un d’ells – en Salvador- fou alcalde de la nostra ciutat en els anys de la transició).
Els records més llunyans que tinc de la meva infància són de les escoles dels “Hermanos” i molt especialment de les festes que celebràvem en els dies de la Puríssima en les que des del pati fèiem cua per aixecar un gros martell i deixar-lo anar a una enclusa on prèviament un “hermano” hi havia col.locat una cullaradeta de sofre. Amb els patim patam d’aquells espetecs aconseguits amb aquell monumental martell, la festa acabava amb un repartiment d’uns caramels tan grossos com no havíem vist mai. Els caramels ens acabàven d’endolcir la festa de la nostra infantesa.

El Barri Vell

Vaig nèixer al número 33 del carrer Major. I una de les coses mes antigues que recordo són els aiguats de l’any 1932. Hi ha una foto en la que jo, a l’edat de 7 anys estic contemplant el fotògraf Vilarrubias que va deixar per a la posteritat la fotografia on una colla de veïns estem davant de les nostres cases al cim dels taulons veient l’aigua del carrer. Del carrer Major, els més agosarats en deien “El barri de la Llet”. El motiu era perquè la patrona del barri era la Mare de Déu de la Llet. A molts carrers de la ciutat hi havia capelletes amb imatges de les patrones dels seus barris. Recordo les vigílies de les festes que les Comissions dels barris organitzaven. Començaven amb els veïns resant un rosari davant la capelleta de la imatge. Cadascú es portava una cadira i s’asseien davant la capelleta per pregar davant de la Verge o del Sant corresponent. En el meu carrer Major, la mainada ens reuníem una hora abans de començar el Rosari anunciant-lo passejant-nos amunt i avall del carrer fent dringar una campaneta amb aquesta cantarella: “Homes i dones, vells i velles, veniu tots a dir el Rosari a la Mare de Déu de la Llet””. Perquè aquesta era la Patrona del Barri que comprenia els carrers Major, Hospital, Paraireria i placeta de la Font. La capella de la Mare de Déu de la Llet era – i encara hi és- col.locada a la façana de la carnisseria Baldiró a la placeta de la Font. De les capelletes que hi havia a Banyoles, encara avui se’n poden veure algunes. A més de la de placeta de la Font, les més destacades eren la de la Mare de Déu del Carme al carrer de Girona i Guimerá; la de la Divina Pastora al carrer del mateix nom, -aquesta encara a principis del segle XXI s’hi segueix resant el rosari que organitza la veïna del Barri, Pilar Tarradas. Altres capelletes que avui es poden veure són les de Sant Roc al carrrer Nou o a la plaça del Teatre, i la del patró de Banyoles Sant Maririà – on cada any seguiexen fent la processó amb la imatge que els veïns porten fins al Monestir de Sant Esteve on s´hi celebra l’Ofici del patró, i que sol ser un dels primers actes que obren la festa del Barri. A Banyoles hi ha moltes alres capelletes en les façanes d’alguns carrers.Potser algun dia algú n’explicarà les seves històries. En quant a la imatge del barri del carrer Major –la Mare de Déu de la Llet- recordo haver-la portat juntament amb altres joves companys del barri en el curt trajecte que va des de la placeta de la Font fins a l’Hospital. El trajecte era curt perquè en aquells anys –em refereixo a finals dels trenta (un cop acabada la guerra civil fins gairebé tota la dècada dels quaranta) portàvem la imatge a l’esglesiola de l’Hospital que era al començament del carrer del mateix nom al capdavall d’un carreró estret que començava al carrer Major. Abans de la curta processó, els vailets havíem pujat al petit campanaret de l’Hospital per fer voleiar les campanetes tritllejant els alegres tocs de festa- La festa del barri de la la Mare de Déu de la Llet solia durar uns tres dies. A la vigília fèiem les enramades amb unes arcades de fulles de palmeres a l’entrada del carrer que començava davant la graella de can Bòlica a la plaça Major, i tot el carrer era enramat amb papers en els que hi havíem fet serrells, i sobretot amb molta canya americana. Els que formàvem la Comissió de festes ens passàvem els dies molt atrafegats, venent números de les rifes, organitzant els jocs de cucanya i la tornaboda del dilluns a la font i bosc de can Puig. Allí hi passàvem a vendre números a les famílies que assegudes a l’herba amb les tovalles esteses feien el berenar-sopar de tornaboda mentre escoltaven les sardanes dels vuit músics de la diguem-ne cobla, la més “barata” que haviem trobat i que solia ser sempre la d’uns veterans músics de Girona. La festa del barri de la Llet havia estat en els anys deu i vint del segle XX, la festa de carrer més popular de Banyoles. Acabada la guerra, els joves vam tornar a organitzar-la, fins i tot fent la típica xocolatada (al carrer hi havia la fàbrica de Xocolata Mas). Hi havia taules des del començament de la baixada del carrer fins a tocar la placeta de la Font. I fins i tot s’hi van asseure soldats dels que tenien l’aquarterament a l’antic edifici dels Hermanos Gabrielstes al carrer de Sant Pere. Quan ens vam anar fent grans ja vam deixar d’organitzar la festa del barri. I no vam pas tenir seguidors. Les festes del “Barri de la Llet” es van acabar a finals dels anys quaranta. Ja de grans, i amb un carrer molt floreixent ple de botigues, alguns van voler tornar a organitzar la festa, però ja no fou possible trobar voluntaris per endegar-la del tot. Durant tres anys vam reviure-la només amb un sopar. I vam tornar a muntar les taules com si fòssm en els vells temps. Aquells sopars es van fer durant tres anys el quart diumenge d’agost. Com a finals de festa vaig fer les lletres per a unes cançons que van ser cantades per tots els assistents que van poder gaudir de debó amb els records d’anys passats i dels nous estadants o botiguers d’aquells anys. Les lletres d’aquestes cançons els inclouré més endavant en aquest bloc. Aneu seguint-me.